Enguany ha entrat en vigor una Llei contra la Blasfèmia, a Irlanda. Algú ho ha qualificat de retorn a l’Edat Mitjana. Però això és incert. Les lleis contra la blasfèmia de l’Antic Règim castigaven tan sols la blasfèmia contra una religió. La llei irlandesa, en canvi, farà punible la blasfèmia contra qualsevol religió. Qualsevol.
Això crea un problema no pas menor. Què passa si una religió és considerada blasfema per a una altra? Per exemple, si un cristià diu “Jesús és el Fill de Déu”, cometrà blasfèmia contra les religions jueva i musulmana. Si un jueu diu que “Jesús era un fals profeta”, cometrà blasfèmia contra les religions cristiana i musulmana. Si un musulmà diu que “Jesús era un profeta, que posteriorment ha estat divinitzat incorrectament pels cristians”, cometrà blasfèmia contra les religions jueva i cristiana (per bé que des de perspectives diferents).
Des d’aquest punt de mira podríem saludar efusivament l’aplicació de la llei. Una aplicació estricta prohibiria la prèdica coherent de qualsevol religió.
Però ja sabem que la prèdica no serà estricta. Que la blasfèmia serà definida d’acord amb el parer de cada jutge. De la mateixa forma que no podem definir la pornografia (però el jutge Potter Stewart sabia què era pornografia quan la veia), el mateix s’esdevindrà amb la blasfèmia.
És saludable que des d’Atheist Ireland hagin publicat una llista de 25 blasfèmies. Reproduïm únicament sis:
- Jesús (Mt 26, 64): [Quan els sacerdots li demanen si és Crist, Fill de Déu] “Tu ho has dit. A més, us dic que des d’ara veureu el Fill de l'Home assegut a la dreta del Totpoderós i venint entre els núvols del cel”.
- Jesús (Jn 8, 44): [Als jueus] “Vosaltres sou del vostre pare, el diable, i voleu complir els designis del vostre pare. Ell, des del principi destrueix els homes i no ha estat mai en la veritat, perquè no hi ha res d'autèntic, en ell. Quan diu la mentida, li surt de dins, perquè és un mentider i el pare de la mentida”.
- Mahoma (Hadit 427): “Que Al·là maleeixi els jueus i els cristians per construir llocs de culte en les tombes dels profetes”.
- Ian Paisley (dirigent unionista nord-irlandès) [al Papa en el Parlament Europeu, 1988]: “Us denunciu com l’Anticrist”.
- Papa Benet XVI [citant un emperador bizantí del segle XIV, 2006]: “Mostreu-me què ha aportat Mahoma de nou i trobareu únicament coses dolentes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l’espasa la fe que predicava”.
- Cardenal Cormac Murphy-O’Connor (2009): “Tant si una persona és atea com si no, hi ha, de fet, en la meva opinió, quelcom no del tot humà si deixen fora lo transcendent… que anomenem Déu… Crec que si deixes això fora no ets completament humà”.
La llista podria ser més llarga. Una opció, més senzilla, seria fer com en els casinos de fa unes dècades. Posar-hi un rètol ben gran: “Prohibit parlar de política i de religió, i escopir”.
dilluns, 11 de gener del 2010
diumenge, 10 de gener del 2010
La llei espanyola de l’audiovisual i l’espai audiovisual català
L’espai audiovisual català ha desaprofitat, amb honrosíssimes excepcions, les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. Hi ha causes diverses d’aquest desaprofitament. Però n’hi ha una que clama al cel: la persistència dels encotillaments estatals en un espai audiovisual que se suposa que no hauria de tindre fronteres. O no pas més fronteres que les que dicten les barreres de comprensió lingüística o les diferents unitats territorials (regionals, comarcals, locals).
Els estats i les seves crosses autonòmiques tenen ample marge de maniobra per dur a terme una política comunicativa, sobre la que planen sempre les sospites de connivència entre partits polítics parlamentaris i grups comunicacionals.
Acceptant aquestes regles del joc hi ha en marxa la recollida de signatures per presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) davant del Congrés de Diputats espanyol, que garanteixi que les fronteres autonòmiques no siguin un obstacle per a la programació televisiva en llengua catalana. Altrament, hom continuarà a dependre de la bona voluntat (com és el cas de la recepció a Fraga de la TV3) o de la mala voluntat (com és el cas de la recepció al País Valencià d’aquella mateixa cadena) de les autoritats locals i autonòmiques. És clar que això no resol la situació a la Catalunya Nord, on les reivindicacions passen en aquest moment per garantir la recepció dels canals en llengua catalana procedents de l’estat espanyol i d’Andorra, i l’ampliació de la programació en llengua catalana en la televisió pública.
El passat mes de setembre, la revista Lluita dedicava el seu dossier a les emissions de TV3 a Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià. Josep Serra, en aquelles pàgines, recordava que “una mobilització sobre la recepció de TV3 a Catalunya Nord comporta un cert enfrontament amb la Generalitat, ja que la seva manca d’interès (o de valor) polític és la causa principal del problema”.
Fins el mes de març no conclourà el termini de signatures de la ILP abans esmentada.
Paral·lelament, en les properes setmanes les Corts Espanyoles podrien aprovar la Llei de l’Audiovisual. Com era d’esperar, el text elaborat pel Govern espanyol no resol la qüestió dels obstacles a les emissions de TV3 al País Valencià. Això fa més necessària la ILP que, amb uns 4 articles, sí ho podria resoldre (i, a més, afermar les emissions de Canal 9 al Principat i a les Illes, i d’IB3 al continent).
Però, tal com ha advertit en les darreres setmanes el Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC), aquesta no és la única mancança del projecte de llei de l’audiovisual. El CPAC enumera:
- no hi ha mesures concretes per “fomentar el pluralisme cultural i lingüístic a les emissions estatals”.
- no es garanteix que les televisions privades tinguin un compromís similar amb la producció cinematogràfica que el que tenen les televisions públiques.
- hi ha una intromissió efectiva en les competències dels òrgans autonòmics (com el Consell Audiovisual de Catalunya).
Els estats i les seves crosses autonòmiques tenen ample marge de maniobra per dur a terme una política comunicativa, sobre la que planen sempre les sospites de connivència entre partits polítics parlamentaris i grups comunicacionals.
Acceptant aquestes regles del joc hi ha en marxa la recollida de signatures per presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) davant del Congrés de Diputats espanyol, que garanteixi que les fronteres autonòmiques no siguin un obstacle per a la programació televisiva en llengua catalana. Altrament, hom continuarà a dependre de la bona voluntat (com és el cas de la recepció a Fraga de la TV3) o de la mala voluntat (com és el cas de la recepció al País Valencià d’aquella mateixa cadena) de les autoritats locals i autonòmiques. És clar que això no resol la situació a la Catalunya Nord, on les reivindicacions passen en aquest moment per garantir la recepció dels canals en llengua catalana procedents de l’estat espanyol i d’Andorra, i l’ampliació de la programació en llengua catalana en la televisió pública.
El passat mes de setembre, la revista Lluita dedicava el seu dossier a les emissions de TV3 a Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià. Josep Serra, en aquelles pàgines, recordava que “una mobilització sobre la recepció de TV3 a Catalunya Nord comporta un cert enfrontament amb la Generalitat, ja que la seva manca d’interès (o de valor) polític és la causa principal del problema”.
Fins el mes de març no conclourà el termini de signatures de la ILP abans esmentada.
Paral·lelament, en les properes setmanes les Corts Espanyoles podrien aprovar la Llei de l’Audiovisual. Com era d’esperar, el text elaborat pel Govern espanyol no resol la qüestió dels obstacles a les emissions de TV3 al País Valencià. Això fa més necessària la ILP que, amb uns 4 articles, sí ho podria resoldre (i, a més, afermar les emissions de Canal 9 al Principat i a les Illes, i d’IB3 al continent).
Però, tal com ha advertit en les darreres setmanes el Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC), aquesta no és la única mancança del projecte de llei de l’audiovisual. El CPAC enumera:
- no hi ha mesures concretes per “fomentar el pluralisme cultural i lingüístic a les emissions estatals”.
- no es garanteix que les televisions privades tinguin un compromís similar amb la producció cinematogràfica que el que tenen les televisions públiques.
- hi ha una intromissió efectiva en les competències dels òrgans autonòmics (com el Consell Audiovisual de Catalunya).
dissabte, 9 de gener del 2010
Trajectòries (no tan) insòlites (XV): Antoni Griera, de l'Institut d'Estudis Catalans al Instituto de Cultura Románica
Si hem de triar un nom fonamental en la geolingüística i dialectologia catalanes del segle XX (que és tant com dir, “de tots els temps”), Joan Veny ens ho ha posat ben fàcil. El passat mes de novembre, organtizades per l’Obra Cultural Balear, es van celebrar unes jornades d’estudi i de reflexió sobre l’obra de Veny en dialectologia, etimologia i onomàstica, centrades especialment en Els parlars catalans (1978) i l’Atles lingüístic del domini català (juntament amb Lídia Pons, en fase de publicació). Joan Melià deia que l’Atles cal posar-lo al costat del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i de l’Onomasticon cataloniae de Joan Coromines, i de la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà. És simptomàtic que totes aquestes obres, tret de la darrera, s’hagin enllestit en la segona meitat del segle XX. I, de fet, hom les hauria pogut haver dècades abans, si no s’hagués produït l’estroncament. Aquell estroncament, les dues Dictadures espanyoles (i, particularment, la Segona, projectada en l’actual Continuïtat), el podem resseguir en moltes biografies. Però hi ha biografies que en són alhora víctimes i còmplices, i entre aquestes trobem la d’Antoni Griera.
Antoni Griera i Gaja va nàixer a Sant Bartomeu del Grau el 1887. Home de carrera eclesiàstica, format al seminari de Vic, va orientar-se cap a l’estudi de la filologia i completà els estudis a Halle i Zuric. El 1914 es doctorà amb la tesi La frontera catalano-aragonesa. Des de l’any anterior, Griera treballava a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Com que la principal línia de treball de les Oficines Lexicogràfiques era la confecció d’un Diccionari General de la Llengua Catalana, per bastir-lo era indispensable una perspectiva geolingüística. Griera participà en la creació del Butlletí de Dialectologia Catalana com a eina de publicació de monografies en aquest camp. El 1921 esdevingué membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i, a partir del 1923, començava la publicació de l’Atlas lingüístic de Catalunya, que aplegava el material d’enquestes realitzades entre el 1912 i el 1921.
Mapa de les terres catalanes, d’Antoni Griera, publicat a l’article “L’estudi de la llengua i l’excursionisme (II)” (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, maig del 1916)
El 1923 també és l’any del Pronunciamiento del general Miguel Primo de Rivera. La Constitució espanyola de 1876 és suspesa. Aviat també ho serà la Mancomunitat de Catalunya. L’Institut d’Estudis Catalans, que havia crescut dins aquesta matriu, continuà la marxa de forma autònoma però, òbviament, amb molts menys recursos. L’obra de Griera, en fase de creixement, troba les primeres topades amb una Secció Filològica que considera més prioritària que mai la tasca normativitzadora (a través del Diccionari General). El 1928, Griera cessà com a membre adjunt de la Secció Filològica. El 1931 publicava una Gramàtica històrica del català antic. Aquesta obra, titllada de poc rigorosa, pels sectors propers a l’IEC, juntament amb altres polèmiques, contribuí al definitiu trecament entre Griera i l’IEC (1932).
La Segona Dictadura havia donat pas a una Dictablanda i, finalment, a un efímer govern monàrquic constitucional que fou substituït per la República, mentre el Principat es constituïa en regió autònoma, institucionalitzada a través de la “restauració” de la Generalitat. Els governs successius de la Generalitat reprengueren les formes de fer d’Enric Prat de la Riba quant a les relacions amb l’IEC, i les aplicaren també en les relacions amb la Universitat de Barcelona, esdevinguda Autònoma.
Griera restava al marge de l’IEC i de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1935 publicà el primer volum del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, una obra ambiciosa que tenia com a eix els materials recollits per a la confecció de l’Atlas lingüístic de Catalunya.
L’ascens de la Segona Dictadura, assolit no pas amb un pronunciamiento sinó amb una guerra de conquesta, suposà un sotrac en tots els àmbits. L’Institut d’Estudis Catalans fou oficialment desmantellat i transformat en Instituto Español de Estudios Mediterráneos, mentre la restaurada Diputació de Lleida impulsava un Instituto de Estudios Ilerdenses. La depuració profunda de la Universitat de Barcelona que, òbviament, deixava d’ésser autònoma, implicava l’obertura d’un període de repartiment de càtedres i places entre el personal acadèmic addicte. Griera, per la seva doble condició d’eclesiàstic (era ja professor del Seminari reobert de Barcelona) i de filòleg oposat a l’obra de l’IEC i dels seus homes més representatius, guanyà una plaça de professor a la Universitat. A més, Griera fundà, amb suport oficial, l’Institut de Cultura Romànica, amb seu a Sant Cugat del Vallès. L’Institut de Cultura Romànica, en principi, havia de dedicar-se a la romanística, és a dir a l’estudi de totes les llengües romàniques, però l’activitat bàsica se centrà en la lingüística catalana, la qual dominava fins i tot el “Boletín de Dialectología Española”, publicat per aquest Institut. Sota l’edició de l’Institut de Cultura Romànica, Griera conclogué les edicions del Tresor de la llengua (1947) i de l’Atlas lingüístic de Catalunya (1964). El 1957, amb el mateix qüestionari que havia servit per aquesta darrera obra, es van fer les enquestes a Andorra, els resultats de les quals es publicaren a l’Atlas lingüístic d’Andorra (1960). També sota l’Institut es publicà un atles lingüístic sobre el gascó de l’Aran.
Com ja abans de la guerra, Griera tendí al cultiu de l’empresa individual i, a tot estirar, de col·laboradors discrets. A les seves Memòries (publicades el 1963) aprofità per blasmar de nou allò que havia fet l’IEC abans de la guerra. Es va morir als 86 anys a Castellar del Vallès, tres anys abans que un Decret, signat pel successor a títol de rei, reconegués l’Institut d’Estudis Catalans com a “institució acadèmica que té per objecte l’alta investigació científica i, principalment, la de tots els elements de la cultura catalana”, digués que el seu àmbit d’actuació era “les terres de llengua i cultura catalanes” i assenyalés, entre les seves finalitats, la de “vetllar per l’estudi de la llengua catalana, establir la seva normativa i vetllar per tal que el procés de normalització d’aquesta llengua sigui coherent en tot el seu àmbit lingüístic”.
Antoni Griera i Gaja va nàixer a Sant Bartomeu del Grau el 1887. Home de carrera eclesiàstica, format al seminari de Vic, va orientar-se cap a l’estudi de la filologia i completà els estudis a Halle i Zuric. El 1914 es doctorà amb la tesi La frontera catalano-aragonesa. Des de l’any anterior, Griera treballava a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Com que la principal línia de treball de les Oficines Lexicogràfiques era la confecció d’un Diccionari General de la Llengua Catalana, per bastir-lo era indispensable una perspectiva geolingüística. Griera participà en la creació del Butlletí de Dialectologia Catalana com a eina de publicació de monografies en aquest camp. El 1921 esdevingué membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i, a partir del 1923, començava la publicació de l’Atlas lingüístic de Catalunya, que aplegava el material d’enquestes realitzades entre el 1912 i el 1921.
Mapa de les terres catalanes, d’Antoni Griera, publicat a l’article “L’estudi de la llengua i l’excursionisme (II)” (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, maig del 1916)
El 1923 també és l’any del Pronunciamiento del general Miguel Primo de Rivera. La Constitució espanyola de 1876 és suspesa. Aviat també ho serà la Mancomunitat de Catalunya. L’Institut d’Estudis Catalans, que havia crescut dins aquesta matriu, continuà la marxa de forma autònoma però, òbviament, amb molts menys recursos. L’obra de Griera, en fase de creixement, troba les primeres topades amb una Secció Filològica que considera més prioritària que mai la tasca normativitzadora (a través del Diccionari General). El 1928, Griera cessà com a membre adjunt de la Secció Filològica. El 1931 publicava una Gramàtica històrica del català antic. Aquesta obra, titllada de poc rigorosa, pels sectors propers a l’IEC, juntament amb altres polèmiques, contribuí al definitiu trecament entre Griera i l’IEC (1932).
La Segona Dictadura havia donat pas a una Dictablanda i, finalment, a un efímer govern monàrquic constitucional que fou substituït per la República, mentre el Principat es constituïa en regió autònoma, institucionalitzada a través de la “restauració” de la Generalitat. Els governs successius de la Generalitat reprengueren les formes de fer d’Enric Prat de la Riba quant a les relacions amb l’IEC, i les aplicaren també en les relacions amb la Universitat de Barcelona, esdevinguda Autònoma.
Griera restava al marge de l’IEC i de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1935 publicà el primer volum del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, una obra ambiciosa que tenia com a eix els materials recollits per a la confecció de l’Atlas lingüístic de Catalunya.
L’ascens de la Segona Dictadura, assolit no pas amb un pronunciamiento sinó amb una guerra de conquesta, suposà un sotrac en tots els àmbits. L’Institut d’Estudis Catalans fou oficialment desmantellat i transformat en Instituto Español de Estudios Mediterráneos, mentre la restaurada Diputació de Lleida impulsava un Instituto de Estudios Ilerdenses. La depuració profunda de la Universitat de Barcelona que, òbviament, deixava d’ésser autònoma, implicava l’obertura d’un període de repartiment de càtedres i places entre el personal acadèmic addicte. Griera, per la seva doble condició d’eclesiàstic (era ja professor del Seminari reobert de Barcelona) i de filòleg oposat a l’obra de l’IEC i dels seus homes més representatius, guanyà una plaça de professor a la Universitat. A més, Griera fundà, amb suport oficial, l’Institut de Cultura Romànica, amb seu a Sant Cugat del Vallès. L’Institut de Cultura Romànica, en principi, havia de dedicar-se a la romanística, és a dir a l’estudi de totes les llengües romàniques, però l’activitat bàsica se centrà en la lingüística catalana, la qual dominava fins i tot el “Boletín de Dialectología Española”, publicat per aquest Institut. Sota l’edició de l’Institut de Cultura Romànica, Griera conclogué les edicions del Tresor de la llengua (1947) i de l’Atlas lingüístic de Catalunya (1964). El 1957, amb el mateix qüestionari que havia servit per aquesta darrera obra, es van fer les enquestes a Andorra, els resultats de les quals es publicaren a l’Atlas lingüístic d’Andorra (1960). També sota l’Institut es publicà un atles lingüístic sobre el gascó de l’Aran.
Com ja abans de la guerra, Griera tendí al cultiu de l’empresa individual i, a tot estirar, de col·laboradors discrets. A les seves Memòries (publicades el 1963) aprofità per blasmar de nou allò que havia fet l’IEC abans de la guerra. Es va morir als 86 anys a Castellar del Vallès, tres anys abans que un Decret, signat pel successor a títol de rei, reconegués l’Institut d’Estudis Catalans com a “institució acadèmica que té per objecte l’alta investigació científica i, principalment, la de tots els elements de la cultura catalana”, digués que el seu àmbit d’actuació era “les terres de llengua i cultura catalanes” i assenyalés, entre les seves finalitats, la de “vetllar per l’estudi de la llengua catalana, establir la seva normativa i vetllar per tal que el procés de normalització d’aquesta llengua sigui coherent en tot el seu àmbit lingüístic”.
divendres, 8 de gener del 2010
La paradoxa de Jevons i les solucions tecnològiques al canvi climàtic
Diu l’adagi que l’optimista és un pessimista mal informat. Deixant de banda, els “negacionistes” (que es limiten a “negar” qualsevol postulat sobre el canvi climàtic antropogènic i, en general) i els “menfotistes” (més honestos, que diuen que cal deixar fer i deixar passar i que en cent anys, tots calbs), és temptadora la idea que considera tot plegat un fenomen passatger, fruit del desenvolupament tecnològic de la humanitat. Aquesta idea suposa que diferents factors (esgotament de les reserves més accessibles, tendència secular a l’augment del preu dels combustibles fòssils, raons geopolítiques per no dependre dels països exportadors de petroli) faran obligatori, més amunt o més avall del segle XXI, que “energies alternatives” prenguin el lloc que ara ocupen el petroli, el gas i el carbó. Feta aquesta substitució, aquesta transició energètica, desapareixerà la causa principal del canvi climàtic antropogènic: la conversió gegantina de matèria orgànica en forma de combustibles fòssils en CO2 atmosfèric.
Aquesta idea ja parteix de dos optimismes. El primer que la relació entre el CO2 atmosfèric i els climes de la Terra (en la versió reduccionista i globalista, la temperatura mitjana de la superfície planetària) és linial. El segon és que hi ha en l’horitzó proper una transició energètica, la qual exigeix dos factors més discutibles que no pas semblen: a) la imminència del “pic del petroli” i “la fi del petroli barat”; b) la disponibilitat de fonts energètiques alternatives que, en volum i en preu, siguin equiparables als combustibles fòssils, principalment en aplicacions de transport i en producció d’electricitat.
Els que no tenen tanta confiança en el punt b) abans citat, poden confiar en les mesures d’eficiència energètica. És a dir, en maximitzar la producció (en quantitat de productes, en valor agregat de producció, o com es vulgui mesurar) en relació al consum energètic general i al consum de combustibles fòssils i derivats en particular.
En un article recent, John Bellamy Foster hi responia amb un mot o, més aviat, amb un cognom: Jevons.
El 1865, William Stanley Jevons publicava The Coal Question. La principal qüestió era justament un horitzó d’esgotament dels dipòsits de carbó d’Anglaterra. No hi mancaven veus que assenyalava que la tecnologia impediria aquest esgotament. Per exemple, el consum de carbó per potència generadora era molt més elevat en les primeres màquines de vapor (Newcomen) que no pas en la màquina de vapor de James Watt, i que successives millores augmentaven l’eficiència de les màquines de vapor contemporànies.
Però Jevons assenyalava que l’explosió del consum de carbó a Anglaterra s’havia produït, precisament, després de Watt. I ho explicava dient que les innovacions en la màquina de vapor havien convertit el carbó en una font d’energia més rendible en relació al cost. La major rendibilitat havia estat la clau per introduir la màquina de vapor en més i més indústries. Si bé era cert que calia menys carbó per unitat de producció, ara hi havia més unitats de producció. Globalment, doncs, la demanda de carbó creixia.
Aquest fet rep, doncs, el nom de “paradoxa de Jevons”. Més pròpiament caldria parlar d’“efecte de Jevons”. El comportament que descriu es pot generalitzar a qualsevol innovació tecnològica: l’abaratiment dels costos de producció d’un article fomenta l’augment de producció d’aquest article.
Daniel Khazzoom i Leonard Brookes estengueren la “paradoxa de Jevons” a la qüestió energètica actual. El postulat de Khazzoom-Brookes diu que qualsevol intent de reduir el consum energètic a través d’un augment de l’eficiència energètica tindrà com a conseqüència una elevació de la demanda energètica de l’economia en general. Hi ha dos mecanismes per explicar aquesta tendència:
- l’augment de l’eficiència energètica abarateix l’ús de l’energia. Per fer el mateix que es feia abans, ara cal només un 75%, per exemple, d’energia. La temptació és utilitzar exactament la mateixa energia que abans i ara fer més que no se’n feia llavors.
- l’augment de l’eficiència energètica allibera també altres sectors econòmics, i estimula el creixement. I això, ja més indirectament, estimularà l’augment de consum energètic.
Empíricament, dels dos mecanismes, el primer és potser menys rellevant que el segon, perquè l’augment d’eficiència energètica es destina merament a l’abaratiment de la mateixa producció (que prou feina costa vendre-la). Però aquest abaratiment és el que estimula el segon mecanisme. De forma que, encara que el consum energètic per unitat de producció disminueixi, tal com observava Jevons, sí augmenta el nombre d’unitats de producció.
La paradoxa de Jevons fa que, normalment, les propostes en pro de l’eficiència energètica (i de l’eficiència de consum de combustibles fòssils en particular o l’eficiència econòmica de cada tona de CO2 emès a l’atmosfera procedent dels combustibles fòssils) es combinin amb mesures que redueixin la demanda energètica.
Una d’aquestes mesures és el “cap and trade”, és a dir l’establiment de límits (per estat i per empresa) a les emissions industrials i de transport de CO2, acompanyades de la possibilitat de comprar-vendre els drets d’emissió. Però també en aquest mercat hi ha una paradoxa, com afirmava Michelle Chan a Subprime Carbon Report. El mercat de drets únicament és atractiu si hom hi pot especular, però això el fa ineficient respecte la finalitat cercada de limitar les emissions de CO2.
Aquesta idea ja parteix de dos optimismes. El primer que la relació entre el CO2 atmosfèric i els climes de la Terra (en la versió reduccionista i globalista, la temperatura mitjana de la superfície planetària) és linial. El segon és que hi ha en l’horitzó proper una transició energètica, la qual exigeix dos factors més discutibles que no pas semblen: a) la imminència del “pic del petroli” i “la fi del petroli barat”; b) la disponibilitat de fonts energètiques alternatives que, en volum i en preu, siguin equiparables als combustibles fòssils, principalment en aplicacions de transport i en producció d’electricitat.
Els que no tenen tanta confiança en el punt b) abans citat, poden confiar en les mesures d’eficiència energètica. És a dir, en maximitzar la producció (en quantitat de productes, en valor agregat de producció, o com es vulgui mesurar) en relació al consum energètic general i al consum de combustibles fòssils i derivats en particular.
En un article recent, John Bellamy Foster hi responia amb un mot o, més aviat, amb un cognom: Jevons.
El 1865, William Stanley Jevons publicava The Coal Question. La principal qüestió era justament un horitzó d’esgotament dels dipòsits de carbó d’Anglaterra. No hi mancaven veus que assenyalava que la tecnologia impediria aquest esgotament. Per exemple, el consum de carbó per potència generadora era molt més elevat en les primeres màquines de vapor (Newcomen) que no pas en la màquina de vapor de James Watt, i que successives millores augmentaven l’eficiència de les màquines de vapor contemporànies.
Però Jevons assenyalava que l’explosió del consum de carbó a Anglaterra s’havia produït, precisament, després de Watt. I ho explicava dient que les innovacions en la màquina de vapor havien convertit el carbó en una font d’energia més rendible en relació al cost. La major rendibilitat havia estat la clau per introduir la màquina de vapor en més i més indústries. Si bé era cert que calia menys carbó per unitat de producció, ara hi havia més unitats de producció. Globalment, doncs, la demanda de carbó creixia.
Aquest fet rep, doncs, el nom de “paradoxa de Jevons”. Més pròpiament caldria parlar d’“efecte de Jevons”. El comportament que descriu es pot generalitzar a qualsevol innovació tecnològica: l’abaratiment dels costos de producció d’un article fomenta l’augment de producció d’aquest article.
Daniel Khazzoom i Leonard Brookes estengueren la “paradoxa de Jevons” a la qüestió energètica actual. El postulat de Khazzoom-Brookes diu que qualsevol intent de reduir el consum energètic a través d’un augment de l’eficiència energètica tindrà com a conseqüència una elevació de la demanda energètica de l’economia en general. Hi ha dos mecanismes per explicar aquesta tendència:
- l’augment de l’eficiència energètica abarateix l’ús de l’energia. Per fer el mateix que es feia abans, ara cal només un 75%, per exemple, d’energia. La temptació és utilitzar exactament la mateixa energia que abans i ara fer més que no se’n feia llavors.
- l’augment de l’eficiència energètica allibera també altres sectors econòmics, i estimula el creixement. I això, ja més indirectament, estimularà l’augment de consum energètic.
Empíricament, dels dos mecanismes, el primer és potser menys rellevant que el segon, perquè l’augment d’eficiència energètica es destina merament a l’abaratiment de la mateixa producció (que prou feina costa vendre-la). Però aquest abaratiment és el que estimula el segon mecanisme. De forma que, encara que el consum energètic per unitat de producció disminueixi, tal com observava Jevons, sí augmenta el nombre d’unitats de producció.
La paradoxa de Jevons fa que, normalment, les propostes en pro de l’eficiència energètica (i de l’eficiència de consum de combustibles fòssils en particular o l’eficiència econòmica de cada tona de CO2 emès a l’atmosfera procedent dels combustibles fòssils) es combinin amb mesures que redueixin la demanda energètica.
Una d’aquestes mesures és el “cap and trade”, és a dir l’establiment de límits (per estat i per empresa) a les emissions industrials i de transport de CO2, acompanyades de la possibilitat de comprar-vendre els drets d’emissió. Però també en aquest mercat hi ha una paradoxa, com afirmava Michelle Chan a Subprime Carbon Report. El mercat de drets únicament és atractiu si hom hi pot especular, però això el fa ineficient respecte la finalitat cercada de limitar les emissions de CO2.
dijous, 7 de gener del 2010
El Cabanyal en la cruïlla
Com que cada dimecres a les 8 del vespre, se celebrava ahir l’assemblea de la Plataforma Salvem el Cabanyal. L’assemblea era marcada pel pronunciament, el dia 4, del Ministeri espanyol de Cultura, que suposaria la paralització de les obres, i la resposta contrària a la paralització que pronunciaven l’endemà l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana.
El projecte d’ampliació de l’Avinguda Vicent Blasco Ibáñez, formulat el juliol del 1998, suposaria l’esquarterament del barri mariner de València i la destrucció de 1651 habitatges. En l’habitual juguesca d’eufemismes, les actuacions al Cabanyal reben el nom de “Pla Especial de Protecció i Reforma Interior” (PEPRI).
Ja en el 2000, la Inspecció del Patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana havia emès un informe negatiu quant a l’impacte que el projecte tindria en el patrimoni arquitectònic (especialment, el modernisme popular).
Si el Ministeri es pronuncia ara és pel treball realitzat en els tribunals per Salvem el Cabanyal, que culminà en la sentència del Tribunal Suprem espanyol del 25 de maig del 2009. Aquesta sentència instava al Ministeri de Cultura a pronunciar-se sobre la qüestió. Entre els informes que havien de fonamentar la decisió del Ministeri hi havia el del Consell Superior de Col•legis d’Arquitectes d’Espanya, el de la Reial Acadèmia de la Història i el Museu Nacional de Ceràmica “González Martí”.
En l’Ordre ministerial del 4 de gener del 2010, es ratifica la declaració d’espoliació del patrimoni històric del Cabanyal. En conseqüència, es declara l’obligació de suspendre immediatament l’execució del PEPRI.
Però, quines competències realment té l’Estat en l’afer? Més de les que se’n deduirien per les grans exhibicions que gasten les dues Generalitats. Gràcies al redactat de l’article 149.1.28 de la Constitució Espanyola i de l’article 6.b de la Llei 16/1985 del Patrimoni Històric, les competències estatal en matèria de protecció de patrimoni són àmplies. La jurisprudència del Tribunal Suprem, alimentada per conflictes similars en la Comunitat Autònoma Madrilenya, referma les atribucions del Ministeri de Cultura.
La resposta de l’Ajuntament i de la Generalitat no es va fer esperar. De moment, s’interposarà recurs contenciós-administració en l’Audiència Nacional espanyola. Però en la roda de premsa del dimarts, Rita Barberà, escoltada per la portaveu de la Generalitat, Paula Sánchez de León, anunciaven que les obres al Cabanyal-Canyameral continuarien endavant. Com que el recurs no té vistes d’èxit, l’estratègia assenyalada per Barberà consistiria en modificar la declaració de bé d’interès cultural al Cabanyal. El barri del Cabanyal-Canyameral té categoria de conjunt històric d’acord amb aquesta declaració. És així com protegeix el Partit Popular el patrimoni històric: per tal de no destruir-lo el desdeclara i llavors ja pot fer...
La batalla del Cabanyal continua.
Mostra un mapa més gran
El projecte d’ampliació de l’Avinguda Vicent Blasco Ibáñez, formulat el juliol del 1998, suposaria l’esquarterament del barri mariner de València i la destrucció de 1651 habitatges. En l’habitual juguesca d’eufemismes, les actuacions al Cabanyal reben el nom de “Pla Especial de Protecció i Reforma Interior” (PEPRI).
Ja en el 2000, la Inspecció del Patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana havia emès un informe negatiu quant a l’impacte que el projecte tindria en el patrimoni arquitectònic (especialment, el modernisme popular).
Si el Ministeri es pronuncia ara és pel treball realitzat en els tribunals per Salvem el Cabanyal, que culminà en la sentència del Tribunal Suprem espanyol del 25 de maig del 2009. Aquesta sentència instava al Ministeri de Cultura a pronunciar-se sobre la qüestió. Entre els informes que havien de fonamentar la decisió del Ministeri hi havia el del Consell Superior de Col•legis d’Arquitectes d’Espanya, el de la Reial Acadèmia de la Història i el Museu Nacional de Ceràmica “González Martí”.
En l’Ordre ministerial del 4 de gener del 2010, es ratifica la declaració d’espoliació del patrimoni històric del Cabanyal. En conseqüència, es declara l’obligació de suspendre immediatament l’execució del PEPRI.
Però, quines competències realment té l’Estat en l’afer? Més de les que se’n deduirien per les grans exhibicions que gasten les dues Generalitats. Gràcies al redactat de l’article 149.1.28 de la Constitució Espanyola i de l’article 6.b de la Llei 16/1985 del Patrimoni Històric, les competències estatal en matèria de protecció de patrimoni són àmplies. La jurisprudència del Tribunal Suprem, alimentada per conflictes similars en la Comunitat Autònoma Madrilenya, referma les atribucions del Ministeri de Cultura.
La resposta de l’Ajuntament i de la Generalitat no es va fer esperar. De moment, s’interposarà recurs contenciós-administració en l’Audiència Nacional espanyola. Però en la roda de premsa del dimarts, Rita Barberà, escoltada per la portaveu de la Generalitat, Paula Sánchez de León, anunciaven que les obres al Cabanyal-Canyameral continuarien endavant. Com que el recurs no té vistes d’èxit, l’estratègia assenyalada per Barberà consistiria en modificar la declaració de bé d’interès cultural al Cabanyal. El barri del Cabanyal-Canyameral té categoria de conjunt històric d’acord amb aquesta declaració. És així com protegeix el Partit Popular el patrimoni històric: per tal de no destruir-lo el desdeclara i llavors ja pot fer...
La batalla del Cabanyal continua.
Mostra un mapa més gran
dimecres, 6 de gener del 2010
Un test de seguretat a l’aeroport de Bratislava provoca un ensurt a Irlanda
Aviat els perpetradors de teories conspiratives hauran de plegar veles. La causa: la competència deslleial.
I és que el problema de l’amenaça terrorista té un corol·lari no pas menys preocupant: qui ens protegeix de l’amenaça “antiterrorista”.
Segons llegim a les notícies, el passat cap de setmana les forces de seguretat feren un control dels controls de l’Aeroport de Bratislava. Introduïren amb aquest objectiu diverses càrregues il·legals en vuit equipatges de vuit passatgers. L’anàlisi era a doble cec: és a dir que ni els passatgers ni els del control de seguretat no en sabien res. La seguretat aeroportuària va detectar set dels vuit equipatges. Però un vuitè va passar els controls.
Concretament l’equipatge “fugat” contenia 90 grams de RDX. El titular de l’equipatge, un electricista de ciutadania eslovaca amb residència i feina a Dublin, no en sabia pas res.
De fet, no en va saber res més fins que ahir al matí, la policia eslovaca es va posar en contacte amb la Gardaí sobre els explosius. No els va ser gens difícil localitzar el titular de l’equipatge i la seva residència, en el carrer Dorset de Dublin.
I ja es va muntar l’espectacle “antiterrorista”. Evacuació dels habitatges i negocis annexos. Tancament al trànsit dels carrers Gardines i Lower. Intervenció de la unitat militar d’antiexplosius. Detenció de l’electricista.
L’electricista va restar detingut unes quantes hores.
Si la policia eslovaca hagués volgut, hauria estat empresonat durant una bona colla d’anys.
Però hem d’ésser agraïts. La policia eslovaca va reconèixer l’operatiu. I el ministre d’Interior d’Eslovàquia ha demanat disculpes. El ministre de Justícia irlandès s’ha queixat del fet que no s’hagués comunicat el fet fins fa tres dies.
Els ciutadans de tota la Unió Europea han après una lliçó sobre els riscos de facturar equipatge per via aèria. Si continuen així, el proper viatge de l’electricista eslovac es farà amb una combinació de ferris, autobusos i trens. I sense perdre de vista les maletes.
Mostra un mapa més gran
I és que el problema de l’amenaça terrorista té un corol·lari no pas menys preocupant: qui ens protegeix de l’amenaça “antiterrorista”.
Segons llegim a les notícies, el passat cap de setmana les forces de seguretat feren un control dels controls de l’Aeroport de Bratislava. Introduïren amb aquest objectiu diverses càrregues il·legals en vuit equipatges de vuit passatgers. L’anàlisi era a doble cec: és a dir que ni els passatgers ni els del control de seguretat no en sabien res. La seguretat aeroportuària va detectar set dels vuit equipatges. Però un vuitè va passar els controls.
Concretament l’equipatge “fugat” contenia 90 grams de RDX. El titular de l’equipatge, un electricista de ciutadania eslovaca amb residència i feina a Dublin, no en sabia pas res.
De fet, no en va saber res més fins que ahir al matí, la policia eslovaca es va posar en contacte amb la Gardaí sobre els explosius. No els va ser gens difícil localitzar el titular de l’equipatge i la seva residència, en el carrer Dorset de Dublin.
I ja es va muntar l’espectacle “antiterrorista”. Evacuació dels habitatges i negocis annexos. Tancament al trànsit dels carrers Gardines i Lower. Intervenció de la unitat militar d’antiexplosius. Detenció de l’electricista.
L’electricista va restar detingut unes quantes hores.
Si la policia eslovaca hagués volgut, hauria estat empresonat durant una bona colla d’anys.
Però hem d’ésser agraïts. La policia eslovaca va reconèixer l’operatiu. I el ministre d’Interior d’Eslovàquia ha demanat disculpes. El ministre de Justícia irlandès s’ha queixat del fet que no s’hagués comunicat el fet fins fa tres dies.
Els ciutadans de tota la Unió Europea han après una lliçó sobre els riscos de facturar equipatge per via aèria. Si continuen així, el proper viatge de l’electricista eslovac es farà amb una combinació de ferris, autobusos i trens. I sense perdre de vista les maletes.
Mostra un mapa més gran
Concentració davant del Consolat de Dinamarca a Barcelona (6 de gener, a les 19h; Rambla de Catalunya, 45, 4-2, cantó Consell de Cent)
Dues persones entren a una celebració a on no han estat invitades.
Han entrat aprofitant la distracció de les que controlen l’entrada,
NO enganyen a ningú.
NO roben res.
NO agredeixen a ningú.
NO amenacen, NO insulten, NO provoquen escàndol..., bé, potser això sí.
Simplement despleguen dues petites pancartes sobre un problema que ens afecta a tots, i a on insten a deixar-se de paraules i actuar. Evidentment NO eren benvingudes.
En una situació normal haurien estat convidades a marxar del lloc i, expulsats si oposaven resistència, denunciades si provocaven aldarulls, multades si el cas era prou greu.
Fins avui porten en presó 16 dies, juntament amb altres dues persones que els van ajudar a entrar. Malgrat que tota la informació de com van fer-ho ha estat lliurada a la policia per l’organització Greenpeace.
Aquest és el text de les mobilitzacions que la Xarxa Catalana d'Acció pel Clima fa en solidaritat amb els activistes de Greenpeace que resten en detenció preventiva per part de les autoritats daneses arran de les protestes de la Cimera de Copenhague.
Ens recorden que l’Article 9 de la Declaració Universal de Drets Humans diu: “Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.”
El cas denunciat ens recorda com, en nom de la seguretat, hem de patir més i més retallades de llibertats. I és claríssim que el terrorisme d'arrel islàmica és tan sols l'excusa. Sense aquesta excusa, ho haurien tingut difícil per blindar la cimera de Copenhague com la van blindar. I sense aquesta excusa, no haurien pogut sotmetre els detinguts a interrogatoris vexatoris. I sense aquesta excusa, les autoritats daneses no haurien pogut llençar difamacions sobre la dissidència ecologista. Es vulnera l'article 9 amb una detenció arbitrària. I es vulnera també alguns acords en el marc europeu (Consell d'Europa, Unió Europea) sobre la no-discriminació per motius de nacionalitat.
I mentrestant la policialització i judicialització del debat polític, social i ecològic continua, per l'altra banda, les "autoritats mundials" deixen fer i deixen passar en la qüestió del canvi climàtic. En aquest àmbit sí que defensen la llibertat desenfrenada per acabar tots plegats en el desastre.
Han entrat aprofitant la distracció de les que controlen l’entrada,
NO enganyen a ningú.
NO roben res.
NO agredeixen a ningú.
NO amenacen, NO insulten, NO provoquen escàndol..., bé, potser això sí.
Simplement despleguen dues petites pancartes sobre un problema que ens afecta a tots, i a on insten a deixar-se de paraules i actuar. Evidentment NO eren benvingudes.
En una situació normal haurien estat convidades a marxar del lloc i, expulsats si oposaven resistència, denunciades si provocaven aldarulls, multades si el cas era prou greu.
Fins avui porten en presó 16 dies, juntament amb altres dues persones que els van ajudar a entrar. Malgrat que tota la informació de com van fer-ho ha estat lliurada a la policia per l’organització Greenpeace.
Aquest és el text de les mobilitzacions que la Xarxa Catalana d'Acció pel Clima fa en solidaritat amb els activistes de Greenpeace que resten en detenció preventiva per part de les autoritats daneses arran de les protestes de la Cimera de Copenhague.
Ens recorden que l’Article 9 de la Declaració Universal de Drets Humans diu: “Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.”
El cas denunciat ens recorda com, en nom de la seguretat, hem de patir més i més retallades de llibertats. I és claríssim que el terrorisme d'arrel islàmica és tan sols l'excusa. Sense aquesta excusa, ho haurien tingut difícil per blindar la cimera de Copenhague com la van blindar. I sense aquesta excusa, no haurien pogut sotmetre els detinguts a interrogatoris vexatoris. I sense aquesta excusa, les autoritats daneses no haurien pogut llençar difamacions sobre la dissidència ecologista. Es vulnera l'article 9 amb una detenció arbitrària. I es vulnera també alguns acords en el marc europeu (Consell d'Europa, Unió Europea) sobre la no-discriminació per motius de nacionalitat.
I mentrestant la policialització i judicialització del debat polític, social i ecològic continua, per l'altra banda, les "autoritats mundials" deixen fer i deixen passar en la qüestió del canvi climàtic. En aquest àmbit sí que defensen la llibertat desenfrenada per acabar tots plegats en el desastre.
La Llei de Vegueries, per a la setmana dels tres dijous
Francament, no sé què s’empatollen els autonomistes del Principat quan ens fan por amb el Tribunal Constitucional i les retallades a l’Estatut, si ells mateixos el retallen preventivament.
L’article 83.1 de l’Estatut diu que “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries”. La idea bàsica de l’Estatut d’Autonomia era eliminar les quatre províncies (article 91.3), introduir les vegueries (article 90) i reduir les atribucions de les comarques (article 92). L’eliminació de les províncies és una llarga aspiració política del catalanisme. El que no quedava pas tan clara era la idea de prioritzar les vegueries damunt de les comarques. El redactat de l’Estatut anava en detriment contra la realitat comarcal del territori.
Però aquest text és, per a moltes coses, paper mullat. Després de passar-hi el ribot de valent, l’autonomisme no té ni coratge per ésser mínimament conseqüent. Ahir, en reunió del Consell Executiu, el president Montilla decidia no aprovar, per ara, l’avantprojecte de llei elaborat pel Departament de Governació. Una retallada preventiva.
D’excuses n’hi ha moltes. Certament, hi ha tota una sèrie de problemes territorials:
- Aran reivindica que no sigui inclosa en cap divisió administrativa de l'estat, fora de les que són legalment imperatives (la província de Lleida i la comunitat autònoma de Catalunya).
- la Baixa Cerdanya qüestiona la seva adscripció a la Vegueria de l’Alt Pirineu.
- Bona part de la societat penedenca demana una vegueria pròpia.
- Tarragona i Reus disputen la capitalitat i el nom de la vegueria comuna.
- Des de Vic i d’altres localitats se sol·licita una vegueria pròpia (Alt Ter), diferenciada de la que tindrà capitalitat a Manresa (Vegueria Central).
- hi ha dubtes sobre la denominació de la Vegueria de Ponent, bo i més quan Girona, Barcelona i Tarragona tindran el seu nom en les vegueries respectives.
Evidentment, s’han gestionat molt malament aquestes diferències territorials. Hauria estat altrament si l’Estatut hagués defensat la comarca com l’administració supramunicipal bàsica i, en tot cas, hagués definit la vegueria com una unió intercomarcal (feta des del territori). Contra això, s’afirmava l’avantatge d’una divisió en vegueries que fos alhora òrgan local i òrgan de desconcentració de serveis de la Generalitat.
La concepció de “vegueria” que defensa l’Estatut no és més que una reencarnació de la divisió provincial sota un altre nom. Ja posats, hom podria haver defensar la denominació, més neutra, de “regió”. Tan estúpid fou, en el 1931, de recuperar el nom de “Generalitat”, com assenyat fou, en el 1936, de triar la denominació de “regió” per comptes de la mitjavalitzant “vegueria”. És cert, però, que les vegueries foren extingides per la Nova Planta, quan les van substituir els corregiments. Però vegueries i corregiments no eren pas òrgans locals, sorgits de la terra, sinó del poder monàrquic.
Més enllà de les qüestions de territorialitat, denominació i capitalitat de les vegueries hi ha la qüestió de com compaginar la introducció del sistema de vegueries amb el manteniment (provisional) de les províncies. Les províncies només es poden modificar per una llei orgànica. Potser són excuses de mal pagador, però aquest fet hauria estat adduït per deixar en el calaix l’avantprojecte Ausàs.
I, sense vegueries, és molt probable que no hi hagi tampoc una llei electoral del Principat. Si la primera és pendent de l’Estatut del 2006, la segona ho és des del 1979.
Les autonomies queden òrfenes d’uns autonomistes que no tenen prou visió per defensar-les. La crisi de l’autonomisme hauria de servir per esperonar l’independentisme. Hi ha un buit que cal omplir.
L’article 83.1 de l’Estatut diu que “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries”. La idea bàsica de l’Estatut d’Autonomia era eliminar les quatre províncies (article 91.3), introduir les vegueries (article 90) i reduir les atribucions de les comarques (article 92). L’eliminació de les províncies és una llarga aspiració política del catalanisme. El que no quedava pas tan clara era la idea de prioritzar les vegueries damunt de les comarques. El redactat de l’Estatut anava en detriment contra la realitat comarcal del territori.
Però aquest text és, per a moltes coses, paper mullat. Després de passar-hi el ribot de valent, l’autonomisme no té ni coratge per ésser mínimament conseqüent. Ahir, en reunió del Consell Executiu, el president Montilla decidia no aprovar, per ara, l’avantprojecte de llei elaborat pel Departament de Governació. Una retallada preventiva.
D’excuses n’hi ha moltes. Certament, hi ha tota una sèrie de problemes territorials:
- Aran reivindica que no sigui inclosa en cap divisió administrativa de l'estat, fora de les que són legalment imperatives (la província de Lleida i la comunitat autònoma de Catalunya).
- la Baixa Cerdanya qüestiona la seva adscripció a la Vegueria de l’Alt Pirineu.
- Bona part de la societat penedenca demana una vegueria pròpia.
- Tarragona i Reus disputen la capitalitat i el nom de la vegueria comuna.
- Des de Vic i d’altres localitats se sol·licita una vegueria pròpia (Alt Ter), diferenciada de la que tindrà capitalitat a Manresa (Vegueria Central).
- hi ha dubtes sobre la denominació de la Vegueria de Ponent, bo i més quan Girona, Barcelona i Tarragona tindran el seu nom en les vegueries respectives.
Evidentment, s’han gestionat molt malament aquestes diferències territorials. Hauria estat altrament si l’Estatut hagués defensat la comarca com l’administració supramunicipal bàsica i, en tot cas, hagués definit la vegueria com una unió intercomarcal (feta des del territori). Contra això, s’afirmava l’avantatge d’una divisió en vegueries que fos alhora òrgan local i òrgan de desconcentració de serveis de la Generalitat.
La concepció de “vegueria” que defensa l’Estatut no és més que una reencarnació de la divisió provincial sota un altre nom. Ja posats, hom podria haver defensar la denominació, més neutra, de “regió”. Tan estúpid fou, en el 1931, de recuperar el nom de “Generalitat”, com assenyat fou, en el 1936, de triar la denominació de “regió” per comptes de la mitjavalitzant “vegueria”. És cert, però, que les vegueries foren extingides per la Nova Planta, quan les van substituir els corregiments. Però vegueries i corregiments no eren pas òrgans locals, sorgits de la terra, sinó del poder monàrquic.
Més enllà de les qüestions de territorialitat, denominació i capitalitat de les vegueries hi ha la qüestió de com compaginar la introducció del sistema de vegueries amb el manteniment (provisional) de les províncies. Les províncies només es poden modificar per una llei orgànica. Potser són excuses de mal pagador, però aquest fet hauria estat adduït per deixar en el calaix l’avantprojecte Ausàs.
I, sense vegueries, és molt probable que no hi hagi tampoc una llei electoral del Principat. Si la primera és pendent de l’Estatut del 2006, la segona ho és des del 1979.
Les autonomies queden òrfenes d’uns autonomistes que no tenen prou visió per defensar-les. La crisi de l’autonomisme hauria de servir per esperonar l’independentisme. Hi ha un buit que cal omplir.
dimarts, 5 de gener del 2010
Cinquanta anys de la mort de Quico Sabaté
Avui, 5 de gener, és el 50è aniversari de la mort en combat del guerriller antifeixista Quico Sabaté (*l’Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915). Fou mort a les vuit del matí en un tiroteig amb el somatent de Sant Celoni. El dia abans, en un tiroteig amb la guàrdia civil al Mas Clarà (Gironès), havien resultat morts tots els seus companys de partida. Sabaté hi havia sobreviscut greument ferit, va fugir de la guàrdia civil i va aconseguir d’arribar a peu a Fornells de la Selva, on va pujar en un tren en direcció a Barcelona. Descobert pel maquinista, va saltar en marxa del tren a Sant Celoni, però la guàrdia civil i el somatent eren sobreavisats.
Concloïa, doncs, fa 50 anys, la darrera incursió de la partida de maquis de Quico Sabaté, que havia començat el 17 de desembre de 1959. La premsa del règim va presentar la mort de Quico Sabaté com la de l’últim maquis, encara que van haver noves incursions entrada la dècada dels 1960. En tot cas, però, Sabaté fou un dels últims participants en la resistència partisana contra el franquisme, que s’havia mantingut ininterrompudament durant més de dues dècades.
Mecànic de professió, Quico Sabaté va entrar a la CNT (Sindicat d’Oficis Varis) i a la FAI el 1933. Dins de la FAI, Quico fou membre de Los Novatos, un grup insurreccional actiu en els anys del Bienni Negre (1933-35). En esclatar la guerra, va fer part de la columna de la FAI al Front d’Aragó. Acusat de la mort d’un comissari polític (febrer de 1938), va fugir a Barcelona, però després va poder incorporar-se a l’antiga Columna Durruti, amb la qual creuà la frontera cap a l’estat francès el febrer del 1939. Va ser internat en el camp de Vernet (Arieja), d’on va poder sortir per treballar en una fàbrica d’explosius a Angulema (Poitou). Més tard s’instal·là amb la seva família a Costoja (Vallespir). La primera incursió en territori franquista la realizà el juliol del 1944. Les seves activitats armades (expropiacions per finançar les organitzacions obreres i anarquistes, guerrilla urbana, etc.) a banda i banda de la frontera, li van valdre la presó i el confinament en l’estat francès.
Concloïa, doncs, fa 50 anys, la darrera incursió de la partida de maquis de Quico Sabaté, que havia començat el 17 de desembre de 1959. La premsa del règim va presentar la mort de Quico Sabaté com la de l’últim maquis, encara que van haver noves incursions entrada la dècada dels 1960. En tot cas, però, Sabaté fou un dels últims participants en la resistència partisana contra el franquisme, que s’havia mantingut ininterrompudament durant més de dues dècades.
Mecànic de professió, Quico Sabaté va entrar a la CNT (Sindicat d’Oficis Varis) i a la FAI el 1933. Dins de la FAI, Quico fou membre de Los Novatos, un grup insurreccional actiu en els anys del Bienni Negre (1933-35). En esclatar la guerra, va fer part de la columna de la FAI al Front d’Aragó. Acusat de la mort d’un comissari polític (febrer de 1938), va fugir a Barcelona, però després va poder incorporar-se a l’antiga Columna Durruti, amb la qual creuà la frontera cap a l’estat francès el febrer del 1939. Va ser internat en el camp de Vernet (Arieja), d’on va poder sortir per treballar en una fàbrica d’explosius a Angulema (Poitou). Més tard s’instal·là amb la seva família a Costoja (Vallespir). La primera incursió en territori franquista la realizà el juliol del 1944. Les seves activitats armades (expropiacions per finançar les organitzacions obreres i anarquistes, guerrilla urbana, etc.) a banda i banda de la frontera, li van valdre la presó i el confinament en l’estat francès.
dilluns, 4 de gener del 2010
La directiva 2007/23/CE i les festes populars del foc
La intenció de la Directiva 2007/23/CE del Parlament i del Consell Europeus, anava adreçada a regular la “col·locació en el mercat d’articles pirotècnics”. Això, no sé sap ben bé com, va acabar per incloure les festes populars del foc, amb una sèrie de mesures que les colles de diables consideraven una prohibició pràctica dels correfocs. Com és el cas de les directives, la implementació correspon als estats. Ara bé, si els estats no feien al·legacions sobre particularitats, la directiva entrava en vigor avui mateix, 4 de gener. Aquest ha estat el cas de l’estat francès, que va desoir les colles de dimonis de la Catalunya Nord, les quals comptaven amb el suport institucional del Consell General. A l’estat espanyol la directiva no entra en vigor, ja que s’ha anunciat la presentació d’un “document de transposició” de la normativa. Ara bé, el document no ha arribat a presentar-se, per bé que hi ha un esborrany pactat amb entitats de la cultura del foc, que van trobar el suport de la Generalitat de Catalunya i del Govern Balear.
En general, i en graus diversos, les institucions comunitàries i estatals han mostrat un bon menyspreu a les festes populars. Sense veu pròpia i unida a Europa, les institucions catalanes han pogut fer ben poca cosa i han acabat per dependre de la bona o mala voluntat dels dos estats que se’ns reparteixen.
En general, i en graus diversos, les institucions comunitàries i estatals han mostrat un bon menyspreu a les festes populars. Sense veu pròpia i unida a Europa, les institucions catalanes han pogut fer ben poca cosa i han acabat per dependre de la bona o mala voluntat dels dos estats que se’ns reparteixen.
diumenge, 3 de gener del 2010
“Delicte electoral”, segons la legalitat espanyola
En les darreres eleccions “generals” espanyoles, del 9 de març del 2008, Marc Belzunces va objectar de la seva participació forçada en una mesa electoral. Era un acte de desobediència civil conscient i de denúncia de la manca de reconeixement del dret d’autodeterminació nacional per part de l’estat espanyol.
També en aquella jornada, uns 3.000 voluntaris de la campanya “Decideixo Decidir” va muntar taules de recollida de signatures en diversos municipis dels Països Catalans, inclosa Esplugues de Llobregat.
Aquesta activitat, anunciada prèviament, fou perseguida per l’autoritat electoral (algunes de les juntes electorals les van prohibir) i per les forces policials (de les 340 taules, la meitat foren retirades per la policia, inclosa de nou la d’Esplugues de Llobregat). Aquesta attitud persecutòria fou repudiada per “Decideixo Decidir”, car no es podia considerar la campanya com a partidista, en no demanar el vot per cap partit concret ni tampoc fer apologia de la participació o de l’abstenció electorals. Que no era partidista, fou corroborat poc més d’un any després quan Iniciativa Legislativa Popular, en part sorgida d’aquella recollida de signatures, de sol·licitar una consulta sobre la independència al Principat fou refusada per la Mesa del Parlament de Catalunya en ple. Aquest refús d’entrada es va reiterar unes setmanes. O sigui que, de partidista, si més no pel que fa als partits parlamentaris, no ho era gaire.
Però, a banda de les ILP, des del mes de setembre ha començat un procés d’organització de consultes municipals sobre la independència. Sense cap fonament jurídic, des de l’aparell polític de l’estat espanyol s’han pronunciat amenaces de tota mena contra els ajuntaments que en donessin suport.
Com que no hi ha fonament jurídic, l’aparell polític espanyol reobria fa uns dies la qüestió de les taules de “Decideixo Decidir” durant la jornada del 8 de març del 2008.
De moment, el Jutjat d’Instrucció número 2 de Vilafranca del Penedès ha citat a declarar tretze persones, deu de Vilafranca mateix i tres de Sant Pere de Riudebitlles.
“Delicte electoral” en diuen. En el joc de paraules habitual del dret “creatiu”, defensar el dret a pronunciar-se en una qüestió cabdal per a un país, es considera un “delicte electoral”. I negar aquest dret a través d’una concepció religiosa de la “unitat de la nació espanyola” no se’n considera pas, de “delicte electoral”.
De nou cal repetir que “sense dret d’autodeterminació, no hi ha democràcia”.
Més informació: Llibertat.cat
També en aquella jornada, uns 3.000 voluntaris de la campanya “Decideixo Decidir” va muntar taules de recollida de signatures en diversos municipis dels Països Catalans, inclosa Esplugues de Llobregat.
Aquesta activitat, anunciada prèviament, fou perseguida per l’autoritat electoral (algunes de les juntes electorals les van prohibir) i per les forces policials (de les 340 taules, la meitat foren retirades per la policia, inclosa de nou la d’Esplugues de Llobregat). Aquesta attitud persecutòria fou repudiada per “Decideixo Decidir”, car no es podia considerar la campanya com a partidista, en no demanar el vot per cap partit concret ni tampoc fer apologia de la participació o de l’abstenció electorals. Que no era partidista, fou corroborat poc més d’un any després quan Iniciativa Legislativa Popular, en part sorgida d’aquella recollida de signatures, de sol·licitar una consulta sobre la independència al Principat fou refusada per la Mesa del Parlament de Catalunya en ple. Aquest refús d’entrada es va reiterar unes setmanes. O sigui que, de partidista, si més no pel que fa als partits parlamentaris, no ho era gaire.
Però, a banda de les ILP, des del mes de setembre ha començat un procés d’organització de consultes municipals sobre la independència. Sense cap fonament jurídic, des de l’aparell polític de l’estat espanyol s’han pronunciat amenaces de tota mena contra els ajuntaments que en donessin suport.
Com que no hi ha fonament jurídic, l’aparell polític espanyol reobria fa uns dies la qüestió de les taules de “Decideixo Decidir” durant la jornada del 8 de març del 2008.
De moment, el Jutjat d’Instrucció número 2 de Vilafranca del Penedès ha citat a declarar tretze persones, deu de Vilafranca mateix i tres de Sant Pere de Riudebitlles.
“Delicte electoral” en diuen. En el joc de paraules habitual del dret “creatiu”, defensar el dret a pronunciar-se en una qüestió cabdal per a un país, es considera un “delicte electoral”. I negar aquest dret a través d’una concepció religiosa de la “unitat de la nació espanyola” no se’n considera pas, de “delicte electoral”.
De nou cal repetir que “sense dret d’autodeterminació, no hi ha democràcia”.
Més informació: Llibertat.cat
dissabte, 2 de gener del 2010
Entre caderneres i llebrers ('Petit indi'; Marc Recha; 2008)
En aquest film de Marc Recha sí que hi surt, en un petit paper, l'Andreu Barnils, que havia d'haver aparegut a Dies d'agost (2006), l'absència del qual en aquell fim fou substituïda per David Recha. Un altre germà, en Pau Recha, fa la música de Petit indi. El guió, signat per Marc Recha i Nadine Lamari, ja era pràcticament escrit el 2004. És ben eloqüent el fet que, en començar el rodatge, el 2008, calgués rescriure el guió: l'escenari, Vallbona (Nou Barris, Barcelona), havia patit l'esquinçada de les obres del TGV. El protagonista, l'Arnau Arcs (Marc Soto), es mou encara, però, en un entorn periurbà. Treballa a la Damm, en manteniment, com ho fan la seva germana (Eulàlia Ramon) i el seu cunyat (Pere Subirana). També a Vallbona viu l'altre germà, en Sergi (Eduardo Noriega). La mare la tenen a la garjola, a espera de judici, per una cosa de drogues. L'Arnau vol aplegar diners per llogar un advocat prestigiat. Però com? Amb els 800 € mensuals que cobra a la Damm (hores extres incloses)? Amb els 10.000 € que, d'estranquis, li poden pagar per una cadernera campiona? Amb juguesques guanyadores en el Canòdrom de la Meridiana? La imatge d'Hélène Louvart i, especialment, el so de Dani Fontrodona, condueixen una història que, com en les tragèdies clàssiques, l'autor fa moure l'espectador dues o tres passes per davant del protagonista.
divendres, 1 de gener del 2010
Cap d’any i cap de dècada
Som al cap d’any del 2010. No sabem encara si a la dècada que arrenca li direm “els anys deu”. Fet i fet, si mirem les dècades del segle passat, les dues primeres resten innominades, i les vuit següents ja reben les denominacions “d’anys vint”, “anys trenta”, etc. Això es fan pensar en la dècada que tanquem. Com li hem de dir? “Els anys zero”? Dir-ne “els dos mil” sembla poc acurat: els dos mil van des de l’any 2000 al 2999. Ara bé, dels anys que van del 1000 al 1999 no vam dir mai “els anys mil”. En els usos de les darreres dècades, els mil·lennis, com els segles, són designats per còmput inclusiu. De fa uns anys, som en el segle XXI i en el III mil·lenni. Aquest desencavalcament entre el nombre del segle (21) i les dues primeres xifres decimals de l’any (20) es vincula a tota aquella polèmica quant a l’inici del mil·lenni, si calia comptar-lo des de l’1 de gener del 2000 (ara fa deu anys) o des de l’1 de gener del 2001 (ara en fa nou). Com que el primer any de la nostra era, és l’any primer (o any 1), la segona mesura és la correcta per situar l’arrencada del III mil·lenni i del segle XXI. No obstant, si comptem els “anys noranta”, pròpiament aquests van del 1990 al 1999 (tots dos inclosos). Per això arrenquem “els anys deu del segle XXI”, per bé que no pas inaugurem “la segona dècada del segle XXI” (això ho farem l’1 de gener del 2011). Els segles XII, XIII, etc., també són denominats “dos-cents”, “tres-cents”, etc., amb els adjectius corresponents: “doscentista”, “trescentista”, etc. Val a dir, però, que “noucentista” s’aplica gairebé exclusivament a la primera dècada del segle XX. “Vuitcentista”, en canvi, sembla que val per a tot el segle XIX, amb una extensió anàloga als menys freqüents “setcentista”, “siscentista”, etc. També en aquest àmbit el nostre segle (com els segles anteriors al XII) és orfe. Això es deu al fet que enguany és “dos mil deu”, és a dir un any format (com els de la dècada anterior) per dos numerals bàsics (“dos mil” + “deu”). La proposta de dir-ne “vintcentista”, no ha acabat de reixir.
El comptatge del temps sempre és arbitrari. El cicle del dia i la nit, i el cicle de l’estiu i de l’hivern, són els que tenen rellevància pràctica. El cicle de la lluna ajuda a comptar els dies i a determinar l’any. Dels molts sistemes possibles, el calendari ara vigent no és particularment el més reeixit. El nostre calendari és en realitat una mixtura, ja que el calendari gregorià té vigència únicament a partir del 15 de desembre del 1582. El dia abans del 15 de desembre del 1582 és el 4 de desembre del 1582, ja segons el compte julià, i que els historiadors fan retrocedir (calendari julià prolèptic) tot el que poden (més enllà, fins i tot, de l’any 46 a.C., l’any de la reforma juliana). La determinació de l’era d’aquest calendari es fa a partir d’un càlcul forçosament aproximat del naixement de Jesús. I darrera de l’any 1, segons el costum establert per Beda el Venerable, va l’any 1 a.C. Per això l’any 44 a.C. no es pot escriure com a -44 sinó que s’ha d’escriure com a -43 (per això, els historiadors empren la primera denominació i no la segona, bé la facin com “abans de Crist” o “abans de la nostra era” o “abans de l’era comuna”). La utilització d’aquesta era no esdevingué exclusiva, a casa nostra, fins el concili de Tarragona del 1180, si bé feia tres segles que s’emprava en la datació de documents. I l’1 de gener mateix no esdevingué oficialment el Cap d’Any fins el 1556, en substitució de la data de Nadal (de manera que el “Nadal del 1500” dels documents antics es correspon al 25 de desembre del 1499 de la computació actual). Però, com que tenim la necessitat de posar portes al camp, triem una data i un moment per fer l’arrencada de l’any. Tan arbitrari és això com començar a comptar el dia en la mitjanit. O, més pròpiament, en la mitjanit del meridià situat a 15º en direcció oest del que passa per Greenwich, però això ja és una altra història.
PD. La puntualització pel que fa a la inexistència de l'any 0 és pertinent enguany de manera especial. Esperem que triomfi el seny i es commemori els 25 segles de la la Batalla de Marató en el 2011 i no pas en el 2010, car aquella batalla fou en el 490 a.C., i per tant enguany en fa 2499 anys (490+2010-1).
El comptatge del temps sempre és arbitrari. El cicle del dia i la nit, i el cicle de l’estiu i de l’hivern, són els que tenen rellevància pràctica. El cicle de la lluna ajuda a comptar els dies i a determinar l’any. Dels molts sistemes possibles, el calendari ara vigent no és particularment el més reeixit. El nostre calendari és en realitat una mixtura, ja que el calendari gregorià té vigència únicament a partir del 15 de desembre del 1582. El dia abans del 15 de desembre del 1582 és el 4 de desembre del 1582, ja segons el compte julià, i que els historiadors fan retrocedir (calendari julià prolèptic) tot el que poden (més enllà, fins i tot, de l’any 46 a.C., l’any de la reforma juliana). La determinació de l’era d’aquest calendari es fa a partir d’un càlcul forçosament aproximat del naixement de Jesús. I darrera de l’any 1, segons el costum establert per Beda el Venerable, va l’any 1 a.C. Per això l’any 44 a.C. no es pot escriure com a -44 sinó que s’ha d’escriure com a -43 (per això, els historiadors empren la primera denominació i no la segona, bé la facin com “abans de Crist” o “abans de la nostra era” o “abans de l’era comuna”). La utilització d’aquesta era no esdevingué exclusiva, a casa nostra, fins el concili de Tarragona del 1180, si bé feia tres segles que s’emprava en la datació de documents. I l’1 de gener mateix no esdevingué oficialment el Cap d’Any fins el 1556, en substitució de la data de Nadal (de manera que el “Nadal del 1500” dels documents antics es correspon al 25 de desembre del 1499 de la computació actual). Però, com que tenim la necessitat de posar portes al camp, triem una data i un moment per fer l’arrencada de l’any. Tan arbitrari és això com començar a comptar el dia en la mitjanit. O, més pròpiament, en la mitjanit del meridià situat a 15º en direcció oest del que passa per Greenwich, però això ja és una altra història.
PD. La puntualització pel que fa a la inexistència de l'any 0 és pertinent enguany de manera especial. Esperem que triomfi el seny i es commemori els 25 segles de la la Batalla de Marató en el 2011 i no pas en el 2010, car aquella batalla fou en el 490 a.C., i per tant enguany en fa 2499 anys (490+2010-1).
dijous, 31 de desembre del 2009
Els passatgers d'avions, quins terroristes!
L'incident del vol Amsterdam-Detroit del passat dia de Nadal amenaça d'estrènyer les mesures de seguretat dels passatgers d'avions. De moment, sembla, caldrà estrènyer-se la bufeta de l'orina. Això, que és relativament fàcil en vols intracontinentals, no ho és gens en vols transatlàntics. La precaució d'anar-hi just abans de l'embarcament es fa, en qualsevol cas, imperativa. Sempre ens quedarà la possibilitat de fer com la Lisa Nowak.
Una altra mesura de seguretat consisteix en el fet que durant el vol, hom haurà de restar en el seient. L'equipatge de mà es trobarà fermament tancat en els armariets, i per accedir-hi caldrà demanar permís. Res de llibres ni de sudokus. Tot el més que es podrà fer serà llegir la revista de la companyia, i prou. Tampoc no res d'ipods ni cap altre aparell electrònic, ja que pot interferir en els aparells de navegació.
De nou, en un vol Eivissa-Mallorca això seria suportable. Però es fa certament feixuc si el vol ha de durar més de dues hores. Només hi haurà l'opció de fer una clapadeta.
Les víctimes de les noves mesures ja han començat a comentar-les en la pàgina web de la TSA nord-americana. Que per un error del sistema de seguretat de l'aeroport d'Amsterdam, ara ho hagin de pagar tots els passatgers a molts els sembla massa. A d'altres, els sembla que les mesures són prou raonables, i que cal garantir la seguretat contra el terrorisme.
Unes mesures de seguretat massa estrictes poden generar conflictes. L'entorn claustrofòbic de l'avió pot convertir qualsevol rabieta sense importància d'un passatger en un motí o, encara pitjor, en una batussa entre passatgers.
Si mirem les estatístiques una cosa és clara. La majoria de víctimes de macroatemptats terroristes han mort mentre eren en el seu lloc de treball o en un hotel, o mentre viatjaven en ferrocarril o en autobus. Tot i així, cal pensar si no serà més convenient substituir els vols per combinacions ferroviàries. Hi perdrem més hores, però guanyarem en tranquil·litat, i no tindrem la sensació de ser uns terroristes en potència per demanar una manteta a l'assistent de vol. Podrem llegir l'Anna Karenina entre Moscou i Petrograd, o l'Assassinat a l'Orient Express mentre anem de Viena a Budapest. Potser no ens estalviarem gens ni mica de diners (o hi perdrem, i tot), però segur que si ens ho mirem també des de l'aspecte de les emissions de CO2 la cosa millora.
Mentrestant, Obama anuncia que es prepara un atemptat biològic de grans proporcions als Estats Units. Esperem que tot quedi en una nova pandèmia de grip.
Una altra mesura de seguretat consisteix en el fet que durant el vol, hom haurà de restar en el seient. L'equipatge de mà es trobarà fermament tancat en els armariets, i per accedir-hi caldrà demanar permís. Res de llibres ni de sudokus. Tot el més que es podrà fer serà llegir la revista de la companyia, i prou. Tampoc no res d'ipods ni cap altre aparell electrònic, ja que pot interferir en els aparells de navegació.
De nou, en un vol Eivissa-Mallorca això seria suportable. Però es fa certament feixuc si el vol ha de durar més de dues hores. Només hi haurà l'opció de fer una clapadeta.
Les víctimes de les noves mesures ja han començat a comentar-les en la pàgina web de la TSA nord-americana. Que per un error del sistema de seguretat de l'aeroport d'Amsterdam, ara ho hagin de pagar tots els passatgers a molts els sembla massa. A d'altres, els sembla que les mesures són prou raonables, i que cal garantir la seguretat contra el terrorisme.
Unes mesures de seguretat massa estrictes poden generar conflictes. L'entorn claustrofòbic de l'avió pot convertir qualsevol rabieta sense importància d'un passatger en un motí o, encara pitjor, en una batussa entre passatgers.
Si mirem les estatístiques una cosa és clara. La majoria de víctimes de macroatemptats terroristes han mort mentre eren en el seu lloc de treball o en un hotel, o mentre viatjaven en ferrocarril o en autobus. Tot i així, cal pensar si no serà més convenient substituir els vols per combinacions ferroviàries. Hi perdrem més hores, però guanyarem en tranquil·litat, i no tindrem la sensació de ser uns terroristes en potència per demanar una manteta a l'assistent de vol. Podrem llegir l'Anna Karenina entre Moscou i Petrograd, o l'Assassinat a l'Orient Express mentre anem de Viena a Budapest. Potser no ens estalviarem gens ni mica de diners (o hi perdrem, i tot), però segur que si ens ho mirem també des de l'aspecte de les emissions de CO2 la cosa millora.
Mentrestant, Obama anuncia que es prepara un atemptat biològic de grans proporcions als Estats Units. Esperem que tot quedi en una nova pandèmia de grip.
dimecres, 30 de desembre del 2009
Una dècada d'acumulació de forces (Plantem cara; Joan Solà; La Magrana, Barcelona, 2009)
El volum que tenim a les mans sortia d'imprempta el juny del 2009. Recull articles de Joan Solà, publicats tots ells al diari Avui, que abasten onze anys, des del 1998 al 2008. Gràcies als índexs elaborats per Helena Gonzàlez Roig, l'ordre cronològic de les peces no és obstacle per consultar-hi aspectes concrets. N'hi ha d'intemporals, és clar: gairebé tots els referents a qüestions gramaticals, l'aparició de les quals depèn més de dinàmiques internes del treball d'en Joan Solà. Però també n'hi ha d'actualitat, els quals constitueixen una espècie de crònica de la llengua i del país i que justifiquen el subtítol "Defensa de la llengua, defensa de la terra". Trobem, doncs, fets remarcables de la dècada que tanquem: el judici contra el rector Arola (2001), la mobilització pel primer film de Harry Potter en català (2001), l'expedient contra el cap de circulació de l'estació de Reus per emprar el català en comunicacions internes (2002), la Llei Catalana d'Universitats (2002), l'esquellotada contra la invasió d'Irac (2003), la repressió contra l'Èric Bertran (2004), el cicle de l'Estatut del Principat (2005-2006), les multes contra Acció Cultural del País Valencià (2008), el cessament d'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio (2008), etc. També s'encreuen commemoracions assenyalades (l'Any Verdaguer del 2002, l'Any Francesc de B. Moll del 2004, els Vuit Segles de les Homilies d'Organyà). No hi ha pas dubte de la vàlua dels articles divulgatius quant a qüestions gramaticals, sociolingüístiques, etc., ja que si bé l'autor sovint es compromet a la descripció, i manifesta sempre una prudència socràtica, no per això no deixa de dir-hi la seva.
dimarts, 29 de desembre del 2009
L'esquerra iraniana davant les protestes antigovernamentals
En els darrers dies s'han recrudit a les principals ciutats iranianes les protestes contra el govern. Les mobilitzacions de les darreres hores tenen un caràcter predominantment antirepressiu i denuncien la violència policial perpetrada en la jornada de l'Aixura. És simptomàtic que, entre els crits pronunciats en les darreres hores, s'acusin a les forces de seguretat de fer el paper de Yazid, el martiritzador de l'imam Hussein, la mort del qual, a Karbala, és commemorada precisament a la jornada de l'Aixura. O és també simptomàtic que molts manifestants reivindiquin la figura del recentment desaparegut aiatol·là Montazeri.
Tot això seria un signe que les protestes no s'adrecen pas a l'estructura constitucional de la República Islàmica, sinó als seus dirigents i, principalment, al president Ahmadinejad. La "crisi de legitimitat" del govern rau precisament en les passades eleccions de juny. Part dels manifestants consideren que les eleccions foren robades a Mousavi. I ho consideren perquè la percepció del desgast del govern d'Ahmadinejad els feia impossible pensar en una àmplia participació electoral i en una victòria seva.
Les dimensions preses per les protestes dels darrers dies, han fet mobilitzar els partidaris d'Ahmadinejad.
La realitat és tan múltiple en una banda com en l'altra. Els partidaris d'Ahmadinejad són mobilitzats particularment per un discurs centrat en la defensa de la revolució islàmica i en pro del seu aprofundiment. Des d'aquests rengles, hom acusa els manifestants de ser, conscientment o inconscientment, uns titelles dels Estats Units i un pal a les rodes al desenvolupament iranià.
L'oposició, partidària o no de Mousavi, considera, inversament, que el pal a les rodes del desenvolupament iranià és tota una casta parasítica que s'aprofita de l'estat islàmic. Val a dir, però, que tant Mousavi com Ahmadinejad rivalitzen en presentar-se com els màxims campions de les reformes econòmiques.
La percepció de l'oposició com a centrada en el moviment estudiantil, i del sector pro-governamental centrat en els estrats populars, té una part de veritat, i sembla compartida per uns i altres. Naturalment, la cosa és més complexa. En les manifestacions contra el govern hi ha estudiants però també hi ha treballadors. No és gens casual que l'actual onada repressiva arrenqués el passat primer de maig. En les manifestacions contra el govern hi ha des d'elements religiosos i tradicionals, fins a sectors "pro-seculars". L'anella es tanca quan pensem que en el conflicte Ahmadinejad/Rafsanjani, el segon és membre de la casta clerical i el primer no té cap rang religiós.
Les manifestacions se centren en la denúncia del caràcter repressiu del govern d'Ahmadinejad, però ja comencen a esquitxar la figura d'Ali Khamenei. Ali Khamenei, virtual cap d'estat, i símbol de la República Islàmica, s'ha vist forçat en reiterades ocasions en els darrers mesos a sortir en defensa del govern i en contra dels opositors. Però aquest moviment ha deteriorat la imatge de Khamenei.
L'esquerra iraniana treballa en territori iranià des de la més completa clandestinitat. Els aparells de direcció del partit són a l'exili. Més enllà del Kurdistan Oriental, la seva presència és reduïda, per bé que amb connexions amb el moviment estudiantil i amb el moviment sindical. Des de l'esquerra iraniana el suport a les protestes contra Ahmadinejad és generalitzat. Davant d'això, el repte és doble:
- aprofundir i eixamplar les protestes. Si les protestes no s'eixamplen, la repressió governamental les ofegarà com ha fet en el passat. I si les protestes no s'aprofundeixen, tot quedarà en la simple substitució d'Ahmadinejad per un altre. Passar de protestar contra a Ahmadinejad a fer-ho contra Khamenei, i de fer-ho contra Khamenei contra la República Islàmica, no és gens fàcil. D'una banda, com més ambicioses siguin les consignes i manifestos de l'oposició, més fàcil serà per al govern justificar-ne la repressió. I, alhora, més es faran notar les divisions existents entre els opositors.
- evitar que la direcció del moviment quedi permanentment en mans dels anomenats "islamistes moderats" o "islamistes reformistes". El Partit del Treball d'Iran ha alertat cap a on duria aquesta direcció: la reforma de la República Islàmica d'acord amb els interessos i gustos del capital internacional i, particularment, dels Estats Units.
Fet i fet, les qüestions internacionals són presents en les valoracions dels diferents sectors polítics iranians. Ahmadinejad es presenta com el campió de la independència d'Iran i de la lluita contra l'imperialisme nord-americà i el sionisme. Part dels manifestants contra Ahmadinejad han cridat "Iran és Palestina" per identificar-se en la lluita del poble palestí i arrabassar aquesta identificació als partidaris d'Ahmadinejad. Els partidaris d'Ahmadinejad, en les seves manifestacions, llencen consignes contra els Estats Units i Israel. I, en aquest sentit, hi ha hagut diferents respostes, però partidaris de Mousavi han emprat consignes, paral·leles, contra Rússia i Xina, en un subtext que acusa Ahmadinejad de poc menys que "criptocomunista".
També les qüestions internacionals són presents en les valoracions que fan de la situació a Iran les organitzacions de l'esquerra internacional. Òbviament, la primera tasca de l'esquerra dels estats del bloc occidental (OTAN) en aquest sentit és oposar-se a les intencions imperialistes dels Estats Units i dels seus aliats. Però, en fer-ho, més d'un ha caigut en el pendent de presentar Ahmadinejad com un dirigent de l'esquerra mundial. Sectors de l'esquerra veneçolana i boliviana han expressat el seu malestar pel fet que els governs respectius han barrejat aliances diplomàtiques amb una confraternització ideològica excessiva amb la revolució islàmica. D'altres sectors de l'esquerra internacional semblen oblidar quin interès particular té l'imperialisme nord-americà en la qüestió iraniana. El cas d'Afganistan demostra a bastament que l'ideal polític d'aquest imperialisme no és cap altra que la instauració de règims islamistes submissos. El sintagma "islamisme moderat" que predica la premsa occidental (o, potser, hauríem de dir "premsa cristiana") no vol dir cap altra cosa, i per això Mousavi seria el "president perfecte" d'Iran.
Com que bona part dels dirigents de l'esquerra iraniana viuen a Europa o a Canadà, els seus posicionaments s'interrelacionen amb els de l'esquerra europea i canadenca. L'Organització dels Fadaians del Poble Iranià (Majoria) centra el seu posicionament en la denúncia d'Ali Khamenei com a màxim responsable de la repressió i considera poc més inevitable que, en les condicions actuals, la direcció del moviment recaigui en "reformistes de dins" com Mousavi. Altres formacions polítiques (Partit Obrer Comunista d'Iran, Sardebaran) defensen que la consigna, ja en aquest moment, hauria d'anar adreçada a l'enderrocament de la República Islàmica, però sempre acompanyada d'una agitació internacional contra la intervenció nord-americana, tant en la forma d'una intervenció militar directa com en la interferència política. Des de Rahe Kargar la tasca principal és transformar les protestes en un aixecament nacional contra el govern.
És curiós en aquest sentit veurem com coincideix Khamenei amb "analistes occidentals" en presentar el moviment com una "revolució de color". La "revolució de color" a Iran consisteix en un "moviment verd" i es presenta particularment com un intent de tancar el "parèntesi d'Ahmadinejad", fer "reformes econòmiques", normalitzar les relacions amb els Estats Units, i canviar quelcom perquè no canviï res. Potser així s'entendria, per exemple, que la Interpol col·labori en la vigilància contra opositors en l'exili (tal com ha denunciat el Partit Hekmatista). Per als Estats Units la intervenció més efectiva és aquella que remeni menys les coses. Al capdavall, tant a Afganistan com a Irac, hi ha interessos comuns amb la diplomàcia iraniana. I els moviments d'alliberament nacional kurd i baluix saben bé en la pròpia carn, quines bones relacions poden arribar a tenir els aiatol·làs amb estats tant pro-nord-americans com Pakistan i Turquia quan els convé.
Tot això seria un signe que les protestes no s'adrecen pas a l'estructura constitucional de la República Islàmica, sinó als seus dirigents i, principalment, al president Ahmadinejad. La "crisi de legitimitat" del govern rau precisament en les passades eleccions de juny. Part dels manifestants consideren que les eleccions foren robades a Mousavi. I ho consideren perquè la percepció del desgast del govern d'Ahmadinejad els feia impossible pensar en una àmplia participació electoral i en una victòria seva.
Les dimensions preses per les protestes dels darrers dies, han fet mobilitzar els partidaris d'Ahmadinejad.
La realitat és tan múltiple en una banda com en l'altra. Els partidaris d'Ahmadinejad són mobilitzats particularment per un discurs centrat en la defensa de la revolució islàmica i en pro del seu aprofundiment. Des d'aquests rengles, hom acusa els manifestants de ser, conscientment o inconscientment, uns titelles dels Estats Units i un pal a les rodes al desenvolupament iranià.
L'oposició, partidària o no de Mousavi, considera, inversament, que el pal a les rodes del desenvolupament iranià és tota una casta parasítica que s'aprofita de l'estat islàmic. Val a dir, però, que tant Mousavi com Ahmadinejad rivalitzen en presentar-se com els màxims campions de les reformes econòmiques.
La percepció de l'oposició com a centrada en el moviment estudiantil, i del sector pro-governamental centrat en els estrats populars, té una part de veritat, i sembla compartida per uns i altres. Naturalment, la cosa és més complexa. En les manifestacions contra el govern hi ha estudiants però també hi ha treballadors. No és gens casual que l'actual onada repressiva arrenqués el passat primer de maig. En les manifestacions contra el govern hi ha des d'elements religiosos i tradicionals, fins a sectors "pro-seculars". L'anella es tanca quan pensem que en el conflicte Ahmadinejad/Rafsanjani, el segon és membre de la casta clerical i el primer no té cap rang religiós.
Les manifestacions se centren en la denúncia del caràcter repressiu del govern d'Ahmadinejad, però ja comencen a esquitxar la figura d'Ali Khamenei. Ali Khamenei, virtual cap d'estat, i símbol de la República Islàmica, s'ha vist forçat en reiterades ocasions en els darrers mesos a sortir en defensa del govern i en contra dels opositors. Però aquest moviment ha deteriorat la imatge de Khamenei.
L'esquerra iraniana treballa en territori iranià des de la més completa clandestinitat. Els aparells de direcció del partit són a l'exili. Més enllà del Kurdistan Oriental, la seva presència és reduïda, per bé que amb connexions amb el moviment estudiantil i amb el moviment sindical. Des de l'esquerra iraniana el suport a les protestes contra Ahmadinejad és generalitzat. Davant d'això, el repte és doble:
- aprofundir i eixamplar les protestes. Si les protestes no s'eixamplen, la repressió governamental les ofegarà com ha fet en el passat. I si les protestes no s'aprofundeixen, tot quedarà en la simple substitució d'Ahmadinejad per un altre. Passar de protestar contra a Ahmadinejad a fer-ho contra Khamenei, i de fer-ho contra Khamenei contra la República Islàmica, no és gens fàcil. D'una banda, com més ambicioses siguin les consignes i manifestos de l'oposició, més fàcil serà per al govern justificar-ne la repressió. I, alhora, més es faran notar les divisions existents entre els opositors.
- evitar que la direcció del moviment quedi permanentment en mans dels anomenats "islamistes moderats" o "islamistes reformistes". El Partit del Treball d'Iran ha alertat cap a on duria aquesta direcció: la reforma de la República Islàmica d'acord amb els interessos i gustos del capital internacional i, particularment, dels Estats Units.
Fet i fet, les qüestions internacionals són presents en les valoracions dels diferents sectors polítics iranians. Ahmadinejad es presenta com el campió de la independència d'Iran i de la lluita contra l'imperialisme nord-americà i el sionisme. Part dels manifestants contra Ahmadinejad han cridat "Iran és Palestina" per identificar-se en la lluita del poble palestí i arrabassar aquesta identificació als partidaris d'Ahmadinejad. Els partidaris d'Ahmadinejad, en les seves manifestacions, llencen consignes contra els Estats Units i Israel. I, en aquest sentit, hi ha hagut diferents respostes, però partidaris de Mousavi han emprat consignes, paral·leles, contra Rússia i Xina, en un subtext que acusa Ahmadinejad de poc menys que "criptocomunista".
També les qüestions internacionals són presents en les valoracions que fan de la situació a Iran les organitzacions de l'esquerra internacional. Òbviament, la primera tasca de l'esquerra dels estats del bloc occidental (OTAN) en aquest sentit és oposar-se a les intencions imperialistes dels Estats Units i dels seus aliats. Però, en fer-ho, més d'un ha caigut en el pendent de presentar Ahmadinejad com un dirigent de l'esquerra mundial. Sectors de l'esquerra veneçolana i boliviana han expressat el seu malestar pel fet que els governs respectius han barrejat aliances diplomàtiques amb una confraternització ideològica excessiva amb la revolució islàmica. D'altres sectors de l'esquerra internacional semblen oblidar quin interès particular té l'imperialisme nord-americà en la qüestió iraniana. El cas d'Afganistan demostra a bastament que l'ideal polític d'aquest imperialisme no és cap altra que la instauració de règims islamistes submissos. El sintagma "islamisme moderat" que predica la premsa occidental (o, potser, hauríem de dir "premsa cristiana") no vol dir cap altra cosa, i per això Mousavi seria el "president perfecte" d'Iran.
Com que bona part dels dirigents de l'esquerra iraniana viuen a Europa o a Canadà, els seus posicionaments s'interrelacionen amb els de l'esquerra europea i canadenca. L'Organització dels Fadaians del Poble Iranià (Majoria) centra el seu posicionament en la denúncia d'Ali Khamenei com a màxim responsable de la repressió i considera poc més inevitable que, en les condicions actuals, la direcció del moviment recaigui en "reformistes de dins" com Mousavi. Altres formacions polítiques (Partit Obrer Comunista d'Iran, Sardebaran) defensen que la consigna, ja en aquest moment, hauria d'anar adreçada a l'enderrocament de la República Islàmica, però sempre acompanyada d'una agitació internacional contra la intervenció nord-americana, tant en la forma d'una intervenció militar directa com en la interferència política. Des de Rahe Kargar la tasca principal és transformar les protestes en un aixecament nacional contra el govern.
És curiós en aquest sentit veurem com coincideix Khamenei amb "analistes occidentals" en presentar el moviment com una "revolució de color". La "revolució de color" a Iran consisteix en un "moviment verd" i es presenta particularment com un intent de tancar el "parèntesi d'Ahmadinejad", fer "reformes econòmiques", normalitzar les relacions amb els Estats Units, i canviar quelcom perquè no canviï res. Potser així s'entendria, per exemple, que la Interpol col·labori en la vigilància contra opositors en l'exili (tal com ha denunciat el Partit Hekmatista). Per als Estats Units la intervenció més efectiva és aquella que remeni menys les coses. Al capdavall, tant a Afganistan com a Irac, hi ha interessos comuns amb la diplomàcia iraniana. I els moviments d'alliberament nacional kurd i baluix saben bé en la pròpia carn, quines bones relacions poden arribar a tenir els aiatol·làs amb estats tant pro-nord-americans com Pakistan i Turquia quan els convé.
dilluns, 28 de desembre del 2009
Una directiva comunitària preveu la reintroducció optativa de l’esclavitud a partir de l’any 2011
Les noves tecnologies fan que l’aturada nadalenca no impliqui que el Consell de Ministres de la Unió Europea quedi paralitzat durant una o dues setmanes. Així, els diferents executius estatals han aprofitat aquestes dates per acabar de perfilar la Directiva sobre “Lliure Disposició de Persones” que entraria en vigor, bé a partir de l’1 de gener del 2011 o, si s’accepta la pròrroga defensada pel govern alemany, a partir de l’1 de juliol d’aquell mateix any. La Directiva neix de la necessitat de garantir l’adaptació de la societat europea a les exigències que reclama el període de recuperació econòmica que, segons els analistes, podria donar lloc a un boom inusitat a partir del tercer semestre del 2010. Un dels aspectes més polèmics de la nova normativa és que impel·lirà els estats a regular el dret inalienable dels ciutadans a establir contractes de compra-venda de la pròpia persona. Un dels ponents de la directiva declarava: “Tècnicament, en l’actualitat, podem dir que tots els ciutadans de la Unió Europea som esclaus, ja que no tenim dret a vendre la nostra pròpia persona”. A partir, doncs, de la introducció de les diferents normatives estatals, aquest dret serà reconegut, i s’esvairà una de les limitacions a la llibertat que, fins ara, únicament havia estat qüestionada en animades sobretaules de convencions del Libertarian Party dels Estats Units. Diferents col·lectius socials han criticat l’esperit de la mesura, ja que consideren que suposa tècnicament la reintroducció de l’esclavitud. Des d’una altra banda, el Grup Liberal Europeu ha criticat fortament el fet que hagi caigut del redactat de la directiva la possibilitat de l’esclavitud per deutes, que ells consideren “una mesura essencial en un clima d’augment de la morositat”. Ramon Tremosa s’ha desmarcat de les posicions del seu grup parlamentari i ha criticat la directiva ja que, al seu parer, “és absurd que en una economia desenvolupada algú vulgui comprar altres persones quan és molt menys arriscat i competitiu comprar-ne únicament la capacitat de generar valor afegit a través d’un treball productiu”. Segons els ponents, però, aquesta consideració econòmica no treu que en sectors específics la mà d’obra esclava no pugui ser més competitiva amb un sistema adequat d’incentius. D’altra banda, insisteixen els ponents, la mesura no vol imposar sinó simplement legalitzar una situació de facto i que “cal obrir possibilitats, no tancar-les”. Des de l’Associació pels Valors de la Persona i de la Família (AVPE) s’ha criticat profundament que la directiva no contempli el dret del pare i de la mare de disposar de la persona dels fills, ja que això “equival a fer la directiva un paper mullat i cal interpretar-ho com una mostra més de la resistència estatalista a acceptar els principis de la llibertat”. L’AVPE remarca que les coses que no es poden comprar ni vendre acaben per no tenir cap valor i que “la llibertat individual no ha de tenir cap límit i si una persona vol vendre’s com a esclau i una altra la vol comprar, no pot haver-hi limitacions a aquest dret”.
dissabte, 26 de desembre del 2009
Trajectòries (no tan) insòlites (XIV): Xavier Casp, de l’Acció Nacionalista Valenciana a les Normes del Puig
Un dels destins de les comunitats oprimides, interferides i minoritzades és el fet que les lògiques discrepàncies que hi puguin sorgir a dins són ràpidament aprofitades per opressors i minoritzadors per treure’n profit. La pròpia dinàmica de l’opressió, la interferència i la minorització comporta que, tot sovint, les persones derrotades o bandejades en els «debats interns» siguin cooptades per l’opressor que les utilitza contra el bàndol suposadament vencedor del «debat intern». Així s’explicaria una trajectòria com la de Xavier Casp que passa d’ésser un element de la revifalla cultural valenciana postguerra a esdevindre el cap-pensant d’un moviment, que la postdictadura aprofita per sabotejar la normalització lingüística. Les coses, naturalment, són més complicades.
Xavier Casp havia nascut a Carlet el 1915. Soci de Lo Rat Penat, Casp formava part del regionalisme valencià de signe conservador i catòlic. Dins d’aquest moviment, el sector més jove i més clarament autonomista confluí en l’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), més tard redenominada Acció Valenciana.
Els seus inicis literaris es vinculen a la revista “El Vers Valenciá”, publicació de Josep M. Bayarri, fustigador dels cambonistes, és a dir, a la pràctica, del valencianisme polític i, molt especialment, als qui propugnaven un apropament a Barcelona o, si més no, l’adopció d’una estratègia política diferenciada que, en el seu moment, havia representat Francesc Cambó. Casp, si bé estèticament influït per Bayarri, no compartia el seu posicionament polític. En el quart aniversari de la publicació de El perill català, l’ANV, de la qual Casp ja era secretari general, convocà una Diada de Dol Nacional.
El 1936, com els seus homòlegs de la Lliga Catalana, aquest espai polític quedà atrapat entre un Alzamiento Nacional explícitament adreçat contra el “separatisme autonomista” i un govern republicà desbordat per la “revolució social”. En els dies d’incertesa de juliol, Acció Valenciana fou desmantellada, i el seu local fou incautat per la UGT de la neteja pública, mentre els militants eren perseguits per dretans i catòlics.
Xavier Casp fou cridat a files i lluità en l’exèrcit de la República. Després de passar per un camp de detenció franquista a Torremolinos, va poder retornar a València. Reprengué el contacte amb antics membres d’Acció Valenciana per tal de reconstituir el grup, com a societat cultural, tota vegada que molts d’ells havien estat expulsats arran de la depuració de “Lo Rat Penat”.
Després de la guerra, sense apartar-se d’un conservadorisme cristià, la poesia de Casp evoluciona, influïda pels corrents modernitzadors postsimbolistes. És en aquesta època que Casp funda els quaders “Esclat” (1943) i constitueix, juntament amb Miquel Adlert (l’altre gran ex-dirigent d’Acció Valenciana), l’Editorial Torre (1944). Aviat el grup de l’editorial Torre, Adlert i Casp com a puntals, esdevé el més clar referent de les lletres valencianes contemporànies. D’aquest període són els reculls de poemes, Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor (1949).
El grup Torre i, molt especialment, Casp, fomenta els contactes amb Barcelona. En una època on no es podien celebrar a l’estat espanyol, Casp participa a Perpinyà en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, i obté la flor natural. En els debats dels anys 1950 defensa la denominació de “comunitat catalànica” com a denominació neutra i incloent de “catalans, valencians i balears”.
Més enllà de l’obra poètica (continuada a Aires de cançó, 1950; Goig, 1953; Espases, 1953; Jo, cap de casa, 1962; D’amar-te, Amor, 1963; Silenci, 1970) i narrativa (Proses en carn, 1952), Casp també és un crític literari i un dinamitzador cultural.
Malgrat les discrepàncies amb els corrents més progressistes i més polititzats, el canvi de posició del grup Torre va ésser gradual. És ja després d’haver creuat la ratlla dels seixanta, ja readmès en Lo Rat Penat i membre de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), que Casp comença a inscriure’s en el moviment de defensa d’una llengua valenciana contraposada al català. Durant “la batalla de València” quedà arrenglerat a allò que des del “catalanisme” s’anomenava “búnquer-barraqueta”. Amb la reforma política de l’estat espanyol i l’inici de l’etapa “pre-autonòmica”, no hi ha dubte que venia molt rebé la “problematització” de les “coses valencianes”. Casp queda entre els qui reivindiquen la “senyera coronada de la ciutat de València” (la senyera amb blau) com a símbol de tot el “Regne de Valencia”, i d’ací el malnom de “blavers”. En el pla lingüístic, Casp és un dels elements més preclars d’allò que el “catalanisme” anomenava “secessionisme lingüístic”. I ho era, objectivament, en tant que Casp i els seus correligionaris impugnaven l’ús de les Normes de Castelló (que havien seguit des d’abans de la guerra) per “fabriana” i “catalana” i, a banda de l’ortografia, posaven potes enlaire tota la bastida gramatical. Més enllà de l’oposició entre “valencià” i “català”, hi havia una defensa del bilingüisme desequilibrat (en pro del “castellà” o “espanyol”) i un atac implacable contra qualsevol mostra de “progressisme”.
En les primeres eleccions a les Corts Valencianes (1982), el triomf fou per al PSPV-PSOE, que ja havia gestionat l’ens pre-autonòmic, i que havia acabat d’absorbir els darrers elements de la socialdemocràcia no-sucursalista. Hereva de l’UCD, la Unio Valenciana (UV) capitalitzà el “moviment secessionista”, i Casp, que n’era militant, resultà elegit diputat.
El 1983, Xavier Casp fou un dels contribuïdors més importants a la fixació d’unes Normes del Puig, oposades a les Normes de Castelló. A la pràctica, aquests esforços normativitzadors eren l’excusa perfecta per dinamitar, quan era possible, i ho era sovint, les mesures de normalització lingüística (ja per si migrades) que es promovien des de la Generalitat i els ens locals de majoria progressista. Però com que els partidaris de les Normes del Puig, per regla general, no volien mai imposar el valencià contra el castellà, l’ús efectiu d’aquestes Normes fou migrat, fins i tot a les institucions controlades per UV. Amb el suport d’UV, Casp esdevingué a partir del 1989, membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).
Amb el temps, però, UV esdevingué un obstacle per a aconseguir una majoria ferma per a la dreta espanyola en les Corts Valencianes. El Partit Popular assimilà políticament el “secessionisme” i va fer oblidar definitivament el “Regne de Valencia” en favor de la “Comunitat Valenciana” amb l’objectiu de poder encarar amb més èxit allò que pogués quedar de “País Valencià”. Aquesta tendència “absorptiva”, no cal dir-ho, generà resistències (“Zaplana catalaniste”).
El govern de Zaplana posava en la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) la fita de “superar” el “conflicte lingüístic”. L’AVL integraria les diferents “parts” i seria l’ens normatiu. El juny del 2001, Xavier Casp fou un dels acadèmics fundacionals de l’AVL i de fet, dels acadèmics, era qui més s’havia compromès amb el “secessionisme”. Per això mateix, esdevingué l’objecte dels atacs del “secessionisme dur”, que el 15 de juny convocaren una concentració de protesta davant una reunió de la RACV. De la mateixa forma que tres dècades abans, hom havia assenyalat que Casp, al capdavall, havia estat deixeble de Bayarri per explicar el seu “canvi”, ara, “els altres”, explicaven aquest segon “canvi” pel fet que Joan Fuster, al capdavall, havia estat deixeble de Casp. I, si abans, “uns” havien acusat Casp i els “intel•lectuals secessionistes” d’aprofitar-se de sucoses subvencions atorgades pels governs conservadors de l’Ajuntament, de la Diputació o de la Generalitat, ara “els altres” l’acusaven de vendre “l’idioma valencià” per un plat de llentilles. La diferència, però, entre els dos “canvis” era clara. En el primer cas, Casp havia impugnat bona part de l’obra anterior, en nom d’uns principis conservadors. Ara, Casp no impugnava res: senzillament, creia que l’AVL podia ser l’espai on, gràcies a la majoria del PP, podrien aconseguir el triomf definitiu.
L’efectivitat de l’AVL per arrabassar el paper normatiu a les universitats i a l’Institut d’Estudis Catalans, passava, però, per acceptar la normativa comuna (és a dir, les Normes de Castelló i la seva evolució posterior). D’aquesta forma, el posicionament de Casp quedà marginalitzat i, el 10 de setembre del 2002, presentava la dimissió tant de l’AVL com del CVC. Dos anys més tard, l’11 de novembre del 2004, es moria a Valencià, prop de 90 anys.
Xavier Casp havia nascut a Carlet el 1915. Soci de Lo Rat Penat, Casp formava part del regionalisme valencià de signe conservador i catòlic. Dins d’aquest moviment, el sector més jove i més clarament autonomista confluí en l’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), més tard redenominada Acció Valenciana.
Els seus inicis literaris es vinculen a la revista “El Vers Valenciá”, publicació de Josep M. Bayarri, fustigador dels cambonistes, és a dir, a la pràctica, del valencianisme polític i, molt especialment, als qui propugnaven un apropament a Barcelona o, si més no, l’adopció d’una estratègia política diferenciada que, en el seu moment, havia representat Francesc Cambó. Casp, si bé estèticament influït per Bayarri, no compartia el seu posicionament polític. En el quart aniversari de la publicació de El perill català, l’ANV, de la qual Casp ja era secretari general, convocà una Diada de Dol Nacional.
El 1936, com els seus homòlegs de la Lliga Catalana, aquest espai polític quedà atrapat entre un Alzamiento Nacional explícitament adreçat contra el “separatisme autonomista” i un govern republicà desbordat per la “revolució social”. En els dies d’incertesa de juliol, Acció Valenciana fou desmantellada, i el seu local fou incautat per la UGT de la neteja pública, mentre els militants eren perseguits per dretans i catòlics.
Xavier Casp fou cridat a files i lluità en l’exèrcit de la República. Després de passar per un camp de detenció franquista a Torremolinos, va poder retornar a València. Reprengué el contacte amb antics membres d’Acció Valenciana per tal de reconstituir el grup, com a societat cultural, tota vegada que molts d’ells havien estat expulsats arran de la depuració de “Lo Rat Penat”.
Després de la guerra, sense apartar-se d’un conservadorisme cristià, la poesia de Casp evoluciona, influïda pels corrents modernitzadors postsimbolistes. És en aquesta època que Casp funda els quaders “Esclat” (1943) i constitueix, juntament amb Miquel Adlert (l’altre gran ex-dirigent d’Acció Valenciana), l’Editorial Torre (1944). Aviat el grup de l’editorial Torre, Adlert i Casp com a puntals, esdevé el més clar referent de les lletres valencianes contemporànies. D’aquest període són els reculls de poemes, Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor (1949).
El grup Torre i, molt especialment, Casp, fomenta els contactes amb Barcelona. En una època on no es podien celebrar a l’estat espanyol, Casp participa a Perpinyà en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, i obté la flor natural. En els debats dels anys 1950 defensa la denominació de “comunitat catalànica” com a denominació neutra i incloent de “catalans, valencians i balears”.
Més enllà de l’obra poètica (continuada a Aires de cançó, 1950; Goig, 1953; Espases, 1953; Jo, cap de casa, 1962; D’amar-te, Amor, 1963; Silenci, 1970) i narrativa (Proses en carn, 1952), Casp també és un crític literari i un dinamitzador cultural.
Malgrat les discrepàncies amb els corrents més progressistes i més polititzats, el canvi de posició del grup Torre va ésser gradual. És ja després d’haver creuat la ratlla dels seixanta, ja readmès en Lo Rat Penat i membre de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), que Casp comença a inscriure’s en el moviment de defensa d’una llengua valenciana contraposada al català. Durant “la batalla de València” quedà arrenglerat a allò que des del “catalanisme” s’anomenava “búnquer-barraqueta”. Amb la reforma política de l’estat espanyol i l’inici de l’etapa “pre-autonòmica”, no hi ha dubte que venia molt rebé la “problematització” de les “coses valencianes”. Casp queda entre els qui reivindiquen la “senyera coronada de la ciutat de València” (la senyera amb blau) com a símbol de tot el “Regne de Valencia”, i d’ací el malnom de “blavers”. En el pla lingüístic, Casp és un dels elements més preclars d’allò que el “catalanisme” anomenava “secessionisme lingüístic”. I ho era, objectivament, en tant que Casp i els seus correligionaris impugnaven l’ús de les Normes de Castelló (que havien seguit des d’abans de la guerra) per “fabriana” i “catalana” i, a banda de l’ortografia, posaven potes enlaire tota la bastida gramatical. Més enllà de l’oposició entre “valencià” i “català”, hi havia una defensa del bilingüisme desequilibrat (en pro del “castellà” o “espanyol”) i un atac implacable contra qualsevol mostra de “progressisme”.
En les primeres eleccions a les Corts Valencianes (1982), el triomf fou per al PSPV-PSOE, que ja havia gestionat l’ens pre-autonòmic, i que havia acabat d’absorbir els darrers elements de la socialdemocràcia no-sucursalista. Hereva de l’UCD, la Unio Valenciana (UV) capitalitzà el “moviment secessionista”, i Casp, que n’era militant, resultà elegit diputat.
El 1983, Xavier Casp fou un dels contribuïdors més importants a la fixació d’unes Normes del Puig, oposades a les Normes de Castelló. A la pràctica, aquests esforços normativitzadors eren l’excusa perfecta per dinamitar, quan era possible, i ho era sovint, les mesures de normalització lingüística (ja per si migrades) que es promovien des de la Generalitat i els ens locals de majoria progressista. Però com que els partidaris de les Normes del Puig, per regla general, no volien mai imposar el valencià contra el castellà, l’ús efectiu d’aquestes Normes fou migrat, fins i tot a les institucions controlades per UV. Amb el suport d’UV, Casp esdevingué a partir del 1989, membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).
Amb el temps, però, UV esdevingué un obstacle per a aconseguir una majoria ferma per a la dreta espanyola en les Corts Valencianes. El Partit Popular assimilà políticament el “secessionisme” i va fer oblidar definitivament el “Regne de Valencia” en favor de la “Comunitat Valenciana” amb l’objectiu de poder encarar amb més èxit allò que pogués quedar de “País Valencià”. Aquesta tendència “absorptiva”, no cal dir-ho, generà resistències (“Zaplana catalaniste”).
El govern de Zaplana posava en la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) la fita de “superar” el “conflicte lingüístic”. L’AVL integraria les diferents “parts” i seria l’ens normatiu. El juny del 2001, Xavier Casp fou un dels acadèmics fundacionals de l’AVL i de fet, dels acadèmics, era qui més s’havia compromès amb el “secessionisme”. Per això mateix, esdevingué l’objecte dels atacs del “secessionisme dur”, que el 15 de juny convocaren una concentració de protesta davant una reunió de la RACV. De la mateixa forma que tres dècades abans, hom havia assenyalat que Casp, al capdavall, havia estat deixeble de Bayarri per explicar el seu “canvi”, ara, “els altres”, explicaven aquest segon “canvi” pel fet que Joan Fuster, al capdavall, havia estat deixeble de Casp. I, si abans, “uns” havien acusat Casp i els “intel•lectuals secessionistes” d’aprofitar-se de sucoses subvencions atorgades pels governs conservadors de l’Ajuntament, de la Diputació o de la Generalitat, ara “els altres” l’acusaven de vendre “l’idioma valencià” per un plat de llentilles. La diferència, però, entre els dos “canvis” era clara. En el primer cas, Casp havia impugnat bona part de l’obra anterior, en nom d’uns principis conservadors. Ara, Casp no impugnava res: senzillament, creia que l’AVL podia ser l’espai on, gràcies a la majoria del PP, podrien aconseguir el triomf definitiu.
L’efectivitat de l’AVL per arrabassar el paper normatiu a les universitats i a l’Institut d’Estudis Catalans, passava, però, per acceptar la normativa comuna (és a dir, les Normes de Castelló i la seva evolució posterior). D’aquesta forma, el posicionament de Casp quedà marginalitzat i, el 10 de setembre del 2002, presentava la dimissió tant de l’AVL com del CVC. Dos anys més tard, l’11 de novembre del 2004, es moria a Valencià, prop de 90 anys.
divendres, 25 de desembre del 2009
La bogeria de Susanna Maiolo
Susanna Maiolo no hi és tota. Això és el que venia a dir el comunicat de Guàrdia Suïssa sobre l'incident que hi ha hagut en la missa del gall d'enguany a Roma. Maiolo ha estat portada avui en els diaris. Amb l'agilitat dels 25 anys, salta la tanca quan desfila el bisbe de Roma, el bavarès Joseph Ratzinger (malnumerat Benet XVI). Un membre de seguretat la intercepta, tots dos van a terra i fan ensopegar el Papa i el cardenal Roger Etchegaray. El cardenal, el més gran dels caiguts a 87 anys, se'n du un fèmur trencat.
El comunicat de la Guàrdia Suïssa ens aclareix que la Susanna Maiolo té problemes mentals, que l'any passat ja havia provat d'apropar-se al mateix papa d'una manera semblant, i que en cap moment no tenia la intenció de fer mal al pontífex ni, molt menys encara, de posar-li la vida en perill.
Maiolo, segurament, no carbura. La Guàrdia Suïssa no fa precisions psiquiàtriques. Tampoc no cal. Narcís Oller a La bogeria ens presenta un Daniel Serrallonga tràgicament decidit a l'autodestrucció: la forma i manera d'autodestruir-se és el de menys. Bram Stoker a Dràcula, per la mateixa època, feia dir a un personatge que tota bogeria amaga un sentit. Diu la saviesa popular de les nacions més diverses que la veritat només existeix en els llavis de les criatures i en els dels bojos.
Mentre Maiolo és definida, educadament, com una persona amb "problemes mentals", i no pas com una pazza, es fa difícil passar per alt el mirall on són reflectits aquests "problemes mentals".
Maiolo té una fixació amb el Papa.
Però no és l'única.
Hi ha la bogeria institucionalitzada que és aquesta Església Catòlica Apostòlica Romana. Una església que gira al voltant d'aquesta figura única: bisbe de Roma, vicari de Crist, successor del príncep dels apòstols, suprem pontífex de l'església universal, primat d'Itàlia, arquebisbe i metropolità de la província romana, sobirà de l'estat de la Ciutat del Vaticà, i serf dels serfs de Déu.
Vist des de fora, no queda clar si aquest Papa és un serf dels serfs, un vicari de Déu o un Déu mateix, infal·lible. És un bisbe, però un bisbe que no es jubila, a diferència dels altres, als 75 anys.
Amb aquesta aurèola sagrada (el "Sant Pare", "Sa Santedat"), no és d'estranyar que faci d'aimant de tota mena de persones trastornades. De tota mena.
El comunicat de la Guàrdia Suïssa ens aclareix que la Susanna Maiolo té problemes mentals, que l'any passat ja havia provat d'apropar-se al mateix papa d'una manera semblant, i que en cap moment no tenia la intenció de fer mal al pontífex ni, molt menys encara, de posar-li la vida en perill.
Maiolo, segurament, no carbura. La Guàrdia Suïssa no fa precisions psiquiàtriques. Tampoc no cal. Narcís Oller a La bogeria ens presenta un Daniel Serrallonga tràgicament decidit a l'autodestrucció: la forma i manera d'autodestruir-se és el de menys. Bram Stoker a Dràcula, per la mateixa època, feia dir a un personatge que tota bogeria amaga un sentit. Diu la saviesa popular de les nacions més diverses que la veritat només existeix en els llavis de les criatures i en els dels bojos.
Mentre Maiolo és definida, educadament, com una persona amb "problemes mentals", i no pas com una pazza, es fa difícil passar per alt el mirall on són reflectits aquests "problemes mentals".
Maiolo té una fixació amb el Papa.
Però no és l'única.
Hi ha la bogeria institucionalitzada que és aquesta Església Catòlica Apostòlica Romana. Una església que gira al voltant d'aquesta figura única: bisbe de Roma, vicari de Crist, successor del príncep dels apòstols, suprem pontífex de l'església universal, primat d'Itàlia, arquebisbe i metropolità de la província romana, sobirà de l'estat de la Ciutat del Vaticà, i serf dels serfs de Déu.
Vist des de fora, no queda clar si aquest Papa és un serf dels serfs, un vicari de Déu o un Déu mateix, infal·lible. És un bisbe, però un bisbe que no es jubila, a diferència dels altres, als 75 anys.
Amb aquesta aurèola sagrada (el "Sant Pare", "Sa Santedat"), no és d'estranyar que faci d'aimant de tota mena de persones trastornades. De tota mena.
dijous, 24 de desembre del 2009
Sant Just decidirà el 25 d'abril sobre la independència nacional, amb el suport moral de l'Ajuntament
A Sant Just Desvern ens fan dentetes. No tan sols se'ns han avançat en la constitució de la Plataforma Sant Just Decideix!, i en la fixació d'una data per a la consulta local sobre la independència (el proper 25 d'abril). A més, han aconseguit quelcom més: l'Ajuntament aprovava una moció de suport a la iniciativa. Ho feia ahir, amb els vots favorables de CiU (5 regidors), ERC (2 regidors) i ICV-EUiA (2 regidors). La moció anàloga presentada a l'Ajuntament d'Esplugues per Jordi Figueres (ERC) a mitjans de setembre comptà amb els vots favorables dels regidors de CiU i ERC, però a Esplugues la majoria absoluta la té el PSC-PSOE.
La moció, sens dubte, serà un esperó per als organitzadors.
Però no n'hi ha prou.
D'una banda, cal finançar les despeses. Podeu col·laborar-hi econòmicament en el número de compte: 2081 0048 31 3300015895 (Caixa Penedès).
Heu d'escriure a info@santjustdecideix.cat per oferir-vos de voluntari en alguna de les set comissions existents: Tresoreria, Logística, Informàtica, Voluntaris, Campanya, Comunicació i Seguretat.
De moment, el nombre de voluntaris és d'un centenar. Cal triplicar aquest nombre per encarar la situació amb certes garanties. Que ningú no es faci una imatge idíl·lica de Sant Just Desvern: la passivitat política hi afecta tant com en poble veïns, i mobilitzar un padró de més de 10.000 persones és tot un repte. No hi ha dubte, tampoc, que la correlació de forces a Sant Just és més favorable (tant a la participació com al SÍ) que no pas als municipis veïns, però això també suposa un grau superior d'exigència.
Recordem, d'altra banda, que Molins decideix el 28 de febrer, i que el Papiol ho va fer el 13 de desembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)