Escatir que hi ha de veritat o que hi ha de mentida en la trajectòria d’Ali Agca no és tasca fàcil. L’eix principal de la trajectòria és clar: l’assassí frustrat del Papa Joan Pau II es converteix en el “germà” del líder religiós polonès. Però allò realment insòlit és la trajectòria prèvia d’Ali Ağca, els viaranys que el van dur aquell dia de maig del 1981 a Roma.
Mehmet Ali Ağca tenia en aquella època 23 anys. Turcòfon, havia nascut el 9 de gener del 1958 a Hekimhan (Malatya, Anatòlia). Educat en les bandes juvenils de Hekimhan i sense gaire més perspectives de futur que viure de negocis foscos o de la petita delinqüència, el jove Ağca va emigrar a la Tràcia Oriental, on vivia del contrabandisme en la frontera turco-búlgara.
Ağca explica que una de les anades i tornades fou captat pels serveis secrets de Bulgària. Els búlgars l’haurien ensinistrat en tècniques de guerrilla urbana. Com a part d’aquest ensinistrament, Ağca hauria passat dos mesos en un camp secret del Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), en territori sirià. És clar que aquesta història ha estat qüestionada. Reforçaria la idea d’una “trama búlgara”, amb els serveis secrets búlgars actuant a ordres de Moscou, amb suport del sector “marxista” del moviment d’alliberament palestí i connivència del règim de “socialisme àrab” de Damasc.
La història de la “trama búlgara” hauria quedat més arrodonida si Ağca hagués estat vinculat a un dels nombrosos grups de l’esquerra turca. Però no era el cas. El mateix Ağca ha declarat que ell fou reclutat i ensinistrat com a mercenari, sense que hi hagués cap intenció d’endoctrinament polític (ni comunista, ni socialista ni anti-imperialista).
Però un Ağca apolític, de “mafiós” ficat a “terrorista-mercenari”, tampoc no encaixa en la realitat. Des de la seva arribada a Istanbul, el 1976, Ağca s’havia mogut en ambients universitaris i juvenils del moviment nacionalista turc. L’efervescència de les reivindicacions obreres i populars, i dels moviments de les minories nacionals (kurda, armeniana, grega, etc.), havia agafat al panturquisme a contrapeu. D’una banda, formacions polítiques com el Partit del Moviment Nacional Turc (MHP) volien capitalitzar aquest descontentament per renovar o regenerar la República de Turquia. I de l’altra, se n’adonaven que la davantera i la iniciativa la prenia l’esquerra socialista més o menys internacionalista. D’aquesta manera, en els darrers anys 1970, el moviment ultranacionalista turc prenia clarament la funció d’incontrolats d’extrema dreta, a través dels quals es menava una campanya parapolicial de repressió violenta contra els moviments d’esquerres i els moviments nacionals (Partit dels Treballadors del Kurdistan, PKK; Exèrcit Secret per l’Alliberament d’Armènia).
L’esquerra turca i kurda ha insistit en les connexions entre l’ultranacionalisme turc de dretes i les “clavegueres” de l’estat turc. Això seria especialment cert per a les activitats de l’organització de joves Bozkurtlar (Llops Grisos), també coneguda com a Ülkücü Gençlik (Juventut Idealista). Ağca era membre dels Llops Grisos. Si seguim la “trama búlgara”, hauríem fins i tot de sospitar que era un “infiltrat” en aquesta organització, que Moscou tenia interès en monitoritzar ja que pretesament tenia contactes amb els moviments nacionals dels pobles turcs de l’Àsia Central. Ağca, però, ha insistit, però, en dir que també en aquesta etapa era un mercenari completament apolític.
L’1 de febrer del 1979, dos “llops grisos”, Oral Çelik i Ali Ağca disparen contra el cotxe d’Abdi İpekçi, l’editor en cap del diari Milliyet, el periòdic més odiat entre els feixistes turcs. İpekçi, en les seves denúncies contra les violacions de drets humans (especialment de les patides per activistes de les minories ètniques i religioses a mans de les forces policials), s’havia guanyat l’enemistat del govern turc. İpekçi era fonamentalment un kemalista d’esquerres, defensor d’una Turquia laica, però també partidari de normalitzar les relacions amb Grècia i resoldre la qüestió de Xipre. Les autoritats turques es comprometeren a resoldre el cas i a detindre els autors. Fins el 25 de juny, però, Ağca no fou detingut.
Internat en una presó militar d’Istanbul, s’hi fugà cinc mesos després, el 25 de novembre. Connivència dels militars? Una acció de la CIA? Una acció de l’operatiu Gladio de l’OTAN? Oficialment, Ağca es fugà amb l’ajut del dirigent dels Llops Grisos, Abdullah Çatlı, i amb la connivència d’alguns elements dels serveis de seguretat de la presó, simpatitzants de l’extrema dreta turca.
Ağca creuà la frontera turco-búlgara. De nou la “trama búlgara”? Cal no exagerar. Els Llops Grisos es finançaven en una part gens menyspreable del tràfic de drogues i d’altres mercaderies a banda i banda de la frontera. La frontera entre “contrabandistes” i “polítics” era tan porosa com la barrera identitària (nacional o religiosa) entre “turc” i “búlgar” en el territori de la República Popular de Bulgària.
No queda clar on passa Ağca, però presumiblement ho fa a Sofia. A partir d’agost del 1980, Ağca comença a anar amunt i avall, amb passaports falsos, que tant l’anomenen “Vilperi” com “Mehmet Özbay” o diferents denominacions que el poden fer passar per un turc (de Turquia o de Bulgària) o un búlgar musulmà. Es perd, doncs, el colp d’estat del 12 de setembre del 1980, quan el Cap de l’Estat Major, Kenan Evren, prenia el poder a Istanbul i instaurava un Consell de Seguretat Nacional. Els Llops Grisos (amb una militància declarada de 200.000 membres) constituïren un element de suport popular al nou govern militar que, fins el 1983, no cediria el testimoni a un govern civil.
Procedent de Milà, Ağca arriba a Roma el 10 de maig del 1981. Qui paga i comanda l’escamot format per Ağca i tres companys més (Oral Çelik, i dos més de ciutadania búlgara) no ha quedat clar. Ağca hauria estat fitxat per Bekir Celenk, un home de negocis turc, dedicat al “crim organitzat” amb un peu a Sofia i un altre a Istanbul. No queda clar si entre Celenk i Ağca hi hauria mediat Abdullah Çatlı, que hauria rebut uns 3 milions de marcs per l’operació (suposadament destinats al finaçament dels Llops Grisos). La frontera de Tràcia Oriental entre Turquia i Bulgària, tota una “frontera de la guerra freda”, no era res per cap d’aquests personatges. Negocis i política no eren pas renyits. Però a compte de qui anaven? De la CIA o del KGB? De Moscou o del Pentàgon? Del Pacte de Varsòvia o de l’OTAN? Del “món lliure” o del “moviment comunista internacional”? En aquella època aquests dualismes semblaven insuperables, però el cert és que si hi havia una frontera tensa en la Mediterrània Oriental (més enllà del conflicte de Palestina) aquesta era entre Grècia i Turquia, a Xipre i a l’Egeu, i tant Atenes com Istanbul eren “socis” de l’OTAN...
Ağca diu que el comandant de l’operació era Zilo Vassilev, l’agregat militar de l’ambaixada búlgara davant de l’estat italià. El mòbil era clar: els serveis secrets búlgars, en connivència amb Moscou, volien desfer-se de Karol Wojtiła. El Papa polonès havia estat elegit en el segon cònclave del 1978: el primer papa no-italià des de l’època de Carles V, un representant de l’església “del silenci” i una peça fonamental en la “desestabilització” de Polònia (l’orientació catòlica de Solidarnosc, el sindicat independent més fort de tota l’Europa Oriental, era clara). Però pel mateix preu Gladio podia ser-hi al darrera: l’assassinat del Papa Joan Pau II a mans d’una trama búlgara en convertiria en màrtir.
El pla repetia l’esquema de l’assassinat d’İpekçi: Ağca i Çelik dispararien contra un blanc mòbil. Seria a la Plaça de Sant Pere, amb molta més gent, és clar. Per això durien també un explosiu de poca potència. L’explosiu havia de crear prou confusió com perquè tots dos fugissin de l’escena i corressin a l’ambaixada búlgara.
La realitat, el 13 de maig, fou diferent. En passar el Papa, Ağca va disparar i reeixí en abatre’l. Çelik, en canvi, en sentir-se assetjat, va fugir, sense arribar a detonar l’explosiu. Encara amb l’arma a la mà, una monja i diversos altres espectadors aferraren Ağca, que fou finalment controlat pel cap de la Gendarmeria Vaticana, Camillo Cibin, i els seus homes.
De les bales disparades per Ağca quatre havien encertat al pontífex (dues en l’ambdomen i dues en els braços). Dues persones del públic, Ann Odre i Rose Hill, resultaren ferides de diversa consideració. Joan Pau II fou traslladat a la Policlínica Gemelli. En ingressar havia perdut ja molta sang. La intervenció quirúrgica de Francesco Crucitti aconseguí de salvar-li la vida. En una de les primeres declaracions, Wojtiła cridava a “pregar pel meu germà, a qui he perdonat sincerament”.
Ağca quedà en mans de la justícia italiana. El juliol del 1981 era condemnat a cadena perpètua. La primera trobada amb Joan Pau II tingué lloc el 1983. El 1987, Joan Pau II va entrevistar-se amb la mare d’Ağca. En part per la mediació del Papa, el president Carlo Azeglio Ciampi perdonà Ağca el juny del 2000. Reclamat per Turquia, fou, doncs, extradit.
Després de la fuga del 25 de novembre del 1979, Ağca havia estat condemnat a mort en absència. Ara s’hauria de repetir el judici, mentre era mantingut en presó provisional. La fiscalia afegia al cas İpekçi diversos colps econòmics comesos en l’època dels Llops Grisos. Les vistes tingueren lloc en el Tribunal Penal de Kadıköy. En aplicació de la Llei d’Amnistia, les condemnes imposades el 1979 foren substituïdes per una condemna agregada de 17 anys (10 anys per l’assassinat d’İpekçi).
El febrer del 2005, Ağca tornava als titulars. Després de gairebé 24 anys de presó (19 a Itàlia i 5 a Turquia), es publicava una lletra que trametia al Papa, ja malalt de mort. Ağca li desitjava el restabliment, però també advertia que la fi del món era a prop. Per a la premsa, turca i internacional, era evident que Ağca no hi tocava, i que probablement no hi havia tocat mai. El 2 de maig, es moria Wojtiła. Per als seus seguidors, ho feia en olor de santedat, després d’haver passat el calvari d’anys de malaltia i d’afebliment. Era fàcil, per als hagiògrafs, d’atribuir totes aquelles xacres (d’altra banda, gens insutidades en una persona de 85 anys) a l’atemptat del maig del 1981. I per això mateix, la reconciliació amb el seu frustrat assassí, prenia dimensions de virtut heroica. Ağca va sol•licitar un permís a les autoritats penitenciàries per poder assistir als funerals, previstos pel 8 de maig, però aquest permís li fou denegat.
L’advocat d’Ağca, Mustafa Demirbağ, treballava ja llavors per aconseguir-li la llibertat condicional. Les reformes en el codi penal permetien computar els 20 anys de presó a Itàlia. També s’acollia als informes favorables sobre el comportament i penediment d’Ağca. A dreta llei, però, Ağca no complia la condemna sinó fins el 2017 (o el 2012, si s’aplicaven les deduccions). De totes formes, el 12 de gener del 2006, Ağca aconseguí la llibertat condicional. Aquesta decisió, però, havia estat recorreguda, entenent que els 20 anys de presó a Itàlia no es podien deduir d’una sentència turca. El Tribunal Suprem turc admeté el recurs, i Ağca fou de nou empresonat el 20 de gener.
El setembre del 2006, el nou Papa, el bavarès Joseph Ratzinger, Benedicte XVI, es ficà en un jardí de roses en una conferència a Regensburg on citava un comentari històric, de caràcter anti-musulmà, de l’emperador bizantí Manuel. La recepció a Turquia d’aquesta conferència fou molt negativa. També s’evidenciava els canvis haguts en més de 30 anys. El kemalisme ara ja no tenia com a principal enemic la insurgència d’esquerres o els moviments d’emancipació nacional sinó l’islamisme polític, la branca moderada del qual havia esdevingut ja el primer partit polític. El Papa Ratzinger, durant unes setmanes, es convertí en el blanc de les ires de les manifestacions islamistes a Istanbul. En aquest clima quedava en entredit el viatge planificat de Ratzinger a Turquia. Ağca trameté una lletra al Papa, on li demanava que suspengués al viatge a Turquia, ja que la seva vida hi corria perill. En aquesta mateixa lletra Ağca recomanava a Ratzinger que fes un gest d’honor, que renunciés i que tornés a Alemanya, per tal que fos escollit Papa un cardenal italià (esmentava Tettamanzi o Bertone) i que el Vaticà esdevingués “un centre de pau i fraternitat”. El contingut de la lletra refermava la idea de la bogeria d’Ağca que, segons les males llengües, havia arribat a proclamar-se el Messies. Si el 1981, havia declarat que havia disparat contra el Papa “perquè per a ell simbolizava tot el que significa el ‘capitalisme’”, ara es considerava poc menys que un col•laborador extern dels serveis d’intel·ligència d’Occident (i del Vaticà), per tal d’evitar que el món s’enfonsés en l’odi i en la revenja.
En el 2007, Ağca anuncià la seva conversió al catolicisme romà. En declaracions fetes en el tercer aniversari del traspàs de Joan Pau II, Ağca declarava la intenció de sol·licitar la nacionalitat polonesa, per poder passar a Polònia els anys que li quedessin després de sortir de la presó.
El 18 de gener del 2010, Ağca quedà finalment en llibertat. No obstant, en tant que havia estat empresonat per primera vegada als 21 anys, Ağca no havia pogut complir mai el servei militar. Per això, s’hagué de presentar a l’hospital militar, ni que fos com a simple formalitat. Ho va fer, i se’l declarà no-apte per “personalitat antisocial”.
En una de les primeres declaracions després de sortir de la presó tornà a anunciar la fi del món, que hauria de tindre lloc en aquest mateix segle: “tot el món serà destruït, i tot ésser humà morirà”. Interrogat per si es considerava el Messies, aclaria que “no sóc Déu, no sóc el fill de Déu, sóc el Crist etern”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada