Des de l'any 1971 quan Nixon (el més socialista dels presidents nord-americans segons Milton Friedman) va retallar el darrer vincle del dòlar amb el patró or, hom ha viscut una època que es resisteix a la liquidació. Als Estats Units creixen les veus que defensen l'abolició de la Federal Reserve i que sigui el Congrés qui manegui directament els dòlars. I més enllà dels guillats survivalistes creix la falera d'emmagatzemar or com a valor segur. No cal dir que guillats i no-guillats passen per alt que la dolarització de l'economia planetària responia a unes necessitats creixents de financialització. O, dit d'una altra manera, que esclatada la bombolla financera, els "conservadors" no tindran més remei que generar-ne una altra i aviat.
Sense qüestionar, doncs, el fet més greu de la desvinculació dels diners respecte del mercat de mercaderies i serveis reals (dedicat a la satisfacció directa de necessitats subjectives), al llarg de les darreres dues setmanes han crescut les veus que sí qüestionen el paper del dòlar i demanen una "moneda global". Xina i Rússia han estat les veus cantants en proposar que el Fons Monetari Internacional faci una feina de combinació de diferents divises que facin el paper de "moneda global" en substitució de la referència gairebé única al dòlar. Obama ja ha dit que d'això res de res. I les banderes patriòtiques als EUA s'apleguen ara sota el dòlar, amb o sense Reserva Federal.
dimarts, 31 de març del 2009
dilluns, 23 de març del 2009
Per què parlen de Kosovo quan volen dir Catalunya?
The Spanish government, which is trying to rein in secessionist movements in the Basque region and Catalonia, does not recognize Kosovo as a sovereign nation (Victoria Burnett: The New York Times, March 20, 2009, on page A8 of the New York edition).
No són pocs els analistes internacionals que atribueixen gairebé exclusivament als "Basque and Catalan secessionist movements" el fet que el Reino de España no reconegui la Република Косово/Republika Kosovo. Amb un any després de la proclamació de la independència, és evident que la diplomàcia kosovar encara té alguns deures pendents. En el mapa mundial d'intercanvi de cromos entre Kosovo i Abjàsia i Ossètia del Sud, és evident que al "bloc occidental" no li agrada gens que Kosovo no tingui un reconeixement universal. Deixant el cas de Sèrbia, Rússia i d'altres països de tradició ortodoxa, l'aparició d'Espanya (i Andorra) en la llista de "no-reconeixedors" no és vista amb bons ulls.
Des de Kosovo s'ha considerat irregular la presència de tropes espanyoles donada l'atitud de la diplomàcia espanyola.
I ara ha aparegut tot un sainet d'enfrontament entre el Ministeri de Defensa espanyol (encapçalat per CC) i el Ministeri d'Afers Exteriors (encapçalat per Moratinos). La retirada de tropes espanyoles ha disgustat i molt a l'Administració Obama. En Zapatero és un retirador de tropes, deuen pensar:
- després de l'11-M de 2004, en agraïment als islamistes, deuen pensar, es va enretirar d'Irac.
- després de la proclamació de la independència de Kosovo de 2008, ara vol retirar-se d'un altre lloc.
Els analistes, però, hauran de notar que una i l'altra retirada obeeixen a la feblesa estructural de l'estat espanyol. En el 2004 el resultat electoral s'explica en bona mesura per la por horrorosa que tingué l'electorat català davant d'una victòria aclaparadora del PP (recordem que el 14-M ni la CNT no gosà de clavar enganxines pro-abstenció). I ara si no reconeix a Kosovo és perquè el govern Zapatero no vol crear precedents... I el millor de tot és que el secessionisme basc i català és poc més que un espectre, amb un suport popular notable, sí, però ple de contradiccions de tota mena que el fan del tot inefectiu.
La diplomàcia espanyola ara renegocia que la retirada de Kosovo es compensi amb noves aportacions en les aventures colonials del Carib, d'Àfrica o de l'Àsia meridional. I arribem a Afganistan que, al pas que va la història, no vol limitar-se a ser la tomba de la Unió Soviètica.
No són pocs els analistes internacionals que atribueixen gairebé exclusivament als "Basque and Catalan secessionist movements" el fet que el Reino de España no reconegui la Република Косово/Republika Kosovo. Amb un any després de la proclamació de la independència, és evident que la diplomàcia kosovar encara té alguns deures pendents. En el mapa mundial d'intercanvi de cromos entre Kosovo i Abjàsia i Ossètia del Sud, és evident que al "bloc occidental" no li agrada gens que Kosovo no tingui un reconeixement universal. Deixant el cas de Sèrbia, Rússia i d'altres països de tradició ortodoxa, l'aparició d'Espanya (i Andorra) en la llista de "no-reconeixedors" no és vista amb bons ulls.
Des de Kosovo s'ha considerat irregular la presència de tropes espanyoles donada l'atitud de la diplomàcia espanyola.
I ara ha aparegut tot un sainet d'enfrontament entre el Ministeri de Defensa espanyol (encapçalat per CC) i el Ministeri d'Afers Exteriors (encapçalat per Moratinos). La retirada de tropes espanyoles ha disgustat i molt a l'Administració Obama. En Zapatero és un retirador de tropes, deuen pensar:
- després de l'11-M de 2004, en agraïment als islamistes, deuen pensar, es va enretirar d'Irac.
- després de la proclamació de la independència de Kosovo de 2008, ara vol retirar-se d'un altre lloc.
Els analistes, però, hauran de notar que una i l'altra retirada obeeixen a la feblesa estructural de l'estat espanyol. En el 2004 el resultat electoral s'explica en bona mesura per la por horrorosa que tingué l'electorat català davant d'una victòria aclaparadora del PP (recordem que el 14-M ni la CNT no gosà de clavar enganxines pro-abstenció). I ara si no reconeix a Kosovo és perquè el govern Zapatero no vol crear precedents... I el millor de tot és que el secessionisme basc i català és poc més que un espectre, amb un suport popular notable, sí, però ple de contradiccions de tota mena que el fan del tot inefectiu.
La diplomàcia espanyola ara renegocia que la retirada de Kosovo es compensi amb noves aportacions en les aventures colonials del Carib, d'Àfrica o de l'Àsia meridional. I arribem a Afganistan que, al pas que va la història, no vol limitar-se a ser la tomba de la Unió Soviètica.
divendres, 20 de març del 2009
L'altre monstre d'Amstetten
It is ironic,He is 73 & will probably be looked after a lot better than most elderly people of his age;at enormous cost to the public purse.Law abiding persons would not hope to obtain any of the benefits he is about to receive.So he has lost his freedom,what is the use of freedom to some honest elderly person who is struggling to keep body & soul together on a less than sufficient income?It seems so unjust that this monster should get off so lightly.I do not believe in the hereafter,but I sometimes wish their were so that these evil doers could reap their just desserts. - Ronald Whitten, Chesterfield England
Ronald Whitten comentava així un article de Dave Hill. Hill ha seguit des d'Àustria el recent judici contra Fritzl, un home que mantingué segrestada la seva filla i la violà repetidament durant una mà d'anys, a banda de mantenir també segrestats i sota un maltractament en algun cas mortal al fills que va tindre d'aquesta relació.
A Amstetten es queixen de la mala fama que els ha fet guanyar el seu veí. No obstant, segurament, a Amstetten, i a qualsevol localitat al llarg i ample d'aquest continent, hi ha altres monstres. Són monstres com els descrits de Whitten, gent de 70, 75 i 80 anys, que mai no va van violar pràcticament ningú i que ara potser es podreixen per malviure d'una irrisòria pensió (o de no-pensió). Els periodistes desplaçats a Àustria tindrien un bon material. Entrevistar algun d'aquests altres monstres d'Amstetten (preferiblement, homes o dones sols, sense fills coneguts), complementat amb fotografies i amb gràfics sobre la ingesta alimentària, el nivell d'higiene, etc. I comparar-lo amb Fritzl.
Amb l'edat hom perd facultats mentals. Si tots els Ronalds Whittens fan comptes podem passar-ho molt i molt malament.
Ronald Whitten comentava així un article de Dave Hill. Hill ha seguit des d'Àustria el recent judici contra Fritzl, un home que mantingué segrestada la seva filla i la violà repetidament durant una mà d'anys, a banda de mantenir també segrestats i sota un maltractament en algun cas mortal al fills que va tindre d'aquesta relació.
A Amstetten es queixen de la mala fama que els ha fet guanyar el seu veí. No obstant, segurament, a Amstetten, i a qualsevol localitat al llarg i ample d'aquest continent, hi ha altres monstres. Són monstres com els descrits de Whitten, gent de 70, 75 i 80 anys, que mai no va van violar pràcticament ningú i que ara potser es podreixen per malviure d'una irrisòria pensió (o de no-pensió). Els periodistes desplaçats a Àustria tindrien un bon material. Entrevistar algun d'aquests altres monstres d'Amstetten (preferiblement, homes o dones sols, sense fills coneguts), complementat amb fotografies i amb gràfics sobre la ingesta alimentària, el nivell d'higiene, etc. I comparar-lo amb Fritzl.
Amb l'edat hom perd facultats mentals. Si tots els Ronalds Whittens fan comptes podem passar-ho molt i molt malament.
dijous, 19 de març del 2009
El laberint de Lavrentin Saura
La tancada que protagonitzen els estudiants anti-Bolonya a l'Edifici Històric (hollywoodià neogòtic d'Elies Rogent) de la Univiersitat de Barcelona constitueix un gra en el cul per a l'ombra nefasta de govern instal·lada en l'antic Palau de la Diputació de la Plaça Sant Jaume. En la propaganda de coloraines de la recuperació econòmica, el coneixement i els bio-hubs tenen el mateix poder taumatúrgic que hom atribueix als bail-outs del Montilla de l'ex-White House. I, és clar, que algú protesti contra algun aspecte d'aquesta propaganda de coloraines, fa mal. Des del mitjans de comunicació propers al PsoE i des dels opinadors que hi viuen tot ha estat vàlid per combatre als anti-Bolonya: de luddites en amunt. El que no saben és que els luddites trencaven la maquinària no perquè s'oposessin a la maquinària, sinó perquè la maquinària concreta, propietat concreta dels patrons concrets, significava la fi de la seva feina. Els opinadors abstractes poden analitzar abstractament maquinàries, bolonyes i crisis. Per això els paguen.
Bolonyes a banda, el cas és que ahir la policia del tristpartit va fer un paperot a la Plaça Universitat. Fins i tot els anti-anti-bolonya s'han dut les mans al cap. Perquè, és clar, quan Napoleó llençava els gossos aquests mossegaven a parts iguales als "porcs dissidents" com a la resta d'espècies de l'Animal Farm. Periodistes i transeünts, van rebre el mateix, i de vegades més, que els estudiants anti-bolonyesos. Que rebessin els periodistes té un passi, ja que el tristpartit sempre s'ha caracteritzat per la dita que "ulls que no veuen, cor que no dol". Més difícil és interpretar les garrotades a transeünts i vianants. Com que era a mig matí, de ben segur que els vianants devien ser aturats o gent sense feina (o gent de torn de nit o de tarda), gent de malviure, en tot cas, d'acord amb els progre-pihos de la Plaça Sant Jaume.
El cas és que anti-bolonyes i anti-anti-bolonyes (i bolonyes, sense més) se n'adonen que les garrotades no van de Bolonya. Van d'allò que venia a dir el poema de Niemöller i que no ho repetirem prou en el context proto-pre-proto-feixistització en el que potser podríem començar a entrar: primer van quitxar els anti-bolonyes, però jo no vaig dir res car feia oposicions a catedràtic.
El tristpartit, és clar, en darrer terme és un monopartit. També a la Polònia de Jaruzelski, el Partit Obrer Unificat Polonès comptava amb els suport del Partit Democràtic i del Partit Camperol. Quan Saura fou nomenat conseller d'Interior, més d'un i més de dos va parlar del "regal enverinat". Mentre la direcció d'ICV no s'acaba d'enverinar, els que fan entrisme a ICV-EUiA també reben garrotades.
De mentres, han empresonat Enric Duran sense fiança. Això pot equivaldre a dos anys de presó provisional. La qüestió és si, a mesura que creixi la morositat respecte als préstecs bancaris, la solució seran empresonaments provisionals d'aquest estil o alguna iniciativa més imaginativa. Des de Podem.cat, però, s'assenyalen diferents solucions, que si bé posen pedaços i no qüestionen en darrer terme la distribució de poder, constituirien un altre gra al cul pels buròcrates del tristpartit.
Bolonyes a banda, el cas és que ahir la policia del tristpartit va fer un paperot a la Plaça Universitat. Fins i tot els anti-anti-bolonya s'han dut les mans al cap. Perquè, és clar, quan Napoleó llençava els gossos aquests mossegaven a parts iguales als "porcs dissidents" com a la resta d'espècies de l'Animal Farm. Periodistes i transeünts, van rebre el mateix, i de vegades més, que els estudiants anti-bolonyesos. Que rebessin els periodistes té un passi, ja que el tristpartit sempre s'ha caracteritzat per la dita que "ulls que no veuen, cor que no dol". Més difícil és interpretar les garrotades a transeünts i vianants. Com que era a mig matí, de ben segur que els vianants devien ser aturats o gent sense feina (o gent de torn de nit o de tarda), gent de malviure, en tot cas, d'acord amb els progre-pihos de la Plaça Sant Jaume.
El cas és que anti-bolonyes i anti-anti-bolonyes (i bolonyes, sense més) se n'adonen que les garrotades no van de Bolonya. Van d'allò que venia a dir el poema de Niemöller i que no ho repetirem prou en el context proto-pre-proto-feixistització en el que potser podríem començar a entrar: primer van quitxar els anti-bolonyes, però jo no vaig dir res car feia oposicions a catedràtic.
El tristpartit, és clar, en darrer terme és un monopartit. També a la Polònia de Jaruzelski, el Partit Obrer Unificat Polonès comptava amb els suport del Partit Democràtic i del Partit Camperol. Quan Saura fou nomenat conseller d'Interior, més d'un i més de dos va parlar del "regal enverinat". Mentre la direcció d'ICV no s'acaba d'enverinar, els que fan entrisme a ICV-EUiA també reben garrotades.
De mentres, han empresonat Enric Duran sense fiança. Això pot equivaldre a dos anys de presó provisional. La qüestió és si, a mesura que creixi la morositat respecte als préstecs bancaris, la solució seran empresonaments provisionals d'aquest estil o alguna iniciativa més imaginativa. Des de Podem.cat, però, s'assenyalen diferents solucions, que si bé posen pedaços i no qüestionen en darrer terme la distribució de poder, constituirien un altre gra al cul pels buròcrates del tristpartit.
dilluns, 16 de març del 2009
I si fessin circumscripció única en les eleccions al Congrés dels Diputats d'Espanya?
L'informe del Consell d'Estat d'Espanya sobre qüestions electorals ha començat a moure opinadors com Vicent Partal.
Imaginem, per un moment, que es fes realitat el somni expressat pel (no-)nacionalisme espanyol. Un somni inconstitucional, és clar, però d'una part relativament reformable de la Constitució. La circumscripció electoral és la província, diu la Constitució Espanyola de 1978. Bé, de la mateixa forma, que als anys 1980 el PSUC feia campanya per la "província única" (unificació de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona), ara podríem demanar una província única que unifiqués les 50 províncies i 2 ciutats que conformen el "territori espanyol".
Imaginem-ho.
I fem les eleccions de març del 2009 sota aquestes regles (inconstitucionals, per ara) del joc:
- PSOE: 43,87% dels vots. Obté 160 escons (en la realitat actual, en té 169). És a dir, en perdria 9 (un 5%).
- PP: 39,94% dels vots. Obté 146 escons (en la realitat actual, en té 154). És a dir, en perdria 8 (un 5%).
- IU (Izquierda Unida): 3,77% dels vots. Obté 13 escons (en la realitat actual, en té 2). És a dir, en guanyaria 11 (un 550%).
- CiU: 3,03% dels vots. Obté 11 escons (en la realitat actual, en té 10). És a dir, en guanyaria 1 (un 10%).
- PNV-EAJ: 1,19% dels vots. Obté 4 escons (en la realitat actual, en té 6). És a dir, en perdia 2 (un 33%).
- UPyD (Unión, Progreso y Democracia): 1,19% dels vots. Obté 4 escons (en la realitat actual, en té 1). És a dir, en guanyaria 3 (un 300%).
- ERC: 1,12% dels vots. Obté 4 escons (en la realitat actual, en té 3). És a dir, en guanyaria 1 (un 33%).
- BNG: 0,83% dels vots. Obté 3 escons (en la realitat actual, en té 2). És a dir, en guanyaria 1 (un 50%).
- Coalición Canaria: 0,68% dels vots. Obté 2 escons (en la realitat actual, en té 2). És a dir, quedaria igual.
- Nafarroa Bai: 0,24% dels vots. Obté 1 escó. És a dir, també quedaria igual.
- Eusko Alkartasuna: 0,20% dels vots. Obté 1 escó (en la realitat actual, no en té cap).
- Chunta Aragonesista: 0,15% dels vots. Obté 1 escó (en la realitat actual, no en té cap).
És a dir, que els canvis més substancials consistirien en transvasaments d'escons des del PP i el PSOE fins a IU i UPyD. El balanç de forces "d'àmbit estatal" i "d'altres" (323 contra 27) no seria gaire diferent de l'actual (326 contra 24). Més aviat, s'estretaria el marge.
Una opció electoral, és clar, seria exigir un mínim de 5% dels vots en el total estatal. Llavors el Congrés quedaria en:
- PSOE: 183 escons.
- PP: 167 escons.
Curiosament, però, com menys pes tinguessin CiU i ad-làteres en el Congrés espanyol, més obligats es veurien a aprofundir l'estratègia de construcció de Catalunya. Això, o diluir-se en els partits dinàstics per mantenir la menjadora. No obstant això implicaria la desaparició d'un dels mecanismes que els savis pares de la Constitució de 1978 (Solé Tura inclòs) sabien necessari per lligar curt les aspiracions catalanes.
Imaginem, per un moment, que es fes realitat el somni expressat pel (no-)nacionalisme espanyol. Un somni inconstitucional, és clar, però d'una part relativament reformable de la Constitució. La circumscripció electoral és la província, diu la Constitució Espanyola de 1978. Bé, de la mateixa forma, que als anys 1980 el PSUC feia campanya per la "província única" (unificació de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona), ara podríem demanar una província única que unifiqués les 50 províncies i 2 ciutats que conformen el "territori espanyol".
Imaginem-ho.
I fem les eleccions de març del 2009 sota aquestes regles (inconstitucionals, per ara) del joc:
- PSOE: 43,87% dels vots. Obté 160 escons (en la realitat actual, en té 169). És a dir, en perdria 9 (un 5%).
- PP: 39,94% dels vots. Obté 146 escons (en la realitat actual, en té 154). És a dir, en perdria 8 (un 5%).
- IU (Izquierda Unida): 3,77% dels vots. Obté 13 escons (en la realitat actual, en té 2). És a dir, en guanyaria 11 (un 550%).
- CiU: 3,03% dels vots. Obté 11 escons (en la realitat actual, en té 10). És a dir, en guanyaria 1 (un 10%).
- PNV-EAJ: 1,19% dels vots. Obté 4 escons (en la realitat actual, en té 6). És a dir, en perdia 2 (un 33%).
- UPyD (Unión, Progreso y Democracia): 1,19% dels vots. Obté 4 escons (en la realitat actual, en té 1). És a dir, en guanyaria 3 (un 300%).
- ERC: 1,12% dels vots. Obté 4 escons (en la realitat actual, en té 3). És a dir, en guanyaria 1 (un 33%).
- BNG: 0,83% dels vots. Obté 3 escons (en la realitat actual, en té 2). És a dir, en guanyaria 1 (un 50%).
- Coalición Canaria: 0,68% dels vots. Obté 2 escons (en la realitat actual, en té 2). És a dir, quedaria igual.
- Nafarroa Bai: 0,24% dels vots. Obté 1 escó. És a dir, també quedaria igual.
- Eusko Alkartasuna: 0,20% dels vots. Obté 1 escó (en la realitat actual, no en té cap).
- Chunta Aragonesista: 0,15% dels vots. Obté 1 escó (en la realitat actual, no en té cap).
És a dir, que els canvis més substancials consistirien en transvasaments d'escons des del PP i el PSOE fins a IU i UPyD. El balanç de forces "d'àmbit estatal" i "d'altres" (323 contra 27) no seria gaire diferent de l'actual (326 contra 24). Més aviat, s'estretaria el marge.
Una opció electoral, és clar, seria exigir un mínim de 5% dels vots en el total estatal. Llavors el Congrés quedaria en:
- PSOE: 183 escons.
- PP: 167 escons.
Curiosament, però, com menys pes tinguessin CiU i ad-làteres en el Congrés espanyol, més obligats es veurien a aprofundir l'estratègia de construcció de Catalunya. Això, o diluir-se en els partits dinàstics per mantenir la menjadora. No obstant això implicaria la desaparició d'un dels mecanismes que els savis pares de la Constitució de 1978 (Solé Tura inclòs) sabien necessari per lligar curt les aspiracions catalanes.
I tenen la culpa... els videojocs (violents)
Els fets de Württemberg del passat 11 de març són una desgràcia difícilment evitable. De tant en tant, a una persona se li creuen els cables i reparteix a tort i dret. Fins i tot William Morris, en dibuixar l'ideal d'una societat a News from Nowhere (1890), un dels personatges admet la persistència de la violència:
"I withdraw nothing; as I told you, such things will happen. Hot blood will err sometimes. A man may strike another, and the stricken strike back again, and the result be a homicide, to put it at the worst. But what then? Shall the neighbours make it worse still? Shall we think so poorly of each other as to suppose that the slain man calls on us to revenge him, when we know that if he had been maimed, he would, when in cold blood and able to weigh all the circumstances, have forgiven his maimer? Or will the death of the slayer bring the slain man to life again and cure the unhappiness his death has caused?"
En la societat de News from Nowhere, la violència persisteix però en desapareixen els factors estructurals:
In your sense of the word, we have no criminal law either. Let us look at the matter closer, and see whence crimes of violence spring. By far the greater part of these in past days were the result of the laws of private property, which forbade the satisfaction of their natural desires to all but a privileged few, and of the general visible coercion which came of those laws. All that cause of violent crime is gone. Again, many violent acts came from the artificial perversion of the sexual passions, which caused over-weening jealousy and the like miseries. Now, when you look carefully into these, you will find that what lay at the bottom of them was mostly the idea (a law-made idea) of the woman being the property of the man, whether he were husband , father, brother, or what not. That idea has of course vanished with private property, as well as certain follies about the `ruin' of women for following their natural desires in an illegal way, which of course was a convention caused by the laws of private property."
"Another cognate cause of crimes of violence was the family tyranny, which was the subject of so many novels and stories of the past and which once more was the result of private property. Of course that is all ended, since families are held together by no bond of coercion, legal or social, but by mutual liking and affection, and everybody is free to come or go as he or she pleases. Furthermore, our standards of honour and public estimation are very different from the old ones; success in beating our neighbours is a road to renown now closed, let us hope for ever. Each man is free to exercise his special faculty to the utmost and every one encourages him in so doing. So that we have got rid of the scowling envy, coupled by the poets with hatred, and surely with good reason; heaps of unhappiness and ill-blood were caused by it, which with irritable and passionate men - i.e., energetic and active men - often led to violence."
La història ha evidenciat que Morris era excessivament optimista. Cal dir que els seus successors hem treballat i treballem de valent perquè les coses continuïn a pitjor.
Un exemple són els progressistes que, suposadament, són hereus directes de la sensibilitat i compromís de Morris. Lluny d'anar a les causes estructurals, tot ho deixen al sensacionalisme. Quan el psicòpata ja ha caigut, uns altres psicòpates s'alcen per rematar les llibertats en nom de la seguretat. Uns demanen engarjolar totes les persones que responguin al perfil "esquizofrènic". Uns altres demanen prohibir la tinença particular d'armes, fins i tot els ganivets de cuina, a la taula, i ben lligats. I, finalment, hi ha els qui, en resposta a aquesta tragèdia, demanen prohibir els videojocs violents.
Aquests psicòpates de tratjo i corbata, ben empoltronats en càtedres, i sempre amarats d'una suor de set-ciències aspirant a la tirania, no dubten en apel·lar a la situació de pànic que queda després d'una d'aquestes desgràcies. Els mitjans de comunicació, sensacionalistes, ho amplifiquen. A la fi tot queda en no-res, però es prepara el terreny de noves mesures repressores i asfixiants. Justament les mateixes mesures repressores i asfixiants que produeixen una bona part dels malalties mentals i una bona part del desig de revenja violenta. Però, és clar, la culpa la tenen els videojocs violents. No fos cas que algú plantegés si el problema es troba en les estructures educatives, en el sol·lipsisme inherent al model de "família nuclear", en el menyspreu criminal a la salut mental per part de les autoritats sanitàries, etc., etc., etc.
"I withdraw nothing; as I told you, such things will happen. Hot blood will err sometimes. A man may strike another, and the stricken strike back again, and the result be a homicide, to put it at the worst. But what then? Shall the neighbours make it worse still? Shall we think so poorly of each other as to suppose that the slain man calls on us to revenge him, when we know that if he had been maimed, he would, when in cold blood and able to weigh all the circumstances, have forgiven his maimer? Or will the death of the slayer bring the slain man to life again and cure the unhappiness his death has caused?"
En la societat de News from Nowhere, la violència persisteix però en desapareixen els factors estructurals:
In your sense of the word, we have no criminal law either. Let us look at the matter closer, and see whence crimes of violence spring. By far the greater part of these in past days were the result of the laws of private property, which forbade the satisfaction of their natural desires to all but a privileged few, and of the general visible coercion which came of those laws. All that cause of violent crime is gone. Again, many violent acts came from the artificial perversion of the sexual passions, which caused over-weening jealousy and the like miseries. Now, when you look carefully into these, you will find that what lay at the bottom of them was mostly the idea (a law-made idea) of the woman being the property of the man, whether he were husband , father, brother, or what not. That idea has of course vanished with private property, as well as certain follies about the `ruin' of women for following their natural desires in an illegal way, which of course was a convention caused by the laws of private property."
"Another cognate cause of crimes of violence was the family tyranny, which was the subject of so many novels and stories of the past and which once more was the result of private property. Of course that is all ended, since families are held together by no bond of coercion, legal or social, but by mutual liking and affection, and everybody is free to come or go as he or she pleases. Furthermore, our standards of honour and public estimation are very different from the old ones; success in beating our neighbours is a road to renown now closed, let us hope for ever. Each man is free to exercise his special faculty to the utmost and every one encourages him in so doing. So that we have got rid of the scowling envy, coupled by the poets with hatred, and surely with good reason; heaps of unhappiness and ill-blood were caused by it, which with irritable and passionate men - i.e., energetic and active men - often led to violence."
La història ha evidenciat que Morris era excessivament optimista. Cal dir que els seus successors hem treballat i treballem de valent perquè les coses continuïn a pitjor.
Un exemple són els progressistes que, suposadament, són hereus directes de la sensibilitat i compromís de Morris. Lluny d'anar a les causes estructurals, tot ho deixen al sensacionalisme. Quan el psicòpata ja ha caigut, uns altres psicòpates s'alcen per rematar les llibertats en nom de la seguretat. Uns demanen engarjolar totes les persones que responguin al perfil "esquizofrènic". Uns altres demanen prohibir la tinença particular d'armes, fins i tot els ganivets de cuina, a la taula, i ben lligats. I, finalment, hi ha els qui, en resposta a aquesta tragèdia, demanen prohibir els videojocs violents.
Aquests psicòpates de tratjo i corbata, ben empoltronats en càtedres, i sempre amarats d'una suor de set-ciències aspirant a la tirania, no dubten en apel·lar a la situació de pànic que queda després d'una d'aquestes desgràcies. Els mitjans de comunicació, sensacionalistes, ho amplifiquen. A la fi tot queda en no-res, però es prepara el terreny de noves mesures repressores i asfixiants. Justament les mateixes mesures repressores i asfixiants que produeixen una bona part dels malalties mentals i una bona part del desig de revenja violenta. Però, és clar, la culpa la tenen els videojocs violents. No fos cas que algú plantegés si el problema es troba en les estructures educatives, en el sol·lipsisme inherent al model de "família nuclear", en el menyspreu criminal a la salut mental per part de les autoritats sanitàries, etc., etc., etc.
diumenge, 15 de març del 2009
Sic semper tyrannis
Com que no tenim cap Zapruder's film de l'assassinat de Cèsar, escaigut avui fa 2052 anys, ens hem de conformar amb Suetoni, que ens ho explica amb gairebé dos segles de distància:
Assidentem conspirati specie officii circumsteterunt, ilicoque Cimber Tillius, qui primas partes susceperat, quasi aliquid rogaturus propius accessit renuentique et gestu in aliud tempus differenti ab utroque umero togam adprehendit; deinde clamantem: "Ista quidem vis est!" alter e Cascis aversum vulnerat paulum infra iugulum. Caesar Cascae brachium arreptum graphio traiecit conatusque prosilire alio vulnere tardatus est; utque animadvertit undique se strictis pugionibus peti, toga caput obvolvit, simul sinistra manu sinum ad ima crura deduxit, quo honestius caderet etiam inferiore corporis parte velata. Atque ita tribus et viginti plagis confossus est uno modo ad primum ictum gemitu sine voce edito, etsi tradiderunt quidam Marco Bruto irruenti dixisse: καὶ σὺ τέκνον; Exanimis diffugientibus cunctis aliquamdiu iacuit, donec lecticae impositum, dependente brachio, tres servoli domum rettulerunt. Nec in tot vulneribus, ut Antistius medicus existimabat, letale ullum repertum est, nisi quod secundo loco in pectore acceperat.
Vegem, també, la història passada pel sedaç del tàndem Shakespeare-Mankiewicz, quan no feia ni 2000 anys de la mort de l'insigne descendent de Venus:
Assidentem conspirati specie officii circumsteterunt, ilicoque Cimber Tillius, qui primas partes susceperat, quasi aliquid rogaturus propius accessit renuentique et gestu in aliud tempus differenti ab utroque umero togam adprehendit; deinde clamantem: "Ista quidem vis est!" alter e Cascis aversum vulnerat paulum infra iugulum. Caesar Cascae brachium arreptum graphio traiecit conatusque prosilire alio vulnere tardatus est; utque animadvertit undique se strictis pugionibus peti, toga caput obvolvit, simul sinistra manu sinum ad ima crura deduxit, quo honestius caderet etiam inferiore corporis parte velata. Atque ita tribus et viginti plagis confossus est uno modo ad primum ictum gemitu sine voce edito, etsi tradiderunt quidam Marco Bruto irruenti dixisse: καὶ σὺ τέκνον; Exanimis diffugientibus cunctis aliquamdiu iacuit, donec lecticae impositum, dependente brachio, tres servoli domum rettulerunt. Nec in tot vulneribus, ut Antistius medicus existimabat, letale ullum repertum est, nisi quod secundo loco in pectore acceperat.
Vegem, també, la història passada pel sedaç del tàndem Shakespeare-Mankiewicz, quan no feia ni 2000 anys de la mort de l'insigne descendent de Venus:
dijous, 12 de març del 2009
La incultura del sí
Des del Departament d'Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura ens proposa una nova campanya Engsoc. La campanya es diu "Des de l'Aquí No a l'Així Sí". Freedom is slavery. War is peace, etc., etc. Saura es plany del fet que hi hagi tantes i tantes plataformes populars que diuen NO. Que si NO a Bolonya, que si NO a la MAT, que si NO a la Gossera, que si NO a la Incineradora, etc., etc., etc.
És ben propi dels nostres polítics orwel·lianament oceànics el fet següent. Ja no discuteixen la bondat o maldat de projectes concrets. Ja simplement es planyen del fet que (part de) la ciutadania digui NO. Com que no volen entrar a discutir sobre política universitària, energètica, animalística o de residus, posen èmfasi en el NO. "Quins uns esgarriacries i aixafaguitarres els del NO!". "Sempre diuen NO". Amb la qual cosa, tot es pot reduir a una denúncia de la cultura del no o fins i tot, com fan els seus correligionaris neoconservadors als Estats Units, a una denúncia del NIMBY (not in my backyard).
Cultura del NO, diuen. NIMBY, diuen.
No els manca raó. En aquesta democràcia de diàleg platònic, hi ha un qui fa les qüestions, qui fa els programes. Els altres responen. I responen majoritàriament SÍ. Però el simple fet que hi hagi quatre gats que diguin que NO ja els emprenya, no sigui el cas que perdin base electoral.
Els moviments socials, a partir d'ara, hauran de dir "així sí". I l'així vindra ben embolicadet. "Així sí", respondran els moviments socials, i a parar la mà. I tots contents, és clar que sí.
És ben propi dels nostres polítics orwel·lianament oceànics el fet següent. Ja no discuteixen la bondat o maldat de projectes concrets. Ja simplement es planyen del fet que (part de) la ciutadania digui NO. Com que no volen entrar a discutir sobre política universitària, energètica, animalística o de residus, posen èmfasi en el NO. "Quins uns esgarriacries i aixafaguitarres els del NO!". "Sempre diuen NO". Amb la qual cosa, tot es pot reduir a una denúncia de la cultura del no o fins i tot, com fan els seus correligionaris neoconservadors als Estats Units, a una denúncia del NIMBY (not in my backyard).
Cultura del NO, diuen. NIMBY, diuen.
No els manca raó. En aquesta democràcia de diàleg platònic, hi ha un qui fa les qüestions, qui fa els programes. Els altres responen. I responen majoritàriament SÍ. Però el simple fet que hi hagi quatre gats que diguin que NO ja els emprenya, no sigui el cas que perdin base electoral.
Els moviments socials, a partir d'ara, hauran de dir "així sí". I l'així vindra ben embolicadet. "Així sí", respondran els moviments socials, i a parar la mà. I tots contents, és clar que sí.
diumenge, 8 de març del 2009
La qüestió de la violència (Socialist Register - 2009)
L'any passat el volum anual del Socialist Register anava dedicat a les reaccions contra l'imperialisme i el neoliberalisme. En gairebé totes les àrees analitzades en aquell volum (Irac, Palestina, Veneçuela, Brasil, Bolívia, Oaxaca, Argentina, Europa Oriental, Estats Units) els conflictes socials tenen un vessant violent: repressors o reprimits recorren a la coerció com a mitjà per assolir objectius. Carl von Clausewitz (1780-1832) partia del fet que la guerra és una extensió de la política per altres mitjans. Val a dir, però, que en les relacions d'opressió existeix sempre una violència subjacent (violència estructural), en forma d'agressió o amenaça quotidiana. Els editors i contribuïdors de "Violence today: Actually-existing barbarism" (Socialist Register, 2009; The Merlin Press, Londres, 2008) s'ocupen, però, de la violència explícita, de la coerció directa que ultrapassa el consentiment. El seu punt de partida és "l'escala i difusió de la violència" en el moment actual. Hom no pot impedir, en recordar les expressions de Friedrich Engels i de Rosa Luxemburg ("socialisme o barbàrie") de pensar si la disjuntiva no s'ha resolt ja en el segon element. I, malgrat tot, aquesta barbàrie dels nostres dies viu en absoluta harmonia amb la civilització dels nostres dies. Segurament hi ha hagut èpoques històriques molt més violentament incivilitzades, però mai abans la civilització no havia recorregut amb tant gust i delit a la violència per autoreproduir-se, i mai no havia condemnat amb tanta força i indignació moral la contra-violència dels violentats. Més enllà de les reflexions genèriques sobre la violència, el volum editat per Leo Panitch i Colin Leys, s'ocupa de sis àmbits bàsics:- l'anomenada "guerra contra el terrorisme" (article de Vivek Chibber) i les estratègies de "contra-insurgència" (amb especialment esment de Colòmbia, amb article d'Ulrich Oslender).
- el terrorisme i l'anti-terrorisme (amb article de Sofiri Joab-Peterside i Anna Zalik sobre la violència en el Delta del Níger).
- els atacs suïcides i la tortura.
- les guerres civils i l'anarquia (amb article de Michael Brie sobre la qüestió de la resistència activa en el context de les democràcies liberals). També en aquest sentit el volum inclou articles sobre la violència "comunitària" a Índia o Indonèsia.
- el gangsterisme (amb article de Dennis Rodgers i Steffen Jensen sobre el doble paper de les pandillas o gangs a Nicaragua i Sud-àfrica).
- la persistència de la violència crònica contra les dones (amb articles de Lynne Segal, Barbara Harriss-White i Achin Vanak).
Samir Amin recorda, però, els límits d'aquestes reflexions. El 'terrorisme' (d'estat o sense-estat) no és la causa, sinó la conseqüència. En l'article potser més lúcid del volum, Joe Sim i Steve Tombs analitzen el tractament de la 'violència' en els mitjans de comunicació i en el discurs oficial al Regne Unit: d'aquí deriva què s'entén i què no per violència en un ordre social neo-liberal.
Dues iniciatives legislatives populars
Fa deu anys es presentaren al Parlament de Catalunya dues iniciatives legislatives populars. Una de les iniciatives, promoguda des del moviment ecologista (Plataforma Cívica per a la Reducció de Residus de Catalunya) cercava la prohibició legal de les incineradores de residus. Una altra, des del moviment pro-seleccions catalanes, va demanar la modificació de la Llei Catalana de l'Esport per tal de remoure un dels obstacles a la competició internacional de seleccions esportives catalanes. Des de llavors, i des de diferents sectors, s'han impulsat iniciatives legislatives populars sobre diferents matèries, com ara la prohibició dels espectacles tauromàquics.
La iniciativa legislativa popular (ILP), des de l'ordenament jurídic vigent, sempre s'ha pensat com un mecanisme marginal. Al capdavall, la iniciativa legislativa correspon a la pràctica als projectes de llei que els òrgans executius (el Govern d'Espanya, la Generalitat de Catalunya, etc.) trameten als òrgans legislatius. De totes formes, es reconeixen iniciatives legislatives en forma de proposicions de llei als grups parlamentaris (i a grups eventuals de diputats), a algunes institucions (com els consells comarcals) i, en definitiva, als ciutadans a través de les ILPs.
El sostre de signatures per impulsar una iniciativa legislativa popular és considerable: 65.000 en el cas del Parlament de Catalunya i 500.000 en el cas de les Corts Espanyoles. A més hi ha restriccions quant a les matèries que poden tractar (p.ex. queden excloses matèries tributàries, de dret internacional, de reformes constitucionals i estatutàries, d'exercici de la prerogativa de gràcia, etc., etc., etc.). També hi ha tota una sèrie d'entrebancs reglamentaris (terminis, hipervalidació de les signatures, etc.) i, en contrapartida, ben poques proteccions (p.ex. el fet que una proposició de llei derivada d'ILP no caduca per expiració de terminis parlamentaris o dissolució de la Cambra).
A efectes pràctics, doncs, si algú vol promoure una llei més fàcil li serà optar per una proposta de projecte de llei (si té elements afins en els governs) o per una proposició de llei (si té cap grup parlamentari proper). Però fins i tot en les reivindicacions esmentades abans això resultava bé impossible (governs hostils) o bé políticament inconvenient (grups parlamentaris afins que no volien mullar-se). En tot cas, en general, el recurs a la ILP serveix dos objectius:
- la mobilització encarada a l'obtenció de les signatures (organització de fedataris, difusió de la campanya, participació d'entitats en la Comissió Promotora, etc.).
- si la ILP compleix les exigències reglamentàries, la seva procedència "popular" li garanteix políticament (però no reglamentàriament) que serà tramitada (és a dir, passarà la presa en consideració) i eventualment aprovada. En aquest sentit, però, cal recordar que la ILP contra la incineració de residus fou transformada en el Parlament de Catalunya en una Llei pro-Incineració de Residus.
Tot això ve a tomb davant dues mobilitzacions que començaran en les properes setmanes al voltant d'ILP:
- Eliseu Climent parlava fa unes setmanes de promoure una ILP davant del Congrés dels Diputats que garantís la recepció de les televisions autonòmiques. La idea és que una regulació legal en aquest nivell eliminaria d'una vegada per sempre els obstacles executius que des del govern Zapatero unes vegades i des del govern Camps les més existeixen a la recepció de TV3 al País Valencià. En aquest cas la campanya seria d'abast estatal.
- Enric Canela, pocs dies abans de la mobilització central dels 10Mil a Brussel·les, que va tenir lloc ahir, parlava de la possibilitat de vehicular els esforços realitzats en aquests darrers mesos cap a una ILP davant del Parlament de Catalunya. En aquest cas la ILP cerca fer possible una consulta sobre l'autodeterminació. Val a dir, que, en el marc de l'actual Estatut, el tàndem format per López Tena i López Bofill ha parlat en els darrers anys d'una llei de consultes populars on aquesta mena de consultes tindria cabuda.
Les dues campanyes no són exemptes de problemes. La primera assumeix un marc estatal, si bé amb l'objectiu d'aconseguir una mínima tranquilitat en l'espai televisiu català: ara bé, de problemes televisius en aquest sentit també existeixen a la Catalunya Nord. La segona assumeix un marc autonòmic, la qual cosa dilueix l'autodeterminació consultable (ja que s'accepta com a imposat un determinat marc territorial) si bé això es podria corregir amb la qüestió adequada (voldria vostè que el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya s'integrés en un estat català independent?). En tot cas, cal que les dues campanyes posin l'accent en els obstacles que mouen les respectives ILPs. Cal denunciar els obstacles a un espai lingüístic, tot aprofitant que en la ideologia dominant (falsa, però dominant) les coses televisives s'han de deixar a l'imperi del consum (que triïn els televidents, no les institucions públiques). I cal denunciar el fet que els "demòcrates-de-tota-la-vida" siguin capaços de fer argumentacions democràtiques per blasmar la possibilitat de fer consultes populars de qualsevol cosa.
La iniciativa legislativa popular (ILP), des de l'ordenament jurídic vigent, sempre s'ha pensat com un mecanisme marginal. Al capdavall, la iniciativa legislativa correspon a la pràctica als projectes de llei que els òrgans executius (el Govern d'Espanya, la Generalitat de Catalunya, etc.) trameten als òrgans legislatius. De totes formes, es reconeixen iniciatives legislatives en forma de proposicions de llei als grups parlamentaris (i a grups eventuals de diputats), a algunes institucions (com els consells comarcals) i, en definitiva, als ciutadans a través de les ILPs.
El sostre de signatures per impulsar una iniciativa legislativa popular és considerable: 65.000 en el cas del Parlament de Catalunya i 500.000 en el cas de les Corts Espanyoles. A més hi ha restriccions quant a les matèries que poden tractar (p.ex. queden excloses matèries tributàries, de dret internacional, de reformes constitucionals i estatutàries, d'exercici de la prerogativa de gràcia, etc., etc., etc.). També hi ha tota una sèrie d'entrebancs reglamentaris (terminis, hipervalidació de les signatures, etc.) i, en contrapartida, ben poques proteccions (p.ex. el fet que una proposició de llei derivada d'ILP no caduca per expiració de terminis parlamentaris o dissolució de la Cambra).
A efectes pràctics, doncs, si algú vol promoure una llei més fàcil li serà optar per una proposta de projecte de llei (si té elements afins en els governs) o per una proposició de llei (si té cap grup parlamentari proper). Però fins i tot en les reivindicacions esmentades abans això resultava bé impossible (governs hostils) o bé políticament inconvenient (grups parlamentaris afins que no volien mullar-se). En tot cas, en general, el recurs a la ILP serveix dos objectius:
- la mobilització encarada a l'obtenció de les signatures (organització de fedataris, difusió de la campanya, participació d'entitats en la Comissió Promotora, etc.).
- si la ILP compleix les exigències reglamentàries, la seva procedència "popular" li garanteix políticament (però no reglamentàriament) que serà tramitada (és a dir, passarà la presa en consideració) i eventualment aprovada. En aquest sentit, però, cal recordar que la ILP contra la incineració de residus fou transformada en el Parlament de Catalunya en una Llei pro-Incineració de Residus.
Tot això ve a tomb davant dues mobilitzacions que començaran en les properes setmanes al voltant d'ILP:
- Eliseu Climent parlava fa unes setmanes de promoure una ILP davant del Congrés dels Diputats que garantís la recepció de les televisions autonòmiques. La idea és que una regulació legal en aquest nivell eliminaria d'una vegada per sempre els obstacles executius que des del govern Zapatero unes vegades i des del govern Camps les més existeixen a la recepció de TV3 al País Valencià. En aquest cas la campanya seria d'abast estatal.
- Enric Canela, pocs dies abans de la mobilització central dels 10Mil a Brussel·les, que va tenir lloc ahir, parlava de la possibilitat de vehicular els esforços realitzats en aquests darrers mesos cap a una ILP davant del Parlament de Catalunya. En aquest cas la ILP cerca fer possible una consulta sobre l'autodeterminació. Val a dir, que, en el marc de l'actual Estatut, el tàndem format per López Tena i López Bofill ha parlat en els darrers anys d'una llei de consultes populars on aquesta mena de consultes tindria cabuda.
Les dues campanyes no són exemptes de problemes. La primera assumeix un marc estatal, si bé amb l'objectiu d'aconseguir una mínima tranquilitat en l'espai televisiu català: ara bé, de problemes televisius en aquest sentit també existeixen a la Catalunya Nord. La segona assumeix un marc autonòmic, la qual cosa dilueix l'autodeterminació consultable (ja que s'accepta com a imposat un determinat marc territorial) si bé això es podria corregir amb la qüestió adequada (voldria vostè que el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya s'integrés en un estat català independent?). En tot cas, cal que les dues campanyes posin l'accent en els obstacles que mouen les respectives ILPs. Cal denunciar els obstacles a un espai lingüístic, tot aprofitant que en la ideologia dominant (falsa, però dominant) les coses televisives s'han de deixar a l'imperi del consum (que triïn els televidents, no les institucions públiques). I cal denunciar el fet que els "demòcrates-de-tota-la-vida" siguin capaços de fer argumentacions democràtiques per blasmar la possibilitat de fer consultes populars de qualsevol cosa.
divendres, 6 de març del 2009
Per no res són cinc anys
A "L'arxipèlag Gulag" Aleksandr Solzhenicin explicava una història. Un guàrdia qüestiona a un presoner: - "Com te dius?" - "Ivan Ivanovitx, camarada guàrdia" - "Quina és la teva sentència" - "Deu anys" - "Què hi vas fer?" - "No res" - "Menteixes. Per no res són cinc anys". Fa uns dies es va saber la data del judici a Núria Pòrtulas, que començarà el proper 13 de juliol a l'Audiencia Nacional, a Madrid. Li demanen cinc anys.
dijous, 5 de març del 2009
Ganivetada al Demiürg (J. B. Foster, B. Clark, R. York: Critique of Intelligent Design: Monthly Review Press, NY, 2008)
“There is grandeur in this view of life, with its several powers, having been originally breathed into a few forms or into one; and that, whilst this planet has gone cycling on according to the fixed law of gravity, from so simple a beginning endless forms most beautiful and most wonderful have been, and are being, evolved”. Així concloïa Charles Darwin (1809-82), fa 150 anys, L’origen de les espècies. A partir d’una sèrie determinada de lleis (“these laws, taken in the largest sense, being Growth with Reproduction; Inheritance which is almost implied by reproduction; Variability from the indirect and direct action of the external conditions of life, and from use and disuse; a Ratio of Increase so high as to lead to a Struggle for Life, and as a consequence to Natural Selection, entailing Divergence of Character and the Extinction of less-improved forms”), Darwin explicava la il·lusió del pany i de la clau, de l’encaix de cada “espècie” en el seu “hàbitat”, sense necessitat de recórrer a cap “dissenyador intel·ligent”. El maig de 1861 en una lletra a un crític contemporani, l’astrònom John Herschell (1792-1871), Darwin precisament encunya aquesta expressió en dir "the point which you raise on intelligent Design has perplexed me beyond measure" i que "when I look to each individual organism, I can see no evidence of this. For I am not prepared to admit that God designed the feathers in the tail of the rock-pidgeon to vary in a highly peculiar manner in order that man might select such variations & make a Fan-tail". L’argument de la “perfecció” natural ha estat la base de la teologia natural, des de Plató i Aristòtil fins a Avicenna i Sant Tomàs d'Aquino. És simptomàtic que el darrer assalt contra la racionalitat biològica perpetrat pel conservadurisme religiós nord-americà s’hagi investit de la referència al “disseny intel·ligent”. No es tracta més que d’una refosa, un xic més lúcida, del creacionisme inspirat en un relat inconseqüent de la cosmogènesi en el llibre sagrat del poble jueu. Prova de la lucidesa és el fet que els partidaris del “disseny intel·ligent” consideren que la biologia evolutiva no és el producte de la ciència “neutral” sinó que forma part d’una agenda secreta materialista que remuntaria, com a mínim, a l’època d’Epicur (341-270 a.C.). Una idea favorita d’aquest conservadurisme és dibuixar una continuïtat entre els clàssics (el filòsof naturalista Demòcrit, el filòsof moral Epicur i el divulgador Lucreci) i les tres bèsties negres de la modernitat: Marx-Darwin-Freud.
Tres socioecòlegs, John Bellamy Foster (*1953), Brett Clark i Richard York giren a "Critique of Intelligent Design" tots aquests arguments com un mitjó. El subtítol és simptomàtic: "Materialism versus Creationism From Antiquity to the Present". Els autors volen il·luminar precisament el paper emancipador que en la història i, sobretot, en el present té la crítica del disseny intel·ligent. Demòcrit, Epicur, Lucreci, Lucià, Bacon, Ockham, Gassendi, Darwin, Marx, Freud, Gould, etc. desfilen pels diversos assaigs, contraposats a Sòcrates, Plató, Aristòtil, Ciceró, Payne, Lewis, Dembski, Behe. Els primers se'ns fan, és clar, sempre més simpàtics. Adopten una posició valenta, alhora d'afirmació de la unitat de la natura (materialisme) però també de la multiplicitat de forces en concurrència. Ens ofereixen una visió del món sense jerarquies i sense dicotomies. Això, és clar, fa por. Contra aquesta visió s'han d'aixecar o recuperar els vells tòtems. El reflux anti-darwinià, que tant va colpir Freud ja en els anys 1920, no té ni tan sols l'excusa dels seus antecedents antics, mitjavals i moderns. El disseny intel·ligent dels nostres dies s'erigeix en santuari de la ignorància i en excusa pràctica per a la irresponsabilitat. Epicur, acusat d'impietat, es va revoltar: 'no l'home que nega els déus adorats per la multitud, sinó aquell qui afirma dels déus allò que la multitud creu d'ells, és veritablement impietós'. És simptomàtic que Dembski utilitzi els arguments de disseny intel·ligent no tan sols per explicar la perfecció adaptativa de la natura biològica sinó per explicar també la imperfecció amb un macabre argument disteleològic. En proclamar la impotència absoluta del coneixement de la natura, aquest moviment que flirteja amb l'anti-intel·lectualisme, acaba per coquetejar amb el nihilisme. D'altra banda, Foster, Clark i York tenen també clares les implicacions socials, polítiques i econòmiques del moviment del disseny intel·ligent com a sufragani del conservadurisme reaccionari.
Des d'un punt de vista "ontològic" la cosa sembla clara. Al capdavall, si les explicacions naturalistes funcionen relativament bé, per què cal recórrer a un dissenyador imaginari i indetectable? Per què multiplicar el món si amb un en tenim prou per entendre el nostre món? La cosa és més complicada quan passem de l'Is a l'Ought. Però si quelcom ens ensenya aquesta línia epicúria és un materialisme mòbil i mutable, allunyat d'explicacions fatalistes o deterministes, i per això mateix denunciat com a apologia de l'atzar. Els nostres destins, és clar, depenen de factors externs i incontrolables, però lliures de l'espectre del Demiürg, podem centrar-nos en aquells factors que sí depenen de les nostres decisions i fer-nos-en responsables.
dilluns, 2 de març del 2009
Noves amenaces contra la llibertat d'expressió per part del tetrapartit
La denúncia contra Llibertat.cat i contra Festes.org és només una anècdota. Perquè, és clar, el fet que des de la persona agreujada s'interposés una denúncia fou ràpidament utilitzat per aquesta Policia del Pensament que és dirigida amb tota la consciència i amb tota la mala fe des del trist-partit. I en aquesta croada per silenciar tothom qui no combrega amb el seu programa de destrucció del poble català tot s'hi val: que si denúncies, que si assetjament policial, que si "incontrolats", etc. En aquesta tasca de desgovern, el tri-partit es converteix en tetra-partit. Han fet bona la desapareguda Julita.
El cas, és clar, no s'aguantava per enlloc. I no arribarà enlloc. L'objectiu era exclusivament posar la por en el cos, amenaçar amb multes milionàries o empresonaments, i forçar l'ulterior tancament d'aquests portals d'internet. Tant se val si els portals es dediquen a una cosa tan inòcua com el costumari: per al tetra-partit de disseny res no els fa més fàstic que el costumari popular.
Algú hi haurà que pensarà que un tenen ben merescut aquests portals. Al capdavall el text que ha estat matèria de denúncia traspuava el sexisme i la misogínia tan ben arrelats en les "nostres" fileres. Però que ningú no s'enganyi. L'estratègia dels usurpadors de la Plaça Sant Jaume és anar un per un, a l'estil que denunciava Niemöller, fins aconseguir aquell escenari orwel·lià del newspeak on resultava del tot impossible expressar res més que vacuïtats.
El cas, és clar, no s'aguantava per enlloc. I no arribarà enlloc. L'objectiu era exclusivament posar la por en el cos, amenaçar amb multes milionàries o empresonaments, i forçar l'ulterior tancament d'aquests portals d'internet. Tant se val si els portals es dediquen a una cosa tan inòcua com el costumari: per al tetra-partit de disseny res no els fa més fàstic que el costumari popular.
Algú hi haurà que pensarà que un tenen ben merescut aquests portals. Al capdavall el text que ha estat matèria de denúncia traspuava el sexisme i la misogínia tan ben arrelats en les "nostres" fileres. Però que ningú no s'enganyi. L'estratègia dels usurpadors de la Plaça Sant Jaume és anar un per un, a l'estil que denunciava Niemöller, fins aconseguir aquell escenari orwel·lià del newspeak on resultava del tot impossible expressar res més que vacuïtats.
diumenge, 1 de març del 2009
L'infern igualitarista o com justificar la no-assistència als necessitats
La cimera d'emergència d'aquest cap de setmana dels governs dels estats de la UE ha tingut un moment destacat d'irracionalitat. La crisi colpeja amb més força les regions més pobres de la Unió Europea i, molt especialment, els estats incorporats en les ampliacions de 2004 i 2007. D'aquests estats, Letònia i Hongria són exemples paradigmàtics de la connexió entre la crisi financera i la crisi econòmica, i són els principals candidats a quallar una crisi social si les xifres d'atur i la caiguda dels salaris reals s'agreuja.
Davant d'això, són diverses les veus entre els estats de l'Europa de l'Est (ara es reprèn la denominació, amagada volenterosament en els darrers quinze o vint anys) que han sol·licitat mesures específiques d'ajut o, si més no, que estats occidentals com la França de Sarkozy no s'aboquin al "proteccionisme".
Sarkozy, Brown i Merkel han donat garanties explícites que no faran res que pugui perjudicar als estats de l'Europa Oriental.
Però els han dit, també, que no creuen en mesures específiques per a l'Europa de l'Est. Ho justifiquen dient que, ajudar als estats més necessitats, seria discriminatori, i que comportaria aixecar de nou "un teló d'acer".
El raonament és bo. En nom de la igualtat hom denuncia polítiques de discriminació positiva. És clar que tot depèn de la definició d'igualtat. Hi ha gent honesta que es proclama "anti-igualitarista" i que considera que cal deixar-ho tot a la voluntat del destí (i.e. mercat). Però hi ha gent menys honestament "anti-igualitarista" que, en nom de la igualtat d'oportunitats, és capaç de definir com a "discriminació" les mesures positives d'anivellament i de definir com a "igualtat" la supervivència de les "forces" desanivelladores.
Aquest raonament ha estat fet servir pels estatistes francesos en les seves justificacions contra l'oficialitat de les "llengües regionals". Per exemple, declarar l'oficialitat del català a les comarques septentrionals de Catalunya es consideraria discriminatori envers aquells francesos que viuen en territoris on tenen "llengua pròpia". Aquest raonament, és clar, es pot curt-circuitar amb la demanda que a Catalunya el català sigui tan llengua oficial única com ho és el francès a París. Ara bé, el curt-circuit falla perquè la premisa inicial és que el francès és una llengua superior al català.
Similarment, la condemna de mesures de discriminació positiva en nom d'una igualtat virtual, jurídica i abstracta, parteix del fet que hom assumeix com a premises naturals i inicials els estadis actuals de desigualtat. Per exemple, hom assumeix la superioritat d'una Europa franco-germànica vers l'Europa mediterrània o l'Europa eslava. La consolidació d'aquesta superioritat a efectes pràctics fa que es pugui defensar tota sola sense aplicar polítiques discriminatòries: així, deixant fer i deixant passar, n'hi ha prou per mantenir-la i per passar per "igualitarista".
Davant d'això, són diverses les veus entre els estats de l'Europa de l'Est (ara es reprèn la denominació, amagada volenterosament en els darrers quinze o vint anys) que han sol·licitat mesures específiques d'ajut o, si més no, que estats occidentals com la França de Sarkozy no s'aboquin al "proteccionisme".
Sarkozy, Brown i Merkel han donat garanties explícites que no faran res que pugui perjudicar als estats de l'Europa Oriental.
Però els han dit, també, que no creuen en mesures específiques per a l'Europa de l'Est. Ho justifiquen dient que, ajudar als estats més necessitats, seria discriminatori, i que comportaria aixecar de nou "un teló d'acer".
El raonament és bo. En nom de la igualtat hom denuncia polítiques de discriminació positiva. És clar que tot depèn de la definició d'igualtat. Hi ha gent honesta que es proclama "anti-igualitarista" i que considera que cal deixar-ho tot a la voluntat del destí (i.e. mercat). Però hi ha gent menys honestament "anti-igualitarista" que, en nom de la igualtat d'oportunitats, és capaç de definir com a "discriminació" les mesures positives d'anivellament i de definir com a "igualtat" la supervivència de les "forces" desanivelladores.
Aquest raonament ha estat fet servir pels estatistes francesos en les seves justificacions contra l'oficialitat de les "llengües regionals". Per exemple, declarar l'oficialitat del català a les comarques septentrionals de Catalunya es consideraria discriminatori envers aquells francesos que viuen en territoris on tenen "llengua pròpia". Aquest raonament, és clar, es pot curt-circuitar amb la demanda que a Catalunya el català sigui tan llengua oficial única com ho és el francès a París. Ara bé, el curt-circuit falla perquè la premisa inicial és que el francès és una llengua superior al català.
Similarment, la condemna de mesures de discriminació positiva en nom d'una igualtat virtual, jurídica i abstracta, parteix del fet que hom assumeix com a premises naturals i inicials els estadis actuals de desigualtat. Per exemple, hom assumeix la superioritat d'una Europa franco-germànica vers l'Europa mediterrània o l'Europa eslava. La consolidació d'aquesta superioritat a efectes pràctics fa que es pugui defensar tota sola sense aplicar polítiques discriminatòries: així, deixant fer i deixant passar, n'hi ha prou per mantenir-la i per passar per "igualitarista".
dissabte, 28 de febrer del 2009
A Esplugues no hi ha lloc per en Robert Mugabe
Llegim a les notícies que "El consistori d'Esplugues ha posat en marxa un pla d'estalvi i eficiència que suposa, entre altres mesures, la reducció en un 15% dels actes públics, amb la supressió dels tradicionals aperitius. De la mateixa manera redueix despeses en vestuari, material informàtic, arxiu i correu. A més a més, revisarà les grans contactes municipals i reduirà el consum de llum, l'aigua, gas i telèfon fins al 10%".
Aquesta notícia la podem comparar amb aquesta altra que arriba de Zimbabwe:
Robert Mugabe fa 85 anys i avui no ha estalviat gens ni mica en els actes públics del seu aniversari, amb aperitius descomunals, i unes despeses sumptuoses en vestuari i cartró pedra.
Moralment, en temps de crisi, l'atitud dels responsables polítiques d'Esplugues sembla lloable, i de la Mugabe execrable.
La fam i la carestia de Zimbabwe és paorosa.
Tot i amb tot, la crisi mundial no és ben bé una crisi de subproducció. No hi ha un problema general de manca de recursos. Fins i tot a Zimbabwe n'hi ha, de recursos. Les lleixes dels supermercats d'Esplugues són plenes de tota mena de gèneres. En una crisi de subproducció, una reducció del consum permet la creació d'excedents que serveixin per pal·liar la carestia. La cosa, però, pot ser més complicada, perquè mal es poden crear excedents en mig d'una crisi de subproducció. Josep, el patriarca hebreu, ens va ensenyar que únicament es poden afrontar set anys de vaques magres si hom ha estat previsor en els set anys previs de vaques grasses.
Però la crisi mundial actual, com qualsevol crisi mundial de la nostra època, no és ben bé una crisi de subproducció. Més aviat semblaria que de superproducció. Però tampoc no és del tot, malgrat l'acumulació d'estocs, bé de roba o de cotxes. És una crisi on s'entrecreuen diverses causes: una dificultat creixent per explotar la mà d'obra a unes taxes "atractives" ha generat successives bombolles especulatives (punt.com, construcció, subprimes) i ara no en troba cap a la mà. Els neo-keynesians parlen alternativa d'una crisi de confiança o d'una tendència excessiva a l'estalvi. Però la creixent financialització de l'economia contemporània fa difícil situar a quin estalvi es refereixen.
El cas és que també podem mirar-nos-ho d'una forma diferent.
Les retallades de l'Ajuntament d'Esplugues tindran un impacte negatiu en empreses de càtering, en el sector textil i de confecció (incloses les botigues de Barcelona o d'Esplugues on es compren la roba els de l'Ajuntament), en les botigues i tallers d'informàtica, i en les subministradores de material d'oficina, a més d'empreses particulars de paqueteria. La reducció de les factures de llum, aigua, gas i telèfon també repercutirà directament en les empreses del sector.
Les celebracions del 28 de febrer del 2009 a Zimbabwe suposaran una injecció econòmica. Els convidats que hi participaven han hagut d'omplir una mena de llistes de noces. La majoria de regals se'ls embutxaca Mugabe, és cert. Però els diners corren, i els subministadors d'articles de luxe rebran un bon estímul. Però tothom sap que els articles de luxe es confeccionen amb matèries primeres que van fora ja de l'economia de luxe, i que, per tant, repercuteixen en l'economia global. Alguna engruna haurà de caure a la població de Zimbabwe, i la que no caigui anirà a parar a les arques de l'economia globalitzada. O és que els diners de Mugabe en la banca internacional no suposen un gra d'arena en pal·liar la crisi financera?
Clar que ho podem veure també d'una altra manera:
A Esplugues la contenció de la despesa de l'Ajuntament ajudarà a pal·liar el dèficit que resultarà d'una disminució d'ingressos (per una disminució de l'activitat econòmica contribuïble). Com millor es faci l'adaptació, més fàcil s'afrontarà la posterior etapa de creixement (i menys feixuga es farà la càrrega fiscal). Els subministradors de l'Ajuntament patiran, és clar, però en la visió de conjunt aquest estalvi de diners públics ajudarà a dinamitzar els diners privats.
A Zimbabwe el balafiament de recursos de Mugabe, no tan sols avui, sinó cada dia, és una llosa immensa per al poble de Zimbabwe. Sense aquesta despesa i xarxa de clientel·les, més d'un i més de dos s'enfonsarien, però per a la majoria de la població hi hauria un cert respir, ni que fos per una evolució més favorable (a la baixa) dels preus de productes de primera necessitat i dels elements necessaris per a l'agricultura familiar i comunal.
No és que manquin els recursos, ens diuen els keynesians. És que hi manca una demanda efectiva. Ganes de consumir, n'hi ha, però ofegats per hipoteques i deutes, per prèstecs usurers, i per dificultats per col·locar productes (inclosa la força de treball), els consumidors potencials no poden ser consumidors efectius. Mugabe, en el seu dispendi, genera demanda efectiva. I l'Ajuntament d'Esplugues, en el seu dispendi, també en genera.
Tot acaba per ser una decisió. Amb què cal "impulsar l'economia"? Amb ajuts als propietaris d'habitatges perquè no siguin desnonats? Amb ajuts a empreses perquè contractin treballadors? Amb ajuts a treballadors perquè aprenguin un nou ofici o perfeccionin el que coneixen? Amb ajuts a famílies pageses perquè tirin endavant i no se'n vagin a ciutat? Amb ajuts a bancs perquè s'animin a concedir prèstecs? Amb despeses sumptuàries que reforcin clientelismes? Amb creació de llocs públics de treball per crear una casta de fidels? Amb aventures militars a muntanyes llunyanes? Amb andròmines nanotecnològiques? Amb nous dispositius miniaturitzats de telecomunicacions? Amb sabates de disseny? Amb bioregions?
És el dubte etern. Mateu, que era home que venia del sector financer, ens deixa escrit en el seu evangeli: "Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres." Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella".
És moment de gosadia. Maria de Betània va fer la seva aposta, i els deixebles la llur. L'Ajuntament d'Esplugues ha deixat el lloro sense xocolata. A Zimbabwe el tenen de president.
Aquesta notícia la podem comparar amb aquesta altra que arriba de Zimbabwe:
Robert Mugabe fa 85 anys i avui no ha estalviat gens ni mica en els actes públics del seu aniversari, amb aperitius descomunals, i unes despeses sumptuoses en vestuari i cartró pedra.
Moralment, en temps de crisi, l'atitud dels responsables polítiques d'Esplugues sembla lloable, i de la Mugabe execrable.
La fam i la carestia de Zimbabwe és paorosa.
Tot i amb tot, la crisi mundial no és ben bé una crisi de subproducció. No hi ha un problema general de manca de recursos. Fins i tot a Zimbabwe n'hi ha, de recursos. Les lleixes dels supermercats d'Esplugues són plenes de tota mena de gèneres. En una crisi de subproducció, una reducció del consum permet la creació d'excedents que serveixin per pal·liar la carestia. La cosa, però, pot ser més complicada, perquè mal es poden crear excedents en mig d'una crisi de subproducció. Josep, el patriarca hebreu, ens va ensenyar que únicament es poden afrontar set anys de vaques magres si hom ha estat previsor en els set anys previs de vaques grasses.
Però la crisi mundial actual, com qualsevol crisi mundial de la nostra època, no és ben bé una crisi de subproducció. Més aviat semblaria que de superproducció. Però tampoc no és del tot, malgrat l'acumulació d'estocs, bé de roba o de cotxes. És una crisi on s'entrecreuen diverses causes: una dificultat creixent per explotar la mà d'obra a unes taxes "atractives" ha generat successives bombolles especulatives (punt.com, construcció, subprimes) i ara no en troba cap a la mà. Els neo-keynesians parlen alternativa d'una crisi de confiança o d'una tendència excessiva a l'estalvi. Però la creixent financialització de l'economia contemporània fa difícil situar a quin estalvi es refereixen.
El cas és que també podem mirar-nos-ho d'una forma diferent.
Les retallades de l'Ajuntament d'Esplugues tindran un impacte negatiu en empreses de càtering, en el sector textil i de confecció (incloses les botigues de Barcelona o d'Esplugues on es compren la roba els de l'Ajuntament), en les botigues i tallers d'informàtica, i en les subministradores de material d'oficina, a més d'empreses particulars de paqueteria. La reducció de les factures de llum, aigua, gas i telèfon també repercutirà directament en les empreses del sector.
Les celebracions del 28 de febrer del 2009 a Zimbabwe suposaran una injecció econòmica. Els convidats que hi participaven han hagut d'omplir una mena de llistes de noces. La majoria de regals se'ls embutxaca Mugabe, és cert. Però els diners corren, i els subministadors d'articles de luxe rebran un bon estímul. Però tothom sap que els articles de luxe es confeccionen amb matèries primeres que van fora ja de l'economia de luxe, i que, per tant, repercuteixen en l'economia global. Alguna engruna haurà de caure a la població de Zimbabwe, i la que no caigui anirà a parar a les arques de l'economia globalitzada. O és que els diners de Mugabe en la banca internacional no suposen un gra d'arena en pal·liar la crisi financera?
Clar que ho podem veure també d'una altra manera:
A Esplugues la contenció de la despesa de l'Ajuntament ajudarà a pal·liar el dèficit que resultarà d'una disminució d'ingressos (per una disminució de l'activitat econòmica contribuïble). Com millor es faci l'adaptació, més fàcil s'afrontarà la posterior etapa de creixement (i menys feixuga es farà la càrrega fiscal). Els subministradors de l'Ajuntament patiran, és clar, però en la visió de conjunt aquest estalvi de diners públics ajudarà a dinamitzar els diners privats.
A Zimbabwe el balafiament de recursos de Mugabe, no tan sols avui, sinó cada dia, és una llosa immensa per al poble de Zimbabwe. Sense aquesta despesa i xarxa de clientel·les, més d'un i més de dos s'enfonsarien, però per a la majoria de la població hi hauria un cert respir, ni que fos per una evolució més favorable (a la baixa) dels preus de productes de primera necessitat i dels elements necessaris per a l'agricultura familiar i comunal.
No és que manquin els recursos, ens diuen els keynesians. És que hi manca una demanda efectiva. Ganes de consumir, n'hi ha, però ofegats per hipoteques i deutes, per prèstecs usurers, i per dificultats per col·locar productes (inclosa la força de treball), els consumidors potencials no poden ser consumidors efectius. Mugabe, en el seu dispendi, genera demanda efectiva. I l'Ajuntament d'Esplugues, en el seu dispendi, també en genera.
Tot acaba per ser una decisió. Amb què cal "impulsar l'economia"? Amb ajuts als propietaris d'habitatges perquè no siguin desnonats? Amb ajuts a empreses perquè contractin treballadors? Amb ajuts a treballadors perquè aprenguin un nou ofici o perfeccionin el que coneixen? Amb ajuts a famílies pageses perquè tirin endavant i no se'n vagin a ciutat? Amb ajuts a bancs perquè s'animin a concedir prèstecs? Amb despeses sumptuàries que reforcin clientelismes? Amb creació de llocs públics de treball per crear una casta de fidels? Amb aventures militars a muntanyes llunyanes? Amb andròmines nanotecnològiques? Amb nous dispositius miniaturitzats de telecomunicacions? Amb sabates de disseny? Amb bioregions?
És el dubte etern. Mateu, que era home que venia del sector financer, ens deixa escrit en el seu evangeli: "Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres." Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella".
És moment de gosadia. Maria de Betània va fer la seva aposta, i els deixebles la llur. L'Ajuntament d'Esplugues ha deixat el lloro sense xocolata. A Zimbabwe el tenen de president.
Les eleccions judicials a debat (John Grisham: L'apel·lació; tr. Carles Urritz, Rosa dels Vents, 2008)
John Grisham (*Jonesboro, Arkansas, 8.2.1955) enllestia l'1 d'octubre de 2007 la que és ara la seva penúltima novel·la (The Appeal, Doubleday, 2008), que ha estat traduït per Carles Urritz (la Rosa dels Vents, setembre de 2008). La tesi de la novel·la és clara: els advocats de demandes constitueixen una garantia fonamental en les societats modernes (i en la nord-americana, en particular) contra els abusos de les grans corporacions, les irresponsabilitats mèdiques, els defectes de fabricació, etc. És per això que circula amb tanta profusió el tòpic que situa estats com Mississippi com un paradís on qualsevol pelacanyes pot fer-se milionari si rellisca amb la pell de plàtan adequada en el moment precís. A partir d'una demanda d'una dona jove que ha perdut, morts de càncer, el marit i el fill, com a conseqüència de l'aigua contaminada per la negligència d'una companyia química, Grisham edifica una trama on apareixen advocats, jutges, empresaris i damnificats. Les disparitats de classe, però també les disparitats entre Mississippi i les metròpolis de la East Coast, són contrastades amb profusió i, progressivament, el narrador es veu obligat a abandonar el to neutre inicial. Com superar una sentència desfavorable en un tribunal inferior? Molt senzill, aprofitem que el Tribunal Suprem de Mississippi és d'elecció directa per col·locar un membre "addicte". El mèrit de Grisham és retratar com s'aconsegueix un membre "addicte" i com se'l fa guanyar. La clau de tot plegat és recobrir l'objectiu final (un Tribunal Suprem que desestimi virtualment totes les demandes) amb la sèrie de mots d'ordre que caracteritzen el conservadorisme nord-americà contemporani: "santedat del matrimoni", "valors religiosos", "duresa contra el crim", "dret de dur armes", etc. A Grisham no li passa per alt la contradicció entre aquest conservadorisme popular de base religiosa amb el conservadorisme corporatiu de base econòmica. Ara bé, com a recepta, Grisham no recomana la fi de les eleccions judicials, "simplement" que no es permeti que els diners privats intervinguin en aquesta mena d'eleccions. No obstant això, no sembla que aquesta sigui la solució. Al capdavall, les normes sobre finançament electoral als Estats Units són tan estrictes com inefectives: al voltant dels processos electorals s'hi mou tota una indústria i una tècnica. El remei, en tot cas, també apareix a la novel·la. Quan el conservador modest (o, com a molt, de classe mitjana) topa amb els abusos i les incompetències en carn pròpia i veu com els seus companys de viatge li assenyalen el camí de l'abnegació i de posar-se sempre al costat del més fort, quelcom s'esberla. Thomas Frank a "What's the Matter With Kansas" (2004) analitzava els cent anys que separen el populisme d'esquerres del Mig Oest americà de finals del segle XIX amb el populisme conservador dels nostres dies. Unes explicacions d'aquesta transformació les podrem veure en forma de documentari en els propers mesos.
divendres, 27 de febrer del 2009
Voteu la bandera de la Terra
Des d'aquesta pàgina tal com informa Vilaweb podeu participar en les votacions per UNA BANDERA.
El disseny que veieu és la Marc's Flag, dissenyada per Marc Arroyo Ortiga, de Berlin, que l'explica:
I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.
First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.
Marc Arroyo Ortiga
Berlin Germany
dijous, 26 de febrer del 2009
Volta al món i torna al Born (Xavi Sarrià: Històries del Paradís, Bromera, Alzira, 2008)
Xavi Sarrià (*Barcelona, 1977), conegut sobretot per la seva faceta de vocalista i lletrista d'Obrint Pas, col·locava a les llibreries, uns mesos abans del seu projectat viatge iranià, un volum de relats breus amb el títol "Històries del paradís", en consonància amb el darrer disc del grup. El paradís, és clar, és aquest món post-mundialitzat, aquest llogarret global dels nostres dies. Si les religions i mitologies del passat situaven el paradís en el més enllà (fos en l'ultratomba o en inabastables illes transoceàniques) no cal dir que les religions i ideologies dels nostres dies, amb Leibniz o sense Leibniz, no paren de proclamar que vivim en el millor dels mons possibles. La ironia tràgica d'aquesta reencarnació cínica del panglossianisme es pot respondre de moltes maneres, i Sarrià opta per fer-ho amb històries que, des de la perspectiva d'un protagonista (més patidor que actor), retraten un bocinet del paradís. La violència dels psicòpates, les agressions misògines, els guerrillers de la selva i dels suburbis, etc., se succeeixen. Volem el món, sí, però per arribar finalment a la perspectiva personal i local. És aquest últim relat, el més personal, el més punyent i àcid, i el que més traspua les lletres més habituals d'Obrint Pas.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Missatge automàtic (I)
L'escriptura lliure o automàtica parteix del concepte d'una línia de consciència, una mena de torrentada d'idees o ocurrències que no mena enlloc o que sí mena, però sempre de forma provisional. Són situacions d'atrapadatge on més necessari es fa escoltar-se i llegir-se. Els diàlegs insubstancials o, encara més, els monòlegs monòtons, esquitxats de "sí" i "d'acord" i "segurament" són exemples d'aquestes situacions. El més complicat en aquests casos és que el temps s'atura. S'atura. Però el pensament no ho fa. Queda atrapat com en un embassament. I això pot ser positiu per entendre's, i negatiu perquè condueix a uns desbordaments de natura perillosíssima. La sensació cíclica contrasta vivament amb la idea de la ment linial. Però quina és més certa? La ment humana viu contínuament sotmesa a cicles: cicles de dia i nit, cicles setmanals (ja sabem que és una convenció, però ments humanes senceres hi viuen), cicles mensuals (una altra convenció) i cicles anuals. I encara cicles més llargs, emmarcats en el cicle total.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)