En els darrers dies s'han recrudit a les principals ciutats iranianes les protestes contra el govern. Les mobilitzacions de les darreres hores tenen un caràcter predominantment antirepressiu i denuncien la violència policial perpetrada en la jornada de l'Aixura. És simptomàtic que, entre els crits pronunciats en les darreres hores, s'acusin a les forces de seguretat de fer el paper de Yazid, el martiritzador de l'imam Hussein, la mort del qual, a Karbala, és commemorada precisament a la jornada de l'Aixura. O és també simptomàtic que molts manifestants reivindiquin la figura del recentment desaparegut aiatol·là Montazeri.
Tot això seria un signe que les protestes no s'adrecen pas a l'estructura constitucional de la República Islàmica, sinó als seus dirigents i, principalment, al president Ahmadinejad. La "crisi de legitimitat" del govern rau precisament en les passades eleccions de juny. Part dels manifestants consideren que les eleccions foren robades a Mousavi. I ho consideren perquè la percepció del desgast del govern d'Ahmadinejad els feia impossible pensar en una àmplia participació electoral i en una victòria seva.
Les dimensions preses per les protestes dels darrers dies, han fet mobilitzar els partidaris d'Ahmadinejad.
La realitat és tan múltiple en una banda com en l'altra. Els partidaris d'Ahmadinejad són mobilitzats particularment per un discurs centrat en la defensa de la revolució islàmica i en pro del seu aprofundiment. Des d'aquests rengles, hom acusa els manifestants de ser, conscientment o inconscientment, uns titelles dels Estats Units i un pal a les rodes al desenvolupament iranià.
L'oposició, partidària o no de Mousavi, considera, inversament, que el pal a les rodes del desenvolupament iranià és tota una casta parasítica que s'aprofita de l'estat islàmic. Val a dir, però, que tant Mousavi com Ahmadinejad rivalitzen en presentar-se com els màxims campions de les reformes econòmiques.
La percepció de l'oposició com a centrada en el moviment estudiantil, i del sector pro-governamental centrat en els estrats populars, té una part de veritat, i sembla compartida per uns i altres. Naturalment, la cosa és més complexa. En les manifestacions contra el govern hi ha estudiants però també hi ha treballadors. No és gens casual que l'actual onada repressiva arrenqués el passat primer de maig. En les manifestacions contra el govern hi ha des d'elements religiosos i tradicionals, fins a sectors "pro-seculars". L'anella es tanca quan pensem que en el conflicte Ahmadinejad/Rafsanjani, el segon és membre de la casta clerical i el primer no té cap rang religiós.
Les manifestacions se centren en la denúncia del caràcter repressiu del govern d'Ahmadinejad, però ja comencen a esquitxar la figura d'Ali Khamenei. Ali Khamenei, virtual cap d'estat, i símbol de la República Islàmica, s'ha vist forçat en reiterades ocasions en els darrers mesos a sortir en defensa del govern i en contra dels opositors. Però aquest moviment ha deteriorat la imatge de Khamenei.
L'esquerra iraniana treballa en territori iranià des de la més completa clandestinitat. Els aparells de direcció del partit són a l'exili. Més enllà del Kurdistan Oriental, la seva presència és reduïda, per bé que amb connexions amb el moviment estudiantil i amb el moviment sindical. Des de l'esquerra iraniana el suport a les protestes contra Ahmadinejad és generalitzat. Davant d'això, el repte és doble:
- aprofundir i eixamplar les protestes. Si les protestes no s'eixamplen, la repressió governamental les ofegarà com ha fet en el passat. I si les protestes no s'aprofundeixen, tot quedarà en la simple substitució d'Ahmadinejad per un altre. Passar de protestar contra a Ahmadinejad a fer-ho contra Khamenei, i de fer-ho contra Khamenei contra la República Islàmica, no és gens fàcil. D'una banda, com més ambicioses siguin les consignes i manifestos de l'oposició, més fàcil serà per al govern justificar-ne la repressió. I, alhora, més es faran notar les divisions existents entre els opositors.
- evitar que la direcció del moviment quedi permanentment en mans dels anomenats "islamistes moderats" o "islamistes reformistes". El Partit del Treball d'Iran ha alertat cap a on duria aquesta direcció: la reforma de la República Islàmica d'acord amb els interessos i gustos del capital internacional i, particularment, dels Estats Units.
Fet i fet, les qüestions internacionals són presents en les valoracions dels diferents sectors polítics iranians. Ahmadinejad es presenta com el campió de la independència d'Iran i de la lluita contra l'imperialisme nord-americà i el sionisme. Part dels manifestants contra Ahmadinejad han cridat "Iran és Palestina" per identificar-se en la lluita del poble palestí i arrabassar aquesta identificació als partidaris d'Ahmadinejad. Els partidaris d'Ahmadinejad, en les seves manifestacions, llencen consignes contra els Estats Units i Israel. I, en aquest sentit, hi ha hagut diferents respostes, però partidaris de Mousavi han emprat consignes, paral·leles, contra Rússia i Xina, en un subtext que acusa Ahmadinejad de poc menys que "criptocomunista".
També les qüestions internacionals són presents en les valoracions que fan de la situació a Iran les organitzacions de l'esquerra internacional. Òbviament, la primera tasca de l'esquerra dels estats del bloc occidental (OTAN) en aquest sentit és oposar-se a les intencions imperialistes dels Estats Units i dels seus aliats. Però, en fer-ho, més d'un ha caigut en el pendent de presentar Ahmadinejad com un dirigent de l'esquerra mundial. Sectors de l'esquerra veneçolana i boliviana han expressat el seu malestar pel fet que els governs respectius han barrejat aliances diplomàtiques amb una confraternització ideològica excessiva amb la revolució islàmica. D'altres sectors de l'esquerra internacional semblen oblidar quin interès particular té l'imperialisme nord-americà en la qüestió iraniana. El cas d'Afganistan demostra a bastament que l'ideal polític d'aquest imperialisme no és cap altra que la instauració de règims islamistes submissos. El sintagma "islamisme moderat" que predica la premsa occidental (o, potser, hauríem de dir "premsa cristiana") no vol dir cap altra cosa, i per això Mousavi seria el "president perfecte" d'Iran.
Com que bona part dels dirigents de l'esquerra iraniana viuen a Europa o a Canadà, els seus posicionaments s'interrelacionen amb els de l'esquerra europea i canadenca. L'Organització dels Fadaians del Poble Iranià (Majoria) centra el seu posicionament en la denúncia d'Ali Khamenei com a màxim responsable de la repressió i considera poc més inevitable que, en les condicions actuals, la direcció del moviment recaigui en "reformistes de dins" com Mousavi. Altres formacions polítiques (Partit Obrer Comunista d'Iran, Sardebaran) defensen que la consigna, ja en aquest moment, hauria d'anar adreçada a l'enderrocament de la República Islàmica, però sempre acompanyada d'una agitació internacional contra la intervenció nord-americana, tant en la forma d'una intervenció militar directa com en la interferència política. Des de Rahe Kargar la tasca principal és transformar les protestes en un aixecament nacional contra el govern.
És curiós en aquest sentit veurem com coincideix Khamenei amb "analistes occidentals" en presentar el moviment com una "revolució de color". La "revolució de color" a Iran consisteix en un "moviment verd" i es presenta particularment com un intent de tancar el "parèntesi d'Ahmadinejad", fer "reformes econòmiques", normalitzar les relacions amb els Estats Units, i canviar quelcom perquè no canviï res. Potser així s'entendria, per exemple, que la Interpol col·labori en la vigilància contra opositors en l'exili (tal com ha denunciat el Partit Hekmatista). Per als Estats Units la intervenció més efectiva és aquella que remeni menys les coses. Al capdavall, tant a Afganistan com a Irac, hi ha interessos comuns amb la diplomàcia iraniana. I els moviments d'alliberament nacional kurd i baluix saben bé en la pròpia carn, quines bones relacions poden arribar a tenir els aiatol·làs amb estats tant pro-nord-americans com Pakistan i Turquia quan els convé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada