El darrer 30 minuts d’aquest diumenge venia a confirmar, segons els neosionistes no-jueus de casa nostra, el caràcter profundament antisemita de la cadena pública de Sant Joan Despí. Sens dubte, hi ha gent que és més papista que el Papa. Però en aquest tema, a banda i banda, trobem hooligans. I, com sempre, quan es parla d’Israel-Palestina es parla d’una altra cosa, d’aspiracions i de frustracions que tenen més a veure amb la realitat local que no pas amb allò que passa o deixa de passar a la Terra de Canaan.
El documentari presentat al ’30 minuts’ era anglès, i tenia com a leit motiv la indignació britànica per la usurpació de passaports europeus (i australians) per tal de fer una operació d’assassinat selectiu a Dubai. En aquests moments, on el New Labour cedeix el testimoni de govern a la coalició Cameron-Clegg, segons quines attituds mostrarien el deteriorament de les relacions angloamericanes amb Israel. Possiblement, però, tot es tracti de certs moviments cosmètics, com el que ha realitzat durant el darrer any l’Administració Obama.
El cas és que ara The Guardian publicava unes ‘revelacions’ d’un tema ben sensible: les relacions entre Israel i la Unió Sud-africana de l’època de l’apartheid, i la col·laboració entre els dos estats en matèria d’armament nuclear.
Si llegim la literatura antisemita de dretes, ens informaran que la caiguda de l’apartheid fou promoguda no tant pel Partit Comunista Sud-africà i el Congrés Nacional Africà, com pels companys de viatge jueus. Des d’una altra banda de l’espectre, en canvi, se’ns informa que Israel i plataformes sionistes donaren suport de grat al règim sud-africà contra els seus enemics interns i externs. Aquestes informacions són, evidentment, simplificacions esbiaixades, però amaguen un tros de veritat. No existeix cap ‘poble jueu’ ni tan sols cap ‘moviment sionista’ que actuï en bloc, i tan hi trobarem representants a un lloc i a un altre. I això també val per a tots els altres ‘pobles’ i per a bon nombre de ‘moviments’. Els règim racista de Sud-àfrica no tenia cap problema en reconèixer els jueus com a ‘blancs’ (de fet, també els ho reconeixia als japonesos!). La matriu anglosaxona de l’apartheid (creat com a mecanismes de solidarització entre blancs anglòfons i boers) el vaccinava de l’antisemitisme primari franco-germànic. La qual cosa no impedeix que el supremacisme blanc sigui habitualment enaltidor de l’apartheid i antisemita-antisionista.
Les revelacions de The Guardian són bàsicament una prova en favor d’una sospita llargament covada. Naturalment, no són ben bé una prova concloent. Els documents revelats són, suposadament, documents secrets que fan referència a reunions entre dirigents sud-africans i israelians del 1975. Per exemple, se’ns diu que Pieter Willem Botha, primer ministre de Sud-àfrica, sol·licità la compra d’armes nuclears al primer ministre israelià, Shimon Peres. Peres va oferir tres tipus d’armes nuclears a Sud-àfrica.
Una de les clàusules del document era que se l’havia de classificar com a secret. La desclassificació post-apartheid l’hauria fet arribar a Sasha Polakow-Suransky, mentre aquest treballava en un llibre sobre les relacions entre Israel i la Unió Sud-africana.
Els documents també afirmen que Sud-àfrica no va acceptar la compra, finalment, per raons de preu, i que va optar per fabricar-ne ella mateixa. S’ha dit que el programa nuclear sud-africà comptà amb el suport tècnic d’Israel. Però els documents també mostren que Israel tenia, el 1975, armes nuclears.
La Presidència de l’Estat d’Israel ha negat les revelacions de Polakow-Suransky publicades per The Guardian. Israel mai no ha aclarit si disposa o no d’armament nuclear, per bé que ha reprimit fortament Mordechai Vanunu per revelar detalls del programa d’armament nuclear d’Israel.
De la mateixa manera que Israel-Palestina convoca passions, també l’armament nuclear en convoca. Com els samurais clàssics que s’estossinaven a gust amb armes blancs, però després refusaven en nom de l’honor l’ús d’armes de foc, els samurais contemporanis que recorren a les armes convencionals (en missions de pau, faltaria més!) també refusen en nom dels drets humans l’ús d’armes químiques, biològiques i nuclears. Val a dir, però, que mentre les armes químiques i biològiques són proscrites en el llenguatge oficial, les armes nuclears sí que hi són i hi ha cinc estats que en disposen obertament (Estats Units, Rússia, Gran Bretanya, França, RP Xina), i alguns altres que en tenen i ho fan saber (Pakistan, India, RPD Corea).
Si ‘armes nuclears’ és un tema sensible, no ho és pas menys l’apartheid. El règim d’apartheid era un règim de segregació racial i de supremacia racial explícites. La seva eliminació, ara fa poc més de vint anys, va donar pas a un món on la segregació i la supremacia racials es defensen fora dels codis jurídics, en la realitat quotidiana. Per això, el penjament d’apartheid envers l’Estat d’Israel és el que genera les reaccions defensives entre els rengles sionistes.
Mentrestant, els ben pensants lectors de ‘The Guardian’ fan que no amb el cap. “Quina vergonya que Israel i Sud-àfrica hagin tingut o tinguin armes nuclears!” Que en tingui l’Imperi Britànic, se’ls passa per alt. “Quina vergonya el tracte envers les poblacions autòctones d’Israel i Sud-àfrica!”. El tracte que dispensen ells a les minories de llengua cèltica, o a les poblacions nouvingudes, se’ls passa per alt. Cap geperut no es veu el gep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada