Pensàvem fa unes setmanes que l'estiu i la tardor anaven a quedar marcats per dues iniciatives legislativa populars. Una, encarada al Parlament de Catalunya, proposava fer el 12 de setembre del 2010, una consulta popular sobre si hom era d'acord amb la constitució d'un estat independent membre de la UE i bla, bla, bla. L'altra, encarada al Congreso de los Diputados [de España], proposaria que es garantís la recepció dels anomenats canals autonòmics a tot el territori estatal. La primera ha topat amb la negativa de la Mesa del Parlament i ha quedat en punt mort. Aquesta negativa, juntament amb el fet que TV3-TV3 s'hagi deixat de veure a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, ha estat justificada, respectivament, pels reponsables del pentapartit i del tripartit sota la cantarella que "cal respectar la legalitat". Val a dir que ni la ILP era il·legal ni tampoc no és tan clar que fos il·legal l'emissió de TV3-TV3 a Balears. Però no és aquesta la qüestió: suposem que fossin il·legals. Llavors, per exemple, podríem fer com Vicent Partal i, demanar-nos, "si els partits que els protagonitzen ens diuen que cal respectar la legalitat mentre ells detenen el poder, per què invoquen la voluntat de subvertir-la com a bandera electoral per a arribar-hi? Ho demane".
La qüestió és, evidentment, retòrica. Però aprofitarem per viatjar a la terra del pentapartit original: del Pentapartito. Entre el 1980 i el 1992, durant els darrers anys de la Primera (Segona) República Italiana, el Pentapartito restà en el poder. Hi era tothom. O gairebé tothom: per l'esquerra, hom excloïa el Partito Comunista Italiano, per la dreta, el Movimento Soziale Italiano, i per l'esquerra el Partito Radicale Italiano. Com veieu, en aquella època sense margarides ni popolos, els noms dels partits italians eren avorridíssims. No pas menys avorrits eren els noms dels cinc partits: la Democrazia Cristiana, el Partito Sozialista Italiano, el Partito Socialista Democratico Italiano, el Partito Repubblicano Italiano, el Partito Liberale Italiano. Era un pentàgon formidable. A la dreta, la DC i el PLI; a l'esquerra, el PSDI i el PSI; en el centre, el PRI. Entre els partits religiosos, la DC (catòlica), llavors monolítica; i els altres quatre, la "maggioranza laica". Entre els partits de tradició "burgesa", la DC, el PLI i el PRI; entre els partits de tradició "proletària", el PSI i el PSDI. Hom entenia els votants de la DC i del PSI, però qui podia votar al PRI, el PLI i el PSDI? Aquest és un dels misteris del Pentapartito. Però la combinació de partits laics i religiosos, de partits d'esquerres i de dretes, de partits burgesos i proletaris, de partits corruptes i corruptors, feia que els vots de la majoria d'italians anessin a parar a un únic centre de poder. Altrament, els Berlinguer, els Natta, etc., haurien picat a les portes.
En el cas del Principat estatutari, l'eix polític-religiós "confessionalisme-laïcisme" es veu substituït per un eix nacionalitari. Altrament, el pentapartit principatí té una estructura similar: 2 partits grans i 3 comparses. De les comparses, una és el PP (que, com el PLI, és més de dretes que CiU-DC i de signe contrari en el "segon eix polític"); una altra és ERC i una altra és ICV-EUiA. No obstant, el Pentapartit és una mena de "outer party": en el rovell trobem el Tripartit (PSOE-ERC-ICV/EUiA), l'inner party. Encara que això és circumstancial.
Efectivament, poques diferències hi ha en l'interior del Pentapartito. Però, n'hi ha. Per això en temps de CiU, TV3-TV3 si es veia al País Valencià o a les Illes o a la Catalunya Nord o fins ben entrat Aragó. També en temps de CiU, en el 1990, es va produir aquella declaració autodeterminista del Parlament de Catalunya. Poca cosa, direu, però Craxi no era Andreotti.
El cas, però, és que arriba la campanya electoral i tothom va amb promeses:
- el PP promet que se saltarà la legalitat tan tolerant amb els matrimonis homosexuals, l'avortament, la immigració i la immersió lingüística. Després no fa res (no cal, la immersió lingüística, l'únic que realment li fa oi de debò, ja es mor tota sola).
- CiU promet sostres més alts i procediments polítics à la Prat de la Riba (la força del segell). Després, a l'hora de la veritat (1980-2003), de res o poca cosa (TV3 i els Mossos d'Esquadra es feren més, malgrat, que per Pujol).
- el PSC-PSOE promet, i quan promet és garantia que no farà.
- ERC promet la independència pel 2012, i després vota en contra de fer-hi una consulta dos anys abans de la fatídica data.
- ICV/EUiA promet una esquerra de debò, i després fa l'esquerra de tripartit.
Cadascú fa promeses de cara a la seva galeria. Ben àmplies. Si no les fessin, els índexs de participació no arribarien al 30%. I llavors haurien de fer com en Khamenei o en Jeb Bush, omplir les caselles.
Són grandíssims embuts, que recullen un 40-50% de les gotes de pluja i les vehiculen per servir els interessos de potser un 0,1% de les citades gotes. Quin efecte meravellós de concentració! Per això han de prometre il·legalitats i després cenyir-se a la legalitat que han creat ells. Cada quatre anys, com les plantes del Sahara, brollen i venen fum. I un 40-50% els compra. Aquest darrer és el miracle autèntic del Pentapartit del segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada