Les mobilitzacions a Teheran, tant les dels "partidaris" de Musavi com, en menor mesura, les dels "partidaris" d'Ahmadinejad, amenacen de fer saltar pels aires la "unitat nacional" tan defensada per Ali Khamenei. L'èxit de Khamenei, però, és clar. Sense el treball de 30 anys dels dirigents clericals de la revolució islàmica, avui alguns partidaris "secularistes" de Musavi i alguns partidaris "nacionalistes" d'Ahmadinejad haurien pogut fer causa comuna i enviar a pastar fang als partidaris "neoliberals" de Musavi i als partidaris "feixistes" d'Ahmadinejad. Val a dir, però, que el que passa a Teheran, té un fidel reflex en el que s'esdevé a Iran i, en general, a tot el món. Sense una organització clara, les masses populars es veuen obligades a la indiferència (opció majoritària) o a adherir-se a tal o tal figura messiànica. Les victòries electorals d'Ahmadinejad, tant la del 2005 com la del 2009, són un frau. Però no tant un frau en les urnes (fora de l'engruiximent de les xifres de participació electoral) com un frau entre allò que porta la gent a votar Ahmadinejad i allò que farà Ahmadinejad en el govern.
És espectacular veure, doncs, com la premsa d'esquerres de tot el món es divideix entre "ahmadinejadistes" i "antiahmadinejadistes". Hi ha una certa esquerra sempre veu Velascos-Alvarados per tot arreu. És la mateixa esquerra que, en l'època de la puixança d'Ali Khamenei en la segona meitat dels 1980, deia: "goita, és un clergue d'esquerres, ja que va estudiar a la Universitat Patrice Lumumba de Moscou". També Musavi, a principis dels 1990, era assenyalat com la gran promesa de l'esquerra iraniana. I suposo que els criteris que va fer servir aquesta determinada esquerra per "saludar" la victòria d'Ahmadinejad el 2005 eren els següents: 1) no és un clergue professional, una mica beatot, això és tot; 2) té la pell molt més fosca que no Khomeini, Khamenei, Khatami o Rafsanjani i és molt més hirsut; 3) ergo, és el representant que durà la revolució islàmica pels camins de la revolució social, i bla, bla, bla. És una llàstima que Juan Posadas no sigui entre nosaltres: segurament Posadas ens diria que Iran ja és un estat obrer (degenerat, és clar, però obrer) i que l'únic que hi ha en disputa és si el degenera una miqueta més en Musavi o en Khamenei-Ahmadinejad.
Dit això, és comprensible que gairebé totes les forces de l'esquerra iraniana se sentin esperonades pels fets de Teheran. I és obligat que denunciïn la repressió policial.
Però la situació per a l'esquerra no-iraniana és diametralment diferent. Teheran és avui, entre d'altres coses, també una lluita entre blocs imperialistes. I és així com cal llegir les declaracions de Moscou o de Beijing, o les de Praga, Brussel·les o Washington. Bàsicament hi ha dues posicions:
- l'hiperimperialisme nord-americà, de moment, juga la carta de la prudència. No té gaire a guanyar a curt termini i sí quelcom a perdre, si s'implica massa en la batalla de Teheran. Per això, és normal que el protagonisme diplomàtic sigui cedit a la presidència txeca de la Unió Europea.
- els "aspirants", de moment, juguen la carta de declaracions en pro d'Ahmadinejad. Així s'ha manifestat de forma clara la diplomàcia veneçolana, que denúncia la intromissió "internacional" en els afers "interns" d'Iran. També Brasil ha fet unes declaracions anàlogues, encara que de to una mica més neutre. La diplomàcia xinesa i la diplomàcia russa s'han pres el seu temps, i han acabat per dir-hi la seva. Bàsicament, des de Beijing hom denuncia els intents o temptacions occidentals de promoure una revolució "de color" a Iran, és a dir una revolució a l'estil de la "revolució taronja" de Ucraïna o la "revolució llimona" de Kirgízia.
La diplomàcia xinesa feia un paral·lel entre Teheran i Bangkok. A Tailàndia, els colors enfrontats són el groc i el vermell i, implícitament, els xinesos atribuïen el groc a Musavi (és a dir, el color de les classes mitjanes, aclaparades pels impostos) i el vermell a Ahmadinejad (és a dir, el color de les classes populars, necessitades de welfare). És curiós aquest esquema de divisió, ja que és justament el que promouen els "pundits" pro-republicans als Estats Units (un Partit Republicà "groc" en favor d'un Obama "vermell" que duria la Unió al camí del social-welfarisme, etc., etc., etc.). Però és evident que el que més preocupa a la diplomàcia xinesa, és el destí de la producció petroliera d'Iran. Un afebliment d'Iran i, de retruc, de l'OPEC, podria ser aprofitat pels Estats Units i la Unió Europea per posar energèticament contra les cordes la Xina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada