Amb tants de centenaris, bicentenaris, sequicentenaris i milenaris, és fàcil perdre's. No som més que formiguetes en un munt de runes. Ara bé, sorprén el silenci (no pas general, naturalment) al voltant del centenari dels fets de juliol de 1909, aquells fets que la historiografia oficial ha batejat com a Setmana Tràgica. La imatge que ha prevalgut en l'imaginari col·lectiu (si és que n'ha prevalgut cap) és la de les esglésies cremades i les mòmies monàstiques escampades pels carrers. No és una imatge gaire políticament correcta pels gustos culturals dels nostres dies... El qualificatiu de tràgic no és, però, una mera condemna. Amaga també la idea que la noblesa inicial de la rebel·lió (de caràcter anti-militarista i de base popular) fou pervertida pels radicales (ells mateixos que volien elevar les novícies a la categoria de mares, és a dir, violar-les) i que el curs anti-clerical que prengué de llavors ençà segellà una fàcil repressió per part de les autoritats i l'alienació dels sectors més moderats de la petita burgesia i de la menestralia. No és mala idea, no. Però, és clar, els que pensen així sempre desitgen una consciència i una puresa revolucionàries que no són d'aquest món, i només hi ha que veure'ls ara en les valoracions que fan de les protestes iranianes: que si en Musavi no és aigua clara, que si hi ha massa estudiants i massa pocs treballadors, etc. Segons ells, la socialdemocràcia russa s'hauria d'haver abstingut el 1905, per tal com les protestes van arrencar amb el moviment clerical i hiper-tsarista del pope Gapon. O el maig del 1968 s'hauria d'haver descartat d'entrada com un moviment d'estudiants no gaire aplicats.
Però tornem a 1909. Veiem la seqüència d'actes:
- al llarg de la primavera de 1909, el moviment d'alliberament nacional rifeny havia recrudit la seva campanya de sabotatges contra interessos miners espanyols.
- a finals de juny de 1909, les autoritats espanyoles de Melilla van desplegar forces militars i de policia per protegir la línia fèrria (bàsicament dedicada al transport de la producció rifenya al port de Melilla).
- a començaments de juliol de 1909, hi hagué la topada més greu fins llavors entre els escamots rifenys i les forces espanyoles, i la situació ja es va fer de guerra oberta. La producció minera restava sota l'amenaça de paràlisi completa.
- el 9 de juliol de 1909, el govern espanyol d'Antoni Maura va reconèixer la situació de conflicte obert, i el ministre de guerra, el general Arseni Linares, ordenà l'expedició d'un cos de 40.000 soldats, trets en la major part entre els reservistes del Principat. Els reservistes eren els homes que ja havien fet el servei militar, amb una edat mitjana que depassava els 25 anys i la majoria ja casats i amb fills. La mesura tenia garanties d'impopularitat. Cridava al cel la col·lusió entre els interessos particulars dels inversors miners i els homes de govern de Maura. I si bé per a Linares (que havia estat capità general de Catalunya fins feia uns mesos, abans d'assumir la cartera ministerial) podia justificar-se el fet de recórrer fonamentalment als reservistes barcelonins pel fet d'ésser la burgesia barcelonina una de les capdavanteres en la colonització del Rif, també hi havia qui interpretava la mesura com un càstig a Barcelona (i a Catalunya, en general) per tota l'agitació prèvia (el moviment obrer, la Solidaritat Catalana, etc., en plena ebullició des de 1906). Des del govern Maura hom no va comptar amb una resposta gaire elevada, per tal com semblava que en la pugna entre la patronal i el sindicalisme, el segon havia quedat desorganitzat i dividit.
- el diumenge 11 de juliol comença l'embarcament de reservistes al port de Barcelona.
- la setmana del 12 al 18 de juliol, se succeeixen les protestes, tant al port com en altres llocs de la ciutat. Hi ha enfrontaments amb les forces policials. Aparentment, les protestes no tenen cap direcció clara, si bé els diferents partits de l'oposició hi donen suport. Les protestes són contra la mobilització però també contra la guerra del Rif en general.
- la setmana del 19 al 25 de juliol mostra una conflictivitat creixent, bo i que les autoritats, encapçalades pel governador civil Ángel Ossorio, esperaven que la cosa s'anés calmant. En aquest punt, la premsa del republicanisme d'esquerres adquireix un cert protagonisme en l'esperonament de les protestes, però aquestes també reben el suport de la premsa radical i de la socialista, així com de la premsa catalanista. A finals de la setmana, comença a posar-se al capdavant de la protesta una direcció sindical, que convoca vaga general contra la guerra que començaria el dilluns 26.
- la vaga declara el 26 de juliol fou seguida majoritàriament en els diferents nuclis industrials del Principat. A Barcelona el seguiment era gairebé unànim, però no s'havia aconseguit que s'hi sumés el sindicat de tramviaires. Així doncs, ja ben de matí començaren els enfrontaments entre els vaguistes que volien deturar els tramvies i alguns tramviaires. Aviat intervingué la policia per restaurar la circulació dels tramvies, i es generalitzaren les topades entre vaguistes i policies. Davant de la situació, des de Madrid, el ministre de governació Juan de la Cierva col·locava la província de Barcelona sota comandament militar, la qual cosa va possibilitar que el capità general de Catalunya, el general Luis de Santiago, hi declarés l'estat de guerra. Ossorio, que encara esperava que la cosa s'anés calmant, dissentí d'aquesta declaració, i va dimitir.
- ja el mateix dilluns, el comitè de vaga perdia el control de la insurrecció a Barcelona. Les direccions de les diverses formacions polítiques se'n distanciaven. Però els quadres sindicals i polítics sí eren presents en els carrers, especialment els militants del Partit Republicà Radical (lerrouxista). El caràcter antibel·licista de les mobilitzacions l'adreçava fàcilment a l'odi contra les dues institucions típiques i improductives de l'antic règim: l'exèrcit i el clero. No era pas la irreligiositat del poble barceloní la que impulsà la crema d'esglésies, sinó precisament la seva religiositat: si allò que era sagrat es posava al costat dels qui enviaven joves pares de família a què els degollessin els rifenys, tot allò que fes ferum de sagrat havia de ser sagradament destruït. Per molts dels assaltants, criats a comarques on l'església encara ho controlava pràcticament tot, l'emancipació era amenaçada per la persistència d'aquelles esglésies de ciutat.
- allò que se'n diu la Setmana Tràgica és, doncs, la que va del 26 de juliol a l'1 d'agost. De la mateixa forma que els protagonistes dels fets s'adreçaven a les esglésies com a símbol, és al voltant d'aquest símbol que la historiografia ha assistit sempre en la revisió dels fets. Dels 160 esglésies, monestirs i altres edificis religiosos, en resultaren destruïts o greument afectats pels incendiaris i assaltadors una vuitantena. Algú pot dir que aquesta crema no era pas novedosa, ja que a Barcelona s'havia instaurat una tradició continuada de 74 anys d'incendis: però el 1835 hom s'adreçava gairebé exclusivament als convents i no pas a l'església secular. El 1909, hom no distingia entre esglésies i convents. Es repetien, però, les escenes anticonventuals: la premsa d'ordre va treure (en treu ara, fins i tot) gran profit de les mòmies de monges desenterrades i passejades pels carrers fins a deixar-les de qualsevol manera. Les històries de soterraments en vida i d'esquelets d'infants corrien per tot Barcelona. El 1909 també és diferent del 1936 en un sentit: el nombre de capellans morts durant la Setmana Tràgica fou de 3.
- el 27 de juliol Barcelona ja era en mig d'una revolta aparentment espontània. En les altres ciutats catalanes la vaga era seguida de forma irregular, però no hi havia una situació insurreccional. D'altra banda, el comitè de vaga de Barcelona havia esperat debades que la vaga s'estengués a Espanya.
- des del Ministeri de Governació, Juan de la Cierva qualificava els fets de Barcelona de "revolta separatista", mentre que els dirigents republicans, socialistes i sindicalistes atribuïen el descontrol de la revolta a l'agitació anticlerical dels caps lerrouxistes. El dimecres 28, la situació començava a canviar. El caire pres per la revolta havia allunyat ja molts participants inicials. I els reforços que tot just arribaven a la guarnició militar de Barcelona servien per desencadenar una forta repressió.
- fins el divendres dia 30, però, resistiren focus insurreccionals.
- el dilluns 2 d'agost, les autoritats militars donaven la situació per pacificada i comunicaven un balanç de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre. Les víctimes civils s'han avaluat en prop d'un centenar de morts i molts centenars més de ferits.
La repressió continuà durant les setmanes següents, i s'adreça al tancament de la premsa d'esquerres que s'havia significat en el moviment contra la guerra, a la clausura de centres obrers, al tancament d'escoles laiques (a les quals s'acusava del caràcter anticlerical de la revolta), etc. El nombre de processats fou de 2.000, part d'ells per la jurisdicció militar que imposà desenes de condemnes a mort i n'executà cinc el 13 d'octubre de 1909.
- Tràgica, roja i gloriosa. Una setmana de 1909, cicle d'activitats que ha realitzat l'Institut Català d'Antropologia en les darreres setmanes.
- La setmana tràgica, al blog Vita Moleskine.
- Setmana Tràgica: crònica documental, a la web de l'Ajuntament de Barcelona.
- Setmana Tràgica, a la web de l'Observatori de la Vida Quotidiana.
- I Jornades Internacionals sobre el conflicte marroquí i la Setmana Tràgica, maig de 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada