La revolució islàmica de 1979 no es va dir revolució per casualitat. Hom cooptava les connotacions "progressistes" i "socialistes" del terme "revolució" per posar-lo al servei d'un projecte nacional que es revestia de religiós per tal de "superar" totes les divisions que hi havia en l'Iran dels Pahlavi (divisions de classe, divisions nacionals, divisions regionals, divisions d'orientació econòmica, etc.). Fins i tot recorda al sistema polític soviètic (o el de les democràcies populars) el fet que la suprema magistratura de la República Islàmica d'Iran sigui "compartida" per un Líder de la Revolució (Rahbare Enqelab) i un President de la República, exactament com, per exemple, mentre Stalin era "simplement" secretari general del Partit Comunista Bolxevic, la presidència de la Unió Soviètica corresponia a un discretíssim Mikhail Kalinin (i tan discretíssim devia ser quan va ser dels pocs capdavanters del 17 que va sobreviure a les purgues). La idea d'aquesta divisió era mantenir una teòrica separació entre els afers quotidians (que recauen en el President del Consell de Ministres) i els afers constitutius (que recauen en el President del Consell d'Estat o en el President del Politburó o Consell Revolucionari que pertoqui).
De totes formes, la Constitució de la República Islàmica d'Iran no deixa dubtes de la primacia del Líder de la Revolució. El Líder de la Revolució és un càrrec factualment vitalici, ocupat primer per Khomeini i, després, per Ali Khamenei. És elegit per l'Assemblea d'Experts, integrada 86 mujtahid, capaços d'interpretar de forma independent els principis de la llei islàmica. A la pràctica aquests llocs són reservats a una casta sacerdotal, no del tot impermeable, però sí clarament basada en el llinatge, i naturalment exclusiva de xiites duodecimans. D'aquesta Assemblea d'Experts surt el Consell de Guardians que lliga curt els marges del "pluralisme polític", car té potestat per revisar prèviament les candidatures a l'Assemblea Legislativa i a la Presidència de República, tasques que, en l'estat espanyol, corresponen, gràcies a la Llei de Partits, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional en santa comandita. Diguem, però, que de moment l'estat espanyol té una màniga més àmplia que l'estat iranià.
No obstant el control de l'Assemblea d'Experts, la idea de la República Islàmica d'Iran és permetre prou diversitat política com perquè hi hagi una arena on dirimir les diferències entre els diversos sectors dirigents. Tal és el cas de les eleccions a President. La victòria de Mahmud Ahmadinejad el juny del 2005 fou qualificada de "sorprenent" ja que els mitjans (iranians i no-iranians) havien suposat la victòria de l'ex-president Rafsanjani. Ahmadinejad, a diferència dels anteriors presidents (el "moderat" Khatami i l'"oficialista" Rafsanjani), no és cap "clergue" xiita ni cap "teòleg", però fa bona la dita de més papista que el papa. Per a Ali Khamenei, la victòria d'Ahmadinejad era una manera d'atemorir els seus opositors amb un líder populista i alhora mostrar al poble que no era cert que el govern fos reservat a la casta clerical. Per a molts dels seus votants, Ahmadinejad era una garantia contra determinades reformes en el camp social i econòmic, propugnades i realitzades durant l'era Khatami. Justament les relacions clientelars havien estat la clau de l'èxit previ d'Ahmadinejad com a batlle de Teheran.
Quatre anys després la reelecció d'Ahmadinejad era esperable. El que no ho era tant és que Ahmadinejad depassés la xifra de 24 milions de vots (un 53% del cens). El seu rival en aquestes eleccions era Mir-Hussein Musavi, també laic com Ahmadinejad, però més independent de Khamenei i amb certa olor de reformisme. Musavi ha denunciat directament un frau electoral de proporcions gegantines. No és estrany, doncs, que el ressentiment contra Ahmadinejad per la inoperància del seu govern davant dels problemes socials hagi esclatat d'una manera contundent a Teheran. I la identificació d'Ahmadinejad amb els sectors populars és la que anima als "contramanifestants".
Ali Khamenei s'ha afanyat a dir que els resultats són un "veredicte de Déu", que traduït vol dir que aquesta se l'hauran d'empassar els seus crítics. A més, si les protestes anessin a més, tampoc no tindria res a tèmer, gràcies a l'efecte pantalla que té un sempre carismàtic Ahmadinejad. Per això justament serveixen els Presidents dels Consells de Ministres, perquè la gent pugui dir "Visqui el rei i mori el mal govern".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada