El cost de Barcelona-Pirineus 2022

La decisió del Comitè Olímpic Internacional (COI) de no atorgar els Jocs Olímpics d'estiu del 2020 a Madrid ha estat saludada jocosament en els nostres rodals. Caldrà veure quina serà la reacció si el COI no atorga els Jocs Olímpics d'hivern del 2022 a l'astracanada autodenominada "Barcelona-Pirineus". Caldrà veure si a Barcelona serà possible una campanya com la que han fet els madrilenys de Cobri2020.

Hom ha argumentat que la despesa en la candidatura de Madrid 2020 és equiparable a convertir en gratuït durant un any els transports públics madrilenys. Com que es tracta d'uns jocs d'hivern, la proporció no deu ser ben bé la mateixa en el cas de Barcelona 2022. Tot i amb tot, aquest argument oblida un aspecte. La gratuïtat del transport públic, ni que sigui restringida a les capes de població amb menor renda, és quelcom que "beneficia" la població general. En canvi, la promoció d'una candidatura olímpica genera despeses que tenen contrapartides d'ingressos, en forma de contractes ben diversos (infrastructures, publicitat, etc.). Això és el que fa que partits que es diuen "conservadors fiscals" o "austers pressupostaris", que tenen tanta recança a la despesa sentin que aquestes altres despeses no són purament despeses, sinó investiments que alimenten els xiringuitos d'amiguets i coneguts, i que financien butaques en els consells d'administració d'empreses "d'èxit".

El refús del Parlament britànic a un atac unilateral a Síria

El passat dijous 29, dia en el qual s'havia deixat entendre que els Estats Units farien un atac directe contra instal·lacions i posicions de l'Exèrcit Sirià, fou també el moment d'una votació en el Parlament britànic sobre aquest atac. La proposta del govern fou refusada per 285 vots contra 272. El premier britànic, Cameron, es va comprometre a no unir-se, en les actuals circumstàncies, a un atac nord-americà. Cameron també aprofità per carregar contra els laboristes per 1) fer el joc a Assad; 2) fer costat a Rússia; 3) perjudicar la "relació especial" del Regne Unit amb els Estats Units.

El cas és que aquest escenari es podria reproduir al Congrés nord-americà. Els congressistes "progressius" del Partit Demòcrata i els "minarquistes" del Partit Republicà podrien fer una concentració suficient de vots per batre la proposta d'Obama.

Això no obsta, perquè oficiosament es discuteixi un possible atac nocturn per al dijous 5 de setembre. Arribat el cas, Obama i Cameron podrien saltar-se els parers del respectius parlaments. Però la qüestió és més complexa. Fins i tot en cas d'atac, l'administració Obama ha assegurat que no té cap intenció d'aconseguir "un canvi de règim" a Síria. Més aviat es tractaria d'afeblir el govern i afavorir la continuació de la guerra civil. El marasme en el qual es troben Irac, Síria o Líbia és un escenari compatible amb la continuació d'extracció de recursos en benefici de les grans potències nord-atlàntiques. La idea clàssica del govern estable i dòcil del neocolonialisme podria prendre noves formes. Això explica també que dins de les elits dirigents anglo-americanes, si bé la posició majoritària sigui contrària al govern d'Assad, també hi ha consideracions contràries als combatents opositors, particularment pels vincles que tenen amb "Al-Caeda". Els esforços diplomàtics de Damasc i de Moscou, en bona mesura, s'adrecen a comunicar la idea que una eventual victòria dels "terroristes" conduiria a un caos en la regió, que afectaria greument els subministrament de petroli a les potències nord-atlàntiques.

La intervenció nord-americana a Síria

En poques hores és d'esperar que tingui lloc el primer atac directe de les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica contra instal·lacions militars de la República Àrab Siriana. A partir d'aquest fet, segons els manuals, començarà la intervenció dels Estats Units i de( part de)ls seus aliats de l'OTAN en la guerra civil siriana. El cert, però, és que la intervenció estrangera en aquest conflicte arrenca des del mateix mes de març del 2011.

No podria ser d'altra manera. El territori de la República Àrab Siriana se superposa, parcialment o totalment, a altres unitats: la Nació Àrab, Kurdistan, la Síria Natural (o Creixent Fèrtil), Dar al-Islam, etc. La composició nacional (àrabs, kurds, assírio-caldeus, armenians, circassians; etc.) i les tradicions religioses (musulmanes: sunnites, alauites, jafarites, ismailites; cristianes: siríaques, greco-catòliques, caldees, armenianes, protestants; druses; etc.) s'encreuen en un conflictes amb elevades tonalitats sectàries i tribals.

Sobre el territori de la República Àrab Siriana trobem tres blocs que, no obstant això, tampoc no esgoten tota la diversitat del conflicte.

Les Forces Armades Sirianes configuren el primer bloc, que agita la tricolor vermella blanca i negra amb dos estels verds, i que s'adhereix a la figura del president Bashar al-Assad. Però també cal comptar-hi diversos grups milicians (Jais al-Sha'bi, Shabiha, la brigada Al-Abbas, la Força de Defensa Nacional, les milícies de Lijan i la Resistència Siriana). També hi ha hagut participació dels Guàrdies Revolucionaris d'Iran, de les milícies de Hezbol·là i del Comandament General del Front Popular d'Alliberament de Palestina (FPLP-GC, la fracció comandada per Ahmed Jibril).

El segon bloc és més heterogeni. La bandera tricolor verda, blanca i negra amb tres estels vermells, l'agita l'Exèrcit Sirià Lliure i el Front d'Alliberament Islàmic Sirià (que organiza la Brigada Al-Tawhid). La Coalició Nacional que forma el braç polític d'aquestes forces ha rebut el reconeixement com a interlocutor per part de diverses instàncies internacionals. Però, a banda, en el terreny també operen diverses milícies de mujahidins, com el Front Islàmic Sirià, el Front Al-Nusra i l'Estat Islàmic d'Irac i de Llevant.

El tercer bloc s'articula al voltant de les Unitats de Protecció Popular, amb les quals els territoris kurds de Síria (el Kurdistan Occidental) s'ha defensat contra els atacs de les forces governamentals i, de manera creixent, contra les milícies islamistes. La principal expressió política és el Partit d'Unió Democràtica.

La guerra ha produït ja més de 100.000 morts. Vora cinc milions de persones han hagut de desplaçar-se dels llocs de residència, i d'aquests uns dos milions han abandonat el territori de la República Àrab Siriana. La guerra siriana també ha tingut expressions fora del territori republicà en forma d'atacs al Líban o a Irac. La implicació de Turquia en l'hostilització de les forces del Kurdistan Occidental també és una expressió del caràcter parcialment transfronterer del conflicte, com també ho han estat enfrontaments en el Golan entre els exèrcits sirià i israelià.

Malgrat la rellevància de l'escenari sirià, en aquestes hores més interès hauria de suscitar la situació dins del bloc imperialista nord-atlàntic. Les dificultats econòmiques d'aquest bloc són considerables. Els Estats Units tenen en la potència militar el factor crucial que els posa a anys-llum de qualsevol potència emergent. Però la pròpia especialització econòmica en el sistema-món, ha enfortit també el rol internacional de la Federació Russa i de la República Popular Xinesa. Aquests dos estats, amb dret de veto en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, han obstaculitzat la benedicció d'una intervenció internacional directa. Ara bé, aquest obstacle no vol dir que sobre el terreny sirià no hi hagi una lluita entre diversos blocs de potències regionals. Mentre Iran dóna suport a Al-Assad, les monarquies del Golf (tot i les diferències entre Aràbia Saudita i Qatar) sostenen l'oposició. Però no hem de pensar que l'OTAN sigui absolutament monolítica en el suport a una intervenció militar directa. L'eix Berlin-Roma és el que expressa més reticències, mentre l'eix París-Londres n'és entusiasta. Tampoc els Estats Units són un bloc absolutament compacte, la qual cosa explicaria per què Obama vol saltar-se una votació al Congrés, cosa que ja ha motivat una petició de 111 congressistes i senadors (la majoria, 94, republicans). També el Partit Laborista sol·licita que es voti la intervenció en la Cambra dels Comuns.

A diferència de fa 10 anys, no es registra en els països de l'OTAN una oposició popular prou forta a la intervenció militar. Això és motivat per la mateixa situació de Síria, amb més de dos anys de guerra, i per la indignació que provoquen les informacions sobre les barbàries comeses. Lluís Rabell deia fa un parell de dies en un acte a la Plaça de Sant Jaume que, quan se'ns demani qui són els nostres havíem de respondre que "la societat civil". Les classes populars que participaren en les protestes de la primavera del 2011 a Síria ara es troben fortament castigades i dividides i, molt sovint, les adscripcions religioses i territorials han decidit a quin bàndol obeir. L'excepció, en aquest sentit, la forneix el Kurdistan Occidental, l'autonomia de facto del qual seria certament amenaçada en cas d'una intervenció terrestre de Turquia sota l'empara dels atacs aeris nord-americana.

És rellevant (o no) la transició de Comunitat Autònoma a República per als interessos populars?

Aquesta qüestió es presenta de manera més o menys explícita. Les mobilitzacions a l'entorn del "procés d'independència", campanyes com "Independència per canviar-ho tot" o l'assumpció d'un horitzó independentista per part dels sectors afins al "Procés Constituent", generen resistències en un sector de les esquerres. Alhora, les reticències i l'escepticisme d'aquest sector provoquen recels per part dels sectors populars que ja han assumit la independència com un objectiu indispensable.

Cal no fer trampa. És perfectament legítima la posició dels qui, defensant el dret d'autodeterminació i el seu exercici concret (un referèndum sobre la independència en el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya), no postulen cap opció concreta. Una organització d'esquerres o qualsevol persona podria legítimament dir que no té una posició formada i que s'espera a veure'n el resultat. Si surt que "sí", s'adaptarà a la República Catalana que hi ha sortit, de la mateixa manera que ara s'adapta al Regne d'Espanya. I si surt que "no", continuarà adaptada al Regne d'Espanya sense més conseqüència.

Ara bé, és purament lògic que, si s'obrís aquest procés d'autodeterminació, hi hauria posicionaments més explícits, tant pel "sí" com pel "no", o pel "vot en blanc" o el "vot nul" o l'abstenció activa/passiva.

Seria d'esperar que la decisió concreta sobre un posicionament depengués també de l'anàlisi concreta de la situació.

Els "interessos populars" apareixen en la qüestió del títol com unes aspiracions concretes, per bé que en elles calgui tindre present no tan sols les "necessitats urgents" de la majoria de la població d'un territori concret, sinó també les "necessitats objectives" de lliurar-se dels diferents components opressius que atenallen l'emancipació global. Alhora, la persistència de les tenalles genera alienacions que fan que els "interessos populars urgents" siguin més o menys emmascarats per la ideologia dominant.

Davant de la qüestió hi ha tres respostes possibles:
- la "Republica Catalana" és rellevant per als interessos populars, en tant que generaria benestar immediat i faria avançar la causa de l'emancipació global (independència dels Països Catalans, societat sense classes, superació del patriarcat).
- la "Repúblicana Catalana" és irrellevant per als interessos populars.
- la "República Catalana" és rellevant per als interessos populars, en tant que perjudicaria el benestar de les classes populars i ens allunyaria de l'emancipació global.

No cal dir que, ara mateix, l'opció 1 sembla majoritària si ens atenyem a les dades demoscòpiques i als posicionaments diversos de subjectes actius en el marc de la "unitat popular". Majoritària, per bé que no unànime. Les actituds de força subjectes indiquen que l'opció 2 és ben estesa, potser no tant en les formulacions explícites i, més aviat, en les attituds. Per exemple, són habituals les declaracions que consideren que la "República Catalana", així, sense més, no seria més que "un canvi de banderes" i, per això mateix (sense dir-ho), "irrellevant".

L'opció 3 no és tan present. Amb no gaire fortuna és suggerida, evidentment, per partits amb una considerable representació parlamentària, com és el PP, PSC i Ciutadans. En el cas d'ICV-EUiA, si bé l'attitud majoritària s'inclina per l'opció 2, l'opció 3 és presentada de manera més brillant.

Però ja havíem dit que per triar alguna de les tres opcions de resposta, calia haver fet una anàlisi concreta, basada en la realitat.

Caldria tindre presents tot un seguit de circumstàncies. Una anàlisi només pot ésser el fruit d'uns debats entre activistes que participen en la realitat transformadora quotidiana, ni que sigui en les tasques de pura agitació. Però podem pensar en alguns punts per a aquest debat:
- Comparació de les correlacions polítiques-parlamentàries en l'actual Regne d'Espanya i en la hipotètica República Catalana. Pot semblar una consideració grollera, però implícitament les persones que participen especialment en l'anomenada "lluita institucional" valoren aquest punt com a molt rellevant. A tall d'exemple, podem dir que al Regne d'Espanya, en els darrers 33 anys, hi ha hagut 22 anys de governs d'esquerra (del PSOE, cal dir-ho, d'esquerra burgesa, per ser generosos) i 11 anys de governs de dreta (UCD i PP). En la Comunitat Autònoma de Catalunya, en els darrers 33 anys, hi ha hagut 7 anys de governs d'esquerra (el tripartit PSC-ERC-ICV) i 26 anys de governs de dreta (CiU). La rellevància d'aquest punt genera en ella mateixa debat, però qui considera, a diferència de Castoriadis, que sí hi ha distinció entre unes polítiques i unes altres i que, alhora, són comparables CiU i PP, l'haurà de tindre present. De fet, el té present, també en un altre aspecte. El "Regne d'Espanya", sense el territori del Principat, generarà més fàcilment majories per al PP. És obvi que, qui considera sanament, que és irrellevant quin dels dos partits al servei del gran capital transnacional gestioni el poder merament institucional, passarà de llarg aquestes valoracions.
- Comparació de les estructures econòmiques/social de l'actual Regne d'Espanya i de la hipotètica República Catalana. En altres temps es feien servir indicadors com el PIB per sectors. Però si el Regne d'Espanya, globalment té uns percentatges de 3,3% (primari), 24,2% (secundari) i 72,6% (terciari), en el cas de la CA de Catalunya tenim un 1,0% (primari), 29,4% (secundari) i 69,6% (terciari). En altres períodes històrics, la distància era més elevada. Teòricament, un major desenvolupament capitalista implicava un territori en el qual els contrastos de classe eren més vius i, si més no sempre en teoria, aquests contrastos facilitaven l'emergència de forces progressives i revolucionàries. Ara bé, aquest desenvolupament alimenta crucialment "noves classes mitjanes" i una "aristocràcia obrera" que, en termes generals, ha afavorit partits polítics i moviments que, si bé aconseguiren grans conquestes en el moment d'expansió estabilitzada que seguí a la Segona Guerra Mundial, han estat força inefectius per estroncar les ofensives "neoliberals" de les darreres tres o quatre dècades. En aquest punt, però, hom remarca el dinamisme econòmic potencial de la "República Catalana" i el contrasta amb allò que clàssicament se'n deia l'oligarquia semifeudal castellano-andalusa. Les dinàmiques de les darreres dècades han modernitzat però aquella oligarquia alhora que la gran burgesia catalana s'hi ha assimilat en més d'un concepte.
- Comparació en termes de "valors" socio-culturals, etc. Molt vinculat al segon punt, s'assenyala també el fet que la "República Catalana" té una població de mitjana "més tolerant" que la població de mitjana que té l'actual "Regne d'Espanya". Per il·lustrar si això és cert o no, caldria fer mà, entre d'altres coses, a dades demoscòpiques.

Podríem estendre'ns més. Però també hem de valorar una altra dimensió. Les comparacions abans esmentades són vàlides si mirem en quin "àmbit polític" ens sentirem més "còmodes" treballant-hi/vivint-hi, si en la "República Catalana" o en el "Regne d'Espanya". També són vàlides per pensar si la Constitució de la República Catalana i els seus òrgans seran més o menys progressius/socials que els existents. Però és legítim que les organitzacions i moviments que avui actuen en el marc de l'estat espanyol facin una anàlisi addicional. En aquest cas, la comparació serà entre "l'actual Regne d'Espanya" i el futur agregat format pel "futur Regne d'Espanya" i la "futura República Catalana". Les comparacions del punt 2 i punt 3, que podien resultar favorables des d'una perspectiva centrada en el territori de l'actual CA de Catalunya serien desfavorables des d'una perspectiva centra en el territori de l'actual Regne d'Espanya. És clar que aquesta perspectiva no hauria d'influir gaire en les organitzacions/moviments que tenen els Països Catalans com a marc geogràfic. I potser encara menys als que tenen com a àmbit el subcontinent europeu o el món sencer.

Finalment, a banda de la comparació estàtica entre l'abans i el després, des de l'esquerra independentista hom ha emfasitzat el "procés", és a dir les energies socials que s'hi mobilitzen. Antics lluitadors dels anys 1970 ara hi veuen un paral·lel d'oportunitats. I també el risc d'un tancament en fals que condueixi a un període d'estabilització (amb tot l'embrutiment i barbàrie que se'n pugui derivar de la dita estabilització).

Nova actuació formativa de la policia sociolingüística espanyola

Les tasques de formació sociolingüística de la Policia Espanyola sempre han format part de l'ADN d'aquest cos. El problema és que en les darreres dècades, fenomens de subversió lingüística posen de manifest la necessitat d'operatius específics per tal de garantir l'educació sociolingüística de la població que parla la llengua vernacla.

J. V., funcionari de la Generalitat Valenciana, va sortir de la ciutat administrativa Nou d'Octubre per esmorzar. Anava per un carrer molt estret, quan fou interceptat per un agent del Cuerpo Nacional de Policía (espanyola/castellana). L'agent sol·licità al funcionari, en llengua castellana, que s'identifiqués. El funcionari va respondre en valencià que per què.

L'ús d'una llengua oficial diferent del castellà fou detectat per les orelles de l'agent policial que va aplicar seguidament el programa de formació continuada al ciutadà en matèria de jerarquia de llengües: "No té tengo que dar explicaciones, y háblame en castellano por educación". A partir de llavors el tracte envers el funcionari va ser vexatori. Quan s'hi va apropar un altre agent policial, el primer va explicar la contravenció sociolingüística que havia patit ("Me ha hablado en valenciano. ¿Qué se ha creído?").

El funcionari, aparentment, havia cregut les disposicions que la Constitució espanyola i l'Estatut valencià, així com la legislació de les Corts espanyoles i valencianes, que reconeixen els drets lingüístics dels ciutadans. Però de la mateixa manera que el dret a una feina digna o el dret a un habitatge digne, aquests drets lingüístics formen són paper mullat i no se'ls pot construir com a veritablement efectius per damunt del Codi implícit que el català és una llengua tribal i el castellà és la llengua universal del món mundial.

Malauradament, J. V. no va fer el que fan la majoria de persones. Callar i empassar-s'ho, i gravar-se a pedra en el cervell de parlar en castellà al més mínim indici de la presència d'un agent (uniformitat o de paisà) de la policia lingüística castellana/espanyola.

No. J. V. ha tramès una lletra al ministeri d'Interior (en castellà) sobre aquests fets, en la qual sol·licita que es depuren responsabilitats per aquest agent. D'acord amb la resposta emprendrà accions legals, amb el suport dels serveis jurídics de Compromís.

L'aturada nacional agrària i popular indefinida de Colòmbia

Amb la reivindicació bàsica de la reforma agrària estructural, organitzacions agràries i populars de Colòmbia iniciaren el passat dilluns el "paro nacional agrario y popular". La setmana passada es publicava el "pliego de peticiones" d'aquesta convocatòria, que avui entra en la tercera jornada.

La convocatòria exigeix al govern el compliment de sis obligacions polítiques i legals bàsiques:
1.- La implementació de mesures i accions davant la crisi de la producció agropecuària
2.- L'accés a la propietat de la terra.
3.- El reconeixement a la territorialitat camperola.
4.- La participació efectiva de les comunitats i dels miners petits i tradicionals en la formulació i desenvolupament de la política minera.
5.- L'adopció de mesures i garanties reals per a l'exercici dels drets polítics de la població rural.
6.- Investiment social en la població rural i urbana en educació, salut, habitatge, serveis públics i vies de comunicació.

Cadascun d'aquests punts es troba desenvolupat en un autèntic programa que va més enllà de la pura reforma agrària i tracta en amplitud de tots els aspectes de la vida rural colombiana. No debades, un dels punts bàsics és la lluita contra la injustícia i desigualtat que pateixen camperols, indígenes i afrocolombians, però també la població urbana empobrida. El 75,5% dels municipis colombians (amb un 31,6% de la població) són rurals, si bé que la presa de decisions continuen concentrades en no pas més del 5% dels territori, corresponent als grans centres urbans: Bogotà, Medellín, Cali, Barranquilla, Cartagena, Cúcuta i Bucaramanga. La relació entre el camp i la ciutat es manifesta en un enorme "deute social" en forma d'espoliació, manca d'adjudicació i dotació de terres, desconeixement territorial, manca de polítiques d'enfortiment de la producció agro-ramadera, una política minera orientada a les multinacionals, i les mancances en serveis públics (educació, sanitat, habitatge, infrastructures, etc.).

La proposta de secessió de Colorado del Nord

Dels actuals 50 estats que conformen la República dels Estats Units d'Amèrica, n'hi ha dos, Maine i Virgínia Occidental, que són el producte de la secessió, respectivament, de Massachusetts i Virgínia. La secessió de Maine, escaiguda en el 1820, tingué lloc en el marc de les constitucions dels Estats Units i de Massachusetts i fou el resultat del Compromís de Missouri per mantindre un balanç entre els estats esclavistes del sud i els estats abolicionistes del nord. Maine, estat nordista per excel·lència, fornia així dos senadors addicionals a la causa corresponent.

El cas de Virgínia Occidental fou més traumàtic. La secessió de Virgínia Occidental fou un acord unilateral, defensat com una forma d'evitar les conseqüències de la secessió de Virgínia de la Unió. Virgínia Occidental fou admesa com a estat en 1863, en plena guerra de Secessió, i certament tenen arguments els qui diuen que es va violar la Constitució de Virgínia. El joc de legitimitats creuades, però, va fer que Virgínia Occidental no es reintegrés a Virgínia després de la guerra.

Hi ha hagut moltes més propostes. Fins i tot abans de la Constitució dels Estats Units, en el mateix 1776, Delaware es va separar de Pennsilvània. Teòricament, l'article 4 de la Constitució admet la possibilitat de fusionar dos o més estats en un de sol, sempre que les legislatures corresponents ho admetin. Però no hi ha hagut cap proposta sòlida en aquest sentit. Totes les propostes han consistit en l'escissió d'un estat o en la conformació d'un nou estat a partir de territoris limítrofs de diversos estats (com la proposta d'un Estat de Jefferson entre Califòrnia i Oregon).

El proper mes de novembre se sotmetrà a referèndum una d'aquestes propostes, la de Colorado del Nord. "Northern Colorado" sol referir-se, com a indicatiu geogràfic, als comtats nord-orientals d'aquest estat nord-americà. En alguna ocasió anterior, hom havia pensat en un "Colorado del Nord" integrat també per comtats veïns de Nebraska i de Kansas. Els límits de Colorado només poden ser modificats per una esmena a la Constitució de Colorado.

L'actual proposta de Colorado del Nord té una sèrie de raons. El comtat de Weld, centre de la proposta, pateix un dèficit fiscal respecte de Colorado, fonamentalment pel fet que és una regió rica en petroli i gas. Els ingressos fiscals per aquestes matèries primeres no són compensats pels serveis estatals.

També cal remarcar la divisòria entre conservadors i liberals. En termes generals, Colorado del Nord és més conservador que Colorado. El Parlament de Colorado té majoria demòcrata, i alguns projectes legislatius han estat contestats pels republicans: control d'armaments, legislació en favor de les energies renovables, lleis sobre el tractament humanitari del bestiar, etc. Ha estat el debat sobre la llei de producció de petroli i de gas, finalment no aprovada, la que ha esperonat el moviment secessionista de Weld County, amb el suport de Mike Freeman, Sean Conway i Douglas Rademacher.

La proposta de Freeman et al. convidava, a banda de Weld, els comtats de Morgan, Logan, Sedgwick, Phillips, Washington, Yuma i Kit Carson. També algun comtat de Nebraska s'hi ha interessat en les darreres setmanes. Fora del "Colorado del Nord" geogràfic, algunes persones dels comtats de les planes orientals de Colorado també s'hi han interessat.

El 8 de juliol hi hagué una trobada en Akron de representants de 10 comtats. El Pla A dels reunits és la secessió (sense tancar la porta a incorporar més comtats de Colorado o de Kansas). Però també contemplen un Pla B, consistent en una esmena a la constitució de Colorado perquè cada comtat tingui un senador (actualment, els 35 senadors són elegits per circumscripcions unipersonals diferents dels comtats).

El 23 de juliol, el comtat de Cheyenne aprovà sotmetre a consulta popular si aprovarien la integració en un estat de Colorado del Nord. Aquesta setmana, la mateixa decisió prengueren a Weld el dia 29. En tots dos casos, la consulta tindrà lloc el mes de novembre.

La proposta de Colorado del Nord tindria un impacte en la política nord-americana, ja que el nou estat tindria 2 representants en el Senat federal. Donada la correlació de forces entre demòcrates i republicans, és explicable la reacció que genera la proposta. Els demòcrates ho contemplen amb horror. Els republicans ho consideren un símptoma de la "guerra" contra l'Amèrica Rural, que les metròpolis liberals menen contra els comtats conservadors. Però és evident també que tenen els lobbies petroliers en aquesta pugna.

Gibraltar com a territori de la Unió Europea

És evident que els governs de Rajoy i de Cameron empren i alimenten la "crisi de Gibraltar" per ressonar els tabals patriòtics. Especialment, el govern espanyol necessitava una crisi per tapar els enormes escàndols sobre el finançament del Partit Popular.

La premsa de les darreres hores assenyala que les institucions de la Unió Europea tenen previst de trametre una delegació per estudiar la situació de Gibraltar.

Gibraltar, a diferència del que suggereix la premsa espanyola, sí fa part de la Unió Europea, per bé que ho fa d'una manera especial.

Comptat i debatut, Gibraltar entrà en la Comunitat Econòmica Europea (antecedent de la Unió Europea) en 1973, en virtut de l'adhesió del Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord, tretze anys abans de l'entrada en la CEE del Regne d'Espanya i de la República Portuguesa.

D'acord amb el dret britànic, Gibraltar és un Territori Britànic d'Ultramar. Ara bé, el vincle amb la Unió Europea no reconeix explícitament aquest estatus. El Tractat de la Unió Europea és aplicable a Gibraltar, com a resultat de la interpretació de l'article 355.3, que fa esment dels "territoris europeus de les relacions exteriors dels quals n'és responsable un estat membre". A la pràctica, aquesta clàusula és únicament aplicable a Gibraltar, ja que les bases xipriotes de sobirania britànica tenen una regulació explícita en el dret comunitari.

La responsabilitat bàsica de la transposició de la legislació europea a la normativa de Gibraltar recau en el govern i en el parlament gibraltarenys, d'acord amb la Constitució de Gibraltar. Gibraltar, com algunes altres de la Unió Europea, es troba fora de la unió duanera i de l'àrea d'imposició de l'impost de valor afegit (IVA). També és un territori exempt de la Política Agrícola Comuna. Com el Regne Unit, Gibraltar també és fora de l'Àrea del Tractat de Schengen.

Un acord del Regne Unit del 1982, atorgà als ciutadans de Gibraltar la consideració de nacionals britànics a efectes del dret comunitari. D'això se'n deriva que, actualment, la ciutadania gibraltarenya comporti automàticament la ciutadania britànica i la ciutadania europea. No obstant, els gibraltarenys no van poder votar en les eleccions al Parlament Europeu fins el 2004, i tan sols com a resultat d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Des de llavors, els gibraltarenys hi participen en el marc de la Circumscripció de l'Anglaterra Sud-Occidental i Gibraltar (que elegeix un total de 6 diputats de manera proporcional). La sentència del Tribunal Europeu fou recorreguda pel govern espanyol sense èxit en el Tribunal Europeu de Justícia.

Egipte en l'escaquer

Les massacres que les forces d'ordre d'Egipte perpetraren aquest dijous en les acampades de Al-Nahda i de Raba'a al-Adawiyya han estat seguides per mobilitzacions massives dels Germans Musulmans entre ahir i avui. De fet, els Germans Musulmans han fet una crida a una "setmana de protestes". La violència exercida per l'exèrcit i la policia ha forçat que part dels aliats del colp del mes de juny, particularment ElBaradei, s'hagin despenjat de l'aliança. ElBaradei, per exemple, ha dimitit de la vicepresidència. Dins i fora d'Egipte, són moltes les forces que es troben "desorientades". Comentaristes egipcis han deplorat que ara es tracti de "decidir" entre dos bàndols: el poder militar (que encarna el ministre de Defensa Al-Sissi) i l'islamisme polític que representen els Germans Musulmans. Que la lluita es presenti d'aquesta manera també ha fet que, malgrat la intensitat i la violència dels combats al Caire, a Alexandria, a Suez o altres ciutats, la majoria del país sembli tranquil. Els atacs a les minories religioses, particularment a les esglésies coptes, i el posicionament oficial de l'Església Copta en favor del govern, contribueixen a una sectarització dels conflictes.

En l'arena internacional, crida particularment l'atenció l'aprofundiment del cisma entre Riad i Doha. Mentre el govern saudí ha mostrat el seu suport a Al-Sisi i ha condemnat als "terroristes" (en referència als Germans Musulmans), el govern catarí ha condemnat les accions del govern egipci. De manera similar, mentre a Amman hi havia protestes massives contra la massacre del Caire, el govern jordà s'afanyava a trametre el seu suport a Al-Sissi. Pel que fa als Estats Units i els seus aliats, hom ha combinat condemnes abstractes a la "violència" i demanat "calma" a les parts en conflicte, mentre tot sembla indicar que la col·laboració amb el govern Egipci (abans amb Mursi, ara sense Mursi) continua com d'habitud.

La resposta dels Estats Units a la violència d'Egipte és paral·lela a la resposta que Rússia ha anat donant al conflicte de Síria. Sigui com sigui, la conducció de la conflictivitat social per vies sectàries, alhora que expandeix la destrucció arreu dels Països Àrabs, impossibilita la formació d'aliances populars i facilita la repressió múltiple contra qualsevol mobilització obrera i popular.

L'Acampada d'Ambulàncies Condal (carrer Rossell, 10, Santa Eulàlia, L'H)

El transport sanitari i d'emergències està indignat i cabrejat. L'acumulació de despropòsits en el sector sanitari els ha afectat de ple. La dinàmica de lluita entre el pagador final (majoritàriament, la sanitat pública), el patró i els treballadors és complexa, per bé que qui paga els plats trencats és, òbviament, l'únic que produeix el servei en darrer terme, els conductors i altres treballadors de les ambulàncies i dels transports sanitaris. Qualsevol concepció de l'atenció sanitària passa per no considerar com quelcom perifèric un servei que és essencial, no tan sols en el cas obvi de les urgències sinó també en l'atenció crònica dels pacients més vulnerables. La rebaixa salarial del 9,2% dictada per la patronal ha motivat una nova onada de protestes en el sector, les més visibles de les quals, degudament condemnades per la premsa filistea habitual, han estat la crema d'ambulàncies. Lo que no ens explica la premsa burgesa és quina serà la quantitat de vehicles sanitaris que han deixat ja de funcionar per les polítiques d'austeritat.

La nit de dimarts 6 a dimecres 7 d'agost del 2013 treballadors d'Ambulàncies Condal començaven una acampada indefinida davant les oficines de la companyia, al barri de Santa Eulàlia (carrer Rossell, 10). Convocada per la secció sindical de la CGT, l'acampada denuncia la situació, no únicament de l'empresa, sinó tots els abusos patits pels treballadors del transport sanitari. No és l'única acampada del sector, ja que des de dilluns els treballadors d'Ambulancias Domingo feien el mateix davant de les oficines de Barcelona (carrer Pere Quart amb Josep Pla).

L'Acampada d'Ambulàncies Condal presenta, entre les reivindicacions, la conversió de les companyies de transport sanitari en cooperatives de treballadors.

El #danielgate deixa tocats dos reis

L'indult del rei Mohamed VI a un pres de nacionalitat espanyola condemnat a 30 anys de presó per abús sexual de menors s'ha manifestat en concentracions en diverses localitats del Marroc. Mostres d'indignació també apareixen a l'altra banda de l'estret, si bé circumscrites a la premsa, a converses de bar i a xarxes socials. El cas és que aquest "DanielGate" esquitxa diverses instàncies. L'indult del rei Mohamed VI es va vendre inicialment com un paquet de mesures que saludaven la visita recent del rei Juan Carlos I. Ara tothom s'afanya a negar qualsevol coneixement. Ni el rei Juan Carlos li va suggerir cap nom a indultar al rei Mohamed VI, ni el rei Mohamed VI va fer res més que signar els papers que li presentaren des del Ministeri de Justícia. Això explica que en particular la premsa francesa hagi carregat contra el ministre Mustafà Ramid. També s'ha assenyalat la responsabilitat del Ministeri d'Exteriors espanyol, més quan s'ha sabut que el dit pres havia treballat pels serveis secrets espanyols a Irac, en temps de la invasió angloamericana.

"Ho sentim. Ens hem equivocat. No ens tornarà a passar".

Reis i ministres sortiran de la crisi relativament indemnes? O l'enfonsament progressiu de la imatge gairebé religiosa dels dos monarques acabarà per arrossegar els estats i règims corresponents?

Les paraules de Taro Aso sobre 'reforma' constitucional: quelcom més que una anècdota

Taro Aso (麻生 太郎) ha fet portades en els darrers dies a la premsa japonesa i internacional per unes declaracions "desafortundades", de les quals ell mateix s'hauria retractat.

Aquestes declaracions (i el corresponent retractament) arriben en mig de debats sobre una reforma de la constitució japonesa. L'actual constitució japonesa fou promulgada el 3 de maig del 1947. En la propaganda oficial se l'ha definida com la 平和憲法, la "Constitució de la Pau", en contraposició a l'anterior Constitució del 1889. De fet, la reforma/ruptura constitucional tingué lloc no sense asprors, amb un redactat directament impulsat pels nord-americans Milo Rowell i Courtney Whitney. Si la Constitució del 1889 havia pres com a models el constitucionalisme prussià/alemany i el britànic, la del 1947 incorporava un enfocament més nítidament liberal. Val a dir, que la Constitució del 1947 entrà en vigor a través d'un procés que respectà les disposicions de reforma constitucional previstes a la Constitució del 1889. De llei a llei, malgrat les dues bombes atòmiques, l'ocupació nord-americana i les mobilitzacions del partit comunista i de les altres organitzacions obreres i populars.

En dues ocasions, el Partit Liberal Democràtic, al qual pertany Aso, ha redactat esborranys de reforma de la Constitució del 1947. En l'esborrany del 2012 apareixen, entre d'altres punts:
- hom suprimeix la referència als "individus" de l'article 13 per una referència a les "persones", per reflectir una oposició a un "individualisme excessiu".
- hom suprimeix l'article 97, en el que s'indica que la Constitució és llei suprema en tant que garanteix els drets humans bàsics a les persones. Aparentment, hom vol eliminar aquest condicionament
- hom afegeix un nou paràgraf a l'article 21 sobre la llibertat de reunió, associació i expressió, justament per permetre l'estat la prohibició de manifestacions "que cerquin interferir l'interès i l'ordre públics".
- hom afegeix un nou paràgraf a l'article 29 sobre el "dret a la propietat" per incloure els drets a la propietat intel·lectual.
- hom reforma l'article 28 per tal de negar el dret als funcionaris públics de sindicar-se.
- hom canvia l'article 36 que prohibeix "absolutament" la tortura i els càstigs cruels per eliminar precisament la paraula "absolutament".
- hom afegeix "nous drets humans", com la protecció de la privadesa, la responsabilitat comptable de l'Estat, la protecció ambiental i els drets de les víctimes de crims.
- hom amplia les "obligacions de les persones". Ara, els únics deures registrats són els de treballar, pagar impostos i garantir l'educació dels menors. S'amplien al 1) respecte a la bandera i l'himne nacionals; 2) l'ajut als altres membres de la família; 3) el deure d'obeir les ordres de l'estat en cas d'emergència; 4) el deure de defensar la Constitució.
- s'afegeix la discapacitat a la llista de condicions per les quals es prohibeix la discriminació (la Constitució cita actualment la raça, la creença, el sexe, l'estatus social i l'origen familiar.
- s'amplia les funcions de la Força de Defensa Nacional al manteniment de l'ordre públic interior i a la protecció de drets individuals.
- s'elimina l'article que prohibeix a l'Estat d'atorgar autoritat política a organitzacions religioses o de realitzar actes religiosos.
- s'obre la possibilitat a una llei de remoció dels jutges del Tribunal Suprem.
- se "simplifica" la reforma constitucional eliminant el tràmit de referèndum i exigint únicament la majoria simple de totes dues Cambres.

Aquest esborrany fou congelat ja que el govern de Shinzo Abe adoptà altres prioritats. Però el vicepresident Aso va manifestar a mitjan d'aquesta setmana la perla següent:

"A Alemanya, els nazis reformaren la Constitució, de la de Weimar a una de nazi, i la majoria d'alemanys no se n'adonaren. El PLD hauria d'estudiar l'estil nazi."

De fet, tècnicament els nazis no feren cap reforma constitucional. La Constitució de Weimar fou vigent des d'un punt de mira legal fins el 5 de juny del 1945, quan els aliats feren la Declaració de Berlín.

Aso es referia doncs a l'Ermächtigungsgesetz, és a dir, literalment, la "llei d'empoderament", encara que oficialment es denominà "Gesetz zur Behebung der Not von Volk und Reich" (Llei per a la superació de la misèria del poble i de l'imperi). Aquesta llei fou aprovada el 23 de març del 1933 pel Reichstag i el Reichsrat, i sancionada hores després pel president Paul von Hindenburg.

Aquesta llei fou una autèntica reforma constitucional. De fet, en el proemi de la llei s'afirmava que el Reichstag i el Reichsrat establien que s'havia acomplert en la tramitació d'aquesta llei els requeriments propis d'una alteració constitucional (verfassungsänderner Gesetzbung). La Llei atribuïa al Govern del Reich la capacitat de promulgar lleis (article 1) sense passar pel Parlament. Aquestes lleis, a més, podien "desviar-se" de la Constitució, sempre que respectessin les institucions del Reichstag i del Reichsrat i no pertorbessin els drets del President (article 2). També s'eliminava la necessitat del consentiment del Reichstag per concloure tractats amb estats estrangers (article 4).

La "reforma nazi" possibilitava el "govern per decret", si bé cal dir que la Constitució de Weimar ja facilitava prou aquella via. D'altra banda, a partir de maig del 1933, els nazis tenien un control tan ferri del govern com del Reichstag i del Reichsrat, de manera que, si haguessin volgut, podrien haver prescindit d'aquesta llei.

En les condicions actuals del Japó, qualsevol reforma constitucional és un risc per a qui la proposi. Fins i tot amb la majoria de les dues Cambres a la mà, sotmetre la proposta a referèndum és fer possible un vot massiu de protesta manifestat en un "NO" a qualsevol reforma. Les propostes del PLD combinen una capa de conservadorisme social, religiós i nacionalista al programa habitual de "reformes" que impulsa la burgesia financera mundial. La Constitució de la Pau ha de deixar pas a una Constitució de la Guerra. El govern Abe havia entès que era més efectiu reformar la constitució de facto que no de jure. Les paraules d'Aso, en aquest sentit, han estat molt "inconvenients".

Gibraltar a la sabata

La nova ronda de provocacions i amenaces contra el poble gibraltareny ha assolit un punt àlgid amb una vaga de zel de les forces policials espanyoles de la frontera que va generar considerables retencions de trànsit el diumenge 28. El govern espanyol, arraconat pels escàndols de corrupció, vol recórrer a la propaganda patriòtica, ara contra Gibraltar i sempre contra els Països Catalans i els altres territoris ocupats. Gibraltar, però, és diferent. No forma part del Regne d'Espanya si no que és reconegut internacionalment com a territori britànic. Els ciutadans de Gibraltar, a més, s'han expressat a les urnes repetidament com a partidaris de mantindre els vincles amb el Regne Unit i, en qualsevol cas, no integrar-se en l'estat que ha esdevingut l'home malalt de la Unió Europea.

El govern de Cameron també és un govern assetjat. No pot permetre's demostrar feblesa davant de l'estat espanyol. Aquesta feble situació compartida pels governs de Rajoy i de Cameron, salvant les distàncies, podria ser una recepta d'una escalada a Gibraltar? Sembla poc probable. Però en cas d'esclatar un conflicte armat, caldria veure quines serien les attituds de l'OTAN, de la Unió Europea i, particularment, dels Estats Units.

El Consell de la Transició Nacional i les eleccions europees

Entre les coses que suggereix el report del Consell de la Transició Nacional hi ha la data del referèndum. És curiós que digui una cosa concreta en aquest punt. Que, com el maig del 2014, hi ha eleccions europees, no es poden fer consultes ni referèndums ni tres mesos abans ni tres mesos després dels comicis europeus. Conveniències a banda, aquesta afirmació és ben estranya i no se sustenta en cap norma electoral que puguem recordar. De fet, les eleccions europees són quinquennals, de manera que corren en relació a les eleccions quatriennals (a l'estat espanyol, les generals, les autonòmiques i, particularment, les municipals, són quatriennals). Eventualment, hi ha superposicions entre les eleccions europees i les altres, que solen resoldre's amb coincidència de dia, o amb juxtaposició en pocs mesos. En altres estats de la Unió Europea hi ha situacions semblants.

El report del Consell de Transició Nacional ha estat saludat amb molt d'entusiasme per la "precisió" i "coratge" que demostra. En realitat no és més que in instrument per justificar el dilacionisme amb el qual "corregir" l'acceleració produïda pel moviment independentista de base. Però aquest esforç dilacionista té un problema. L'única cosa que manté dempeus el govern de CiU és l'esperança que suscita el "procés". Comentaristes propers al PSC-PSOE diuen que aquesta esperança tornarà frustració. Això és el que ells desitgen. Perquè l'esperança en altres també pot convertir-se en acció per un mateix, en maduració del contingut real de l'alliberament nacional, justament allò que reflecteix, ni que siga imperfectament, la campanya "Independència per Canviar-ho Tot"

Protegir el corrupte, identificar el manifestant i violar-li drets fonamentals: Elx, 18 de juliol

El dijous 18 de juliol es convocaren actes arreu del territori de l'estat espanyol per protestar contra la continuïtat al govern de Mariano Rajoy qui, presumptament, va rebre sobresous en negre de trames vinculades al corruptors finançadors del PP, fins i tot quan era ministre. Hom insisteix en la presumpció d'innocència de Rajoy. No tenen tanta sort els manifestants, dels quals la policia presum la culpabilitat. Per això es produïren un gran nombre d'identificacions, particularment en les concentracions menys nombroses i justament les més perilloses en produir-se en localitats com Elx. Eren cinquanta els manifestants elxans que s'havien concentrat davant la seu del PP local. Entre els manifestants hi havia Paco Muñoz Giménez, militant entre d'altres del Grup Antimilitarista Tortuga. La policia identificà els manifestants, tot demanant-los el DNI. Muñoz s'identificà també però comunicà a l'agent policial que no duia al damunt el DNI. El policia explotà. No perquè no dugués el DNI, sinó perquè "a mi no me hables en el valenciano de los cojones". Muñoz s'havia topat amb un agent de la famosa policia lingüística que compagina la protecció a partits mafiosos i la conculcació del dret de reunió i manifestació amb una campanya continuada de difusió de les normes no-escrites de la sociolingüística espanyola. El valencià, d'acord amb les tesis sociolingüístiques, no és un vehicle de comunicació, sinó una cosa "de los cojones". L'agent sociolingüístic feia valdre el seu dret a exercir funcions públiques a Elx sense haver d'ésser component passiu d'accions comunicatives fetes en llengua catalana. Muñoz havia violat aquest precepte i, en conseqüència, fou detingut i traslladat a comissaria.

Com és sabut, l'aparell legal de l'estat espanyol no empara explícitament les accions de les Forces Sociolingüístiques dels Cossos de Seguretat. Per això, Lluís Xavier Flores, que va concórrer en una violació dels preceptes implícits de l'antroponímia castrense (dir-se Lluís Xavier per comptes de Luís Javier) ha estat denunciat per la policia local del Campello per "intentar fugir" i "altercats", amb una petició de multa de 400 €. "Intentar fugir", en aquest cas, vol dir "intentar eludir les normes sacrosantes de la superioritat de la llengua castellana per damunt de la valenciana" i "altercats" vol dir "altercats que posen en perill el procés d'uniformització lingüística del territori nacional espanyol".

Sanitas i la política lingüística

Com s'imposa una llengua? Un exemple de manual el tenim en aquest vídeo de 8TV:

És un exemple de manual. Que se sàpiga, Sanitas no té una norma explícita que indiqui que el castellà sigui l'única llengua utilitzable per comunicar-s'hi. És cert que la pàgina web d'aquesta mútua és exclusivament en castellà, però res més.

Els metges ordenen l'ingrés de la pacient a l'Hospital Quirón de Barcelona a les 19.16. Indiquen, entre d'altres coses, en el report corresponent, "sembla observar-se col·lecció preuterina en contacte amb histerorràfia". La resposta de Sanitas, ja prop de la mitjanit era denegar l'ingrés explícitament pel fet que el report no era en castellà. Els metges, obedients, el tradueixen, i ara diuen "parece observar-se col·lección preuterina en contacto amb histerorrafia". El report de les 23.50 ja empra el castellà, encara que sigui amb alguna falta ortogràfica ("observar-se") i lèxica ("amb", quan en castellà estàndard s'utilitza la preposició "con").

Ara desfilaran els aclariments i els desmentiments. Potser ens explicaran que algun administratiu de Sanitas no té encara prou nivell de català, i que si hi ha cap voluntari per fer-li classes. Però el missatge tramès als metges és clar: "si estimeu els vostres pacients, no jugueu amb la llengua catalana".

Algú dirà que això ja ho resoldrem amb la independència. Depèn amb quina independència. Amb una independència amb el castellà com a llengua oficial sempre hi haurà algú que podrà exigir traduccions al castellà de qualsevol documentació que li arribi en català (a l'inrevés, no, és clar, ja que els catalans mantindran la fortuna de ser blingües). I amb una independència amb la sanitat en mans privades, qualsevol arbitri de les companyies d'assegurança mèdica serà llei (com ja ho és, en bona part, ara mateix).

Sobre Sanitas hauria de caure tot el pes de la llei (de la llei vigent, l'actual, l'estatal i l'autonòmica) per aquesta acció de terrorisme lingüístic.

Narcís Serra admet que ni ell ni Todó ni Loza no eren gaire importants a Catalunya Caixa

Potser aquest és el missatge que Serra volia transmetre en la Comissió del Parlament. Serra atribueix la fallida de Catalunya Caixa al context internacional i a la insuficiència dels ajuts públics. La gestió concreta de Todó o de Loza hauria estat irrellevant. Lo que no acaba de lligar és que si l'equip gestor és irrellevant, com se justifiquen els elevats sous i les pensions exagerades que havien pactat per contractar-los. Els gestors reben morterades de diners perquè generen diferència, perquè forneixen excel·lència i comuniquen una estratègia a tota l'organització. Els subordinats, que tracten les qüestions quotidianes, apliquen mecànicament aquesta estratègia i, per tant, l'escala salarial ha de davallar ràpidament. Ara resulta, però, que els capitans del vaixell eren irrellevants, irresponsables, inimportants. I que, si perderen la batalla i la guerra, fou per causes imponderables.

Deute, desobediència i poder constituent

No fa pas tants anys, programar jornades i trobades a Barcelona en el mes de juliol era força arriscat. Les necessitats prements del present i lo fotut que es presenta el futur empeny a la reflexió. Això explica, per exemple, que Assessorament i Formació de la CUP hagi preparat dues jornades de formació en menys de quinze dies. La primera, feta en l'Ateneu Fort Pienc, el passat 27 de juny, duia per títol "Quina llei electoral per a quina democràcia real". La segona, feta al Casal Jaume Compte de Sants, ahir dissabte 13 de juny, es titulava "Deute i experiències de desobediència local".

Correspongué a Eulàlia Reguant, del Grup de Treball de Sobirania Econòmica de la CUP, introduí aquesta jornada de formativa amb una "perspectiva global" del deute. Reguant proposava una definició del "deute il·legítim" que inclogués no tan sols el "deute odiós" (odiós quant a origen, quant a manca de legitimitat o legalitat en contraure'l) sinó també aquell deute que genera condicions que violen la sobirania i/o els drets humans. Continuà després Yolanda Fresnillo, de l'Observatori del deute en la globalització, que parlà de l'Equador, de l'Argentina, de Nigèria i d'altres experiències de gestió de crisis de deute sobirà.

A partir de llavors, el programa patí un canvi, ja que Diego González Cadenas, investigador en dret constitucional de la Universitat de València, arribà amb retard, tot just procedent de Caracas. Així doncs, hom passà a escoltar, de la mà de Josep Maria Bellmunt, la proposta de "sobirania fiscal" que impulsa "Catalunya diu Prou", mentre Montserrat Vinyets desgranava com Sant Celoni celebrà un referèndum sobre un àrea residencial estratègica sense esperar el permís de l'estat espanyol (que el denegà quan el referèndum ja s'havia fet). Les intervencions de ponents i de públic giraren al voltant del perill de voler adormir les mobilitzacions i les desobediències amb accions simbòliques o amb propostes tecnicistes. Aquestes reflexions es reiteraren a la tarda amb les experiències locals de Moià, de Navàs i de Reus. Ja al matí, Enric Pons, de la Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute, havia indicat que l'auditoria cal entendre-la com una eina de mobilització i conscienciació, més que no pas com un instrument purament tècnic de detecció d'il·legalitats.

González Cadenas parlà justament de "El contramodel islandès: hegemonia i poder constituent". Desgranà les causes del fracàs d'aquest model islandès (reclamar, no ho oblidem, per amples sectors de la mateixa CUP-AE durant la campanya electoral del novembre del 2012) des d'una perspectiva gramsciana. Més enllà de què va fer o no va fer la coalició de centre-esquerre, Cadenas fustigà els propis treballs de la Comissió Constitucional. Fetitxització de la democràcia liberal, rebel·lió sense revolució, reconstitucionalització del model de producció.

La xerrada de Cadenas encara em planava pel cap durant la jornada d'avui diumenge que ha preparat el Procés Constituent a Catalunya. La jornada era pensada per debatre els "deu punts" del Procés Constituent, però no pas per decidir-hi res. Ara bé, el contingut dels debats influirà en bona mesura en l'orientació que prengui el mateix Procés Constituent. La topada entre la lògica emancipatòria i la lògica capitalista planava per tot. És simptomàtic que el punt que ha atret més als participants hagi estat el segon ("Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat."). Però igualment és simptomàtic que la cessió de La Salle Bonanova per part dels Germans de La Salle. Les consignes de "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats" s'encreuen amb propostes d'austeritat i de decreixement, d'emprenedoria i de limitació de les ingerències de l'administració, de nacionalisme econòmic (tant se val si català, espanyol, mediterrani o europeu).

La veu de Cadenas, la de Gramsci, tornaven a ressonar, ara de manera més directa, en un debat que sí arribava a una conclusió la de la incompatibilitat entre el capitalisme i qualsevol mesura extensible en el temps i en l'espai de "repartiment del treball" o de "salaris i pensions dignes". I de Gramsci a Lenin, que deia: "per desgràcia, queda encara en el món molta i molta petita producció i aquesta engendra el capitalisme i la burgesia constantment, cada dia, cada hora, per un procés espontani i en massa".

El parany de la candidatura unitària 'catalana'

Les propostes sobre una candidatura 'unitària' catalana a les eleccions parlamentàries europees amaguen tota una sèrie de paranys. Òbviament si es tracta de defensar una unió de partits, CiU, ERC i ICV (amb possibles sectors del PSC i d'altres de partidets més minoritaris), la violència de la proposta és escassa. Al capdavall, aquests partits tenen, més enllà de diferències quantitatives de poc èmbalum, moltes coses en comú. Veure'ls, plegats, fins i tot, seria sanitós per als qui es fan il·lusions sobre les capacitats transformadores d'alguns d'ells.

La funció d'aquests partits, no obstant, els empeny a mantindre les distàncies. Macrocoalicions post-electorals i, encara més, pre-electorals, els és lesiu, ja que minva la capacitat d'aquests partits de vehicular les tensions socials, territorials, sectorials, culturals, ideològiques, religioses, presents en les nostres societats.

Cal remarcar però algunes coses addicionals:
- una candidatura 'unitària', feta en el marc d'aliança de partits (i partidets) existents, enforteix les burocràcies partidàries. Una alternativa seria una candidatura 'des de la base' que, si bé programàticament, tendiria a la defensa de l'status quo, si més no faria suar una mica més a les dites burocràcies partidàries.
- una candidatura 'unitària' catalana, lluny d'ésser un impuls al procés d'independència, podria ser el toc de campana d'un retrocés. En efecte, tornaríem a la idea de "partit català fort en el marc del sistema polític espanyol", cosa que afavoreix la concepció regionalista/resistencialista.
- una candidatura 'unitària' catalana perjudica la imatge exterior, ja que recorda formes de "partit únic".

Les eleccions europees són les eleccions més inútils a les que ens convoquen de tant en tant. La manca de preparació fa que ara com ara no poguem articular una candidatura trencadora/revolucionària/socialista/anticapitalista que, des del marc dels Països Catalans, presenti candidats a les circumscripcions que ens corresponen (la de l'estat espanyol i la del sud-oest de l'estat francès). Potser millor, ja que això pot ajudar-nos a fer una campanya unitària de boicot i denúncia de la Unió Europea i dels Estats que la integren.

La comptabilitat del PP, d'ETV i d'Intereconomia Corporacio

Mentre la premsa seriosa segueix els papers de l'ex-tresorer del PP, Luís Bárcenas, a través de "El Mundo", la xarxa d'Anonymous comenta i analitza fil per randa els llibres de comptabilitat del PP.

Un article de El Confidencial.com presenta tota una sèrie d'exemples de "despeses supèrflues" que haurien irritat l'opinió pública.

Supèrflues, segons per què, és clar. Entre els fragments que destaca aquest article de El Confidencial.com, trobem aquest tall:

Aparentment, aquests assentaments consignen deutes comercials contrets pel PP de Catalunya per serveis "de subministradors que no tenen la condició estricta de proveïdors". Aquests deutes s'abonen a càrrec de "despeses de subministrament". Cal demanar-se quina mena de "subministraments" feien els mitjans de comunicació i productores de la imatge. Pot semblar curiosa la coincidència en el mateix dia (dimecres 27 de juny del 2012) entre un assentament a ETV Llobregat TV SL i un altre a Intereconomia Corporacio. És cert, que ETV prestava senyal en aquella època a un dels canals del Grup Intereconomia (Business TV, tal com comentava aquest article d'Iban Garrido).

La roda de fer caure presidents

De la mateixa manera que Mubarak fou destituït tècnicament per un pronunciament militar, Mursi també ho ha estat ara. Com en aquella ocasió, l'exèrcit revesteix el colp d'estat fent ús de les forces vives (institucions estatals, direccions polítiques, prohoms religiosos) per oferir una sensació de continuïtat de poder. En totes dues ocasions, l'exèrcit ha hagut d'actuar a causa d'enormes mobilitzacions populars. Les mobilitzacions populars no han estat suficients per enderrocar el govern i han necessitat la intervenció d'un exèrcit que és, als ulls de molta gent, l'única institució veritablement nacional. Com en l'altra ocasió hi haurà eleccions presidencials. Si llavors foren els Germans Musulmans, ara el relleu és El Baradei. Comencen les juguesques per saber quan començaran (2014, 2015) les mobilitzacions per enderrocar El Baradei.

Assange, Manning, Snowden, i la decadència del bloc nord-atlàntic

Les hores de detenció de l'avió presidencial bolivià a Viena són una nova baula en la cadena que enfonsa el bloc imperialista nord-atlàntic. Evo Morales ha estat víctima col·lateral de la persecució contra Edward Snowden. Aquesta persecució, paral·lela al processament de Manning o al confinament diplomàtic de Julian Assange, tenen quelcom en comú. És una persecució que vol silenciar la denúncia de crims de guerra, de la diplomàcia secreta i de la vulneració del dret d'intimitat. El coratge i sacrifici d'Assange, Manning i Snowden contrasta amb les connivències defensistes i racistes ja no tan sols dels sectors polítics dels règims nord-atlàntics sinó d'una àmplia capa de l'oposició d'esquerres (hauríem de dir, pseudoesquerres). En el món de contrastos imperialistes multipolars, el derrotisme revolucionari és molt més ben representat en Assange, Manning i Snowden que no pas en determinats rodals de l'esquerra oficial europea i nord-americana.

El tancament del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà

La connivència amb els poders financers (locals i internacionals) i amb l'estat espanyol suposa tolerar la situació de privació en la qual viuen els recursos públics. Els mateixos que saquegen en benefici propi les arques públiques i que juguen a fet i amagar en el procés d'independència (que empren també en benefici polític propi però sempre controlant, enlentint i congelant el mateix procés en un estat de falsa tensió permanent), apliquen les tisores sense gaire imaginació. I un dia cau el Departament de Virologia de l'Institut de Recerca en Tecnologies Alimentàries (IRTA) i un altre, dimecres 26 de juny, es notificava el tancament del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà (vg. notícia).

El Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà és sota la gestió de Forestal Catalana, empresa pública dependent del Departament d'Agricultura. El Centre de Recuperació compta amb tres treballadors (responsable, veterinari, rehabilitador), que saberen de la decisió del Govern de la Generalitat a través del comitè d'empresa de Forestal Catalana. A banda de treballadors, el Centre compta amb voluntaris i col·laboradors.

El Centre de Recuperació existeix des mitjan de la dècada dels 1990. Durant la darrera dècada tractava anualment vora un miler d'animals de diferents espècies, amb una tasca encaminada a la recuperació d'individus d'espècies amenaçades, espècies en les que la recuperació d'individus, ni que sigui amb objectius merament reproductius (tan sols el 20% dels animals tractats són retornats al medi), és clau per a la conservació i la biodiversitat intraspecífica. En el 2012 la xifra d'animals tractats fou ja inferior, d'uns 850 (680 aus), per bé que el nombre d'animals acollits en cada moment concret és ara set vegades superior al 2004.

La idea de Forestal Catalana és la de tancar directament el Centre, i contractar un servei extern de serveis veterinaris. Aquest servei extern, però, únicament s'adreçaria a continuar el tractaments dels animals internats, no de continuar amb l'activitat normal que ofereix el Centre. No sembla ni tan sols que hom vulgui redirigir l'activitat del Centre a la d'altres instal·lacions públiques amb capacitats similars, com a Torreferrusa o Santa Perpètua de Mogoda. Fins i tot si fos aquest el cas, hom es podria demanar si té gaire lògica privar els Aiguamolls de l'Empordà d'aquestes instal·lacions i serveis. Ja no és únicament el Parc Natural, sinó també l'afectació en la feina conservacionista que es fa en les reserves naturals integrals de les Llaunes i dels Estanys. Com en d'altres casos, la improvisació, el joc d'interessos creats, l'opacitat, la manca de participació del territori i del sector en la presa de decisions, marca la política del "govern dels millors".

De Rudd a Gillard i de Gillard a Rudd

Fa tres anys, Kevin Rudd va perdre la direcció del Partit Laborista australià i, de retruc, el càrrec de primer ministre. Gillard fou saludada per la premsa com a nova primera ministra, tot fent una sèrie d'anàlisis dels quals destacava en particular un: Rudd era massa pro-xinès. L'ascens de Gillard servia, doncs, per trencar una determinada concepció asianista. A la pràctica, però, Austràlia passava a enfortir el seu rol asianista, com una de les baules amb els quals els Estats Units tanca (de manera precària) la República Popular Xinesa. Òbviament, hi havia altres factors. El recanvi de Rudd per Gillard servia per renovar les forces adreçades a la contrareforma social i econòmica i a renovar els atacs a les classes treballadores. Ara, un nou colp dins del Partit Laborista substitueix Gillard per Rudd. Rudd tornarà a presidir el govern australià. Es tanca el cercle? Cal pensar que una nova baula de la política d'Obama s'esquinça? Potser sí, potser no. En tot cas, Gillard s'havia desgastat prou. Rudd serveix per generar el miratge que l'ofensiva antipopular ha conclòs i comença una nova etapa. Un miratge necessari justament per continuar aquesta ofensiva abassegadora amb menys obstacles.

Max Otte i Harold James: la proposta de retorn a l'Europa pre-westfaliana

La historiografia burgesa de l'etapa del capitalisme senil quan es dedica a tasques de síntesi i de divulgació no sol produir gaire cosa més que una bona pila de fems. Cal anar ben equipat per endinsar-se en aquestes piles, amb el pietós objectiu de diagnosticar les malures digestives d'aquest gegant amb potes de fang.
Les dues frases anteriors ens les inspira el mer repàs d'una entrevista que han fet Jan Mallien i Hans Christian Müller a l'economista Max Otte i a l'historiador d'economia Harold James i que publica Handelsblatt. El contingut de l'entrevista no desmereix el to general de la informació que segrega aquest full econòmic alemany.
El debat entre Otte i James es presenta com a interessant pel fet que el primer considera la introducció de l'euro com un fracàs (Fehler) i el segon n'és un defensor (Verfecther). Otte, concretament, defensa una retallada del deute (Schuldenschnitt) per a Grècia o, alternativament, la sortida d'aquest estat de l'Eurozona. James defensa l'euro com un projecte vital per a Europa, i en aquest sentit saluda la claredat de discursos europeistes com el fet recentment per l'ex-canceller socialdemòcrata alemany Helmut Schmidt.
Davant la impossibilitat de qüestionar en profunditat res de l'estructura financera, la conversa s'adreça a la qüestió del "procés d'unificació" (Einigungsprozess) d'Europa. Otte es plany del fet que "la unificació europea roman com un fenomen d'elits (Elitenveranstaltung)", ja que "la política quotidiana no s'adreça al ciutadà". Ací Otte s'equivoca. La política quotidiana de les institucions europees (com les de les institucions polítiques, en general) s'adrecen al ciutadà, més específicament contra el ciutadà. Són justament un Elitenveranstaltung, una eina de les elits financeres per garantir l'explotació i/o despossessió de les classes treballadores. Els mateixos entrevistadors recorden a Otte que mai abans en la història els alemanys no s'havien interessant per la política interior de Grècia o d'Itàlia. Otte respon que aquest no és un interès real, i que en tot cas es correspon a una situació en la qual "els estats s'exhorten mútuament i es diuen el nom del porc (spucken sich in den Topf)". Dit d'una altra manera, l'interès intereuropeu reforça les adscripcions estatals, l'oposició entre els "alemanys" i els "grecs", entesos com a cossos col·lectius.
James, en canvi, veu grans esperances en la idea europea. Concretament, percep que "hi ha persones a Itàlia o a Espanya que saben que les llurs elits polítiques han fracassat" i es demanen si no anirien millor les coses governats des de més lluny. James fa una analogia història amb la Francònia del segle XIX, "que no volia ésser part de Baviera" i "que no s'acontentà fins que fou governada finalment des de Berlín". James descriu possiblement un sentiment que ara justament s'esvaeix pel fet que el fracàs de les elits espanyoles i italianes no ha estat més que una avançament del fracàs de les elits europees. Fa uns anys, probablement, hi havia més sectors a l'Europa mediterrània que veien en Europa una forma de combatre els trets parasitaris de les elits autòctones. La comparació amb Francònia, però, és interessant en un respecte, allò que fa referència a les nacions sense estat de l'Europa mediterrània. Francònia no se sentia a gust en un Regne de Baviera plenament sobirà, i s'estimà més un estat federal alemany en el qual tenia més possibilitats. Catalunya o Llombardia poden tindre sensacions similars respecte Espanya/França i Itàlia, i contemplar la unificació europea com una forma d'atenuar la dependència nacional. Ara bé, el propi procés independentista al Principat de Catalunya podria desembocar en una República Catalana que fes menys urgent la unificació política europea als ulls dels catalans. James, però, vol comparar la Francònia del segle XIX envers la unificació alemanya, amb "els estats mediterranis" del segle XXI envers la unificació europea. I aquesta comparació grinyola en un punt: el paper perifèric que tenen destinats els "estats mediterranis" a la Unió Europea no té ni punt de comparació amb el concepte de "xarxa de ciutats" que animava l'Alemanya bismarckiana.
James continua les analogies entre la unificació europea i els processos d'unificació del segle XIX. En aquest sentit admet que "tristament no hi ha cap Giuseppe Garibaldi europeu, cap heroi de la unificació". Cal, doncs, un líder carismàtic? James s'esmena de seguida: "no hauríem de focalitzar-nos tant en les persones: penso en el model de Suïssa, on ningú no sap qui és el president actual, però tots gaudeixen del sistema polític". L'exemple suís, efectivament, és interessant, car no hi ha cap president personal sinó una presidència col·legiada (el Consell Federal). Però tornem a Garibaldi. Garibaldi era l'heroi perfecte pel galvanitzar una unificació italiana que s'entenia com un mer tràmit cap a la unificació i fraternitat humanes. Tots sabem, però, que la figura cabdal de la unificació italiana fou Cavour, i per tant el procés consistí en una mera ampliació de fronteres del Regne de Sardenya/Piemont i en l'ulterior tancament de model en un estat-nació fet a imatge de l'estat francès.
James desenvolupa encara més l'exemple suís, "un model federal que funciona, sota el principi de subsidiarietat". Otte no és tant amic del model suís per a Europa. Otte aspira a una Europa esdevinguda "potència mundial", i això no és compatible amb un "sistema altament federal". James, en canvi, defensa aquest model federal precisament perquè Europa "s'hauria de distanciar de la mentalitat de gran potència. Dit d'una altra manera, Europa, segons James, hauria de jugar el rol en aquest món multipolar que va saber jugar Suïssa en l'Europa multipolar. Otte discrepa: "així no anem enlloc si la Xina i els Estats Units exerceixen una política clàssica de grans potències.
I arribem ací a la intervenció de James que ha motivat ja alguns titulars:
"Hem de pensar en alternatives al concepte de sobirania nacional - un concepte que històricament és força recent. Com a arrencada dels estats nació es pot prendre la Pau de Westfàlia del 1648. A Europa hauríem de tornar a l'època anterior."
La Pau de Westfàlia posà fi a la Guerra de Trenta Anys. Els historiadors europeus s'han fixat en com aquesta guerra minvà l'autoritat imperial en favor dels estats constituents del Sacre Imperi de la Nació Alemanya. Paral·lelament, és l'època de la Revolució Anglesa (1640), amb tot el que comporta (enderrocament de la monarquia, república parlamentària). També és l'època dels diversos "aixecaments nacionals" contra la monarquia hispànica, el més reeixit dels quals suposà l'entronització del Casal de Bragança a un Regne de Portugal que recuperava la "independència", i que a casa nostra es manifestà en el Corpus de Sang, la proclamació d'una efímera República Catalana i una consegüent guerra que conclouria amb la divisió del país entre les corones castellana i francesa. Ara bé, caldria afegir-hi un parell de coses. El principi de "sobirania nacional" arrenca d'abans de Westfàlia, i ja es manifesta en el principi d'"eius regio, cuius religio" amb el qual hom provà de resoldre la qüestió religiosa a l'Imperi Germànic. Contràriament, entre la Pau de Westfàlia i les Guerres Napoleòniques (i àdhuc ben entrat el segle XIX) trobem encara per tot arreu com aquest principi és encara en procés formatiu, no tan sols en les consciències populars quant a la identitat nacional sinó fins i tot en el propi funcionament dels "estats sobirans".
De totes formes que James cridi a un retorn a la situació anterior del 1648 en les pàgines de Handelblatt pot recordar-nos diversos discursos reaccionaris segregats per les institucions financeres europees i internacionals. James admet que es tractaria de reprendre "una mena de Sacre Imperi Romà, però naturalment no feudal, sinó governat democràticament". Un aclariment que, per necessari, no és gaire tranquilitzador.
Otte pren el guant de James i rebla: "tampoc era una mala construcció l'antic imperi alemany, en el qual l'economia era ben descentralitzada, i alhora tan sols hi havia un únic exèrcit - justament el que volem també per a Europa." Caldria demanar als historiadors la natura de l'exèrcit en l'Imperi Alemany pre-westfalià. Ço que crida l'atenció és l'enyorament econòmic d'un Imperi solcat per barreres comercials i monetàries de tota mena i amb una bona complexitat d'estructures gremials.
El projecte d'unificació europea, en el context actual, únicament pot ésser un brindis utòpic i innocu, o pot ésser una realitat reaccionària damunt dels pobles d'Europa. De fet, combina elements de totes dues possibilitats. Les cartes de drets i declaracions d'intencions de les institucions europees solen ésser proclames buides, eines propagandístiques per quedar bé i alimentar la il·lusió d'un "bon govern europeu" front la inèpcia dels governs territorials. Les pròpies institucions europees, alhora, fan d'una punta d'avançada per aplicar polítiques regressives i repressives. Els estats apliquen aquestes polítiques tot dient que ho fan "per ajustar-se a la normativa europea". Poli bo (estat nació) i poli dolent (unió europea) o a l'inrevés, que més té. Però que antigalles medievals siguin models per a l'Europa del segle XXI parla ben clarament de quins són els somnis imperials dels prínceps financers i dels professors universitaris que els fan de palafreners.

'Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real'

El ministre espanyol d'educació, Wert, ha intervingut en la polèmica sobre les beques universitàries a l'estat espanyol. Wert defensava el criteri de limitar les beques als alumnes que superin la barrera del 6,5 (sobre 10), adduint que, al capdavall, l'alumne que no supera aquesta barrera és potser perquè no ha triat els estudis universitaris més adients a la seva capacitat.

El raonament seria atractiu si no fos perquè Wert permet continuar els estudis a alumnes que, sense arribar a aquesta barrera, sí poden pagar unes taxes universitàries cada vegada més elevades.

Es deixa incòlume, doncs, una dualitat deguda bàsicament als ingressos familiars.

Cal no ésser excessivament innocent. La finalitat bàsica del sistema educatiu, públic o privat, sota l'ègida del capitalisme, és la reproducció dels diferents estrats necessaris per al sistema. D'ací la dualitat entre ensenyament universitari i ensenyament professional, els obstacles a la formació continuada, els impediments a la compaginació entre estudi i feina, etc. Fins i tot el mateix ensenyament bàsic serveix per inculcar la gran majoria popular que el seu destí d'atur i misèria es deu al fet de "no haver estudiat prou" de jove.

Però tornem a la filosofia bàsica del 6,5 d'en Wert. El títol d'aquest post és extret d'un document del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)

, titulat "Problemes sobre els quals la minoria del P.O.U.M. presentarà projectes de llei a les Corts de la República", i publicat a "Front" el març del 1936. El POUM s'havia presentat a les eleccions del 16 de febrer del 1936 en el marc del "Front Popular/Front d'Esquerres". Maurín, segurament el redactor d'aquest document, havia estat elegit diputat per Barcelona. El punt 19 d'aquest document tracta sobre l'ensenyament:

Escola gratuïta primària, general i obligatòria per a tothom en les escoles oficials. Llibertat d'ensenyament dintre els límits d'uns cànons fixats. Gratuïtat en tots els altres ensenyaments—i manutenció i vestit—de tots aquells alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics.
Prohibició d'estudiar als qui, tenint mitjans econòmics, no demostrin una capacitat real.

Maurín, nascut a Bonansa, havia treballat de mestre d'escola. En el punt 19 concentra el seu ideari educatiu. La "gratuïtat en l'ensenyament" era reivindicada per a "tots els alumnes de capacitat reconeguda i sense mitjans econòmics". Les beques no cobririen únicament els costos docents, sinó també la "manutenció i vestit". Però aquesta reivindicació resultava insuficient. Els alumnes amb mitjans econòmics bé podrien pagar-se la "manutenció i vestit" i requerir únicament una beca pel cost de l'estudi, o ni tan sols aquesta beca. Però per garantir la "igualtat d'oportunitats" es feia necessària la "prohibició d'estudiar" en casos d'incapacitat real.

Simplificació administrativa i els consells del ministre Montoro

El ministre espanyol de Finances, Cristóbal Montoro, aconsella la supressió de les agències de meteorologia, control de dades o control de la competència de les Comunitats Autònomes espanyoles, car al capdavall aquests òrgans tenen homòlegs estatals. No cal dir que els autonomistes nostrats han posat el crit al cel. No n'hi ha per tant. Les duplicitats hi són, i cal resoldre-les. Com? Amb la famosa consulta que ens neguen. Decidir, curt i ras, si volem un estat català o un estat espanyol. Si optem per la primera via, les estructures de l'estat espanyol hauran de desaparèixer (en territori català). Si optem per la segona via, que desapareguin les pseudostructures autonòmiques. Vet ací, la simplificació.

Què demana el Grup de Recerca Econòmica d'Europa de JP Morgan a les constitucions de la perifèria europea?

En el darrer número de Global Data Watch, del grup de recerca econòmica de J.P.Morgan s'hi fa referència a un dels darrers "global issues" titulat "The Euro area adjustment: about halfway there". Es tracta d'un report de 16 pàgines del grup de recerca econòmica d'Europa de JP Morgan. Stefan Beinberg en fa avui a les planes del Word Socialist Web Site una completa anàlisi titulada "JP Morgan demana règims autoritaris a Europa". Des d'un altre angle, Jeremy Smith s'escandalitza igualment d'alguns passatges en el seu blog. Encara que aspectes econòmics i polítics són absolutament indissociables, recomanem el post d'en Michael Roberts quant als primers i ens centrarem en els darrers.

Citarem, doncs, els passatges que han escandalitzat Smith i que si no han escandalitzat Beinberg és per un millor coneixement de la base classista de la lluita que es fa ara al voltant de la "recuperació" de l'Eurozona.

El report de JP Morgan és força superficial i de no gaire bona qualitat tècnica. Però el que ens importen són els següents passatges:

"En els primers dies de la crisi hom pensava que aquests problemes de llegat nacional [de la perifèria europea]eren fonamentalment econòmics [..., però] s'ha fet clar que hi ha problemes polítics ben profunds en la perifèria que, segons la nostra opinió, cal canviar si la Unió Monetària Europea ha de funcionar a llarg termini".

"Els sistemes polítics de la perifèria s'establiren després d'una dictadura, i es definiren per aquella experiència. Les constitucions hi tendeixen a mostrar una forta influència socialista, que reflecteix la força política que adquiriren partits d'esquerres després de la derrota del feixisme."

"Els sistemes polítics de la perifèria mostren típicament diversos dels trets següents: executius febles, estats centrals febles respecte les regions, protecció constitucional de drets laborals, sistemes de construcció de consens que fomenten el clientelisme polític, i el dret de protestar si es fan canvis indesitjats a l'status quo polític. Les mancances d'aquest llegat polític han estat revelades per la crisi.

Els autors del report, se suposa, es refereixen al fet que les actuals constitucions d'Itàlia, Portugal, Grècia i Espanya seguiren, respectivament, dictadures en el 1943/45, 1974, 1975 i 1977/79. Totes es feren en un context de força relativa del moviment obrer i popular. Però la "derrota del feixisme" fou dramàticament diferent en els quatre casos. Les reformes constitucionals i legals a tots quatre estats han liquidat tot allò que podia fer flaire a socialisme en les constitucions. Pensem, en les adaptacions constitucionals fetes per Portugal amb motiu del Tractat de Maastricht o, més recentment, la consagració constitucional del dret preeminent dels creditors a les finances públiques. Prendre, doncs, el report de JP Morgan i, amb ell, fer ara una campanya en defensa de les constitucions de l'Europa mediterrània seria tot un acte de cinisme. No dubtem que l'esquerra burgesa i els seus acòlits pseudosocialistes recorreran a aquest cinisme.

Poca cosa, doncs, hi ha a defensar en aquestes quatre constitucions. No obstant si és rellevant les quatre línies de reforma constitucional que es proposen:

a) Enfortiment del poder executiu
b) Reducció de l'autonomia regional i local
c) Reducció del dret laboral
d) Eradicació dels mecanismes de participació social
e) Destrucció del dret de manifestació.

El punt a) de fet ja s'ha aplicat en més d'un sentit. El rol del "decret-llei" ha crescut en els darrers anys, particularment en matèria de política econòmica. Alhora, a Grècia i a Itàlia s'han constituït governs tecnocràtics elaborats al marge de processos electorals o parlamentaris. Per comptes de recórrer als procediments jurídics normals hi ha una tendència clara a l'excepcionalitat, potser buscant l'aprovació justament de JP Morgan i d'altres poders fàctics.

El punt b) té una lectura enverinada en el cas dels Països Catalans. De fet, dels quatre estats esmentats, el que disposa d'una més àmplia autonomia "regional" és l'estat espanyol, i justament per tal d'intentar una solució absorptiva a les reivindicacions nacionals dels pobles català i basc. L'autonomia regional a l'estat portuguès es limita als casos evidents d'Açores i de Madeira. En el cas italià, existeix una doble categoria entre les regions amb minories lingüístiques extraitalianes del nord i les regions insulars del sud, d'una banda, i les altres regions, de l'altra. En el cas grec, no hi ha cap mena d'autonomia. En tot cas, l'existència d'autonomies regionals i locals pot deixar lloc a contrapoders potencialment perillosos des del punt de mira de JP Morgan. Cal diferenciar, però, entre el concepte d'autonomia regional i local, i la reivindicació catalana. Si ara hom volgués substituir la lluita per la independència per una lluita per l'autonomia contra la recentralització (com vol fer el PSOE), cometríem un acte traïdorenc equivalent a defensar el "model social" actual per comptes d'emprendre posicions nítidament socialistes (és a dir, anticapitalistes).

El punt c) semblaria referir-se exclusivament a les referències sobre dret laboral en les constitucions. Però va més enllà d'una erosió del dret de vaga o del dret de negociació col·lectiva, per estendre's a tots els àmbits de les relacions laborals. En l'horitzó apareix l'ideal de reduir la relació laboral a una mera relació mercantil, tota vegada que la relació mercantil perdria també els elements garantistes cap a la part més feble. Òbviament, a banda de les agressions legals al dret laboral, hi ha l'agressió pràctica quotidiana que suposen les al·legalitats i il·legalitats del mercat laboral gris i negre.

Quant al punt d), cal dir que els redactors del report fan referència als succedanis buits actualment existents. Sindicats, associacions empresarials i altres elements de la "societat civil" fan sovint de crossa de suport a decisions prèviament decidides pel govern de torn. La suposada independència i defensa d'interessos socials concrets per part de totes aquestes organitzacions és una quimera. Malgrat tot, fins i tot aquests entramats són incòmodes per perpetrar nous atacs als interessos d'una majoria de la població, tant de la classe treballadora com també de capes intermèdies (incloent-hi la petita i mitjana empresa no-financera). Val a dir, que ara mateix el punt d) es plasma en la destrucció de la negociació laboral col·lectiva (convenis laborals).

El punt e) vol dotar els estats de mecanismes repressius més efectius en cas de situacions insurreccionals i, especialment, per previndre-les.

És obvi que cal extreure lliçons d'aquest report. El punt e) mostra com el camí de la mera agitació-propaganda de l'estil "no pagarem la vostra crisi" és insuficient. Les estratègies defensives s'esgoten a mesura que cada vegada les classes populars tenen menys a perdre i menys raó per defensar el "model vigent". El recurs a vies exclusivament institucionals és condemnat directament al fracàs d'acord amb el que dicten els punts a), b) i c). JP Morgan demana uns estats "més" autoritaris, i contra ells tan sols el poder obrer i popular pot exercir una contra-autoritat eficaç.

Pere Navarro o la misèria del dependentisme

Nou rècord del dependentisme català. Com sempre rècord de misèria i de vilesa. Ara, en Pere Navarro demana la supressió del concert "basco-navarrès". Diu que això és un privilegi. Com que és dependentista, en Pere Navarro sol·licita més dependència per a quatre territoris bascos. Per comptes de sol·licitar el concert econòmic per als territoris catalans, el federalisme de Pere Navarro és un federalisme de règim comú. Un federalisme de règim comú que, com és comú, no dubta en aprofitar els greuges territorials per dissipar-hi la voluntat d'emancipació dels diferents pobles presoners de l'estat espanyol. Les cadenes d'aquest federalisme són perfectament homòlogues a les de l'unitarisme imperialista de tota la vida que ha regit la construcció i putrefacció dels estats dinàstics francès i espanyol.

Els Borbó-Lubomirska en el cas Emperador

Llegim a la premsa (p. ex. a Vilaweb) com tres "cosines del rei d'Espanya" han estat encausades en l'afer Emperador. L'Emperador no és cap altre que Gao Ping, pressumptament màxim responsable d'una trama d'emblanquiment de capitals. Les tres encausades són (i les hipervinculem en la fitxa de la magnífica web d'informació genealògica de Leo van den Pas): María Margarita Borbón Dos Sicilias Lubomiska, la seva germana María Inmaculada i la filla de la darrera, María Ilia García de Sáez

Seguint la informació de Leo van den Pas trobem l'avantpassat comú de les Borbó-Lubomirska i les de l'actual rei d'Espanya: el comte de Caserta. Aquest comte de Caserta, Alfonso Maria Giuseppe Alberto de Borbó-Dues Sicílies i Habsburg-Lorena, ja havia fet titulars en la premsa espanyola en les primeres setmanes del 1901 (p.ex. Caserta y los carlistas, en La Vanguardia, llavors fustigadora de la carlinada). Llavors el comte de Caserta tenia 60 anys. Havia nascut el 28 de març del 1841, precisament a Caserta, llavors dins del Regne de Dues Sicílies (resultat de la fusió post-napoleònica dels Regnes de Nàpols i de Sicília). Era el tercer fill del segon matrimoni del Rei de Dues Sicílies, Ferdinando II, que tenia a més un fill del seu primer matrimoni, Francesco, duc de Calàbria. Quan es va morir el seu pare, el comte de Caserta tenia 18 anys. El nou rei, Francesco II, havia de fer front a una situació política marcada per la guerra en la Lombardia entre el Regne de Sardenya-Piemont, recolzat en l'Imperi Francès de Napoleó III, i l'Imperi Austríac. Cavour, el primer ministre piemontès, oferí una aliança amb el Regne de Dues Sicílies, que hauria suposat el repartiment efectiu de la Península Itàlica entre Torí i Nàpols. Com que el repartiment incloïa els Estats Pontificis, Francesco II refusà l'acord. La revolució a Sicília i a Calàbria, l'immiment desembarcament dels garibaldins i el pragmatisme de les classes dirigents napolitanes i sicilianes (que reflecteix el passatge més citat d'Il gattopardo, de Lampedusa) va canviar Francesco II per Vittorio Emmanuele, Nàpols per Torí, i el Regne de Dues Sicílies pel Regne de Sardenya, que esdevenia així el Regne d'Itàlia. El comte de Caserta, amb poc més de 20 anys, com els altres membres de la família reial, prengué refugi a Roma, que encara havia de restar en les mans temporals del Papa durant gairebé una dècada. Com també farien alguns prínceps de Borbó-Parma, igualment destronats per la Unificació Italiana, el comte de Caserta s'implicà en la querella dinàstica dels Borbons espanyols. Quan, en el 1868, Isabel II d'Espanya fou destronada per la "Revolució Gloriosa", desapareixia el darrer reialme borbònic de la terra. Espanya semblava seguir els destins de França (1848), Parma (1859) i Dues Sicílies (1861). Ironies del destí, els espanyols, encapçalats pel general Prim, van entronitzar com a rei un fill segon de Vittorio Emmanuele, el duc Amedeo d'Aosta. Entre mentres, la qüestió de la monarquia vacant espanyola havia desencadenat la guerra entre la França napoleònica i la Prússia bismarckiana, amb victòria de la segona. L'abdicació de Napoleó III, salvat l'obstacle de la Comuna de París, semblava obrir la porta a una nova Restauració Borbònica, únicament sabotejada gràcies a l'encaparrament dels dos pretendents rivals, el comte de Chambord (nét de Carles X) i el comte de París (nét de Lluís-Felip). En el 1873, Amedeo de Savoia abdicava i deixava pas a una Primera República espanyola que, com la Tercera francesa, era una república sense (gairebé) republicans. També a Espanya hi havia dos pretendents rivals: el príncep Alfons (fill d'Isabel II) i el duc de Madrid (el pretendent carlí, Carles "VII"). Mentre mitja Espanya bastia cantons revolucionaris, una altra es llençava a la tercera guerra carlina. El comte de Caserta figurà entre els combatents carlins. L'ensulsiada de la Primera República espanyola i l'entronització del dinasta isabelí com a Alfons XII, tallà la tercera guerra carlina. Hom bastí una nova arquitectura constitucional (1876) basada en el caciquisme electoral dels dos partits, conservador i liberal, que s'havien de "turnar" en el poder.

El comte de Caserta tornà a la vida normal de príncep destronat. El 1868 s'havia casat amb una cosina, Maria Antonietta Giuseppina Leopoldina de Borbó-Dos Sicílies, amb la qual tindria dotze fills. En el 1894 es va morir l'ex-rei Francesco, sense descendència masculina. Com que faltaven també els seus dos germans grans, el comte de Caserta esdevingué el cap de la dinastia i, per tant, rei titular de Nàpols i de Sicília. A aquelles alçades, però, la monarquia savoiana a Itàlia, la monarquia alfonsina a Espanya i la tercera república francesa semblaven ja fermanent instal·lades.

Una prova de la fortalesa de la monarquia alfonsina fou la gestió de la successió d'Alfons XII. Alfons XII s'havia mort de tuberculosi el 25 de novembre del 1885. Deixava dues filles, María de las Mercedes i María Teresa, de 5 i 3 anys d'edat. D'acord amb la Constitució, María de las Mercedes era princesa d'Astúries i hereva del tron. Com que se sospitava, però, que la reina vídua -i regent- era prenyada, hom s'esperà al part a veure el sexe de la criatura. El 17 de maig del 1886 naixia un infant que, en conseqüència fou proclamat rei (Alfons XIII). María de las Mercedes retingué, però, el títol de Princesa d'Astúries, en tant que primera de la línia de successió després de son germà. Els carlins havien provat de treure profit de la situació d'aquells mesos, arribant a proposar el casament entre la princesa d'Astúries i el fill de Carles "VII", Jaume, cosa que va motivar diverses notes anticarlines en La Vanguardia (un exemple). Els carlins s'esforçaren en adoptar un posat "liberal" i "constitucionalista". El naixement d'Alfons XIII els barrava el pas, i la Regent es va permetre signes de magnanimitat. El 1888 la Regent, previ acord del Consell de Ministres, autoritzà el comte de Caserta i la seva família per establir-se en Madrid. Els dos fills grans, Fernando Pío i Carlos, ingressaren en l'Acadèmia d'Artilleria.

La princesa d'Astúries arribà a la majoria d'edat amb el tombant de segle. Fou llavors quan s'anuncià la intenció de casar la princesa d'Astúries amb Carlos de Borbón-Dos Sicilias, fill segon del comte de Caserta i deu anys més gran que la princesa. El fet que fos fill d'un antic combatent carlí generà una forta controvèrsia en la premsa i, eventualment també en el Congrés, que havia de donar el vist-i-plau al casori. El fet que l'infant dugués per nom el de Carles de Borbó no ajudava gens. Fins i tot Sagasta, el líder liberal, en un discurs del 22 de desembre del 1900, deia que "mejor sería que se llamase de otro modo". Silvela fou més contundent, en afirmar que el matrimoni anunciava "noves croades carlines". El president del govern, Marcelo Azcárraga, defensà l'infant Carlos, en recordar que havia estat condecorat pels seus serveis a la guerra de Cuba (1898). Finalment, el Congrés autoritzà el matrimoni, que se celebrà el 14 de febrer del 1901. Sembla provat, de totes formes, que els carlins empraren l'enllaç amb finalitats propagandístiques i que demanaren al comte de Caserta que fes de vincle entre ells i la família reial.

Carlos de Borbón-Dos Sicilias i la Princesa d'Astúries tingueren tres fills, Alfonso (1901), Fernando (1903) i Isabel (1904), tots tres nascuts a Madrid. La princesa d'Astúries es morí arran del tercer part. Carlos de Borbón-Dos Sicílies es va casar en segones núpcies el 16 de novembre del 1907 a Woodnorton, amb Louise-Françoise-Marie-Laure, princesa de Borbó-Orleans. D'aquest matrimoni nasqueres quatre fills més: Carlos (1908), María de los Dolores (1909), María de las Mercedes (1910) i María de la Esperanza (1914). Aquesta María de las Mercedes fou la mare de l'actual monarca espanyol. És rellevant que els dos matrimonis de Carlos de Borbón fossin amb princeses de sang reial (de la casa reial espanyola en el primer cas, de la casa reial titular francesa en el segon). Al capdavall María de las Mercedes es va casar el 12 d'octubre del 1935 amb l'infant Juan d'Espanya, tercer dels fill d'Alfons XIII. Foren els matrimonis morganàtics dels dos fills grans els que feren l'infant Juan dipositari dels drets dinàstics d'Alfons XIII en el 1941. Aquests drets eren, és clar, poc menys que paper mullat: Alfons XIII havia guillat d'Espanya el 1931 i Franco no era gens disposat a fer de "reina madre". A més, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, consagrava la idea que qualsevol futur rei ho seria per obra i gràcia del Generalísmo.

Així doncs, en el 1941, tots aquests prínceps eren en empat virtual quant a les possibilitats d'accedir al tron. Gabriel Maria Joseph Karl Ignaz Anton Alfons Peter Johann Gerhard von Majella et omnes sancti era el dotzè fill del comte de Caserta i, així doncs, força allunyat de la titularitat al tron de Dues Sicílies. Havia nascut el 1897, quan el seu pare tenia 56 anys i la mare 46. El 25 d'agost del 1927 es casava a París amb la princesa polonesa Malgorzata Czartoryska, amb la qual tindria un fill, Antoine (nascut a Cana el 20 de gener del 1929). Malgorzata es va morir a 27 anys, el 8 de març del 1929. Gabriel es va tornar a casar el 15 de setembre del 1932, a Cracòvia, amb una altra princesa polonesa, en aquest cas Cecylia Lubormiska. Tingueren quatre fills: Johann Maria Casimir (1933), l'encausada María Margarita (1934), la també encausada María Inmaculada (1937) i Casimir Maria Alfons (1938). Tots quatre germans nasqueren a Varsòvia, en els que foren els darrers anys de la República Polonesa, que sucumbiria a l'ofensiva germanosoviètica de setembre del 1939.

La relació entre el rei Juan Carlos d'Espanya i dues de les encausades és de "cosins segons", ja que comparteixen un mateix besavi, el comte de Caserta. El comte de Caserta es va morir a Cana el 26 de maig del 1934. L'infant Carlos de Borbó-Dues Sicílies, l'avi matern de Juan Carlos, es va morir a Sevilla l'11 de novembre del 1949. L'infant Gabriel de Borbó-Dues Sicílies, fundador de la nissaga dels Borbó-Lubomirska, es va morir el 22 d'octubre del 1975 a Itu (Sao Paolo, Brasil).

Les dues filles encausades de l'infant Gabriel, Maria Margarita i Maria Immaculata, no acudiran a declarar pel cas Emperador per motius de salut (tenen 79 i 76 anys, respectivament). Qui sí acudirà és doña María-Ilia García de Sáez y de Borbón, nascuda l'11 de setembre del 1973 a Madrid, filla de Maria Immaculata i de don Miguel García de Sáez y Tellecea (nascut a Pamplona, el 1921). María Inmaculada de Borbón-Lubomirska i Miguel García de Sáez s'havien casat el 29 de juny del 1970 a Sant Carles d'Eivissa, però es divorciaren en el 1979 i obtingueren la nul·litat matrimonial el 24 d'abril del 1980.

Fins ara aquesta branca de la família no havia aparegut gaire per les planes de l'Hola. Les prolífiques famílies dels Borbons itàlics, el viarany de línies i més línies que s'encreuen i que, ja en les darreres generacions, recorren a matrimonis "desiguals" i divorcis (amb nul·litat o sense) podria fer protestar el rei d'Espanya. Si cada escàndol d'un parent ha de somoure la monarquia, llavors el camí de Francesco II i, sobretot, el consell immortal dels nebots de la noblesa lampedusiana és absolutament a l'ordre del dia.