dimecres, 11 d’agost de 2010

La paradoxa d’Orbán Viktor: o per a què serveixen els governs ‘socialdemòcrates’

Fa un parell de dies, The Guardian publicava un article de Mark Weisbrot elogiós de la política econòmica duta a terme per Viktor Orbán d’ençà de la victòria electoral d’abril. El New York Times, en una peça sense signar, afirmava la setmana passada que Orbán encarna “una lluita més àmplia que és d’esperar que es jugui durant el proper any”. I el Financial Times, el mes passat, feia una crida al Fons Monetari Internacional a no deixar passar ni una “als governs que poden ésser temptats de flirtejar amb la disciplina”, en clara referència al govern Orban.

Weisbrot, co-director del Center for Economic and Policy Research, és un exemple d’economista “progressista”. El Financial Times és una tribuna de l’ortodòxia. I el New York Times fa veure que neda racionalment entre les dues aigües.

Però, i Orban?

Orbán Viktor, de 47 anys, nascut el 31 de maig del 1963, es va graduar en dret a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest, el 1987. Després de la universitat va treballar durant dos anys a l’Institut de Capacitació en Gestió d’Explotacions, del Ministeri d’Agricultura i Alimentació. És en aquesta època que esdevé un dels membres fundadors de la Fiatal Demokraták Szövetsége (Fidesz, Aliança de Joves Demòcrates). El Fidesz esdevingué un dels partits de l’oposició legalitzada, adscrit a la Internacional Liberal, i Orbán fou elegit diputat en les eleccions del 1990. L’any següent va rebre una beca de la Fundació Soros, que esmerçà en mig curs al Pembroke College, d’Oxford. De retorn a Hongria, va reforçar el gir cap a la dreta del Fidesz, que així va poder ampliar la seva base electoral. Entre 1990 i 1994, el govern hongarès havia estat encapçalat pel Fòrum Democràtic Hongarès (MDF). Les eleccions del 1994 deixaren el poder a una coalició formada pels socialistes (MSZP), en aliança amb l’SZDSZ. El 1995, el Fidesz es fusionava amb el Partit Cívic (MPP) i canviava l’afiliació liberal per la “democristiana” (Partit Popular Europeu, Internacional Democristiana). És important recordar que, en les eleccions del 1998, Fidesz va denunciar la política d’austeritat dura a terme per la coalició MSZP-SZDSZ. Orbán, al capdavant de Fidesz, va guanyar les eleccions i esdevingué primer ministre als 35 anys. El 2002, el Fidesz va perdre les eleccions i el govern. El 2006, de nou va guanyar la coalició de socialistes i liberals. L’abril del 2010, finalment, el Fidesz i Orbán tornaven al poder.

La nova legislatura s’iniciava amb el decret de doble ciutadania, que permet l’accés a la ciutadania hongaresa de les poblacions magiars d’Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Romania, Ucraïna, etc.

En els darrers mesos, hi ha un terme que ha tornat a posar-se d’ús entre la dreta hongaresa: “orbanofòbia”. Els denunciadors de l’orbanofòbia la detecten, òbviament, entre els partidaris de l’MSZP i de l’SZDSZ. La perceben també en les declaracions incendiàries de les autoritats eslovaques (que amenacen de retirar la ciutadania eslovaca als qui sol·licitin la ciutadania hongaresa).

Però també hi ha orbanofòbia en altres rodals. En una data com el gener del 2007, quan Orbán era, simplement, el cap de l’oposició, The Economist el posava a parir i en denunciava “el populisme cínic” i les “seves polítics de mistificació”, que qualificava d’autoritàries i socialistitzants. Curiosament, en aquella època, el govern era en mans d’una coalició encapçalada pels socialistes (MSZP), ja força desgastada.

A començaments del passat juliol, el govern Orbán anunciava un nou impost sobre les entitats financeres, amb el qual preveia uns ingressos per als propers dos anys de 855 milions de dòlars. El govern Orbán afirmava que aquesta era la manera de contribuir al redreçament econòmic, i no pas amb noves retallades de la despesa pública, tota vegada que el sector financer mostra una clara recuperació que no es detecta en l’economia productiva. De fet, en la darrera legislatura del MSZP-SZDSZ, el dèficit públic havia baixat del 9% a menys del 4% del PIB. Per tant, segons el govern Orbán, el problema no és pas el dèficit públic, sinó l’alta taxa d’atur (que, entre el 2007 i 2010, ha pujat del 7% al 12%) i el creixement zero de l’economia.

No és estrany, doncs, que el 17 de juliol el Fons Monetari Internacional i el govern Orbán trenquessin les negociacions sobre nous ajuts de l’FMI.

El govern Orbán, mentrestant, havia obert una altra línia de discussió, al voltant de les taxes d’interès (situades en un 5,25%). El caràcter independent del Banc Central hongarès impedeix al govern Orbán de decretar una baixada de les taxes d’interès que encoratgi les inversions. Però, ni que fos simbòlicament, el govern Orbán sí que ha pogut retallar el salari del governador del Banc Central, Simor Andras en un 75%.

Es tracta d’un gest populista, certament. Però Weisbrot assenyala que “és irònic que un govern de centre-dreta a Hongria” mostri més gestos que no pas els governs “socialistes” de Grècia o d’Espanya. O el govern socialista-liberal d’Hongria, sense anar més lluny. No és tan paradoxal com això. Tard o d’hora, Orbán tornarà a desgastar-se. I llavors el MSZP tornarà al poder. Orbán, que és encara jove, podrà repetir aquest cicle d’opositor i governant i ampliarà la col·lecció d’articles negatius de The Economists, ja sigui en nom de la inviolabilitat de les fronteres del Tractat de Trianon o de la completa independència del Banc Central hongarès.