El miracle econòmic de les tres dècades centrals del segle XX es fonamentà en diversos aspectes comuns a les economies desenvolupades que sortien de la Segona Guerra Mundial. Un d’aquests aspectes, que no es pot menysprear, és la motorització i tot el que va comportar quant al desenvolupament del sector de l’automoció, de la construcció de carreteres i de les noves oportunitats de rezonificació de les activitats econòmiques i de les àrees residencials.
És ben natural que la crisi estructural que hom viu des dels anys 1970 hagi inspirat la recerca d’innovacions trencadores equiparables. El llarg temps requerit pels avenços substancials en l’exploració de l’espai exterior va fer oblidar progressivament aquesta línia. Alternativament, els avenços en la robòtica i en la biotecnologia (per separat o combinats) havien de reprendre el testimoni. Les tecnologies de la informació i de la comunicació animaren una primera bombolla (la bombolla de les .com) fa poc més d’una dècada. L’esclat d’aquella bombolla fa difícil presumir que cap innovació individual no pugui prendre el protagonisme que fa mig segle assolí el desenvolupament de l’automoció. No obstant això, la manera com es presentava ahir els treballs de Craig Venter sobre els bacteris artificials feien revifar aquest esperit de confiança en una tecnologia redemptora.
El desembre del 2007, ja parlàvem de les bases de Mycoplasma laboratorium. Gràcies a l’enginyeria genòmica, aquest micoplasma és l’organisme de vida lliure amb la dotació genòmica coneguda més reduïda: 381 gens i 580.000 parells de nucleòtids. La idea justament és que aquest genoma tan reduït pot oferir espai a la incorporació de llargs segments multigènics. És a dir que Mycoplasma laboratorium pot ésser transformat genèticament en bacteris capaços de realitzar qualsevol activitats metabòliques que trobem en el món bacterià, sempre que se’n conegui la base genètica d’aquestes activitats. Dit d’una altra manera, M. laboratorium és un vector d’expressió per a combinacions de gens que li permetin produir hidrogen (H2), generar biofuels, consumir gasos d’efecte hivernacle, transformar substàncies contaminants, etc.
En la recerca presentada ara (Gibson et al., 2010), l’Institut J. Craig Venter (JCVI) ha estat un xic més ambiciós. Hom partia de la seqüència genètica de Mycoplasma mycoides. I a partir de les dades de seqüència, un per un s’han reconstruït per processos de síntesi química el més d’1 milió de parells de nucleòtids que constitueixen aquest genoma. Per això, es parla de Mycoplasma mycoides JCVI-syn1.0. El genoma construït d’aquesta manera és, si fa no fa, idèntic al genoma natural, però obtingut per un procediment “abiòtic”. El genoma artificial ha estat introduït en cèl·lules de Mycoplasma capricolum a les quals s’havia eliminat prèviament el seu genoma natural. Exactament, com fa dos anys i mig, hem de parlar d’organisme hemisintètic, car 1) la informació genètica originària es trobava en un organisme natural, i 2) el genoma artificial fou transplantat en una cèl·lula natural. És cert, però, que els elements de la cèl·lula natural són completament remodelats en unes poques generacions bacterianes i que ara tots els elements del nou organisme es basen en la informació continguda en el genoma artificial. Però només d’un punt de mira força genocèntric, es pot parlar de “vida artificial”. Per “vida artificial”, sentint-ho molt, ens hem d’imaginar la reconstitució d’aquells coacervats dels quals parlava Oparin.
J. Craig Venter té la patent d’aquests micoplasmes. Però per tal que la patent tingui un interès d’explotació, caldrà que faci mà dels coneixements específics de cadascuna de les funcions concretes esmentades (que són les que poden tindre un interès econòmic i/o social). Curiosament, el coneixement de la majoria de les vies metabòliques esmentades per Venter es va fornir en laboratoris finançats amb diners públics o bé per companyies privades, però sempre sense pensar en patentar directament tal o tal via enzimàtica. En la lògica present, molta d’aquella recerca avui no es faria si no hi hagués la possibilitat de treure’n patents. I no pas pensant en les patents com una forma d’enriquir-se, sinó simplement per aconseguir finançament per sufragar les despeses de de desenvolupament de les troballes. I és que potser la bombolla no depèn de gens o de bacteris, sinó de les patents que en puguin resultar. És una jugada no absenta de riscos, car si se sobrevaloren les oportunitats de treure’n patents rendibles, la bombolla esclatarà, i la credibilitat de la ‘genòmica artificial’ en resultarà força malmesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada