diumenge, 8 d’agost de 2010

A cada circumscripció, els seus candidats

Com és sabut, en les eleccions de novembre del 2010 al Parlament del Principat, com en les eleccions prèvies del 1980, 1984, 1988, 1992, 1995, 1999, 2003 i 2006, regirà la legislació espanyola en matèria electoral. Cal no enganyar-se. És cert que el País Valencià i les Illes Balears sí disposen de legislació pròpia. I és cert que aquesta legislació pròpia regula la representació territorial de les Corts Valencianes (per “territorial” entenem “provincial”) i del Parlament Balear. Però també és cert que la legislació electoral bàsica és la determinada per la Constitució espanyola i per la Llei de Règim Electoral General (aprovada per les Corts espanyoles). Tampoc no cal posar-se pedres al fetge per això. El Parlament autonòmic és un parlament de fireta, amb lleis fàcilment impugnables i amb unes atribucions perfectament homologables a les de les regions de les repúbliques francesa i italiana. A un Parlament espanyol, com és el Parlament del Parc de la Ciutadella li correspon una legislació espanyola. En aquest sentit, el Parlament de la Ciutadella no ha trobat mai el moment d’aprovar una legislació específica. Per tant, vigeix el sistema actual de repartiment dels 135 escons, dels quals uns 85 són escollits per la demarcació de Barcelona.



Dir “demarcació” de Barcelona o “circumscripció” és un eufemisme. Caldria dir “província” i prou. Ara, d’acord amb la Llei de Vegueries, potser fins i tot, amb el permís del Tribunal Constitucional d’Espanya i de la seva sucursal de Garanties Estatutàries, podríem parlar de la “Vegueria de Barcelona”. Però, en un cas com l’altre, tenim la província tal com la va definir el ja antic decret de Javier de Burgos. La Regió de Barcelona (amb el Barcelonès, el Maresme, el Vallès i el Baix Llobregat), conjuntament amb part dels antics comtats d’Osona i de Berga, i de la major part del Penedès, constitueixen una Província que ha superat totes les amenaces d’absolutistes, de federalistes, de cambonistes, de macianistes, de psuqueros, de convergents i de tristpartits. Trasmudada en una “agrupació de municipis”, encara el segle XXI amb la frescor del 1830.



Fos com fos, la circumscripció de Barcelona és la circumscripció que elegeix diputats al Parlament (uns 85), diputats al Congrés espanyol (uns 33, si no vaig malfixat) i senadors al Senat espanyol (uns 4). Això vol dir que la “limitació del 3%” per prendre representació sí té uns efectes en aquesta circumscripció tan nombrosa, però alhora garanteix la representació a les llistes que obtinguin el 4%, el 5%, etc.



Degut a l’heterogeneïtat demogràfica de la dita província, és evident que les eleccions s’elegeixen en l’àrea metropolitana de Barcelona. Això vol dir que la ponderació de la qual “gaudeixen” Girona, Lleida o Tarragona, no és pas “gaudida” a Vic, a Manresa o a Igualada.



Per tot plegat, és comprensible que no hi hagi hagut gaire “sentiment provincial” ni tan sols en les etapes més forçades del “franquisme”. Descomptant determinats rengles del PSC-PSOE que campen pels organismes de la Diputació provincial, per a la resta de “ciutadans provincials” la cosa queda llunya.



Tot i amb tot, fa unes quantes hores hi havia la proposta d’un determinat partit d’omplir les llistes de Barcelona amb “personalitats” dels Països Catalans no necessàriament nascudes o residents en aquesta nostra província. És un bon senyal que la reivindicació de la nació completa tingui un espai en la propaganda electoral.



Legalment no hi ha cap limitació al fet d’ésser elegit per una circumscripció en la qual hom no resideix. Però fa lleig. Fa lleig especialment quan s’omplen indegudament llistes en les eleccions municipals, amb gent que no ha sollat mai la terra a la qual volen representar.



Allò que cal, més aviat, és que tots els candidats tinguin al cap quina és la seva nació, que no és ni la província de Barcelona ni la comunitat autònoma a la qual és adscrita aquesta província. I que, a més, facin esforços envers la integració política dels Països Catalans. La intenció, però, és bona, i cal saludar l’anunci de l’Ignasi Llorente (ERC).