dimecres, 9 de setembre de 2009

Autodeterminació de tota la nació: per la independència completa



L’article editorial de la revista Lluita d’aquest mes de setembre, que aquest estiu ha complert quaranta anys, du per títol, justament Cap a la independència de la nació completa. I completa en dos sentits, en el sentit que “en dir “nació catalana” estem dient llengua i cultura, drets i costums, economia i finances, ports i aeroports, etc. i etc.”. I en el sentit de la totalitat territorial, sense assumpcions prèvies de fronteres estatals, autonòmiques o provincials. Si bé en el primer sentit sembla que els independentistes tenen clar (bé des d’una posició capitalista o d’una posició socialista) que és absurd voler separar els aspectes “identitaris” dels “pràctics” de la nació (tal com fan demagògicament a la Plaça Sant Jaume), en el segon l’editorial de Lluita hi veu més problemes i constata que “hi ha, però, un tret bastant generalitzat entre els novells independentistes, el qual resulta força preocupant: el plantejament que fan de la independència és estrictament regional, reduït al territori de les quatre províncies que l’administració espanyola manté amb els noms de Girona, Barcelona, Lleida i Tarragona”. Per si algú considera que, al capdavall, tant és un 55% del país com un 100%, l’editorialista rebla que “la història ens mostra que qualsevol reivindicació política reduïda a l’àmbit de les quatre províncies susdites ens duu a la derrota i la integració a Espanya”.

De totes formes, cal assenyalar que el manifest i el lema triat pels convocants a la Manifestació central de l’Onze (Plaça Urquinaona, a les 17,00h), que és netament independentista (“Som una Nació i volem Estat propi”) té completament clar l’abast de la nació, tant pel que fa a la terra com a la gent.

1 comentari:

Anònim ha dit...

...la història ens mostra que qualsevol reivindicació política reduïda a l’àmbit de les quatre províncies susdites ens duu a la derrota i la integració a Espanya...

Una afirmació contundent, que manca de qualsevol argumentació i refutació, per tant sense cap mena de validesa. Encara està per veure si la reivindicació política des de la CAC suposa la integració a Espanya, el que si que s'ha demostrat políticament i socialment, que no ideològicament, que la defensa de la nació catalana completa, ha estat un fracàs en els darrers 40 anys. Amb nul suport ,estrictament polític, al País Valencià i feble a les Balears i Pitiüses. Entenc que gent defensi el projecte nacional complert, però no a costa de carregar contra l'autodeterminació de la CAC, que ara per ara, és el més possible. No entenc la seva crítica al gradualisme, no és pragmatisme és simplement conèixer la realitat, i no a través d'apriorismes i dogmatisme ideològics.