Quan la joia dura unes dècimes de segon

No vaig poder seguir el partit de futbol d’ahir. Cal reconèixer que poques vegades hi ha hagut tanta expectació, amb tanta gent amb la samarreta de la Barça (les samarretes del Barça, car cada any treuen un model diferent) pels carrers i pel metro. Em vaig estalviar l’angúnia de veure com no arribaven els gols. Quan tot just havia començat la segona part, però, des dels bars del carrer Còrsega ja es veia un cert desànim entre els congregats (encara anaven a 0-0, però això ho vaig saber després). Des del Metro, enfilant la Línia 5, hom no podia saber ben bé el resultat, més que per les cares d’alguns oïdors radiofònics (una cares de pòquer). El gol de Piqué devia arribar entre Collblanc i Pubilla Cases, però a aquelles alçades no hi havia oïdors. Orelles que no senten, cor que no dol. Arribat a Can Vidalet, doncs, la cosa penjava d’un gol i quedaven menys de cinc minuts per acabar el partit. Però el nerviosisme indicava que hi havia esperances. Des del bar algú parlava del “sufrimiento” i de “quina llàstima, per un gol”. Llavors va arribar el gol de Bojan. El van anul·lar. De totes formes, és simptomàtic que hom pugui seguir un partit del Barça sense veure la tele o sentir la ràdio, només caminant pel carrer.