[Aclariment important: Maria Badia no va votar Vidal-Quadres de vicepresident]
Vicent Partal s'exclama en un editorial dels votants de casa nostra, que deixen passar coses com:
1.- El fet que el PSC-PSOE faci una campanya electoral anti-vidalquadrista i després el voti de vicepresident del Parlament Europeu.
2.- El fet que el Govern de la Generalitat hagi acceptat un acord de finançament que viola punts essencials de les disposicions estatutàries.
Per votant hem d'entendre qui vota. O fins i tot, qui pot votar. En aquest sentit hi ha votants potencials i votants actuals. Per exemple, el 2006, en les eleccions al Parlament de Catalunya hi havia 5.321.274 votants potencials, dels quals foren actuals 2.982.108, és a dir la majoria. D'aquests votants, hom podria fer comptes i dir que 1.495.221 van votar llistes ulteriorment integrades en el Tripartit 2.0 (àlies Govern d'Entesa de Progrés). Això suposa un 50,14% de l'electorat i un 28,10% del cens. És a dir que, com a màxim, un 28,10% de la població censada (és a dir, fonamentalment, "els ciutadans espanyols majors de 18 anys empadronats en algun municipi del territori de la Comunitat Autònoma") seria "culpable" del finançament que continuarem tinguent ara i pels segles dels segles amén. No obstant, és ben segur que d'aquests 1.495.221, hi havia 416.355 que van votar una llista que va amagar molt i molt les seves sinistres intencions de reeditar un Tripartit quan els havien fotut fora de males maneres mesos abans. Comptem-los, però, tots plegats, en la llista de votants que van al Purgatori (on s'hi estaran fins el 2010).
I ara passem a les eleccions al Parlament Europeu. O millor no passem-hi. Perquè seria absurd comptar el nombre de persones que va votar la llista encapçalada per Maria Badia. No hi havia tal llista. Les eleccions al Parlament Europeu tenen com a circumscripció el territori espanyol. Així doncs, és impossible comptar seriosament res de res. Altrament, però, les persones que votaren la llista del PSOE comptem-ho com ho comptem foren minoria respecte del cens. La majoria de gent, comptem-ho com ho comptem, no va anar-hi a votar.
El concepte de "culpa" no rau en votar un poca-vergonya. Rau en votar-lo una vegada s'ha demostrat el seu desvergonyiment. Ara bé, no hi ha cap desvergonyiment ara que no s'hagi experimentat prèviament en les legislatures anteriors. Siguem, però, bons, i netegem el pecat original de les anteriors legislatures. Així doncs, la "culpa" dels votants no es manifestarà fins:
- les properes eleccions al Parlament de Catalunya (2010), amb els votants potencialment culpables (i que havíem allotjat en el Purgatori després d'un judici individual) sotmesos a la prova de redempció: abstindre's de votar les llistes ja esmentades. Si cauen en la temptació i voten de nou les mateixes llistes, hi haurà dues opcions. Primera opció, que ja els hi està bé, i doncs podran anar-se'n del Purgatori i viatjar a l'Illa dels Benaurats (botiflers, però benaurats). O bé, que hagin caigut en la temptació en idea de "vot útil" i llavors, després del judici final, no poden estar d'anar a parar a l'Infern (on, altrament, els faran companyia tota la resta de supervivents del naufragi).
- les properes eleccions al Parlament Europeu (2014).
Diuen que tampoc no hem de fer un gra massa. Que, en les democràcies avançades, el poder parlamentari és com un violí que s'agafa amb la mà esquerra però es toca amb la dreta. És a dir, que cal fer unes campanyes orientades als desitjos de la gent (i això vol dir "valors" o "demagògia" d'esquerra, però també pot voler dir "valors" o "demagògia" d'extrema dreta, d'acord amb el clima i parer de l'electorat) i després governar d'acord amb els interessos de la classe que fonamenta l'existència del particular estat social i democràtic de dret (i això vol dir "polítiques" impopulars).
I, al capdavall, tampoc no cal tanta comèdia. Ningú no pot assegurar, per exemple, que Maria Badia sigui entre els 308 eurodiputats que han votat Aleix Vidal-Quadres. És possible, per exemple, que no l'hagi votat. No té sentit fer sumes i restes: el vot és secret. Hom podria dir: com que sabem que Maria Badia és d'un determinat grup polític (vicepresidenta) vet ací un indici de culpabilitat. Una cosa totalment injusta, protestarien els juristes. Però així és justament com es comporten els enemics:
- Per exemple, en el cas de la Núria Pòrtulas, David Fernàndez ens diu: "Primera suposada prova: l'acusada 'és d'ideologia anarquista'; descoberta nul·la, que la Núria mai no se n'ha amagat i ja ho sabíem abans de començar. Segona: que a més d'identificar-se amb les idees llibertàries al país de Ferrer i Guàrdia, del Noi del Sucre i de Puig Antich, exerceix conseqüentment. És a dir, que els mossos han demostrat al detall totes les protestes públiques en què ha participat, en un atestat que capgira de bell nou els rols d'acusadors i acusats: perquè l'única cosa que demostren és fins a quins extrems ha arribat el control social a casa nostra, que la Núria portava el megàfon en una manifestació (oooh!) i que són ben incapaços d'acreditar una sola il·licitud penal".
- Per exemple, en el cas de dos Maulets del Montsià (recentment absolts de l'acusació de fer pintades en béns immobles): "Les úniques “proves” de l'acusació són un pot d'esprai de color lila que, després d'aturar-la mentre passejava, van trobar escorcollant Alba aquella mateixa nit i el fet que, segons diu literalment l'informe policial, les dos persones “són conegudes com a components d'un grup polític determinat”. A més l'informe policial assegura que les persones acusades han demanat i recollit reiteradament claus de diferents locals a l'ajuntament d'Amposta en nom de Maulets".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada