Resultats de les eleccions al Bundestag

Un total de gairebé 62 milions de persones eren cridades ahir a les urnes per elegir la composició del Parlament Federal de la República Federal Alemanya. Més d'un 34% van votar la CDU/CSU, i un 28% d'abstingueren. El suport de l'SPD fou del 18%. Els altres dos partits presents al Parlament, Die Linke i Die Grüne aconseguiren un 6% i un 5% del suport censal. En conseqüència a la distribució dels primers vots, el total de diputats al Reichstag serà de 630, dels quals uns 300 són diputats d'elecció directa (primer vot, majoritari) i 330 d'elecció indirecta (segon vot, proporcional). Els partits de la Unió han obtingut 311 escons, a tan sols 4 cadires de la majoria absoluta. L'SPD n'ha obtingut 192, mentre l'Esquerra se n'ha fet amb 64, i els Verds amb 63.

	Primer vot	Segon vot	% Primer vot	% Segon vot
Cens	61903903	61903903	100,00%	100,00%
Abstenció	17614251	17614251	28,45%	28,45%
CDU	16225769	14913921	26,21%	24,09%
SPD	12835933	11247283	20,74%	18,17%
DIE LINKE	3583050	3752577	5,79%	6,06%
GRÜNE	3177269	3690314	5,13%	5,96%
CSU	3543733	3243335	5,72%	5,24%
FDP	1028322	2082305	1,66%	3,36%
AfD	809817	2052372	1,31%	3,32%
PIRATEN	962946	958507	1,56%	1,55%
Vots nuls	688428	587187	1,11%	0,95%
NPD	634842	560660	1,03%	0,91%
FREIE WÄHLER	431409	422857	0,70%	0,68%
Tierschutzpartei	4415	140251	0,01%	0,23%
ÖDP	128158	127085	0,21%	0,21%
REP	27279	91660	0,04%	0,15%
Die PARTEI	39258	78357	0,06%	0,13%
pro Deutschland	4818	74311	0,01%	0,12%
BP	28336	57285	0,05%	0,09%
Volksabstimmung	1748	28667	0,00%	0,05%
MLPD	12986	25336	0,02%	0,04%
RENTNER	919	25190	0,00%	0,04%
PARTEI DER VERNUNFT	3881	25027	0,01%	0,04%
PBC	2070	18529	0,00%	0,03%
BIG	2678	17965	0,00%	0,03%
BüSo	18039	13131	0,03%	0,02%
DIE FRAUEN	0	12522	0,00%	0,02%
Nichtwähler	0	11349	0,00%	0,02%
Bündnis 21/RRP	5335	8851	0,01%	0,01%
DIE VIOLETTEN	2500	8248	0,00%	0,01%
FAMILIE	4476	7451	0,01%	0,01%
PSG	0	4840	0,00%	0,01%
DIE RECHTE	0	2288	0,00%	0,00%
B	619	0	0,00%	0,00%
BGD	1431	0	0,00%	0,00%
DKP	1705	0	0,00%	0,00%
NEIN!	291	0	0,00%	0,00%
Übrige	77192	0	0,12%	0,00%

Castiguen amb sis mesos de presó un delicte de desobediència lingüística

L'Audiència Provincial de Castelló ha revocat la sentència absolutòria de Carles Mateu Blay i ha acceptat la petició fiscal, condemnant-lo a sis mesos de presó per desobediència a l'autoritat i un retirada del carnet d'un any i un dia. Missatge poderós de la judicatura que assum així com a desobediència a l'autoritat un delicte de desobediència lingüística, ja que la Guàrdia Civil retingué Mateu per l'única raó de no voler parlar en castellà. Bàsicament, l'Audiència Provincial interpreta que Mateu incorregué en la desobediència lingüística per tal de dificultar un control d'alcoholèmia. Els drets lingüístics declarats en la Constitució i en l'Estatut són, doncs, paper mullat.

El projecte Castor i els microsismes marins davant de Vinaròs

Ahir divendres 13, a les 8h35, es registrava un moviment sísmic, amb epicentre situat en el mar, a uns 20 quilòmetres del litoral d'Alcanar-Vinaròs (la Sènia). Del sisme han elaborat comunicats tant l'Institut Geològic de Catalunya (IGC) com l'Institut Geogràfic Nacional d'Espanya.

Aquest sisme, de 2,8 graus, segons el comunicat de l'IGC és el més pronunciat d'una setantena de microsismes que han tingut lloc en aquesta mateixa zona des del passat dilluns dia 9, i que han estat detectats pels sismògrafs de l'Observatori de l'Ebre. Cap d'aquests sismes, que se sàpiga, no ha estat sentit per la població.

Xavier Goula, responsable de Sismologia de l'IGC ha admès que aquesta sèrie sísmica tan poc habitual "podria estar efectivament relacionada amb la injecció de gas sota el sòl marí, un fenomen que ja és conegut per altres experiències". Estefania Blanch, de la Secció de Sismologia de l'Observatori de l'Ebre encara és més clara en dir que "aquesta sismicitat induïda ja s'esperava i pot respondre als canvis i assentaments del terreny que es van produint a l'injectar el gas, ocasionats per la variació de pressions".

De fet, el jaciment petrolífer "Amposta", abandonat en el seu moment per esgotament de la reserva, es troba justament situat a un 22 quilòmetres del litoral de Vinaròs. L'empresa Escal UGS desenvolupa l'anomenat Projecte Castor, consistent en la injecció de gas en aquest antic jaciment, amb la finalitat de proporcionar una reserva operativa al sistema gasista de l'estat espanyol, amb un volum global equivalent a 2 mesos del consum total mitjà de gas de l'estat. El jaciment consisteix en una capa de roca calcària porosa, d'uns 300 metres de gruix mitjà, situada a uns 1.800 metres de profunditat en el subsòl marí. Aquest jaciment té un volum útil de emmagatzematge de gas de 1.300 milions de metres cúbics, i actualment el cabal d'injecció és de 8 milions de m³ diaris, mentre que el cabal d'extracció és de 25 milions. Aquestes xifres fan de Castor Vinaròs "el més gran magatzem de gas natural" de la Península Ibèrica.

Ja fa anys que veïns i entitats d'Alcanar i de Vinaròs s'oposen al projecte Castor, sota el lema "No al projecte Castor a les terres del Sénia". Els microsismes d'aquests darrers dies han empès de nou el moviment, i Marina Albiol, diputada d'Esquerra Unida de Castelló, ha sol·licitat a la Generalitat Valenciana la investigació de possibles efectes sobre el fons i l'ecosistema marí. Al capdavall, els microsismes indiquen un reassentament del terreny.

Vuit-cents anys de la Batalla de Muret

Les emocions de les darreres hores, com és lògic, han passat per davant d'aquesta efemèride. No obstant això, mitjans com el Jornalet dediquen la portada al significat d'aquella batalla, escaiguda el 12 de setembre (calendari julià) de l'any del Senyor del 1213.

Molt s'ha escrit sobre la batalla de Muret. En la historiografia occitana, apareix com una data negra que clou l'edat d'or de la plenitud provençal. En la historiografia catalana, s'ha vist en Muret el canvi d'orientació dels reis d'Aragó, que passaren de mirar cap al nord a mirar cap al sud. Són, òbviament, simplificacions. La batalla de Muret tingué menys repercussions irreversibles que les que ens pensem. El mateix rei Pere d'Aragó havia participat l'any anterior en la batalla de Navas de Tolosa, la qual cosa indica la doble visió, ara cap al nord, ara cap al sud, de les societats relativament autocentrades. Set anys després de Muret, Albert de Sisteron encara escrivia aquests bordons: "Monges, cauzets: segon vostra ciensa, /qual valon mais, catalan o francés? / Et met deçai Gascuenha e Proença, / e Limosin, Alvernha e Vianés". Potser té més rellevància el Tractat de Corbeil (11 de maig del 1258), pel que fa al distanciament de Catalunya respecte de la resta d'Occitània o, si és que parlem de la supeditació d'Occitània a França, és en la consolidació de l'estat dinàstic francès (segles XVI-XIX) on hauríem de posar l'accent. I, ja abans de Muret, tot aquest espai havia mostrat signes de contradiccions internes que, al capdavall, són els que anuncien la inestabilitat històrica del sistema feudal europeu.

Tot i amb tot, la batalla de Muret resulta d'interès per l'àmplia aliança que s'havia forjat per resistir la Croada Albigesa organitzada pel Papat i pel rei de França. Aquesta Croada, com la Croada que havia bandejat, no feia ni deu anys, l'Imperi Grec de Constantinoble, responia a les necessitats expansives del nord europeu, que cercava noves oportunitats en les ribes de la Mediterrània.

El 'casus belli' havia estat la difusió d'un seguit de doctrines que l'Església Romana, amb el papa Innocenci III al capdavant, havia definit com a herètiques. Aquestes doctrines, conegudes com a càtares o albigeses (per la ciutat d'Albi), havien penetrat en diversos estrats i diverses comarques, no tan sols d'Occitània, sinó també d'altres zones de la Cristiandat llatina. L'església local oficial hi fou formalment hostil i organitzà temptatives de "conversió" dels heretges (com la que protagonitzà Domingo de Guzmán). Però des de Roma, s'acusà alguns prínceps occitans de protegir l'heretgia i àdhuc de seguir-la. La mateixa proporció de l'heretgia desencoratjava senyors com el comte Ramon VI de Tolosa de combatre-la obertament. Les negociacions entre Tolosa i el Papat foren viciades per les ambicions del cap militar de la Croada, Simó de Montfort, i del cap religiós, el llegat papal Arnau d'Amaurí. En el 1209, la Croada començà a operar, amb massacres com la de Besiers (on Amaurí hauria pronunciat la famosa frase de "mateu-los tots, que Déu reconeixerà els seus") o el setge de Carcassona. En el 1210, els croats atacaren les fortaleses de les muntanyes de Minerva, Tèrme i Cabaret.

Innocenci III, el papa més poderós de la història, tenia, però, una posició prou ambivalent respecte de la Croada. Ramon VI de Tolosa va aconseguir la mediació papal, que se segellà amb la convocatòria d'un concili, que arrencà a La Vaur el 15 de gener del 1213. Innocenci III reintegraria als senyors desposseïts per la croada els seus drets a canvi de sotmetre'ls a l'església. Ara bé, Simó de Montfort aspirava ja clarament a fer-se fer comte de Tolosa. Havia convertit Muret, població situada a les ribes de la Garona i de la Loja, i esperava el moment propici per desallojar Ramon VI.

El rei d'Aragó, un dels vencedors a la batalla de Navas de Tolosa, considerava els comtats de Tolosa, de Foix i de Comenges com a situats sota la seva protecció, per lligams personals de fidelitat. L'agost del 1213, l'exèrcit d'Aragó i dels seus aliats, amb un miler de cavallers, recuperava places de la conca de la Garona que havien estat presos els anys anteriors pels croats. L'objectiu era prendre Muret, precisament aprofitant que el cap croat, Simó de Montfort era a Saverdun. Quan Montfort conegué les intencions del rei Pere, inicià la marxa cap a Muret.

A Muret hi havia una guarnició d'una cinquantena de cavallers i de set-cents infants. El 10 de setembre, el rei Pere i els seus aliats plantaren dos camps en la riba esquerra de la Garona, situats a uns 3 quilòmetres dels castells. Les forces aliades eren, a més, complementades per vaixells arribats des de Tolosa, ben dotats de provisions, i que aportaven 2000 cavallers i 5000 infants. Sota les ordres del comte Ramon Roger I de Foix hi havia 600 cavallers; sota les ordres del rei Pere d'Aragó n'hi havia 700; sota les ordres dels Ramon el Jove de Tolosa, i del comte Bernat IV de Congenge, n'hi havia 900. El setge el començà aquest darrer grup. Gràcies als manganells i altres peces d'artilleria, prengueren una de les dues portes de Muret, una de les torres i la vila nova, de manera que els croats van haver de replegar-se cap a la vila vella i el castell. Davant de la proximitat de les tropes de Simó de Montfort, el rei Pere ordenà la retirada de la infanteria aliada, decisió que ha estat contestada, ja que precisament, fou per la porta retinguda pels assetjats, que hi pogueren entrar els 900 cavallers de Montfort i el centenar de Payen de Corbeil.

Les decisions de les hores següents han estat analitzades al llarg de la història. Sembla que el rei Pere era el més ardent partidari de plantar-hi batalla, mentre que els tolosans s'estimaven més consolidar el setge i esperar l'arribada de més tropes aliades. D'altra banda, Simó de Montfort era conscient que no podria resistir gaires dies de setge, de manera que també preparà batalla.

El divendres 13 comença amb un nou setge per part de la infanteria tolosana, mentre la cavalleria aliada era alerta de la previsible sortida dels croats. Fou a la vesprada, quan la cavalleria aliada es retirà per descansar, que Simó de Montfort ordenà la sortida per la porta de Salas, i creuaren la Loja per un gual, de manera que prengueren els assetjants per sorpresa. Montfort encomanà a dos cavallers croats, Alain de Roucy i Florent de Ville caçar el rei aragonès, cosa que feren. La mort del rei precipità la victòria croada.

Simó de Montfort esdevingué, arran de la batalla, duc de Narbona, comte de Tolosa, vescomte de Besiers i vescomte de Carcassona. El poder de Montfort al Llenguadoc fou ratificat al Quart Concili Laterà (1215). Un dels participants a Muret, Ramon el Jove, però dirigí una revolta contra Montfort (1216). El setembre del 1217, Tolosa queia en mans de Ramon. El juny del 1218, en el curs del setge croat a Tolosa, Simó de Montfort fou mort d'una pedrada. La batalla de Muret era venjada... per bé que no de manera irreversible.

La via catalana a la independència

Demà farà quaranta anys que estroncaren violentament la via xilena al socialisme. Quaranta anys després, la mobilització popular ha engendrat una Via Catalana a la independència que, des del Voló fins a Vinaròs, unirà vora 400.000 persones. L'Onze de Setembre commemora la darrera jornada del setge del 1714, que conclogué en la conquesta de Barcelona per part de les tropes de les Dues Corones borbòniques. S'hi han escolat 299 anys. Les Noves Plantes d'aquells dies han estat substituïdes per estatuts i constitucions, però el Regne d'Espanya resta encara avui (amb el permís del Gran Ducat de Luxemburg) com el darrer reialme borbònic. Moltes vegades s'ha pronunciat allò de "se acabó para siempre la espúria raza de los Borbones", però sempre és més difícil de fer que de dir. Efemèride recordada de tant en tant per alguna ploma dels segles XVIII i XIX, fou l'adveniment del segle XX la que instituí l'Onze de Setembre. Això explica que moltes persones diguin que ells commemoren altres Onzes de Setembre que no pas el del 1714. Per exemple, l'Onze de Setembre del 1886, quan Santa Maria del Mar acollí una missa en memòria dels màrtirs de l'Onze de Setembre, soterrats en el Fossar de les Moreres. O l'Onze de Setembre del 1891, quan el Foment Catalanista realizà la primera vetlla dedicada als mateixos màrtirs. O l'Onze de Setembre del 1901, marcada per enfrontaments amb els lerrouxistes i amb una trentena de detinguts. O l'Onze de Setembre del 1905, viscut amb prohibicions del Gobierno Civil. O l'Onze de Setembre, del 1923, quan l'hegemonia de la Lliga Regionalista ja semblava desbordada. O la del 1937, que aplegà representants de totes les forces que combatien el feixisme. O l'Onze de Setembre del 1946, amb l'assassinat de Josep Corbella. O el Comitè de l'Onze de Setembre del 1964 que en commemorà els 250è aniversari, amb una convocatòria clandestina que aplegà 3000 persones. O l'Onze de Setembre del 1971, quan des de l'Hotel Duval de Barcelona van sonar Els Segadors i un missatge del Front Nacional de Catalunya. O l'Onze de Setembre del 1976, amb homenatge a Casanovas a Sant Boi de Llobregat. O l'Onze de Setembre del 1977, amb la manifestació per la "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" i la mort, per bala de goma policial, de Carlos Gustavo Freicher. O l'Onze de Setembre del 1978, amb l'assassinat de Gustau Muñoz. O l'Onze de Setembre del 1983. O l'Onze de Setembre del 1992. O l'Onze de Setembre del 2001. O l'Onze de Setembre del 2009, marcat per la solidaritat amb Arenys de Munt. O l'Onze de Setembre del 2012, amb la manifestació de l'Assemblea Nacional Catalana. Poques vegades en els països del nostre entorn es percep una mobilització tan àmplia com la d'enguany. En uns moments on l'oligarquia s'aferra a l'immobilisme i tan sols contempla "reformes" que suposin més destrucció i més misèria, cap moviment no pot ser pur, i tot es troba empeltat pels interessos oligàrquics. La mobilització, d'una banda, fa creure la gent en un interès nacional comú. L'oligarquia té poc marge. Si enfonsa el moviment, enfonsa una il·lusió que, en part, la protegeix. Si l'esperona, la ruptura pot mobilitzar energies ara adormides. "I què?", es demanen els més lúcids de les classes subalternes. "Que hi tenim res a perdre?"

Vagues als serveis públics

Avui mateix arrenca una vaga del transport sanitari a Barcelona i a altres localitats. Els treballadors d'ambulàncies denuncien les retallades en les condicions laborals (particularment, la darrera reducció salarial pactada per la patronal d'un 9,2%) i en la flota de vehicles. A Santa Eulàlia continua l'acampada davant de les oficines d'Ambulàncies Condal. Els treballadors de les Ambulàncies del Grup La Pau contrastaven la situació entre els "87 cooperativistes" i els treballadors, ja que les retallades patides pels darrers tenen com a objectiu evitar cap sentida (o, més aviat, endarrerir-la) en les percepcions dels primers.

La setmana passada començava una vaga indefinida entre el personal de Poder Judicial espanyol en el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya. L'objectiu és aconseguir que la Generalitat de Catalunya es comprometi "al manteniment de la justícia com a servei essencial, públic i gratuït". Malgrat tot, no és previsible que la vaga arribi a aturar processos polítics com l'enjudiciament de diversos veïns per protestar contra el Pla Caufec o Porta Diagonal.

D'altra banda, a partir del 16 de setembre, començarà una vaga indefinida entre els docents de les Illes Balears i Pitiüses. El motiu bàsic és el decret del govern Bauçà que amenaça la situació de la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. Malgrat que aquest decret fou paralitzat pel Tribunal Superior de Justícia, el govern tirà pel dret i l'aprovà de totes formes. La desobediència judicial del govern, doncs, rebrà resposta en la desobediència docent.

El cost de Barcelona-Pirineus 2022

La decisió del Comitè Olímpic Internacional (COI) de no atorgar els Jocs Olímpics d'estiu del 2020 a Madrid ha estat saludada jocosament en els nostres rodals. Caldrà veure quina serà la reacció si el COI no atorga els Jocs Olímpics d'hivern del 2022 a l'astracanada autodenominada "Barcelona-Pirineus". Caldrà veure si a Barcelona serà possible una campanya com la que han fet els madrilenys de Cobri2020.

Hom ha argumentat que la despesa en la candidatura de Madrid 2020 és equiparable a convertir en gratuït durant un any els transports públics madrilenys. Com que es tracta d'uns jocs d'hivern, la proporció no deu ser ben bé la mateixa en el cas de Barcelona 2022. Tot i amb tot, aquest argument oblida un aspecte. La gratuïtat del transport públic, ni que sigui restringida a les capes de població amb menor renda, és quelcom que "beneficia" la població general. En canvi, la promoció d'una candidatura olímpica genera despeses que tenen contrapartides d'ingressos, en forma de contractes ben diversos (infrastructures, publicitat, etc.). Això és el que fa que partits que es diuen "conservadors fiscals" o "austers pressupostaris", que tenen tanta recança a la despesa sentin que aquestes altres despeses no són purament despeses, sinó investiments que alimenten els xiringuitos d'amiguets i coneguts, i que financien butaques en els consells d'administració d'empreses "d'èxit".

El refús del Parlament britànic a un atac unilateral a Síria

El passat dijous 29, dia en el qual s'havia deixat entendre que els Estats Units farien un atac directe contra instal·lacions i posicions de l'Exèrcit Sirià, fou també el moment d'una votació en el Parlament britànic sobre aquest atac. La proposta del govern fou refusada per 285 vots contra 272. El premier britànic, Cameron, es va comprometre a no unir-se, en les actuals circumstàncies, a un atac nord-americà. Cameron també aprofità per carregar contra els laboristes per 1) fer el joc a Assad; 2) fer costat a Rússia; 3) perjudicar la "relació especial" del Regne Unit amb els Estats Units.

El cas és que aquest escenari es podria reproduir al Congrés nord-americà. Els congressistes "progressius" del Partit Demòcrata i els "minarquistes" del Partit Republicà podrien fer una concentració suficient de vots per batre la proposta d'Obama.

Això no obsta, perquè oficiosament es discuteixi un possible atac nocturn per al dijous 5 de setembre. Arribat el cas, Obama i Cameron podrien saltar-se els parers del respectius parlaments. Però la qüestió és més complexa. Fins i tot en cas d'atac, l'administració Obama ha assegurat que no té cap intenció d'aconseguir "un canvi de règim" a Síria. Més aviat es tractaria d'afeblir el govern i afavorir la continuació de la guerra civil. El marasme en el qual es troben Irac, Síria o Líbia és un escenari compatible amb la continuació d'extracció de recursos en benefici de les grans potències nord-atlàntiques. La idea clàssica del govern estable i dòcil del neocolonialisme podria prendre noves formes. Això explica també que dins de les elits dirigents anglo-americanes, si bé la posició majoritària sigui contrària al govern d'Assad, també hi ha consideracions contràries als combatents opositors, particularment pels vincles que tenen amb "Al-Caeda". Els esforços diplomàtics de Damasc i de Moscou, en bona mesura, s'adrecen a comunicar la idea que una eventual victòria dels "terroristes" conduiria a un caos en la regió, que afectaria greument els subministrament de petroli a les potències nord-atlàntiques.

La intervenció nord-americana a Síria

En poques hores és d'esperar que tingui lloc el primer atac directe de les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica contra instal·lacions militars de la República Àrab Siriana. A partir d'aquest fet, segons els manuals, començarà la intervenció dels Estats Units i de( part de)ls seus aliats de l'OTAN en la guerra civil siriana. El cert, però, és que la intervenció estrangera en aquest conflicte arrenca des del mateix mes de març del 2011.

No podria ser d'altra manera. El territori de la República Àrab Siriana se superposa, parcialment o totalment, a altres unitats: la Nació Àrab, Kurdistan, la Síria Natural (o Creixent Fèrtil), Dar al-Islam, etc. La composició nacional (àrabs, kurds, assírio-caldeus, armenians, circassians; etc.) i les tradicions religioses (musulmanes: sunnites, alauites, jafarites, ismailites; cristianes: siríaques, greco-catòliques, caldees, armenianes, protestants; druses; etc.) s'encreuen en un conflictes amb elevades tonalitats sectàries i tribals.

Sobre el territori de la República Àrab Siriana trobem tres blocs que, no obstant això, tampoc no esgoten tota la diversitat del conflicte.

Les Forces Armades Sirianes configuren el primer bloc, que agita la tricolor vermella blanca i negra amb dos estels verds, i que s'adhereix a la figura del president Bashar al-Assad. Però també cal comptar-hi diversos grups milicians (Jais al-Sha'bi, Shabiha, la brigada Al-Abbas, la Força de Defensa Nacional, les milícies de Lijan i la Resistència Siriana). També hi ha hagut participació dels Guàrdies Revolucionaris d'Iran, de les milícies de Hezbol·là i del Comandament General del Front Popular d'Alliberament de Palestina (FPLP-GC, la fracció comandada per Ahmed Jibril).

El segon bloc és més heterogeni. La bandera tricolor verda, blanca i negra amb tres estels vermells, l'agita l'Exèrcit Sirià Lliure i el Front d'Alliberament Islàmic Sirià (que organiza la Brigada Al-Tawhid). La Coalició Nacional que forma el braç polític d'aquestes forces ha rebut el reconeixement com a interlocutor per part de diverses instàncies internacionals. Però, a banda, en el terreny també operen diverses milícies de mujahidins, com el Front Islàmic Sirià, el Front Al-Nusra i l'Estat Islàmic d'Irac i de Llevant.

El tercer bloc s'articula al voltant de les Unitats de Protecció Popular, amb les quals els territoris kurds de Síria (el Kurdistan Occidental) s'ha defensat contra els atacs de les forces governamentals i, de manera creixent, contra les milícies islamistes. La principal expressió política és el Partit d'Unió Democràtica.

La guerra ha produït ja més de 100.000 morts. Vora cinc milions de persones han hagut de desplaçar-se dels llocs de residència, i d'aquests uns dos milions han abandonat el territori de la República Àrab Siriana. La guerra siriana també ha tingut expressions fora del territori republicà en forma d'atacs al Líban o a Irac. La implicació de Turquia en l'hostilització de les forces del Kurdistan Occidental també és una expressió del caràcter parcialment transfronterer del conflicte, com també ho han estat enfrontaments en el Golan entre els exèrcits sirià i israelià.

Malgrat la rellevància de l'escenari sirià, en aquestes hores més interès hauria de suscitar la situació dins del bloc imperialista nord-atlàntic. Les dificultats econòmiques d'aquest bloc són considerables. Els Estats Units tenen en la potència militar el factor crucial que els posa a anys-llum de qualsevol potència emergent. Però la pròpia especialització econòmica en el sistema-món, ha enfortit també el rol internacional de la Federació Russa i de la República Popular Xinesa. Aquests dos estats, amb dret de veto en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, han obstaculitzat la benedicció d'una intervenció internacional directa. Ara bé, aquest obstacle no vol dir que sobre el terreny sirià no hi hagi una lluita entre diversos blocs de potències regionals. Mentre Iran dóna suport a Al-Assad, les monarquies del Golf (tot i les diferències entre Aràbia Saudita i Qatar) sostenen l'oposició. Però no hem de pensar que l'OTAN sigui absolutament monolítica en el suport a una intervenció militar directa. L'eix Berlin-Roma és el que expressa més reticències, mentre l'eix París-Londres n'és entusiasta. Tampoc els Estats Units són un bloc absolutament compacte, la qual cosa explicaria per què Obama vol saltar-se una votació al Congrés, cosa que ja ha motivat una petició de 111 congressistes i senadors (la majoria, 94, republicans). També el Partit Laborista sol·licita que es voti la intervenció en la Cambra dels Comuns.

A diferència de fa 10 anys, no es registra en els països de l'OTAN una oposició popular prou forta a la intervenció militar. Això és motivat per la mateixa situació de Síria, amb més de dos anys de guerra, i per la indignació que provoquen les informacions sobre les barbàries comeses. Lluís Rabell deia fa un parell de dies en un acte a la Plaça de Sant Jaume que, quan se'ns demani qui són els nostres havíem de respondre que "la societat civil". Les classes populars que participaren en les protestes de la primavera del 2011 a Síria ara es troben fortament castigades i dividides i, molt sovint, les adscripcions religioses i territorials han decidit a quin bàndol obeir. L'excepció, en aquest sentit, la forneix el Kurdistan Occidental, l'autonomia de facto del qual seria certament amenaçada en cas d'una intervenció terrestre de Turquia sota l'empara dels atacs aeris nord-americana.

És rellevant (o no) la transició de Comunitat Autònoma a República per als interessos populars?

Aquesta qüestió es presenta de manera més o menys explícita. Les mobilitzacions a l'entorn del "procés d'independència", campanyes com "Independència per canviar-ho tot" o l'assumpció d'un horitzó independentista per part dels sectors afins al "Procés Constituent", generen resistències en un sector de les esquerres. Alhora, les reticències i l'escepticisme d'aquest sector provoquen recels per part dels sectors populars que ja han assumit la independència com un objectiu indispensable.

Cal no fer trampa. És perfectament legítima la posició dels qui, defensant el dret d'autodeterminació i el seu exercici concret (un referèndum sobre la independència en el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya), no postulen cap opció concreta. Una organització d'esquerres o qualsevol persona podria legítimament dir que no té una posició formada i que s'espera a veure'n el resultat. Si surt que "sí", s'adaptarà a la República Catalana que hi ha sortit, de la mateixa manera que ara s'adapta al Regne d'Espanya. I si surt que "no", continuarà adaptada al Regne d'Espanya sense més conseqüència.

Ara bé, és purament lògic que, si s'obrís aquest procés d'autodeterminació, hi hauria posicionaments més explícits, tant pel "sí" com pel "no", o pel "vot en blanc" o el "vot nul" o l'abstenció activa/passiva.

Seria d'esperar que la decisió concreta sobre un posicionament depengués també de l'anàlisi concreta de la situació.

Els "interessos populars" apareixen en la qüestió del títol com unes aspiracions concretes, per bé que en elles calgui tindre present no tan sols les "necessitats urgents" de la majoria de la població d'un territori concret, sinó també les "necessitats objectives" de lliurar-se dels diferents components opressius que atenallen l'emancipació global. Alhora, la persistència de les tenalles genera alienacions que fan que els "interessos populars urgents" siguin més o menys emmascarats per la ideologia dominant.

Davant de la qüestió hi ha tres respostes possibles:
- la "Republica Catalana" és rellevant per als interessos populars, en tant que generaria benestar immediat i faria avançar la causa de l'emancipació global (independència dels Països Catalans, societat sense classes, superació del patriarcat).
- la "Repúblicana Catalana" és irrellevant per als interessos populars.
- la "República Catalana" és rellevant per als interessos populars, en tant que perjudicaria el benestar de les classes populars i ens allunyaria de l'emancipació global.

No cal dir que, ara mateix, l'opció 1 sembla majoritària si ens atenyem a les dades demoscòpiques i als posicionaments diversos de subjectes actius en el marc de la "unitat popular". Majoritària, per bé que no unànime. Les actituds de força subjectes indiquen que l'opció 2 és ben estesa, potser no tant en les formulacions explícites i, més aviat, en les attituds. Per exemple, són habituals les declaracions que consideren que la "República Catalana", així, sense més, no seria més que "un canvi de banderes" i, per això mateix (sense dir-ho), "irrellevant".

L'opció 3 no és tan present. Amb no gaire fortuna és suggerida, evidentment, per partits amb una considerable representació parlamentària, com és el PP, PSC i Ciutadans. En el cas d'ICV-EUiA, si bé l'attitud majoritària s'inclina per l'opció 2, l'opció 3 és presentada de manera més brillant.

Però ja havíem dit que per triar alguna de les tres opcions de resposta, calia haver fet una anàlisi concreta, basada en la realitat.

Caldria tindre presents tot un seguit de circumstàncies. Una anàlisi només pot ésser el fruit d'uns debats entre activistes que participen en la realitat transformadora quotidiana, ni que sigui en les tasques de pura agitació. Però podem pensar en alguns punts per a aquest debat:
- Comparació de les correlacions polítiques-parlamentàries en l'actual Regne d'Espanya i en la hipotètica República Catalana. Pot semblar una consideració grollera, però implícitament les persones que participen especialment en l'anomenada "lluita institucional" valoren aquest punt com a molt rellevant. A tall d'exemple, podem dir que al Regne d'Espanya, en els darrers 33 anys, hi ha hagut 22 anys de governs d'esquerra (del PSOE, cal dir-ho, d'esquerra burgesa, per ser generosos) i 11 anys de governs de dreta (UCD i PP). En la Comunitat Autònoma de Catalunya, en els darrers 33 anys, hi ha hagut 7 anys de governs d'esquerra (el tripartit PSC-ERC-ICV) i 26 anys de governs de dreta (CiU). La rellevància d'aquest punt genera en ella mateixa debat, però qui considera, a diferència de Castoriadis, que sí hi ha distinció entre unes polítiques i unes altres i que, alhora, són comparables CiU i PP, l'haurà de tindre present. De fet, el té present, també en un altre aspecte. El "Regne d'Espanya", sense el territori del Principat, generarà més fàcilment majories per al PP. És obvi que, qui considera sanament, que és irrellevant quin dels dos partits al servei del gran capital transnacional gestioni el poder merament institucional, passarà de llarg aquestes valoracions.
- Comparació de les estructures econòmiques/social de l'actual Regne d'Espanya i de la hipotètica República Catalana. En altres temps es feien servir indicadors com el PIB per sectors. Però si el Regne d'Espanya, globalment té uns percentatges de 3,3% (primari), 24,2% (secundari) i 72,6% (terciari), en el cas de la CA de Catalunya tenim un 1,0% (primari), 29,4% (secundari) i 69,6% (terciari). En altres períodes històrics, la distància era més elevada. Teòricament, un major desenvolupament capitalista implicava un territori en el qual els contrastos de classe eren més vius i, si més no sempre en teoria, aquests contrastos facilitaven l'emergència de forces progressives i revolucionàries. Ara bé, aquest desenvolupament alimenta crucialment "noves classes mitjanes" i una "aristocràcia obrera" que, en termes generals, ha afavorit partits polítics i moviments que, si bé aconseguiren grans conquestes en el moment d'expansió estabilitzada que seguí a la Segona Guerra Mundial, han estat força inefectius per estroncar les ofensives "neoliberals" de les darreres tres o quatre dècades. En aquest punt, però, hom remarca el dinamisme econòmic potencial de la "República Catalana" i el contrasta amb allò que clàssicament se'n deia l'oligarquia semifeudal castellano-andalusa. Les dinàmiques de les darreres dècades han modernitzat però aquella oligarquia alhora que la gran burgesia catalana s'hi ha assimilat en més d'un concepte.
- Comparació en termes de "valors" socio-culturals, etc. Molt vinculat al segon punt, s'assenyala també el fet que la "República Catalana" té una població de mitjana "més tolerant" que la població de mitjana que té l'actual "Regne d'Espanya". Per il·lustrar si això és cert o no, caldria fer mà, entre d'altres coses, a dades demoscòpiques.

Podríem estendre'ns més. Però també hem de valorar una altra dimensió. Les comparacions abans esmentades són vàlides si mirem en quin "àmbit polític" ens sentirem més "còmodes" treballant-hi/vivint-hi, si en la "República Catalana" o en el "Regne d'Espanya". També són vàlides per pensar si la Constitució de la República Catalana i els seus òrgans seran més o menys progressius/socials que els existents. Però és legítim que les organitzacions i moviments que avui actuen en el marc de l'estat espanyol facin una anàlisi addicional. En aquest cas, la comparació serà entre "l'actual Regne d'Espanya" i el futur agregat format pel "futur Regne d'Espanya" i la "futura República Catalana". Les comparacions del punt 2 i punt 3, que podien resultar favorables des d'una perspectiva centrada en el territori de l'actual CA de Catalunya serien desfavorables des d'una perspectiva centra en el territori de l'actual Regne d'Espanya. És clar que aquesta perspectiva no hauria d'influir gaire en les organitzacions/moviments que tenen els Països Catalans com a marc geogràfic. I potser encara menys als que tenen com a àmbit el subcontinent europeu o el món sencer.

Finalment, a banda de la comparació estàtica entre l'abans i el després, des de l'esquerra independentista hom ha emfasitzat el "procés", és a dir les energies socials que s'hi mobilitzen. Antics lluitadors dels anys 1970 ara hi veuen un paral·lel d'oportunitats. I també el risc d'un tancament en fals que condueixi a un període d'estabilització (amb tot l'embrutiment i barbàrie que se'n pugui derivar de la dita estabilització).

Nova actuació formativa de la policia sociolingüística espanyola

Les tasques de formació sociolingüística de la Policia Espanyola sempre han format part de l'ADN d'aquest cos. El problema és que en les darreres dècades, fenomens de subversió lingüística posen de manifest la necessitat d'operatius específics per tal de garantir l'educació sociolingüística de la població que parla la llengua vernacla.

J. V., funcionari de la Generalitat Valenciana, va sortir de la ciutat administrativa Nou d'Octubre per esmorzar. Anava per un carrer molt estret, quan fou interceptat per un agent del Cuerpo Nacional de Policía (espanyola/castellana). L'agent sol·licità al funcionari, en llengua castellana, que s'identifiqués. El funcionari va respondre en valencià que per què.

L'ús d'una llengua oficial diferent del castellà fou detectat per les orelles de l'agent policial que va aplicar seguidament el programa de formació continuada al ciutadà en matèria de jerarquia de llengües: "No té tengo que dar explicaciones, y háblame en castellano por educación". A partir de llavors el tracte envers el funcionari va ser vexatori. Quan s'hi va apropar un altre agent policial, el primer va explicar la contravenció sociolingüística que havia patit ("Me ha hablado en valenciano. ¿Qué se ha creído?").

El funcionari, aparentment, havia cregut les disposicions que la Constitució espanyola i l'Estatut valencià, així com la legislació de les Corts espanyoles i valencianes, que reconeixen els drets lingüístics dels ciutadans. Però de la mateixa manera que el dret a una feina digna o el dret a un habitatge digne, aquests drets lingüístics formen són paper mullat i no se'ls pot construir com a veritablement efectius per damunt del Codi implícit que el català és una llengua tribal i el castellà és la llengua universal del món mundial.

Malauradament, J. V. no va fer el que fan la majoria de persones. Callar i empassar-s'ho, i gravar-se a pedra en el cervell de parlar en castellà al més mínim indici de la presència d'un agent (uniformitat o de paisà) de la policia lingüística castellana/espanyola.

No. J. V. ha tramès una lletra al ministeri d'Interior (en castellà) sobre aquests fets, en la qual sol·licita que es depuren responsabilitats per aquest agent. D'acord amb la resposta emprendrà accions legals, amb el suport dels serveis jurídics de Compromís.

L'aturada nacional agrària i popular indefinida de Colòmbia

Amb la reivindicació bàsica de la reforma agrària estructural, organitzacions agràries i populars de Colòmbia iniciaren el passat dilluns el "paro nacional agrario y popular". La setmana passada es publicava el "pliego de peticiones" d'aquesta convocatòria, que avui entra en la tercera jornada.

La convocatòria exigeix al govern el compliment de sis obligacions polítiques i legals bàsiques:
1.- La implementació de mesures i accions davant la crisi de la producció agropecuària
2.- L'accés a la propietat de la terra.
3.- El reconeixement a la territorialitat camperola.
4.- La participació efectiva de les comunitats i dels miners petits i tradicionals en la formulació i desenvolupament de la política minera.
5.- L'adopció de mesures i garanties reals per a l'exercici dels drets polítics de la població rural.
6.- Investiment social en la població rural i urbana en educació, salut, habitatge, serveis públics i vies de comunicació.

Cadascun d'aquests punts es troba desenvolupat en un autèntic programa que va més enllà de la pura reforma agrària i tracta en amplitud de tots els aspectes de la vida rural colombiana. No debades, un dels punts bàsics és la lluita contra la injustícia i desigualtat que pateixen camperols, indígenes i afrocolombians, però també la població urbana empobrida. El 75,5% dels municipis colombians (amb un 31,6% de la població) són rurals, si bé que la presa de decisions continuen concentrades en no pas més del 5% dels territori, corresponent als grans centres urbans: Bogotà, Medellín, Cali, Barranquilla, Cartagena, Cúcuta i Bucaramanga. La relació entre el camp i la ciutat es manifesta en un enorme "deute social" en forma d'espoliació, manca d'adjudicació i dotació de terres, desconeixement territorial, manca de polítiques d'enfortiment de la producció agro-ramadera, una política minera orientada a les multinacionals, i les mancances en serveis públics (educació, sanitat, habitatge, infrastructures, etc.).

La proposta de secessió de Colorado del Nord

Dels actuals 50 estats que conformen la República dels Estats Units d'Amèrica, n'hi ha dos, Maine i Virgínia Occidental, que són el producte de la secessió, respectivament, de Massachusetts i Virgínia. La secessió de Maine, escaiguda en el 1820, tingué lloc en el marc de les constitucions dels Estats Units i de Massachusetts i fou el resultat del Compromís de Missouri per mantindre un balanç entre els estats esclavistes del sud i els estats abolicionistes del nord. Maine, estat nordista per excel·lència, fornia així dos senadors addicionals a la causa corresponent.

El cas de Virgínia Occidental fou més traumàtic. La secessió de Virgínia Occidental fou un acord unilateral, defensat com una forma d'evitar les conseqüències de la secessió de Virgínia de la Unió. Virgínia Occidental fou admesa com a estat en 1863, en plena guerra de Secessió, i certament tenen arguments els qui diuen que es va violar la Constitució de Virgínia. El joc de legitimitats creuades, però, va fer que Virgínia Occidental no es reintegrés a Virgínia després de la guerra.

Hi ha hagut moltes més propostes. Fins i tot abans de la Constitució dels Estats Units, en el mateix 1776, Delaware es va separar de Pennsilvània. Teòricament, l'article 4 de la Constitució admet la possibilitat de fusionar dos o més estats en un de sol, sempre que les legislatures corresponents ho admetin. Però no hi ha hagut cap proposta sòlida en aquest sentit. Totes les propostes han consistit en l'escissió d'un estat o en la conformació d'un nou estat a partir de territoris limítrofs de diversos estats (com la proposta d'un Estat de Jefferson entre Califòrnia i Oregon).

El proper mes de novembre se sotmetrà a referèndum una d'aquestes propostes, la de Colorado del Nord. "Northern Colorado" sol referir-se, com a indicatiu geogràfic, als comtats nord-orientals d'aquest estat nord-americà. En alguna ocasió anterior, hom havia pensat en un "Colorado del Nord" integrat també per comtats veïns de Nebraska i de Kansas. Els límits de Colorado només poden ser modificats per una esmena a la Constitució de Colorado.

L'actual proposta de Colorado del Nord té una sèrie de raons. El comtat de Weld, centre de la proposta, pateix un dèficit fiscal respecte de Colorado, fonamentalment pel fet que és una regió rica en petroli i gas. Els ingressos fiscals per aquestes matèries primeres no són compensats pels serveis estatals.

També cal remarcar la divisòria entre conservadors i liberals. En termes generals, Colorado del Nord és més conservador que Colorado. El Parlament de Colorado té majoria demòcrata, i alguns projectes legislatius han estat contestats pels republicans: control d'armaments, legislació en favor de les energies renovables, lleis sobre el tractament humanitari del bestiar, etc. Ha estat el debat sobre la llei de producció de petroli i de gas, finalment no aprovada, la que ha esperonat el moviment secessionista de Weld County, amb el suport de Mike Freeman, Sean Conway i Douglas Rademacher.

La proposta de Freeman et al. convidava, a banda de Weld, els comtats de Morgan, Logan, Sedgwick, Phillips, Washington, Yuma i Kit Carson. També algun comtat de Nebraska s'hi ha interessat en les darreres setmanes. Fora del "Colorado del Nord" geogràfic, algunes persones dels comtats de les planes orientals de Colorado també s'hi han interessat.

El 8 de juliol hi hagué una trobada en Akron de representants de 10 comtats. El Pla A dels reunits és la secessió (sense tancar la porta a incorporar més comtats de Colorado o de Kansas). Però també contemplen un Pla B, consistent en una esmena a la constitució de Colorado perquè cada comtat tingui un senador (actualment, els 35 senadors són elegits per circumscripcions unipersonals diferents dels comtats).

El 23 de juliol, el comtat de Cheyenne aprovà sotmetre a consulta popular si aprovarien la integració en un estat de Colorado del Nord. Aquesta setmana, la mateixa decisió prengueren a Weld el dia 29. En tots dos casos, la consulta tindrà lloc el mes de novembre.

La proposta de Colorado del Nord tindria un impacte en la política nord-americana, ja que el nou estat tindria 2 representants en el Senat federal. Donada la correlació de forces entre demòcrates i republicans, és explicable la reacció que genera la proposta. Els demòcrates ho contemplen amb horror. Els republicans ho consideren un símptoma de la "guerra" contra l'Amèrica Rural, que les metròpolis liberals menen contra els comtats conservadors. Però és evident també que tenen els lobbies petroliers en aquesta pugna.

Gibraltar com a territori de la Unió Europea

És evident que els governs de Rajoy i de Cameron empren i alimenten la "crisi de Gibraltar" per ressonar els tabals patriòtics. Especialment, el govern espanyol necessitava una crisi per tapar els enormes escàndols sobre el finançament del Partit Popular.

La premsa de les darreres hores assenyala que les institucions de la Unió Europea tenen previst de trametre una delegació per estudiar la situació de Gibraltar.

Gibraltar, a diferència del que suggereix la premsa espanyola, sí fa part de la Unió Europea, per bé que ho fa d'una manera especial.

Comptat i debatut, Gibraltar entrà en la Comunitat Econòmica Europea (antecedent de la Unió Europea) en 1973, en virtut de l'adhesió del Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord, tretze anys abans de l'entrada en la CEE del Regne d'Espanya i de la República Portuguesa.

D'acord amb el dret britànic, Gibraltar és un Territori Britànic d'Ultramar. Ara bé, el vincle amb la Unió Europea no reconeix explícitament aquest estatus. El Tractat de la Unió Europea és aplicable a Gibraltar, com a resultat de la interpretació de l'article 355.3, que fa esment dels "territoris europeus de les relacions exteriors dels quals n'és responsable un estat membre". A la pràctica, aquesta clàusula és únicament aplicable a Gibraltar, ja que les bases xipriotes de sobirania britànica tenen una regulació explícita en el dret comunitari.

La responsabilitat bàsica de la transposició de la legislació europea a la normativa de Gibraltar recau en el govern i en el parlament gibraltarenys, d'acord amb la Constitució de Gibraltar. Gibraltar, com algunes altres de la Unió Europea, es troba fora de la unió duanera i de l'àrea d'imposició de l'impost de valor afegit (IVA). També és un territori exempt de la Política Agrícola Comuna. Com el Regne Unit, Gibraltar també és fora de l'Àrea del Tractat de Schengen.

Un acord del Regne Unit del 1982, atorgà als ciutadans de Gibraltar la consideració de nacionals britànics a efectes del dret comunitari. D'això se'n deriva que, actualment, la ciutadania gibraltarenya comporti automàticament la ciutadania britànica i la ciutadania europea. No obstant, els gibraltarenys no van poder votar en les eleccions al Parlament Europeu fins el 2004, i tan sols com a resultat d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Des de llavors, els gibraltarenys hi participen en el marc de la Circumscripció de l'Anglaterra Sud-Occidental i Gibraltar (que elegeix un total de 6 diputats de manera proporcional). La sentència del Tribunal Europeu fou recorreguda pel govern espanyol sense èxit en el Tribunal Europeu de Justícia.

Egipte en l'escaquer

Les massacres que les forces d'ordre d'Egipte perpetraren aquest dijous en les acampades de Al-Nahda i de Raba'a al-Adawiyya han estat seguides per mobilitzacions massives dels Germans Musulmans entre ahir i avui. De fet, els Germans Musulmans han fet una crida a una "setmana de protestes". La violència exercida per l'exèrcit i la policia ha forçat que part dels aliats del colp del mes de juny, particularment ElBaradei, s'hagin despenjat de l'aliança. ElBaradei, per exemple, ha dimitit de la vicepresidència. Dins i fora d'Egipte, són moltes les forces que es troben "desorientades". Comentaristes egipcis han deplorat que ara es tracti de "decidir" entre dos bàndols: el poder militar (que encarna el ministre de Defensa Al-Sissi) i l'islamisme polític que representen els Germans Musulmans. Que la lluita es presenti d'aquesta manera també ha fet que, malgrat la intensitat i la violència dels combats al Caire, a Alexandria, a Suez o altres ciutats, la majoria del país sembli tranquil. Els atacs a les minories religioses, particularment a les esglésies coptes, i el posicionament oficial de l'Església Copta en favor del govern, contribueixen a una sectarització dels conflictes.

En l'arena internacional, crida particularment l'atenció l'aprofundiment del cisma entre Riad i Doha. Mentre el govern saudí ha mostrat el seu suport a Al-Sisi i ha condemnat als "terroristes" (en referència als Germans Musulmans), el govern catarí ha condemnat les accions del govern egipci. De manera similar, mentre a Amman hi havia protestes massives contra la massacre del Caire, el govern jordà s'afanyava a trametre el seu suport a Al-Sissi. Pel que fa als Estats Units i els seus aliats, hom ha combinat condemnes abstractes a la "violència" i demanat "calma" a les parts en conflicte, mentre tot sembla indicar que la col·laboració amb el govern Egipci (abans amb Mursi, ara sense Mursi) continua com d'habitud.

La resposta dels Estats Units a la violència d'Egipte és paral·lela a la resposta que Rússia ha anat donant al conflicte de Síria. Sigui com sigui, la conducció de la conflictivitat social per vies sectàries, alhora que expandeix la destrucció arreu dels Països Àrabs, impossibilita la formació d'aliances populars i facilita la repressió múltiple contra qualsevol mobilització obrera i popular.

L'Acampada d'Ambulàncies Condal (carrer Rossell, 10, Santa Eulàlia, L'H)

El transport sanitari i d'emergències està indignat i cabrejat. L'acumulació de despropòsits en el sector sanitari els ha afectat de ple. La dinàmica de lluita entre el pagador final (majoritàriament, la sanitat pública), el patró i els treballadors és complexa, per bé que qui paga els plats trencats és, òbviament, l'únic que produeix el servei en darrer terme, els conductors i altres treballadors de les ambulàncies i dels transports sanitaris. Qualsevol concepció de l'atenció sanitària passa per no considerar com quelcom perifèric un servei que és essencial, no tan sols en el cas obvi de les urgències sinó també en l'atenció crònica dels pacients més vulnerables. La rebaixa salarial del 9,2% dictada per la patronal ha motivat una nova onada de protestes en el sector, les més visibles de les quals, degudament condemnades per la premsa filistea habitual, han estat la crema d'ambulàncies. Lo que no ens explica la premsa burgesa és quina serà la quantitat de vehicles sanitaris que han deixat ja de funcionar per les polítiques d'austeritat.

La nit de dimarts 6 a dimecres 7 d'agost del 2013 treballadors d'Ambulàncies Condal començaven una acampada indefinida davant les oficines de la companyia, al barri de Santa Eulàlia (carrer Rossell, 10). Convocada per la secció sindical de la CGT, l'acampada denuncia la situació, no únicament de l'empresa, sinó tots els abusos patits pels treballadors del transport sanitari. No és l'única acampada del sector, ja que des de dilluns els treballadors d'Ambulancias Domingo feien el mateix davant de les oficines de Barcelona (carrer Pere Quart amb Josep Pla).

L'Acampada d'Ambulàncies Condal presenta, entre les reivindicacions, la conversió de les companyies de transport sanitari en cooperatives de treballadors.

El #danielgate deixa tocats dos reis

L'indult del rei Mohamed VI a un pres de nacionalitat espanyola condemnat a 30 anys de presó per abús sexual de menors s'ha manifestat en concentracions en diverses localitats del Marroc. Mostres d'indignació també apareixen a l'altra banda de l'estret, si bé circumscrites a la premsa, a converses de bar i a xarxes socials. El cas és que aquest "DanielGate" esquitxa diverses instàncies. L'indult del rei Mohamed VI es va vendre inicialment com un paquet de mesures que saludaven la visita recent del rei Juan Carlos I. Ara tothom s'afanya a negar qualsevol coneixement. Ni el rei Juan Carlos li va suggerir cap nom a indultar al rei Mohamed VI, ni el rei Mohamed VI va fer res més que signar els papers que li presentaren des del Ministeri de Justícia. Això explica que en particular la premsa francesa hagi carregat contra el ministre Mustafà Ramid. També s'ha assenyalat la responsabilitat del Ministeri d'Exteriors espanyol, més quan s'ha sabut que el dit pres havia treballat pels serveis secrets espanyols a Irac, en temps de la invasió angloamericana.

"Ho sentim. Ens hem equivocat. No ens tornarà a passar".

Reis i ministres sortiran de la crisi relativament indemnes? O l'enfonsament progressiu de la imatge gairebé religiosa dels dos monarques acabarà per arrossegar els estats i règims corresponents?

Les paraules de Taro Aso sobre 'reforma' constitucional: quelcom més que una anècdota

Taro Aso (麻生 太郎) ha fet portades en els darrers dies a la premsa japonesa i internacional per unes declaracions "desafortundades", de les quals ell mateix s'hauria retractat.

Aquestes declaracions (i el corresponent retractament) arriben en mig de debats sobre una reforma de la constitució japonesa. L'actual constitució japonesa fou promulgada el 3 de maig del 1947. En la propaganda oficial se l'ha definida com la 平和憲法, la "Constitució de la Pau", en contraposició a l'anterior Constitució del 1889. De fet, la reforma/ruptura constitucional tingué lloc no sense asprors, amb un redactat directament impulsat pels nord-americans Milo Rowell i Courtney Whitney. Si la Constitució del 1889 havia pres com a models el constitucionalisme prussià/alemany i el britànic, la del 1947 incorporava un enfocament més nítidament liberal. Val a dir, que la Constitució del 1947 entrà en vigor a través d'un procés que respectà les disposicions de reforma constitucional previstes a la Constitució del 1889. De llei a llei, malgrat les dues bombes atòmiques, l'ocupació nord-americana i les mobilitzacions del partit comunista i de les altres organitzacions obreres i populars.

En dues ocasions, el Partit Liberal Democràtic, al qual pertany Aso, ha redactat esborranys de reforma de la Constitució del 1947. En l'esborrany del 2012 apareixen, entre d'altres punts:
- hom suprimeix la referència als "individus" de l'article 13 per una referència a les "persones", per reflectir una oposició a un "individualisme excessiu".
- hom suprimeix l'article 97, en el que s'indica que la Constitució és llei suprema en tant que garanteix els drets humans bàsics a les persones. Aparentment, hom vol eliminar aquest condicionament
- hom afegeix un nou paràgraf a l'article 21 sobre la llibertat de reunió, associació i expressió, justament per permetre l'estat la prohibició de manifestacions "que cerquin interferir l'interès i l'ordre públics".
- hom afegeix un nou paràgraf a l'article 29 sobre el "dret a la propietat" per incloure els drets a la propietat intel·lectual.
- hom reforma l'article 28 per tal de negar el dret als funcionaris públics de sindicar-se.
- hom canvia l'article 36 que prohibeix "absolutament" la tortura i els càstigs cruels per eliminar precisament la paraula "absolutament".
- hom afegeix "nous drets humans", com la protecció de la privadesa, la responsabilitat comptable de l'Estat, la protecció ambiental i els drets de les víctimes de crims.
- hom amplia les "obligacions de les persones". Ara, els únics deures registrats són els de treballar, pagar impostos i garantir l'educació dels menors. S'amplien al 1) respecte a la bandera i l'himne nacionals; 2) l'ajut als altres membres de la família; 3) el deure d'obeir les ordres de l'estat en cas d'emergència; 4) el deure de defensar la Constitució.
- s'afegeix la discapacitat a la llista de condicions per les quals es prohibeix la discriminació (la Constitució cita actualment la raça, la creença, el sexe, l'estatus social i l'origen familiar.
- s'amplia les funcions de la Força de Defensa Nacional al manteniment de l'ordre públic interior i a la protecció de drets individuals.
- s'elimina l'article que prohibeix a l'Estat d'atorgar autoritat política a organitzacions religioses o de realitzar actes religiosos.
- s'obre la possibilitat a una llei de remoció dels jutges del Tribunal Suprem.
- se "simplifica" la reforma constitucional eliminant el tràmit de referèndum i exigint únicament la majoria simple de totes dues Cambres.

Aquest esborrany fou congelat ja que el govern de Shinzo Abe adoptà altres prioritats. Però el vicepresident Aso va manifestar a mitjan d'aquesta setmana la perla següent:

"A Alemanya, els nazis reformaren la Constitució, de la de Weimar a una de nazi, i la majoria d'alemanys no se n'adonaren. El PLD hauria d'estudiar l'estil nazi."

De fet, tècnicament els nazis no feren cap reforma constitucional. La Constitució de Weimar fou vigent des d'un punt de mira legal fins el 5 de juny del 1945, quan els aliats feren la Declaració de Berlín.

Aso es referia doncs a l'Ermächtigungsgesetz, és a dir, literalment, la "llei d'empoderament", encara que oficialment es denominà "Gesetz zur Behebung der Not von Volk und Reich" (Llei per a la superació de la misèria del poble i de l'imperi). Aquesta llei fou aprovada el 23 de març del 1933 pel Reichstag i el Reichsrat, i sancionada hores després pel president Paul von Hindenburg.

Aquesta llei fou una autèntica reforma constitucional. De fet, en el proemi de la llei s'afirmava que el Reichstag i el Reichsrat establien que s'havia acomplert en la tramitació d'aquesta llei els requeriments propis d'una alteració constitucional (verfassungsänderner Gesetzbung). La Llei atribuïa al Govern del Reich la capacitat de promulgar lleis (article 1) sense passar pel Parlament. Aquestes lleis, a més, podien "desviar-se" de la Constitució, sempre que respectessin les institucions del Reichstag i del Reichsrat i no pertorbessin els drets del President (article 2). També s'eliminava la necessitat del consentiment del Reichstag per concloure tractats amb estats estrangers (article 4).

La "reforma nazi" possibilitava el "govern per decret", si bé cal dir que la Constitució de Weimar ja facilitava prou aquella via. D'altra banda, a partir de maig del 1933, els nazis tenien un control tan ferri del govern com del Reichstag i del Reichsrat, de manera que, si haguessin volgut, podrien haver prescindit d'aquesta llei.

En les condicions actuals del Japó, qualsevol reforma constitucional és un risc per a qui la proposi. Fins i tot amb la majoria de les dues Cambres a la mà, sotmetre la proposta a referèndum és fer possible un vot massiu de protesta manifestat en un "NO" a qualsevol reforma. Les propostes del PLD combinen una capa de conservadorisme social, religiós i nacionalista al programa habitual de "reformes" que impulsa la burgesia financera mundial. La Constitució de la Pau ha de deixar pas a una Constitució de la Guerra. El govern Abe havia entès que era més efectiu reformar la constitució de facto que no de jure. Les paraules d'Aso, en aquest sentit, han estat molt "inconvenients".

Gibraltar a la sabata

La nova ronda de provocacions i amenaces contra el poble gibraltareny ha assolit un punt àlgid amb una vaga de zel de les forces policials espanyoles de la frontera que va generar considerables retencions de trànsit el diumenge 28. El govern espanyol, arraconat pels escàndols de corrupció, vol recórrer a la propaganda patriòtica, ara contra Gibraltar i sempre contra els Països Catalans i els altres territoris ocupats. Gibraltar, però, és diferent. No forma part del Regne d'Espanya si no que és reconegut internacionalment com a territori britànic. Els ciutadans de Gibraltar, a més, s'han expressat a les urnes repetidament com a partidaris de mantindre els vincles amb el Regne Unit i, en qualsevol cas, no integrar-se en l'estat que ha esdevingut l'home malalt de la Unió Europea.

El govern de Cameron també és un govern assetjat. No pot permetre's demostrar feblesa davant de l'estat espanyol. Aquesta feble situació compartida pels governs de Rajoy i de Cameron, salvant les distàncies, podria ser una recepta d'una escalada a Gibraltar? Sembla poc probable. Però en cas d'esclatar un conflicte armat, caldria veure quines serien les attituds de l'OTAN, de la Unió Europea i, particularment, dels Estats Units.

El Consell de la Transició Nacional i les eleccions europees

Entre les coses que suggereix el report del Consell de la Transició Nacional hi ha la data del referèndum. És curiós que digui una cosa concreta en aquest punt. Que, com el maig del 2014, hi ha eleccions europees, no es poden fer consultes ni referèndums ni tres mesos abans ni tres mesos després dels comicis europeus. Conveniències a banda, aquesta afirmació és ben estranya i no se sustenta en cap norma electoral que puguem recordar. De fet, les eleccions europees són quinquennals, de manera que corren en relació a les eleccions quatriennals (a l'estat espanyol, les generals, les autonòmiques i, particularment, les municipals, són quatriennals). Eventualment, hi ha superposicions entre les eleccions europees i les altres, que solen resoldre's amb coincidència de dia, o amb juxtaposició en pocs mesos. En altres estats de la Unió Europea hi ha situacions semblants.

El report del Consell de Transició Nacional ha estat saludat amb molt d'entusiasme per la "precisió" i "coratge" que demostra. En realitat no és més que in instrument per justificar el dilacionisme amb el qual "corregir" l'acceleració produïda pel moviment independentista de base. Però aquest esforç dilacionista té un problema. L'única cosa que manté dempeus el govern de CiU és l'esperança que suscita el "procés". Comentaristes propers al PSC-PSOE diuen que aquesta esperança tornarà frustració. Això és el que ells desitgen. Perquè l'esperança en altres també pot convertir-se en acció per un mateix, en maduració del contingut real de l'alliberament nacional, justament allò que reflecteix, ni que siga imperfectament, la campanya "Independència per Canviar-ho Tot"

Protegir el corrupte, identificar el manifestant i violar-li drets fonamentals: Elx, 18 de juliol

El dijous 18 de juliol es convocaren actes arreu del territori de l'estat espanyol per protestar contra la continuïtat al govern de Mariano Rajoy qui, presumptament, va rebre sobresous en negre de trames vinculades al corruptors finançadors del PP, fins i tot quan era ministre. Hom insisteix en la presumpció d'innocència de Rajoy. No tenen tanta sort els manifestants, dels quals la policia presum la culpabilitat. Per això es produïren un gran nombre d'identificacions, particularment en les concentracions menys nombroses i justament les més perilloses en produir-se en localitats com Elx. Eren cinquanta els manifestants elxans que s'havien concentrat davant la seu del PP local. Entre els manifestants hi havia Paco Muñoz Giménez, militant entre d'altres del Grup Antimilitarista Tortuga. La policia identificà els manifestants, tot demanant-los el DNI. Muñoz s'identificà també però comunicà a l'agent policial que no duia al damunt el DNI. El policia explotà. No perquè no dugués el DNI, sinó perquè "a mi no me hables en el valenciano de los cojones". Muñoz s'havia topat amb un agent de la famosa policia lingüística que compagina la protecció a partits mafiosos i la conculcació del dret de reunió i manifestació amb una campanya continuada de difusió de les normes no-escrites de la sociolingüística espanyola. El valencià, d'acord amb les tesis sociolingüístiques, no és un vehicle de comunicació, sinó una cosa "de los cojones". L'agent sociolingüístic feia valdre el seu dret a exercir funcions públiques a Elx sense haver d'ésser component passiu d'accions comunicatives fetes en llengua catalana. Muñoz havia violat aquest precepte i, en conseqüència, fou detingut i traslladat a comissaria.

Com és sabut, l'aparell legal de l'estat espanyol no empara explícitament les accions de les Forces Sociolingüístiques dels Cossos de Seguretat. Per això, Lluís Xavier Flores, que va concórrer en una violació dels preceptes implícits de l'antroponímia castrense (dir-se Lluís Xavier per comptes de Luís Javier) ha estat denunciat per la policia local del Campello per "intentar fugir" i "altercats", amb una petició de multa de 400 €. "Intentar fugir", en aquest cas, vol dir "intentar eludir les normes sacrosantes de la superioritat de la llengua castellana per damunt de la valenciana" i "altercats" vol dir "altercats que posen en perill el procés d'uniformització lingüística del territori nacional espanyol".