El cometa Holmes es descabellona

És l'esdeveniment astronòmic més interessant des de fa un temps. Un cometa relativament discret com és Holmes ha augmentat enormement la seva magnitud aparent en qüestió d'hores. A banda, ha passat d'ésser un punt a adquirir un aspecte nebulós. Aquest aspecte nebulós es deu a la cabellera o coma.

Per veure'l cal mirar, al vespre, en direcció al NE i, més cap al zenit a mesura que passin les hores. L'estel de referència és Capel·la (l'estel més lluminós d'aquesta zona del cel). A sota de Capel·la hi ha un estel més feble, Menkalinan. Doncs bé, just prenent la línia entre Menkalinan i Capel·la i allargant-la tres vegades hom cau en la constel·lació de Perseu. I allà, en mig d'estels de segona i tercera magnitud, hi ha el cometa Holmes, que es distingeix ja a ull nu per no ésser un punt sinó una taca. El veureu formant un triangle amb Mirfak i Delta Persei. Amb uns prismàtics hom ja pot veure la textura del cometa, la qual canvia un xic de dia en dia. També canvia de posició, però en tot cas, sempre s'està a la constel·lació de Perseu.

No és gaire espectacular, és cert. Però d'això en té la culpa l'augment de la contaminació lumínica que, en major o menor grau, afecta per tot arreu. Els grans cometes de la dècada dels 1990, el Hyakutake o el Hale-Bopp, avui dia, no els veuríem amb la nitidesa de llavors.

El cometa 17P/Holmes fou descobert el 1892, a la constel·lació de l'Andromeda, quan patí un esclat lluminós similar al dels nostres dies, que el va dur a una magnitud prou alta com per ésser visible pel telescopi d'Edwin Holmes (1842-1919). Fou el 17è cometa del que es va poder calcular el període (uns 7 anys). I fou observat de nou el 1899 i el 1906. Però el 1913 ja ningú no el va veure, i va caldre esperar a la tecnologia més moderna per poder-lo observar el 1964 i en els apropaments posteriors. Val a dir que aquests apropaments no duen el cometa gaire a prop del Sol. La seva òrbita sempre queda entre les òrbites de Mart i Júpiter.

L'actual esclat va començar la nit del 23 al 24 d'octubre. En qüestió d'hores va passar d'una magnitud 17 (exclusiva de telescopis professionals de grans instal·lacions) a una magnitud de 2,8 (visible a ull nu, si la meteorologia acompanya i la contaminació lumínica no és massa exagerada). Roman Naves, de Barcelona, fou el primer en detectar l'esclat, quan el cometa ja havia arribat a una magnitud de 7,3. El 25 d'octubre ja era el tercer "estel" més brillant de Perseu. Des del 26 d'octubre ja era clara la seva fesomia cometària. El 29 d'octubre hom podia observar de forma més matisada aquesta cabellera, de moment sense cua.

I, aquesta nit, 30 d'octubre? I després? L'evolució del cometa és difícilment previsible. La cua del cometa, en quedar en una orientació transversal, no serà visible en tota la seva extensió. Uns altres consideren que la cabellera anirà en creixement fins a convertir-se en una bola difusa de la grandària aparent d'una lluna plena (i una grandària absoluta de més d'1 milió de quilòmetres). En les properes nits la lluna (cada vegada més minvant) farà menys nosa a les observacions. Però en qüestió de dies o de setmanes, la magnitud del cometa decaurà i ja tan sols se'l podrà seguir amb prismàtics o telescopis. Esperem que l'oportunitat que ens brinda Holmes sigui aprofitada pels cometògrafs per entendre les dinàmiques d'erupció i aprofundir en els diferents tipus cometaris que poblen el nostre sistema solar.

Per més informació: 17P/Holmes a la Wikipedia, a la cometografia de Kronk, a Imatge Astronòmica del Dia.

Barcelona [un mapa] (Ventura Pons, 2007)

Ara fa trenta anys que Ventura Pons (*Barcelona, 1945) fa films cinematogràfics. I, des del 1996, el seu ritme s'ha mantingut ininterrompudament amb una freqüència anual. Sí això és possible és en gran mesura gràcies a Els Films de la Rambla, productora creada el 1985 pel realitzador, i que ens anuncia que té la intenció de produir treballs d'altres creadors.

Si l'any passat tocava l'adaptació d'una novel·la de Ferran Torrent, de ritme trepidant, ara toca, amb Barcelona [un mapa], que porta al cinema l'obra teatral Barcelona, mapa d'ombres, de Lluïsa Cunillé (*Badalona, 1961), estrenada el 2004 a la Sala Becket de Barcelona. Cunillé crea, en paraules de Pons, "un món poderós, una història plena de cavitats, unes personatges tremendament construïts".

El món poderós en qüestió és un pis de lloguer de l'Eixample de Barcelona. La Rosa (Núria Espert, *l'Hospitalet, 1935) hi ha nascut i crescut al pis, filla d'un industrial arruïnat i que ara ha de viure de la pensió del marit, en Ramon, (Josep Maria Pou, *Mollet del Vallès, 1944), treballador jubilat del Liceu. Amb la filla morta de fa molts anys, la seva única família és el germà petit d'ella, en Santi, metge especialitzat en trastorns neuroalimentaris (Jordi Bosch, *Mataró, 1956). Santi ja fa temps que no viu al pis, i per tirar endavant la Rosa i en Ramon tenen llogades tres habitacions, a la Lola, professora particular de francès (Rosa Maria Sardà, *Barcelona, 1941), en David, porter del C. E. Júpiter i guàrdia de seguretat (Pablo Derqui) i la Violeta, cuinera d'un bar de menús (María Botto, *Buenos Aires, 1974). Més empès per la dona que per ell mateix, el matrimoni demana a cadascun dels rellogats que se'n vagin, perquè en Ramon, amb un càncer terminal, vol morir-se a casa amb una certa intimitat. Menys important que les suposades inconvencionalitats laborals, familiars o sexuals dels personatges, per Ventura Pons es tracta del retrat "d'un món terminal d'una societat que s'acaba, que menteix i es descomposa". La malaltia, la vellesa, la soledat, el desamor, la precarietat o l'avorriment són, ho volguem o no, etapes gairebé inevitables quan no estats permanents.

L'acció, per dir-ho així, té lloc en un d'aquells pisos de sostres alts i que de tan grans es fan ombrívols i buits. Excel·lent en l'ambientació és el treball de la Bel·lo Torras, que l'any vinent complirà els trenta anys de carrera professional. Hi acompanya la fotografia de Mario Montero. Pere Abadal signa el muntatge, que combina les diferents escenes de la peça original de Cunillé, amb flaixos del passat i de la vida de carrer dels personatges. Carles Cases (*Sallent, 1958) torna una altra vegada a donar una classe magistral de com musicar un film

Turquia: un imperiet que se la juga

Fa 100 anys, Turquia era l'home malalt d'Europa. Em fa l'efecte que aspira a tornar a l'infermeria. La pugna entre la direcció laico-militarista i la direcció islàmico-neoconservadora ha fet recòrrer a la primera al nacionalisme, i la segona ha respós amb més nacionalisme. Ja és ben veritat allò que Marx li deia a Kugelmann: un poble que oprimeix un altre mai no pot ésser lliure. El nacionalisme turc manipulat des de la direcció burgesa (bé "laica", bé "islamista") necessita un boc expiatori: d'ací la propaganda anti-kurda, anti-grega i anti-armènia. No és, de fet, res d'excepcional. El nacionalisme espanyol manipulat per direccions similars també cau abastament en propagandes d'odi contra les poblacions que diu reclamar. Aquestes propagandes fan pujar els colors als armenis, grecs i kurds que es consideren turcs i ciutadans turcs: a la llarga el nacionalisme estatalista es fa excloent i l'estat o bé elimina a la pràctica les minories o bé ha de renunciar als territoris perifèrics.

El nacionalisme turc manipulat recorre al victimisme, i això el porta a més ofuscació. Així el govern turc es troba atrapat. Qualsevol pas en fals davant dels Estats Units serà aprofitat per Grècia, Armènia o Irac. I serà aprofitat pels Estats Units per poder tindre més collat l'estat turc. Fins i tot la Unió Europea en treurà profit.

El cicle d'ofuscació porta l'exèrcit turc a iniciar una aventura dubtosa en el Kurdistan del Sud. Ja amb la defensa diplomàtica dels turcmens de Kirkuk, Turquia va demostrar que no és l'estat dels no-turcs. Amb la intervenció al Kurdistan del Sud pot guanyar-se la pèrdua del Kurdistan del Nord.

Però Turquia compta amb un avantatge. El nacionalisme kurd es troba absolutament dividit. I no únicament en línies ideològiques i religioses, sinó per encara més perilloses línies regionals. El Kurdistan del Sud aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà com si la situació asfixiant del Kurdistan del Nord o del Kurdistan Occidental (sota Síria) i Oriental (sota Iran) no anés amb ell. I aspirava a ésser la Suïssa de l'Orient Mitjà mentre participa de manera subsidiària en les estructures de l'estat col·laboracionista iraquià. Talabani sap que no pot comptar amb cap aliat iraquià per defensar el Kurdistan del Sud d'una penetració turca. Els àrabs iraquians tenen molt més clar que Talabani on s'acaba el seu país.

Si la direcció kurda no canvia, si no es fan avenços cap a la unitat nacional, per damunt de divisions polítiques i regionals, es desaprofitarà una nova oportunitat.

James D. Watson reobre el debat sobre la base científica del racisme

James D. Watson (*Chicago, 1928) acaba de publicar un llibre titulat Avoid Boring People and Other Lessons from a Life in Science. El llibre i, sobretot, les declaracions a la premsa (Sunday Times Magazine) justifica el títol. Watson, co-descobridor de l'estructura molecular de l'ADN (la molècula portadora de la informació genètica), repeteix una sèrie d'arguments ben propis de l'Illinois de la seva joventut però que avui dia són condemnats per la doctrina oficial sustentada per les Nacions Unides. Podem resumir aquests arguments d'aquesta forma: les races existeixen, presenten diferències cognitives de base genètica entre elles i aquestes diferències cognitives són la base de les diferències econòmiques que observem entre les poblacions humanes. I els contra-arguments són: no hi ha races dins de la raça humana, no hi ha diferències cognitives ni genètiques significatives, i les diferències econòmiques són degudes a factors econòmics i socials (bàsicament: les relacions imperialistes d'un món marcat pel capitalisme madur).

James D. Watson és el genetista reduccionista per excel·lència. Per ell, la recerca genètica (la recerca concreta de gens) és l'única que pot explicar tots els fenòmens biològics, des del funcionament bioquímica fins al funcionament de les societats humanes.

Així doncs, Watson defensa que en els propers anys hom trobarà les variants gèniques que expliquen les diferències cognitives revelades en tests psicològiques entre individus classificats com a asiàtics, individus classificats com a blancs i individus classificats com a negres. El test més important, citat i discutit, és el test IQ, creat concretament el 1905 per Alfred Binet per fer prediccions de les probabilitats d'èxit acadèmic de l'alumnat. El test IQ, en tot cas, mostra com la mitjana asiàtica és superior a l'europea i l'europea superior a l'africana. Una cosa és la mitjana i l'altra la desviació de la mitjana: les campanes gaussianes que en resulten se superposen força. Un resum il·lustratiu d'aquestes recerques el podem trobar a l'obra recent de Richard Lynn (*1930). Segons Lynn hi ha una correlació entre IQ i producte interior brut (PIB). Això deixa quatre possibilitats: la IQ influeix el PIB, el PIB influeix la IQ, la IQ i el PIB són influïts per un tercer factor (imperialisme econòmic i cultural? raça? clima? desenvolupament humà? nutrició? malalties infeccioses?) o hi ha una influència recíproca entre IQ i PIB.

Assumim en qualsevol cas, que l'IQ (o, més concretament, la mitjana de l'IQ) és diferent. Però també resulta que la puntuació mitjana de l'IQ de la població africana dels EUA és superior a la mitjana d'IQ de la població africana d'Àfrica. I aquesta diferència mitjana és superior a la que hom esperaria atenent únicament a la "penetració de gens europeus" dins la població afro-americana. Hom troba també augments en la mitjana d'IQ de molts països africans en les darreres dècades, sense que cap migració massiva europea pugui haver fet augmentar aquesta mitjana. I pel que fa als gens que ens promet Watson, cal dir que hom ja ha començat a trobar variants "interessants" (haplogrup D del gen de la microcefalina). Però, si la constitució genètica dels europeus, ens és tan favorable des de fa mil·lennis, com s'explica que Europa no fos un centre important des del Neolític? Com s'explica que la Xina fos fins gairebé el segle XVIII més avançada en general que Europa en qüestions tecnològiques, i que ho hagi de tornar a ésser en aquest mateix segle que tot just comencem? Els factors culturals són importants, i tota una sèrie de recerques de la psicologia evolutiva (Kevin B. MacDonald, per exemple) proposen l'origen de la "genuïnitat" europea en la difícil situació del Paleolític superior del nostre continent en temps de la darrera era glacial. La suposada "ingenuïnitat" i "inventivitat" que caracteritza la "nostra raça" seria fruit d'una combinació de la selecció natural paleolítica i la selecció cultural neolítica i proto-històrica.

El problema central de tots aquests debats és suposar que existeix una ciència neutral o objectiva, independent de les "voluntats polítiques", de les "ideologies" o fins i tot de les religions. La unitat bàsica de la recerca científica pot ésser més o menys objectiva. Ara bé aquesta unitat bàsica s'emmarca en un conjunt superior que és l'article científic, i aquest conjunt en conjunt més amples de línies d'investigació i camps de recerca. Com més pugem en aquesta escala, més importància pren la planificació científica prèvia a les observacions i/o experiments, i més importància pren la comunicació científica (entendre una taula o una figura, amb temps i dedicació, és a l'abast de tothom; copsar una línia d'investigació o un camp de recerca és una tasca impossible a nivell individual directe). La planificació científica depén d'un finançament que, públic o privat, reflecteix, més o menys, la cosmovisió de l'entitat finançadora. I la comunicació científica, de qualsevol nivell, té sempre en ment la cosmovisió prèvia dels receptors d'aquesta comunicació (comunitat científica, públic educat, públic general, entitats finançadores, etc.). Si ja hi ha prou ball de bastons en la "ciència de la crisi energètica i del canvi climàtic" (malgrat l'existència de consensus i paradigmes), com no serà el ball de bastons quan l'objecte científic és justament el subjecte científic (les societats humanes).

Per treure l'entrellat sempre va bé fer un petit resum històric. La ciència moderna europea de la raça humana té una primera fase (segles XVIII i XIX, i fins el 1945), condicionada per la justificació de la puixança europea. Després del 1945, en percebre que aquesta ciència racial s'ha utilitzat per justificar el frustrat nou ordre nacional-socialista, hom passa a una fase de negació de la raça, posada al servei d'un nou projecte d'imperialisme mundial encapçalat pels Estats Units. El caràcter nacionalment i racialment neutre que hom vol donar a aquest imperialisme mundial (sota la denominació de globalització, mundialització, aldea global, cosmopolitisme, "humanitat", melting pot) ha reforçat aquesta fase. S'explica així que els hereus de polítiques com ara "Keep England White" (Churchill, 1955), demanin i promoguin corrents immigratoris cap a les àrees mundials de majoria blanca, i que a més promoguin aquest corrents amb polítiques immigratòries restrictives que reforcen la base racial o ètnica de l'estratificació de la classe treballadora. Tenim, doncs, d'una banda un discurs "neutralista" i "anti-racista" (que, de passada i gens casualment, aprofita per carregar contra el "nacionalisme" de nacions oprimides), i de l'altra banda un missatge subliminal (i aquí entra J. D. Watson) que ens pica l'ullet a la "poor white trash". La contradicció d'aquests dos discursos és únicament aparent, ja que obeeix a l'interès comú de la classe capitalista transnacional.

Fins i tot un examen de les fílies i fòbies de base "racista" mostra a les clares el caràcter social de la majoria de definicions racials. En resum, hom és "racista" contra aquells col·lectius procedents de països més pobres, i ho és perquè aquests col·lectius humans posseeixen una mà d'obra més barata (i, per tant, més competitiva) ja que els "costos de producció" són inferiors als seus. A banda, les qüestions religioses i etno-culturals acaben per definir la "pròpia raça" i les relacions de "superioritat/inferioritat" respecte les altres.

La humanitat és diversa, però la unitat de l'espècie humana és evident. Ho és, des d'un punt de vista econòmic, amb la integració de mercats. Els corrents migratoris atenuen les diferències, però les diferències existeixen. I es poden fer servir per "reconstruir" la diversitat amb un programa d'alliberament de les tenalles que hem contribuït a forjar, o es poden fer servir per convertir-nos en titelles dels sectors racials respectius de la classe capitalista transnacional. Aquesta és l'alternativa.

Cal aprofundir en la ciència humana. Cal fer servir la genètica per conèixer la nostra fisiologia, la nostra psicologia, però fer-la servir amb una aproximació global i amb la certesa que un sistema de vora 30.000 gens ha d'ésser complex. No som màquines dissenyades per una intel·ligència exterior, sinó producte de l'evolució, de la selecció natural i cultural. No cal esperar trobar cap "essència humana" comuna a tots els individus i a totes les societats, ètnies o races. Recercar una "natura humana" en abstracta, és entronitzar l'adoració d'un "home abstracte" (que, vés per on, sempre és idèntic a l'home concret mitjà dels que ens venen la dita "natura humana"). Però la marxa de la història és implacable i, sense menystenir, les unitats locals, regionals, nacionals, continentals, etc., totes aquestes unitats són permeables i imbrincades i formen part, ens agradi o no, d'una unitat mundial. La humanitat és com és, amb les seves limitacions, més o menys ximple, poruga, inconscient, il·lògica, sentimental, egoista, sàdica i gregària. Però, com deia Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses. La mesura, i la finalitat. Així hauria d'ésser, car l'individu és condemnat a mort, i els llinatges són destinats a entrecreuar-se fins a diluir-se o bé a extingir-se sense més. De moment, però, l'home és un llop per l'home (Hobbes), l'humanitat una colla de formiguetes (el Tercer Home) i tots plegats un ramat de producció de capital. Emprenyant-nos amb J. D. Watson o amb els anti-racistes multi-pluris de pa sucat amb oli, no arreglem res, i ens ferim el fetge.

Dia de la Raça... però de quina?

Avui és la Diada de la Mare de Déu del Pilar (1967 anys, si us creieu l'aparició). Google també recorda que avui és l'aniversari del neixement de Luciano Pavarotti a Mòdena (72 anys, si us creieu les biografies oficials). També és l'aniversari del primer avistament de terra "ultra-atlàntica" per part de l'expedició de Cristòfor Colom (515 anys, si ens creiem els diaris de l'Almirall o, en tot cas, la versió que ens ha arribat).

La falera colombina pel 12 d'octubre data de fa poc més d'un segle. Fou en les celebracions del "Quart Centenari" (1892), a banda i banda de l'oceà, que s'insistí en la data com la "Descoberta d'Amèrica". Així s'impulsa als EUA el Columbus' Day, que s'entén alhora com una celebració de la comunitat italo-americana. És en l'època d'Antoni Maura, el 1919, a vint anys de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'Amèrica, que s'institueix la "Fiesta de la Raza". Paral·lelament s'estableixen diades similars pel 12 d'octubre en diversos països de l'Amèrica 'Espanyola'. El 1958, el govern franquista, en plena fal·lera per integrar-se en el "sistema" de les Nacions Unides, canvia la denominació de "Día de la Raza" per la de "Día de la Hispanidad". Aquesta revisió inicia un període de "reconsideracions" de la Diada. Uns la declaren "Día de Encuentro", uns altres la transformen com a Diada dels Pobles Indígenes, i, a la fi, a Catalunya diem allò de "Res a Celebrar".

En quina raça pensaven els coetanis d'Antoni Maura? Evidentment, en la Raça Hispànica, els pobladors autòctons i eterns de la Península Ibèrica i illes adjacents (Balears i Pitiüses), que havien fet una certa escampadissa per les Amèriques arran de, precisament, el 12 d'octubre. Aquesta "Raça Hispànica" s'entenia sobretot en contraposició d'altres "races" europees, particularment la francesa i la britànica, les quals conservaven encara políticament els seus imperis multicontinentals.

En fer la reformulació americana del "Día de la Raza", la cosa es transforma una mica. La "Raza", així, s'entén com una "ètnia" basada en la "lengua común" i en el "catolicismo". El mestissatge entre els colons blancs, els esclaus i emancipats negres i els indígenes més o menys aculturats, s'incorpora a la definició de la "Raza". I és sota aquest concepte que existeixen organitzacions com el "National Council of La Raza". L'ideal tipològic del membre d'aquesta "Raza" ha canviat amb els anys: en els anys 1920 hom imaginava una tipologia europea lleugerament mestissada; en els anys 2000 hom imagina una tipologia ameríndia lleugerament mestissada d'africana i d'europea.

En el marc de l'extrema dreta contemporània de països com Espanya o Argentina, quan es pensa en la "Raza", es pensa en quelcom diferent. Hi ha la idea de la "raça blanca" o la "raça europea". El 12 d'octubre es presenta com un dels possibles "dies de la raça". Al capdavall, el 12 d'octubre assenyala l'arribada d'europeus a les Amèriques. En aquestes terres, els europeus trobarien la base material per iniciar el període d'acumulació primitiva, sense el qual no s'arriba a l'època daurada de l'imperialisme europeu, la segona meitat del segle XIX. I justament seran els "poble euro-americà" el qui encapçalarà l'American Century o Pax Americana en la qual encara vivim. Sense el 12 d'octubre, d'acord amb aquesta visió racialista, els pobles europeus no haurien pogut mai depassar als pobles del Centre d'Afro-Euràsia (l'Islam, per simplificar) i els pobles de l'Orient (la Xina, també per simplificar). L'esperit del 12 d'octubre és, doncs, un esperit de conquesta imperial que, perdut, arrossega els pobles europeus a caure sota el jou d'Orient. El problema essencial de tot aquest discurs "paneuropeu", amb més d'un segle d'antiguitat, és que, com diria Hobbes, "l'europeu és un llop per un altre europeu".

És, doncs, la raça una construcció social, com insisteixen els antropòlegs PC? Bé, òbviament n'hi ha prou amb veure el significat de la "Raza" entre els reivindicadors i denostadors del "12 d'octubre". Hom tria criteris definidors tant variats com l'aspecte físic (color de la pell, dels cabells i dels ulls, morfologia facial i quatre poques coses més), la llengua, la religió tradicional o conceptualitzacions geopolítiques. Els que defineixen "La Raza" d'acord amb criteris culturals "latinos" s'esparveren de veure la definició "biològica" o "genealògica". I aquests darrers s'horroritzen de veure que els posen en la mateixa "Raza" que l'indígena cocaler dels Andes o el pescador afrocaribeny de Mosquítia. S'obliden justament que el 12 d'octubre obrí la porta a l'expansió dels pobles europeus i a l'ineludible ofegament d'aquests mateixos pobles en l'oceà mundial.

TV3 i el Pla Caufec

Ahir dissabte (5 d'octubre), TV3 informava sobre el Pla Caufec. Es mostraven imatges del dessolat indret en l'actualitat, infografies espatarrants del futur, i responsables del Pla Caufec i de l'Ajuntament d'Esplugues feien lloances al Pla i retrets als qui s'oposen. Els qui s'oposen no apareixien enlloc del reportatge. Potser no hi havien volgut parlar amb Tv3. Potser.

El més greu era reflexionar sobre els motius de la "noticiabilitat" del Pla Caufec. El Pla Caufec es troba a hores d'ara més o menys empantanegat, més per motius financers que per motius legals (hi ha recursos pendents). La voluntat de tirar-lo endavant sembla ferma pel que fa a Sacresa, i és de cega confiança en el cas del govern monopartit de l'Ajuntament.

La noticiabilitat no queia en els "protagonistes" del reportatge de Tv3. La noticiabilitat requeia en els qui no hi havien sortit. Ja que havia convocada la mateixa tarda del 5 d'octubre una manifestació contra el Pla Caufec.

No és de gaire bon estil periodístic manipular la "noticiabilitat" de fets. És increïble, però certament els responsables de Tv3 s'hauran sentit orgullosos de combatre les "desinformacions" dels "anti-caufequistes" els quals, d'acord amb el monopartit espluguí, no són més que una "minoria feixista". No tenen prou amb tirar endavant el Pla Caufec: volen que tothom hi digui amén. Amén.

---
La manifestació de la tarda mostrava ben a les clares que els "anti-caufequistes" no són una minoria de "vuit o nou". També mostrava que la displicència del reportatge tevetresenc ens transformava en una operació policial de gran embàlum contra "possibles disturbis".

També hi coincidia l'arribada del Correllengua a Esplugues. Marcel Caselles, per si algú ho dubtava, recordava que la "lluita per la llengua" no té sentit si ens destrueixen la terra. I acabava per insistir en la unitat i simultaneïtat de les lluites per la llengua, per la terra i pel treball.

L'espelma espanyola de Convergència i Esquerra

Vicent Partal es plany del fet que ERC i CiU no hagin pogut votar una esmena conjunta sobre la qüestió de la gestió de l'Aeroport del Prat.

I ben mirat, és un fet comprovable que, des de fa uns 10 anys, CiU i ERC no hi han pogut anar de bracet plegades pràcticament enlloc, sinó era amb una espelma espanyol(ist)a, normalment el PSOE i, de vegades, el PSOE i Iniciativa. Un repàs de votacions constataria, però, excepcions secundàries. Excepcions que confirmen la regla.

Per què passa això? Òbviament un govern CiU-ERC és impossible d'acord amb els mateixos paràmetres de l'autonomisme regionalitzador que animen les direccions de totes dues formacions. Un govern CiU-ERC es trobaria en directa confrontació amb un govern espanyol, ja fos del PSOE o del PP. Com que ningú no vol confrontació, el PSOE (o el PP) han de ser-hi al govern de la Generalitat de Catalunya. Per més inri, hi poden ser com a president.

I si un govern CiU-ERC és impossible, les exigències del guió obliguen a escenificar contínuament actes de topada entre les dues formacions. És a dir, cal substantivar desavinences que són més superficials que no pas sembla. I d'aquí la retòrica de "dretes" i d'"esquerres" d'uns i altres. Bé, retòrica en el cas de les esquerres, perquè en el cas de les "dretes" (d'aquesta dreta post-moderna) sí que senten el que diuen.

Si el govern CiU-ERC és impossible, caldrà cercar doncs aquestes fórmules de "govern català". Això, en el benentès que el volguem, el govern, car de vegades no ho sembla.

Sputnik: cinquanta anys de la superació de la velocitat còsmica primària

Cosmonàutica: Aquesta setmana, el dia 4 d'octubre, farà mig segle de la posada en òrbita del primer satèl·lit soviètic Sputnik. La mecànica newtoniana havia lligat el moviment dels cossos terrestres i dels celestes, i havia demostrat la continuïtat existent entre les trajectòries parabòliques dels projectils i el llençament d'objectes a l'espai exterior. Tot era qüestió de la velocitat inicial del projectil. Es definiren doncs, tres velocitats còsmiques. La primera velocitat còsmica transformava una paràbola retornada en una òrbita més o menys estable. La segona velocitat còsmica transformava l'òrbita terrestre en una òrbita al voltant del Sol. I la tercera velocitat còsmica transformava l'òrbita heliocèntrica per dur l'objecte impulsat més enllà del sistema solar. Encara hom podria parlar d'una quarta velocitat còsmica: la velocitat d'escapament al camp gravitatori de la Via Làctia. La superació per primera vegada de les velocitats còsmiques primària i secundària l'aconseguí l'agència espacial soviètica, el 1957 i el 1959, respectivament. La velocitat còsmica terciària seria superada el 1972, aquesta vegada per l'agència espacial nord-americana.

El disseny del Sputnik era ben sobri, amb una massa total de 84 kg i un diàmetre d'uns 60 cm. Les quatre antenes feien 2 metres i mig cadascuna. L'instrumental es reduïa a un mínim equipament de registre termomètric i baromètric, i un transmissor de ràdio. Amb ell s'iniciava l'exploració de l'espai exterior.

Abans del Sputnik

Dir en el segle XVIII o en el XIX que la superació de la velocitat còsmica primària exigia només un desenvolupament paulatí de la potència dels canons, no semblava del tot desatinat. Fet i fet, Jules Verne (1828-1905) s'imagina així el 1865 el primer viatge de la Terra a la Lluna: un gran canó dissenyat sota l'esperó de la guerra civil nord-americana impulsa la nau. Però la velocitat còsmica primària és de 7800 m·s^-1 (28000 km/h) i la secundària és de 11000 m·s^-1 (40000 km/h). Ni els canoners seriosos més imaginatius podien compartir l'optimisme de Verne. Per exemple, fins a la Primera Guerra Mundial no es va desenvolupar el canó de París, capaç de traçar trajectòries parabòliques amb una alçada màxima estratosfèrica (amb rècord d'alçada de 40 km).

Calia, doncs, una altra aproximació: la dels cohets. El 1903, Konstantin Ciolkowski (1857-1935) parlava ja d'un cohet format per diferents fases i impulsat per la reacció entre oxigen líquid com a comburent i hidrogen líquid com a combustible. Un projecte similar fou patentat als Estats Units per Robert H. Goddard (1882-1945). Cada vegada eren més i més els interessats en aquesta ciència naixent, i el 1923 Hermann Oberth (1894-1989) publicava la seva tesi doctoral en aquest camp.

El primer cohet de combustible i comburent líquids fou llençat el 1926 a Nova Anglaterra per Robert H. Goddard

L'etapa dels pioners individuals aïllats dóna pas els anys 1920 a societats científiques especialitzades. En el clima inaugurat per la Revolució d'Octubre, es crea la Societat d'Estudis sobre Viatges Interplanetaris (1924), amb Ciolkowski com un dels fundadors destacats. A Alemanya es crea la Societat sobre Viatges Espacials (1927), d'àmbit europeu.

Paral·lelament els avenços ja no són únicament teòrics, i es poden començar a palpar. El 1926 Goddard llença el seu primer cohet de combustible líquid; el 1929 ho fa el grup d'Oberth; i el 1933 ho fa el grup de Sergei Koroljov (1907-66).

El punt d'inflexió en el desenvolupament de cohets que assolissin la primera velocitat còsmica, havia d'arribar amb la segona guerra mundial. Ja el 1931, Walter Riedel (1902-68) llençava el primer cohet de combustible líquid del programa de l'exèrcit alemany. El 1942, ja en plena guerra, el cohet alemany V-2 assoleix el rècord psicològic dels 100 km, considerada l'alçada on l'atmosfera terrestre deixa pas a l'espai exterior. El projecte de cohets militars alemanys, liderat per Wernher von Braun (1912-77) serà assimilat pels nord-americans després de la derrota alemanya.

Llençament de prova d'un cohet V-2 l'agost del 1943. L'arma secreta de Hitler mai no va poder jugar un paper determinant en la contesa bèl·lica. No obstant, el 1942 un cohet V-2 esdevenia el primer objecte en abandonar l'atmosfera terrestre, en assolir una alçada superior als 100 km

El primer Sputnik

La cursa entre el programa espacial soviètic i el nord-americà per assolir la fita del primer satèl·lit artificial arrenca el 1954. El president Eisenhower es compromet l'estiu del 1955 a llençar un satèl·lit artificial en el curs del proper Any Geofísic Internacional (juliol del 1957 a desembre del 1958). A la Unió Soviètica fan comptes d'utilitzar com a vehicle de llençament el cohet R-7, el desenvolupament del qual havia començat el 1953, amb vistes d'obtindre un míssil d'abast intercontinental. L'R-7 utilitza com a combustible querosè i com a comburent oxigen líquid.

Al llarg del 1956 s'hi treballà de valent en el disseny del vehicle de llençament i, especialment, del satèl·lit i del seu instrumental científic. La complexitat del primer disseny del satèl·lit era evident, i Koroljov va optar per un projecte molt menys ambiciós, si més no pel primer llençament. El cos del Sputnik 1 era una esfera de 58,5 cm de diàmetre i 2 mm de gruix. Estava feta d'un al·liatge d'alumini. Posseïa quatre antenes de 2,4-2,9 metres de llarg i dos transmissors de ràdio a freqüències de 20 i 40 MHz. L'instrumental incloïa termòmetres i baròmetres, la informació dels quals seria transmesa de forma codificada en les emissions de ràdio. Tot plegat feia 83,6 kg de massa.

El 1959, els cohets R-7 (foto) esdevingueren el primer míssil balístic intercontinental operatiu. Dos anys abans, per comptes del cap nuclear, un cohet R-7 va dur l'Sputnik 1 a l'òrbita terrestre. El propi R-7 va restar en òrbita durant gairebé dos mesos i es va convertir en el primer exemplar de la brossa orbital.

El llençament del R-7-Sputnik-1 es produí el 4 d'octubre del 1957, a les 22.28 hora local (UTC 19h28m34s) allà on hi ha avui el cosmòdrom de Baikonur.

L'Sputnik-1 s'inserí en l'òrbita prevista. Aquesta òrbita tenia una inclinació de 65,1º respecte del pla equatorial, i una excentricitat de 0,05. Això la duia a assolir una alçada màxima damunt la superfície terrestre de 934 km i una mínima de 215 km. Cada revolució era completada en poc més d'hora i dos quarts (96,1 minuts), amb una velocitat de 8 km·s^-1.

Els senyals de ràdio del Sputnik-1 permetien de resseguir-ne la posició, i d'obtindre informació dels registres termomètrics i baromètrics. Les bateries tenien una vida limitada de tres setmanes, i el 26 d'octubre, l'Sputnik-1 va deixar d'emetre.

Sord des de sempre, i ara també mut, l'Sputnik-1 continuà en una òrbita paulatinament descendent fins el 4 de gener del 1958, quan es produí la seva reentrada en l'atmosfera i s'hi desintegrà.

Tècnicament el cohet que havia llençat l'Sputnik-1 també havia esdevingut un satèl·lit artificial. Ara bé, sense transmissors, tan sols se'l podia seguir òpticament i es calculà que a principis de desembre del 1957 reingressaria a l'atmosfera terrestre, a l'alçada del Pacífic Nord-Oriental (algunes peces foren recuperades posteriorment a Califòrnia). Mentre que el satèl·lit en ell mateix assolia una magnitud aparent màxima de 6 (amb prou feines visible), el cohet R-7 podia assolir una magnitud aparent de fins a 1 (comparable amb la dels estels més lluents) i l'aspecte d'un estel fugaç inextingible.

Els satèl·lits artificials de la Terra, avui

Els pioners de la recerca sobre cohets veieren l'òrbita terrestre únicament com un pas intermedi cap al viatge a la Lluna i els viatges interplanetaris. El 1959 ja se superava la velocitat còsmica secundària, i el 1972 la velocitat còsmica terciària (18 km·s^-1). En l'actualitat el rècord (creixent) d'alçada assolit per un objecte fet per mans humanes és el del Voyager 1 (1.5·10¹³ m). Però les diferents naus en òrbita heliocèntrica, en viatge transplanetari o en òrbita al voltant d'altres planetes són essencialment missions d'interès científic especialitzat (planetològic, heliogràfic, etc.). En canvi els satèl·lits artificials o naus orbitals serveixen objectius científic més ampli i una munió d'interessos pràctics: telecomunicacions, cartografia, meteorologia, etc. Fan part de la nostra vida quotidiana i alguns serveixen també interessos militars (ara com ara, d'espionatge, però en una propera guerra mundial l'espai orbital jugaria un paper militar actiu).

Un total de més de 12.000 satèl·lits artificials censats, entre satèl·lits operatius, satèl·lits suspesos i fragments, poblen l'òrbita terrestre. Cinquanta anys després de la conquesta de l'espai orbital terrestre, la brossa espacial ja comença a ésser un problema de consideració.

N'hi ha prou amb fer una ullada de les estatístiques de satèl·lits artificials per tindre una idea de l'abast que ha pres aquest camp. En l'actualitat el nombre de satèl·lits artificials és de 12.545, dels quals tan sols 3.204 objectes són satèl·lits funcionals (la resta d'objectes, uns 9.341 es poden considerar brossa orbital). El nombre total d'objectes que han estat en òrbita de la Terra s'avalua en 32.248. Val a dir, però, que dels 3.204 satèl·lits funcionals, només mig miler són realment operatius. El degà de totes aquestes peces és el Vanguard I, llençat el març del 1958, i que tot i que va deixar de funcionar el maig del 1964 podria restar en òrbita teòricament fins al tombant dels segles XXII i XXIII.

La burgesia barcelonina: entre Alícia Esteve i els antidisturbis

Els antidisturbis carreguen contra una manifestació antirepressiva. Qui dóna les ordres? Els comandaments intermedis, emprenyats per la "mala imatge" que reben els Mossos d'Esquadra de part de l'esquerra independentista? El conseller Saura, emprenyat perquè aquesta mateixa esquerra independentista, crida "Partit Verd, Partit Repressor"? El president Montilla, emprenyat per veure com cremen quan ell diu que no hi ha res per cremar (els incendis de retrats del rei li han tret més paraules que l'incendi a l'Hospital Vall d'Hebron l'altre dia)? Potser, potser. Però a hores d'ara, i tal com és el govern de la Generalitat, sospitem que els Mossos ja no fan cas de Saura o de Montilla i que depenen directament de la Sots-delegació del Govern (sí, sí, aquella que atorga permisos de treball a "recomanats" per la Bratva).

La Bratva té ressons orientals i bàrbars. Però si hi ha cap país del món on la seva burgesia es reconegui específicament per la murrieria, és aquest, el nostre. Resulta que la presidenta de la Xarxa de Supervivents de l'11-S no és Tania Head, sinó Alícia Esteve i Head. I no és pas supervivent ni xicota de víctima.

Ens diuen ara que Alícia Esteve no ha cercat mai d'enriquir-se en la seva posició. Sí, segurament s'hauria enriquit més en qualsevol branca (legal o il·legal) dels negocis familiars. Però Tania Head vivia en la seva realitat, i la seva realitat era ser víctima de l'11-S.

El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya també viu en la seva realitat. I en la seva realitat i en la seva democràcia, únicament hom s'hi pot manifestar per dir "Amén". Amén.

La repressió no ens tallarà mai les ales (29 de setembre; Barcelona: Plaça Universitat, a les 17.00h)

[L'ofensiva judicialitzadora dels darrers dies contra les protestes anti-borbòniques que han tingut lloc en diferents localitats catalanes, amb extorsió a la premsa inclosa, no ha quedat sense resposta. Es multipliquen els actes de solidaritat i suport amb els encausats (triats, sovint, de forma arbitrària).]

LA REPRESSIÓ MAI ENS TALLARÀ LES ALES
(Volum II)

Van ser el kubotan, les tres hores segrestades el passat 17 de juny, les dues sentències contràries a Interior donant la raó a V de Vivienda per haver coartat la llibertat de manifestació... i molts altres casos anterior i també recents, com a Girona el passat dissabte quan, per protestar per l'inici de diligències per part de l'Audiència Nacional per la crema de fotografies de la família reial, els Mossos d'Esquadra van intentar tancar la plaça del Vi impedint el lliure excercici de la manifestació, expressió i opinió.

Ens sobren motius.

ENS CAL LA PARTICIPACIÓ DE TOTES I TOTS!

Fes córrer el cartell, explica què està passant amb els Mossos i la repressió política, anima a tothom a venir i a participar el proper dia 29 de setembre a la manifestació de Barcelona.

Dissabte, 29 de setembre, a les 17h, a la plaça Universitat de Barcelona.

Contra la repressió!
Per la llibertat de manifestació!

Alerta Solidària, Assemblea Antirepressiva de Mataró, Assemblea Antirepressiva de Ponent, Grup de suport al Jove de Torà, Coordinadora Antirepressiva de Gràcia, Rescat, Solidaritat Antirepressiva de Terrassa, Assemblea de Suport a Núria Pòrtulas, Assemblea de Suport 4F, Comissió Antirepressiva de Sants.

La justícia espanyola vol identificar a tots els cremadors de fotocòpies amb el rostre borbònic

El ressò mediàtic que ha tingut la crema de fotografies del rei borbó i de la seva consort a Girona ha sorprès tothom. L'encausament del banyolí Jaume Roura ha arribat al punt de fer-lo declarar davant de l'Audiencia Nacional per un delicte d'injúries al rei.

Com a resposta a diferents poblacions catalanes s'han cremat més fotocòpies amb el rostre borbònic. Amb aquest gest de desobediència civil, hom esperaria que la judicatura espanyola es rendís, i deixés pas a alguna maniobra de rentat de cervell per fer que, finalment, el 105% de la població catalana declari que s'estima molt al "sucesor a título de rey".

La maniobra de rentat de cervell arribarà. Però, de mentre, el jutge Grande-Marlaska, l'home del tàndem Zapatero-Garzón a la Audiencia Nacional, demana ara a Mossos d'Esquadra i Policía Nacional que identifiquin a tots els cremadors. Això són un centenar i, abans que acabi el mes de setembre, podrien arribar a un miler. Ja ens veiem el "Macrojudici contra els Cremadors de Fotocòpies amb el Rostre Borbònic" (MCFRB).

Però sabem perfectament en mans de qui són els Mossos d'Esquadra i la Policía Nacional. Els primers depenen de la Generalitat i de la conselleria encapçalada per un dirigent d'Iniciativa per Catalunya-Verds. Els segons dependen de la Delegació del Govern, organisme que, a més de servir fidelment els interessos de la Fraternitat (Bratva), resta sota el control del PSOE de Zapatero-Montilla. O sigui que preparem-nos per l'elaboració de llistes intel·ligents de CFRB i de les consegüents extorsions policiaco-judicials. Amb la llei a la mà, aquesta horda mafiosa pot amenaçar d'engarjolar qui vulgui.

L'estratègia del MCFRB, però, s'estavellarà si tothom s'uneix a la Campanya Jo També Sóc Antimonàrquic/a.

Un homenatge a Feynman ('QED', Cia Stress Teatre)

Des del 18 de setembre fins al 30 de setembre, la Companyia Stress Teatre, sota la direcció d'en Matias Marcé, representa al Versus Teatre, a 2/4 de 8 l'obra QED, de Peter Parnell. El text de Parnell ha estat traduït per en Marc Rosich.

L'obra de Parnell ens presenta en Richard Feynman (1918-88) dels darrers anys, en un dissabte al despatx del Caltech, mentre prepara una conferència de divulgació, espera una trucada del seu oncòleg i es mentalitza per una representació teatral on té un paper secundari. L'autor fundacional de l'electrodinàmica quàntica (QED) és quelcom més que això. L'estereotipatge inevitable dels manuals d'història de la ciència no ha afectat, però, la figura de Feynman, i el públic instruït en coneix les altres facetes: desxifrador dels jeroglifs maies, tocador de samba, divulgador del folklore de la República de Tuva, client i defensor del bar nudista The Other Ball (Pasadena), etc. El 1986, quan té lloc el dissabte de la peça de Parnell, Feynman ja frega la seixantena, amb més de quaranta anys de carrera científica (iniciada amb el Projecte Manhattan), amb un Nobel de Física guanyat vint-i-un anys abans i implicat de ple en la investigació subsegüent a la tragèdia del Challenger (escaiguda 28 de gener d'aquell any). El físic nascut a Far Rockaway (Queens, NY) moriria a començaments del 1988.



L'escenografia i vestuari de Bàrbara Glaenzel i Beti Alemany ens situen a la perfecció en l'època. Han passat tan sols vint anys, però de ben segur que cap jove (i no tan jove) professor del Caltech s'hi sabria manegar en un despatx de l'època. El telèfon, fixe, és voluminós, amb roda per comptes de tecles, dotat d'un contestador no pas menys descomunal. L'ordinador ocupa un raconet de la taula. És ben cert, però, que molts físics i matemàtics gasten bàsicament paper per les seves coses i els és imprescindible la pissarra per comunicar-se en classe i en conferències. Unes conferències que, i també ho recull l'escenografia de Glaenzel i Alemany, es feien a base d'un projector de diapositives.

La producció és a càrrec de la Societat Catalana de Física (SCF) i de Teatre Obligatori. El suport institucional (Barcelona Ciència, Institut de Cultura, Institut d'Estudis Catalans) podria induir-nos prèviament a pensar en una obra massa estirada. Hi ha rigor científic, és clar, amb assessorament de Gemma López, però l'assessorament de López, en tot cas, gràcies al text de Parnell i a la mateixa figura un xic histriònica de Feynman, la fa apta per tots els públics.

Freeman Dyson (quin un, també!) deia de Feynman que era 'mig geni, mig bufó'. En Pere Ventura ha sabut retratar fidelment la figura (si més no, la figura pública) de Feynman. I ho fa sense caure en la fàcil caricatura, per bé que això signifiqui desacidificar un punt el personatge, desvolterianitzar-lo. El deuteragonisme va a càrrec de l'Íngrid Marin, conductora, ajudant, esposa, metge, alumna.

I qui es quedi amb ganes de Feynman, que revisiti les excel·lents conferència del 1979 a Auckland, que llegeixi els seus esforços divulgatius per presentar de forma desmatematitzadora i amb l'ajut visual dels diagrames de Feynman la seva gran aportació, aquella QED que va lligar per primera vegada la física quàntica planckiana i la física relativística d'Einstein.


Diagrama de Feynman sobre l'anihilació d'un electró (e-) i un positró (e+), i producció de dos fotons.

L'avenç electoral silenciat de l'esquerra grega

Curiosa la recepció dels mitjans de comunicació del continent a les eleccions legislativa de la Democràcia Helènica. L'avenç del KKE (que passa de 12 a 22 escons) i de Syriza (que passa de 6 a 14 escons) amb prou feines mereix comentari. Contràriament, els 10 diputats que ha aconseguit LAOS són esbombats gairebé amb delit. Els comentaristes de la premsa burgesa qualifiquen uniformement LAOS d'extrema dreta i ens amenacen, gairebé amb delit, amb l'avenç generalitzat de l'extrema dreta a tot el continent. Ja té nassos perquè porten més de vint anys amenaçant-nos amb l'avenç electoral de l'extrema dreta: si les amenaces de fa vint anys fossin certes l'extrema dreta avui governaria fins al darrer municipi.

És LAOS una formació d'extrema dreta? LAOS és fonamentalment una organització nacional-democràtica interclassista. Si l'hem de criticar per "interclassista" faríem bé de no oblidar que "interclassista" és el PASOK (i ja no diguem Nova Democràcia). Ara bé l'interclassisme del PASOK i de Nova Democràcia es troba clarament al servei de la classe dirigent grega, hipotecada als interessos de la burgesia combinada europea i internacional. LAOS és una reacció nacional al caràcter creixentment transnacional de la burgesia grega. Certament és una reacció estèril, massa lligada al xovinisme nacional grec i al cristianisme polític. Però si LAOS fa por (o més aviat disgusta) als comentaristes oficials del continent és perquè mostra que la reivindicació nacional grega (o qualsevol altra reivindicació nacional) no ha estat del tot engolida pel tàndem ND-PASOK.

I sí l'extrema-dreta té un gran pes en el parlament grec. Perquè pels treballadors i la resta de classes populars gregues, els 254 diputats del ND i del PASOK són un autèntic baluart de l'extrema dreta.

US Soccer demana que es pugui jugar el Catalunya-Estats Units el 14 d'octubre

La decisió de la Federació Espanyola de Futbol de vetar el partit Catalunya-EUA amb el pretext que el 14 d'octubre entra dins les dates reservades pels partits oficials i semi-oficials de les seleccions estatals, té en realitat una motivació clarament política. Bé, és clar que també el partit en qüestió té una motivació política... faltaria menys. Però és que hi ha alguns que amb les motivacions polítiques coarten la llibertat d'altres... I la coarten perquè hi tenen dret i volen continuar tenint-ne.

Bé, en tot cas, el vet ha servit perquè US Soccer, la federació nord-americana de futbol associat, vegi com van les coses. El problema és que el partit s'havia arranjat fa més de tres mesos, i que s'han venut els drets d'emissió. La credibilitat d'US Soccer també és en joc. Vilaweb publica avui que el president d'US Soccer, Dan Flynn ha demanat que la Federació Espanyola reconsideri la decisió.

Recordem que el partit és amistós, que la Federació Catalana s'ha compromès a convocar únicament els descartats per l'equip espanyol. I tot i amb tot, el govern ultranacionalista de Zapatero-de la Vega commina a la Federació Espanyola a que faci respectar la llei (quina llei?). És evidentíssim que l'impuls del vet del Catalunya-EUA prové de la Moncloa. La mateixa Moncloa que ja va abandonar als nord-americans en mig l'empresa (altrament inútilment suïcida) d'Irak. Esperem que la CIA en prengui nota.

L'autèntic rostre de la policia lingüística

No sé quin desgraciat va qualificar en temps del primer "Pacte de Progrés" de les Illes (1999-2003), les mesures fetes pel govern autonòmic per la normalització del català d'instauració d'una "policia lingüística". Era una gracieta típica d'un d'aquests (molts) psicòpates que després d'una llarga carrera d'activisme en pro de la cultura catalana, pateix un girament de cervell. El girament és més greu com més aquest mateix psicòpata encara es proclama defensor de la cultura catalana. O quan altres psicòpates són capaços de canviar els papers de víctima i botxí i afirmen que volen salvar la cultura catalana de caure en mans dels 'radicals identitaris'.

Després d'aquest proemi psicològic, reflexionem ara sobre el valor que l'esmentat psicòpata donava a la "policia lingüística".

I reflexionem-hi sobre dos casos d'una policia lingüística real, aplicada a una normalització lingüística real:

- Actuació realitzada per la Guàrdia Civil a Ondara (la Marina Alta). Uns agents de la Guàrdia Civil en una acció rutinària de posar multes de trànsit, comminaren a un dels multats a ajustar-se a la normativa lingüística oficial. Els agents de la policia lingüística recordaren a Xavi Pons (regidor d'Ondara pel Bloc) que "com que és a Espanya té l'obligació de parlar en castellà".

- Actuació realitzada per la Guàrdia Civil a Palma (Mallorca). Uns agents de la Guàrdia Civil recorden a una traductora i intèrpret d'àrab i amazic les seves obligacions lingüístiques: "A mi no me hables en catalán Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo -porque hablas raro-, no te puedo dejar pasar. Así que... tú decides!". La traductora, Saïda Saddouki, no va accedir a la petició lingüística de l'agent, la van fer esperar mitja hora i es va quedar sense feina. L'endemà hi va haver de tornar. Ara la traductora ja parlava en castellà, però no la van deixar de totes formes i li van recordar de nou que "el català no és una llengua". Els aclariments lingüístics van continuar: "A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán pues quedaté con él! (...) Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!".

El Bloc Nacionalista Valencià i el Bloc Cultural Balear s'han fet càrrec, respectivament, dels dos casos. El Bloc farà a través del Grup de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats una pregunta al Congrés. L'Obra Cultural Balear ha posat el cas en mans d'un advocat.

Sam Harris critica la condescendència de la revista Nature amb l'obscurantisme religiós

L'assagista nord-americà Sam Harris ha escrit una lletra a la revista Nature, publicada en el número d'aquesta setmana. El motiu de la lletra de Harris són dos articles publicats en els darrers mesos sobre la relació entre ciència i religió. El primer article, de Francis Collins ("Builing Bridges"), explicava la seva conversió al cristianisme: "On a beautiful fall day, as I was hiking in the Cascade Mountains... the majesty and beauty of God's creation overwhelmed my resistance. As I rounded a corner and saw a beautiful and unexpected frozen waterfall, hundreds of feet high, I knew the search was over. The next morning, I knelt in the dewy grass as the sun rose and surrendered to Jesus Christ". Per Harris el mateix text mostra la disconformitat entre les dues "formes de coneixement". Al capdavall, el lligam entre les Cascade Mountains i Jesucrist és d'origen purament cultural: si Collins hagués pujat en una altra cultura ho hauria agraït a qualsevol altre ésser mitològic.

El segon article al qual fa referència Sam Harris és "Beyond the trouble relationship", de Ziauddin Sardar. Per Sardar, l'Islam constitueix "intrinsically rational world view", i per tant es troba en perfecta harmonia amb la ciència.

Ara bé, si Collins té raó, Sardar s'equivoca. L'Islam considera Jesús un profeta, però considera també idolatria fer com fa Collins, qui "surrendered to Jesus Christ".

Una altra contradicció. Per exemple, Frank Tipler va publicar no fa gaire 'The Physics of Christianity', un llibre que vol mostrar la plausibilitat d'afirmacions cristianes com la mort i resurrecció de Jesús (que continuaria viu, als 2007 anys d'edat) i la immortalitat de l'ànima humana i la futura resurrecció de la carn. La idea bàsica és similar als qui consideren plausible que el nostre planeta no sigui més que un experiment biològic d'una ultracivilització extraterrestre. Si els responem que no tenim proves d'això, ens diuen que els experimentadors (Déu i els seus àngels) passen desapercebuts per la seva immensa discreció...

I ara l'altra pota d'aquesta contradicció. Se'ns afirma que 'Quantum Physics Confirms Islam'. Bé aquesta és l'estratègia justament contrària a les dels "Young Earth Creationists" dels EUA. Uns neguen les evidències (sempre relatives, sempre revisables) de la ciència natural i la mateixa capacitat de saber de l'ésser humà, per afirmar la veracitat d'un text religiós concret d'un de tants pobles que habitaven l'Àsia Menor en el I mileni a.C. Els altres giren i regiren un text religiós escrit per un poble en expansió fa uns 12 o 13 segles per tal de fer-lo coincidir amb les versions 'Readers' Digest' de les físiques planckiana i einsteniana.

La pressió de la irracionalitat és massa forta per alguns. Aquests alguns, temerosos de seguir el camí de Servet o de Bruno, s'afanyen a 'negociar' amb els obscurantistes. Com feia Kopernik amb els luterans de Königsberg: 'si em deixeu publicar el llibre jo ja hi posaré en pròleg per dir que es tracta d'un simple sistema matemàtic i no d'una descripció de relacions reals del Sol, la Terra i els planetes'. Deixeu-me una paradeta, semblen dir, i us diré a tot que sí: a l'existència de Déu, a la resurrecció de tal o tal personatge, o al càstic infernal i etern de tal o tal impietós racionalista.

Sí, sí. Alguns direu que la religió és un producte d'un sistema social de producció concret i que és inútil lluitar-hi si no es lluita (i no hi ha persperctives de lluita) contra aquell sistema material. Bé, no posem el carro davant els bous. Però, de debò, que hem d'acceptar com una fatalitat la fi de la Il·lustració? No és aquesta atitud la mateixa que contempla amb passivitat la destrucció del medi natural, la substitució lingüística o l'assimilació nacional?

Harris és dels qui posa el carro davant els bous. N'hi ha prou amb llegir-ne els llibres. També participa, voluntàriament o no, en la justificació ideològica de l'agressió imperialista nord-americana contra el poble àrab.

Tot això darrer és cert. Però Harris fa un comentari interessant: "Perhaps there are occasions where public intellectuals must proclaim the teachings of Islam to be perfectly in harmony with scientific naturalism. But let us not do so, just yet, in the world's foremost scientific journal". Aquest 'just yet', 'no encara' és un advertiment...

El darrer crim del tripartit: segrest d'un tauró i intent d'esqualicidi

[To de broma]

To de broma, sí. Però què podem pensar d'un tripartit que es planteja reintroduir el llop al Pirineu i que alhora retira taurons de les platges catalanes?

L'enrenou generat pel tauró de la Platja del Miracle tenia difícil solució. Una proposta no-intervencionista hauria deixat fer i deixat passar. Sí que és cert que això implicava connectar tròficament banyistes i tauró. Però donada l'espècie i, sobretot, donat l'estat aparent de desorientació de l'especímen en qüestió, el risc era suportable... Sobretot, suportable, si analitzem el compte de morts i el compte d'imprudències comeses pels mateixos banyistes (submarinistes i windsurfistes) al llarg del litoral continental i insular del nostre país.

On sí van haver ferits va ser en l'espectacular captura d'ahir del tauró en qüestió. Tants de cursos de zoologia i a l'hora de la veritat hom s'oblida de la textura denticulada de la pell d'aquestes bèsties, i se'l va a caçar amb els braços i el tors nus! El tauró que ja havia defugit als agents del tripartit els dies anteriors, s'hi va resistir. Llàstima que no tinguessin kubotans, a prop.

Els mitjans de comunicació propers i llagoters al tripartit han narrat l'odissea consegüent del tauró. Al tauró no el podien deixar en pau en el seu medi, i ara no el deixen en pau en la seva agonia. El tripartit no podia permetre's l'escena d'una matança del tauró davant dels banyistes tarragonins. I el malagraït del tauró ara no els neda prou. El tripartit tem un segon acte vital de sobirania que li esclati a la cara. Ja em veig a Carod en un segon compromís.

La jihad de Manuel Pimentel

Manuel Pimentel era un d'aquells 'rostres humans' de l'aznarisme, un conservador-compassiu (era ministre de treball o una cosa semblant), que mostrava un suposat costat 'democrata-cristià' o 'social-cristià' del Partido Popular. Com si el PP, el PSOE, el Partit Republicà, el Partit Demòcrata, el Partit Conservador o el Partit Laborista tinguessin més costat que el de fer costat a la classe que representen.

Bé, en tot cas, avui l'entrevisten a El Periódico i ens deixa anar:

"Ara caminem cap a un món en què, per exemple, ser musulmà està perseguit. Jo no tinc cap problema amb els musulmans, em sembla una cosa tan bonica i digna com ser budista o catòlic".

Resulta curiosa la solidaritat aquesta entre cristians i musulmans. Com curioses resulten les amistats que té un Miró i Ardévol entre els lectors de l'Alcorà. Religions que s'han fet la guitza durant tants segles, que han esquinçat la Mediterrània fins a convertir-la en aquesta regió del planeta, avui completament (neo)colonitzada, ara van plegats en cimeres internacionals, on el Vaticà vota amb els més intransigents règims islàmics (Aràbia Saudita, Iran i Pakistan, per aquest ordre).

La persecució contra els musulmans, d'altra banda, qui l'alimenta? La Santa Aliança entre la dreta cristiana nord-americana i els elements pro-israelians domina l'administració nord-americana des de l'any 2001. La suposada persecució i difamació de l'islamisme la generen els 'think tanks' neo-conservadors, cristians, jueus i, oh paradoxa, també alguns ateus i lliure-pensadors. Aquests 'think tanks' situen en el fonamentalisme islàmic la clau de tots els mals i la finestra a la més hòrrida reacció. Prou sabem a on porta l'obscurantisme religiós. Però potser més perillosos que els taliban de torn són els que financen els taliban, amb capital que ha anat sortint de Nova York i d'Islamabad, de Londres i de Riad, de Teheran i...

El senyor Pimentel diu que "caminem cap a un món en què, per exemple, ser musulmà està perseguit". No ho sabem. En tot cas caminem en un món en què, per exemple, ser cristià és perseguit a les Moluques o ser iezidi és perseguit a Mesopotàmia,... i els perseguidors, en aquests exemples, són musulmans.

Els 'think tanks' abans esmentats acostumen a ser molt bel·ligerants contra tot aquell que sospiten que simpatitza amb la 'causa islàmica'. Quan aquesta atitud la troben en un cristià o en un jueu ràpidament salten a la iugular amb l'acusació de 'dhimmi', fent referència a l'estatus que tenen els no-musulmans en els estats islàmics, i que suposadament aquests simpatitzants de l'islamisme assumiran amb alegria en l'adveniment del Califat Islàmic. Aquesta acusació, és clar, amaga una trampa. En el fons fa el joc al debat que centra les pugnes mundials en una pugna entre l'Islam i Israel, i de la qual ningú no podria substreure's. Qui no és pro-israelià, acaba fent conferències 'relativitzadores' del pogrom hitlerià sota la protecció d'un règim islàmic qualsevol, i si no es converteix a l'islam sembla acceptar el destí del 'dhimmi'. Qui no és pro-islàmic, acaba confessant la convicció en el Poble Elegit i assum la condició de 'golem'...

La pugna és una altra. Però per amagar-la ja va bé la religió. A ningú no se li acudiria parlar políticament de Catalunya com a país cristià, o parlar dels Països Cristians, però és ben comú en el llenguatge polític parlar dels països musulmans o del món islàmic. Ens diuen els comentaristes en qüestió que això ho fan perquè l'islamisme és un sistema social i no merament religiós. Això ens ho diuen alhora que defensen que el cristianisme és un sistema merament religiós, oblidant el caràcter de terratinent suprem de l'Església Romana o el mateix fet que encara el seu capdavanter té el rang de 'cap d'estat'. En tot cas, els comentaristes en qüestió alimenten els arguments del fonamentalisme islàmic, basat també en la pertinença indiscutible musulmana (l'apostasia és delicte) de totes les persones dels arbitràriament definits països islàmics (amb l'excepció dels qui siguin pujats per raons familiars en les religions tolerades com el cristianisme, el judaïsme o el mazdeïsme). Si se segueix aquesta lògica el Califat Universal seria qüestió de dècades... I llavors ja veuríem qui seria el perseguit i qui no.

És fàcil desanimar-se veure la capitulació de determinades esquerres davant els embats de l'irracionalisme religiós o metafísic. Sembla com si, des dels anys 1980, s'hagués revertit la corrent històrica llegada de la Il·lustració i ens haguéssim d'enfonsar en una nova barbàrie... La capitulació d'esquerres i d'altres ex-racionalistes davant la religió i fenòmens paral·lels no és casual. La religió serveix per relligar les contradiccions i oposicions entre classes i fornir meravelloses 'unitats de destí': una eina més per alimentar la màquina dels beneficis, i de l'explotació dels 'recursos humans i naturals'. Qui gosarà d'oposar-se a l'explotador si ens diuen que l'ha nomenat el Profeta en persona?

Lluís Maria Xirinacs s'immola contra l'ocupació de Catalunya

La trajectòria activista de Lluís Maria Xirinacs (*Barcelona, 1932) ha acabat fa unes hores quan decidí d'immolar-se "en un acte de sobirania". Fa més de quaranta anys, Xirinacs renuncià a la paga que l'estat espanyol atorgava als capellans catòlics. Empresonat repetides vegades per l'estat espanyol entre 1972 i 2005, va protagonitzar plantades per l'amnistia davant la Presó Model de Barcelona (1976) i per la sobirania a la Plaça Sant Jaume (2000), va convertir-se en el senador més votat de l'estat espanyol (1977) i encapçalà la llista del BEAN a Barcelona el 1979, va denunciar incansablement la manipulació que de la religió i de la no-violència feien els qui volien coartar la llibertat dels pobles o col·laborar vergonyantment amb l'opressor.

El text següent el deixà Xirinacs en el seu despatx de la Fundació Randa de Barcelona. L'enemic el llegeix ara i el reprodueix a la seva premsa, i pensa, sens dubte: "se'ns ha escapat!".

"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!



ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

Les autoritats mexicanes mantenen segrestats quatre catalans que visitaven Oaxaca

El govern usurpador de Mèxic és corrupte. Però el més greu és que no pot controlar la corrupció immensa dels seus aparells "de seguretat". En tot cas és una corrupció institucional, que serveix per reprimir qualsevol moviment social, per tèbies que siguin les seves reivindicacions.

En aquest comunicat quatre catalans expliquen que des del 5 d'agost es troben retinguts en un centre d'internament d'immigrants per anar indocumentats. Val a dir que anaven indocumentats perquè un grup parapolicial els va arrabassar documents i diners.

L'ús repressor i terroritzador dels serveis "d'immigració" per part de les autoritats mexicanes s'assembla molt a l'ús que en fan les autoritats dels Estats Units, que també han protagonitzat nombroses retencions de ciutadans catalans per motius polítics i extra-polítics (com aconseguir 'mordidas'). I el més irònic de tot és després sentir al president usurpador de Mèxic o al president-golem dels Estats Units que volen afavorir la lliure circulació de persones i capitals entre els dos països i amb l'exterior, o que demanen "amnisties" als immigrants "il·legals".

Certament que no hem de caure en la trampa de denunciar la corrupció i arbitrarietat del govern mexicà, tot comparant-los amb una suposada transparència i legalitat dels governs de la Unió Europea. Perquè si a la UE hi hagués hagut una Oaxaca, transparència i legalitat ja s'haurien anat a fer nones.