dissabte, 26 de desembre del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (XIV): Xavier Casp, de l’Acció Nacionalista Valenciana a les Normes del Puig

Un dels destins de les comunitats oprimides, interferides i minoritzades és el fet que les lògiques discrepàncies que hi puguin sorgir a dins són ràpidament aprofitades per opressors i minoritzadors per treure’n profit. La pròpia dinàmica de l’opressió, la interferència i la minorització comporta que, tot sovint, les persones derrotades o bandejades en els «debats interns» siguin cooptades per l’opressor que les utilitza contra el bàndol suposadament vencedor del «debat intern». Així s’explicaria una trajectòria com la de Xavier Casp que passa d’ésser un element de la revifalla cultural valenciana postguerra a esdevindre el cap-pensant d’un moviment, que la postdictadura aprofita per sabotejar la normalització lingüística. Les coses, naturalment, són més complicades.

Xavier Casp havia nascut a Carlet el 1915. Soci de Lo Rat Penat, Casp formava part del regionalisme valencià de signe conservador i catòlic. Dins d’aquest moviment, el sector més jove i més clarament autonomista confluí en l’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), més tard redenominada Acció Valenciana.

Els seus inicis literaris es vinculen a la revista “El Vers Valenciá”, publicació de Josep M. Bayarri, fustigador dels cambonistes, és a dir, a la pràctica, del valencianisme polític i, molt especialment, als qui propugnaven un apropament a Barcelona o, si més no, l’adopció d’una estratègia política diferenciada que, en el seu moment, havia representat Francesc Cambó. Casp, si bé estèticament influït per Bayarri, no compartia el seu posicionament polític. En el quart aniversari de la publicació de El perill català, l’ANV, de la qual Casp ja era secretari general, convocà una Diada de Dol Nacional.

El 1936, com els seus homòlegs de la Lliga Catalana, aquest espai polític quedà atrapat entre un Alzamiento Nacional explícitament adreçat contra el “separatisme autonomista” i un govern republicà desbordat per la “revolució social”. En els dies d’incertesa de juliol, Acció Valenciana fou desmantellada, i el seu local fou incautat per la UGT de la neteja pública, mentre els militants eren perseguits per dretans i catòlics.

Xavier Casp fou cridat a files i lluità en l’exèrcit de la República. Després de passar per un camp de detenció franquista a Torremolinos, va poder retornar a València. Reprengué el contacte amb antics membres d’Acció Valenciana per tal de reconstituir el grup, com a societat cultural, tota vegada que molts d’ells havien estat expulsats arran de la depuració de “Lo Rat Penat”.
Després de la guerra, sense apartar-se d’un conservadorisme cristià, la poesia de Casp evoluciona, influïda pels corrents modernitzadors postsimbolistes. És en aquesta època que Casp funda els quaders “Esclat” (1943) i constitueix, juntament amb Miquel Adlert (l’altre gran ex-dirigent d’Acció Valenciana), l’Editorial Torre (1944). Aviat el grup de l’editorial Torre, Adlert i Casp com a puntals, esdevé el més clar referent de les lletres valencianes contemporànies. D’aquest període són els reculls de poemes, Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor (1949).

El grup Torre i, molt especialment, Casp, fomenta els contactes amb Barcelona. En una època on no es podien celebrar a l’estat espanyol, Casp participa a Perpinyà en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, i obté la flor natural. En els debats dels anys 1950 defensa la denominació de “comunitat catalànica” com a denominació neutra i incloent de “catalans, valencians i balears”.
Més enllà de l’obra poètica (continuada a Aires de cançó, 1950; Goig, 1953; Espases, 1953; Jo, cap de casa, 1962; D’amar-te, Amor, 1963; Silenci, 1970) i narrativa (Proses en carn, 1952), Casp també és un crític literari i un dinamitzador cultural.

Malgrat les discrepàncies amb els corrents més progressistes i més polititzats, el canvi de posició del grup Torre va ésser gradual. És ja després d’haver creuat la ratlla dels seixanta, ja readmès en Lo Rat Penat i membre de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), que Casp comença a inscriure’s en el moviment de defensa d’una llengua valenciana contraposada al català. Durant “la batalla de València” quedà arrenglerat a allò que des del “catalanisme” s’anomenava “búnquer-barraqueta”. Amb la reforma política de l’estat espanyol i l’inici de l’etapa “pre-autonòmica”, no hi ha dubte que venia molt rebé la “problematització” de les “coses valencianes”. Casp queda entre els qui reivindiquen la “senyera coronada de la ciutat de València” (la senyera amb blau) com a símbol de tot el “Regne de Valencia”, i d’ací el malnom de “blavers”. En el pla lingüístic, Casp és un dels elements més preclars d’allò que el “catalanisme” anomenava “secessionisme lingüístic”. I ho era, objectivament, en tant que Casp i els seus correligionaris impugnaven l’ús de les Normes de Castelló (que havien seguit des d’abans de la guerra) per “fabriana” i “catalana” i, a banda de l’ortografia, posaven potes enlaire tota la bastida gramatical. Més enllà de l’oposició entre “valencià” i “català”, hi havia una defensa del bilingüisme desequilibrat (en pro del “castellà” o “espanyol”) i un atac implacable contra qualsevol mostra de “progressisme”.

En les primeres eleccions a les Corts Valencianes (1982), el triomf fou per al PSPV-PSOE, que ja havia gestionat l’ens pre-autonòmic, i que havia acabat d’absorbir els darrers elements de la socialdemocràcia no-sucursalista. Hereva de l’UCD, la Unio Valenciana (UV) capitalitzà el “moviment secessionista”, i Casp, que n’era militant, resultà elegit diputat.

El 1983, Xavier Casp fou un dels contribuïdors més importants a la fixació d’unes Normes del Puig, oposades a les Normes de Castelló. A la pràctica, aquests esforços normativitzadors eren l’excusa perfecta per dinamitar, quan era possible, i ho era sovint, les mesures de normalització lingüística (ja per si migrades) que es promovien des de la Generalitat i els ens locals de majoria progressista. Però com que els partidaris de les Normes del Puig, per regla general, no volien mai imposar el valencià contra el castellà, l’ús efectiu d’aquestes Normes fou migrat, fins i tot a les institucions controlades per UV. Amb el suport d’UV, Casp esdevingué a partir del 1989, membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).

Amb el temps, però, UV esdevingué un obstacle per a aconseguir una majoria ferma per a la dreta espanyola en les Corts Valencianes. El Partit Popular assimilà políticament el “secessionisme” i va fer oblidar definitivament el “Regne de Valencia” en favor de la “Comunitat Valenciana” amb l’objectiu de poder encarar amb més èxit allò que pogués quedar de “País Valencià”. Aquesta tendència “absorptiva”, no cal dir-ho, generà resistències (“Zaplana catalaniste”).

El govern de Zaplana posava en la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) la fita de “superar” el “conflicte lingüístic”. L’AVL integraria les diferents “parts” i seria l’ens normatiu. El juny del 2001, Xavier Casp fou un dels acadèmics fundacionals de l’AVL i de fet, dels acadèmics, era qui més s’havia compromès amb el “secessionisme”. Per això mateix, esdevingué l’objecte dels atacs del “secessionisme dur”, que el 15 de juny convocaren una concentració de protesta davant una reunió de la RACV. De la mateixa forma que tres dècades abans, hom havia assenyalat que Casp, al capdavall, havia estat deixeble de Bayarri per explicar el seu “canvi”, ara, “els altres”, explicaven aquest segon “canvi” pel fet que Joan Fuster, al capdavall, havia estat deixeble de Casp. I, si abans, “uns” havien acusat Casp i els “intel•lectuals secessionistes” d’aprofitar-se de sucoses subvencions atorgades pels governs conservadors de l’Ajuntament, de la Diputació o de la Generalitat, ara “els altres” l’acusaven de vendre “l’idioma valencià” per un plat de llentilles. La diferència, però, entre els dos “canvis” era clara. En el primer cas, Casp havia impugnat bona part de l’obra anterior, en nom d’uns principis conservadors. Ara, Casp no impugnava res: senzillament, creia que l’AVL podia ser l’espai on, gràcies a la majoria del PP, podrien aconseguir el triomf definitiu.

L’efectivitat de l’AVL per arrabassar el paper normatiu a les universitats i a l’Institut d’Estudis Catalans, passava, però, per acceptar la normativa comuna (és a dir, les Normes de Castelló i la seva evolució posterior). D’aquesta forma, el posicionament de Casp quedà marginalitzat i, el 10 de setembre del 2002, presentava la dimissió tant de l’AVL com del CVC. Dos anys més tard, l’11 de novembre del 2004, es moria a Valencià, prop de 90 anys.