dissabte, 26 de setembre de 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (VII): l’aristocidi frustrat de Nathaniel Weyl

En el llenguatge polític nord-americà l’oposició entre el “paleoconservadorisme” i el “neoconservadorisme” es pren en diferents sentits. S’atribueix al “paleoconservadorisme” les posicions conservadores clàssiques, és a dir anteriors a l’hegemonia nord-americana forjada arran de la Segona Guerra Mundial, que combinen els valors tradicionals, amb el nativisme (front les onades immigratòries), el proteccionisme (front les importacions) i l’aïllacionisme (front aliances amb potències estrangeres o establiment de poders supranacionals). Contràriament, els neoconservadors serien uns conservadors lampedusians, gent que adverteix a l’oncle paleoconservador que cal que les coses canviïn perquè tot resti igual i, en conseqüència, no són ni tan nativistes ni tan proteccionistes (o no ho són gens) ni tan aïllacionistes (o no ho són gens). L’auge del moviment neoconservador que ha tingut lloc entre tres onades (el 1964 amb la candidatura frustrada de Barry Goldwater; el 1980 amb Reagan i el 2000 amb George W. Bush) ha deixat els paleoconservadors en una situació marginal. No cal dir que la caverna ultradretana sempre ha atribuït el naixement del “neoconservadorisme” a l’impuls que en el moviment conservador fan una sèrie de joves, sovint antics militants d’organitzacions progressives, que se senten atrets pel conservadorisme pels valors d’americanitat, individualisme, etc. Així aquests “renovadors”, en la visió de la caverna, no són més que un grup d’“ex-comunistes” que, frustrats per no poder liderar el comunisme a Amèrica haurien passat a liderar el conservadorisme. Això és, naturalment, un mite. Vegem, per exemple, la trajectòria d’un d’aquests empelts del conservadorisme americà procedents de l’esquerra, Nathaniel Wey, i com s’incorporà no pas al neoconservadorisme triomfant sinó al paleoconservadorisme crític.

Nathaniel Weyl va nèixer a la Ciutat de Nova York el 20 de juliol del 1910. Va pujar en una família d’idees progressistes. El seu pare, Walter Edward Weyl, havia de ser, el 1914, un dels fundadors de The New Republic. En aquells primers anys The New Republic va contribuir a associar les idees liberals i progressives amb la intervenció paternalista de l’estat, cosa abans no gaire habitual en el discurs polític nord-americà. The New Republic sintonitzà en algunes de les polítiques de l’Administració Wilson (la única administració demòcrata en el primer terç del segle XX) i encoratjà l’entrada dels Estats Units en la Gran Guerra i el paper nord-americà en la confecció del nou ordre que havia de sorgir de la guerra que havia de posar fi a totes les guerres.

Nathaniel Weyl fou educat en aquestes conviccions i amb aquestes idees anà a la universitat, on va radicalitzar el seu progressisme. Es va graduar en ciències a la Columbia University (1931) i després passà a la London School of Economics, a fer un post-grau. Són els anys de la Gran Depressió, que als Estats Units encara un president, Hoover, encara aferrat, si bé més formalment que a la pràctica, a les tesis del deixar fer, deixar passar. Per a Weyl el millor compromís en aquesta època és esdevindre economista i dedicar-se de ple a un programa progressiu. Però, alhora, aquest programa, tal com ho veia Weyl, només es podia defensar consegüentment des del partit de la classe treballadora. I per això s’afilià, el 1933, al Communist Party of the United States of America (CPUSA). Mesos abans, en les eleccions de novembre del 1932, els demòcrates havien aconseguit la presidència (per segona vegada en el segle XX) de la mà de Franklin Delano Roosevelt, que prometia un New Deal per fer front a la Gran Depressió. Weyl entrà a formar part de l’Agricultural Adjustment Administration, organisme autònom que s’havia d’encarregar de la reconversió agrària, amb un especial accent a les polítiques socials del camp. Weyl era membre de l’entorn polític de Harold Ware i, com ell, compaginaven una discreta militància en el CPUSA (gairebé clandestina) amb el treball en l’administració Roosevelt. Era una mena d’“entrisme”, en la confiança que aquell moment era propici per animar polítiques d’esquerres i més o menys socialitzants des del govern. S’ha parlat molt dels vincles d’aquest grup de buròcrates “cripto-comunistes” amb les xarxes d’espionatge soviètics. Però en realitat el grup bàsicament es dedicava a contemplar amb un excés d’optimisme revolucionari allò que per a la burgesia nord-americana només era el recurs temporal de la planificació i la regulació i que, contràriament a minar el capitalisme, era destinat a renovar-li la vida.

En el marc del CPUSA, Weyl s’orientava cap al sector intel•lectual més d’esquerres, crític sovint amb el fanatisme pro-soviètic de la línia oficial. Quan l’agost del 1939, aquest sector oficial es congratulà de la saviesa amb la qual Stalin havia signat un pacte de no-agressió amb Alemanya i quan, a més, el pacte de no-agressió assenyalà la doble invasió germano-soviètica de Polònia el mes següent, Weyl en tingué ben bé prou i abandonà el CPUSA.

Mentre el CPUSA s’orientava vers la defensa de la “neutralitat” dels Estats Units en el conflicte europeu (que no canviaria fins després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, el juliol de 1941), Weyl considerava vital l’esforç de guerra contra els règims feixistes d’Alemanya i Itàlia. Però els Estats Units restaren neutrals fins al bombardeig de Pearl Harbour i, entre tant, Weyl treballava com a cap de la unitat de recerca en Amèrica Llatina del Federal Reserve Board. Quan ja esclatà la guerra s’incorporà en el Board of Economic Warfare. L’esforç de guerra requeria una correcta planificació de l’economia, i Weyl la interpretava com quelcom útil en la lluita contra les potències feixistes i en la futura reorganització de l’economia de postguerra.

No és si no després de la guerra que comença a operar-se un canvi en l’esquerranisme socialitzant de Weyl. En el nou període, la dreta nord-americana es rearma, dins i fora del Partit Demòcrata, i la consolidació de la guerra freda ajuda a vehicular aquest rearmament a través de l’anticomunisme. Ja vam veure, en parlar de Max Schachtman, que una gran part de l’esquerra nord-americana insistia en separar-se del “burocratisme” o del “totalitarisme” del bloc soviètic, alhora que servava el compromís laborista de classe i de “democràcia social”. Weyl, però, a diferència de Schachtman, havia militar en el CPUSA pel qual dir “comunisme” i “Unió Soviètica” és el mateix. A més, Weyl percebia clarament que l’anticomunisme nord-americà no es limitava gens ni mica a criticar la política internacional de la Unió Soviètica o la situació interna repressiva. L’anticomunisme nord-americà, reflectit en organitzacions com la John Birch Society, definia el comunisme de forma àmplia, i en aquesta definició de comunisme hom incloïa no tan sols comunistes de carnet i socialdemòcrates de tota pell, sinó també els elements liberals, radicals i progressius, que havien tingut un gran protagonisme en l’època de Franklin D. Roosevelt i que havien començat a declinar notòriament en l’era Truman. Weyl, que viu una metamorfosi personal des de l’economista burocràtic que treballa en agències governamentals o paragovernamentals a un reeixit inversor, contribuirà a aquest moviment anticomunista conservador. El fet d’haver militat en el CPUSA durant els anys 1930, lluny de convertir-lo en un empestat entre els anticomunistes, li donava l’aureola de qui ha tornat de l’infern i es plau de relatar-nos-en els horrors.

Algunes de les experiències negatives que Weyl havia tingut amb correligionaris del partit, particularment amb els intel·lectuals més furibundament estalinians, es transformen ara en aquesta època anticomunista en una redefinició del que havia estat el moviment comunista internacional de pre-guerra. Per a Weyl, el socialisme en general i el marxià en particular, tenia com a eix fonamental l’“enveja” del proletari envers el burgès. Weyl que, fins i tot en la seva època al CPUSA no havia passat de ser un “capitalista d’estat”, obviava la realitat dinàmica del capitalisme (l’explotació d’una classe per l’altra) per quedar-se amb la realitat estàtica de les diferències de classe en “patrimoni” i en “ingressos”. La insistència del CPUSA en parlar de “justícia social”, es transformava ara en l’anàlisi de Weyl en una forma de destruir les diferències de classe per la via d’expoliar la classe propietària i repartir (redistribuir) la riquesa entre les classes desheretades. L’enveja proletària produiria l’efecte sanitós del treballador que, a través de l’esforç i amb una certa dosi de murrieria, sap pujar per l’ascensor social (i esdevé un self-made man, un homo novus). Però també és l’enveja proletària la que produeix la ideologia comunista o igualitarista. Així, si en aquells anys de la immediata postguerra hom denunciava el genocidi perpetrat per l’Alemanya nazi contra el poble jueu, el poble gitano, etc., Weyl defineix una forma particular de genocidi, l’aristocidi, que caracteritzaria la pràctica del moviment comunista. Si el genocidi és l’assassinat polític d’un poble, l’aristocidi seria la forma de genocidi que es vehicular a través de la destrucció de la seva capa dirigent o de la capa de població que destaca per les seves virtuts físiques, mentals, morals, etc. La revolució bolxevic, primer, i el règim estalinià, després, haurien aconseguit el poder, doncs, a través, en essència, de l’aristocidi. Als Estats Units, on els comunistes mai no havien passat d’ésser una minoria enragée, l’aristocidi era simbòlic, a través de la deslegitimació d’aquelles “virtuts”. La propaganda comunista als EUA cercava transformar la imatge de l’aristocràcia nord-americana (empresarial, cultural, etc.) en la imatge d’una oligarquia (en el sentit que una aristocràcia és el govern dels objectivament més elevats i una oligarquia és una mera concentració injustificada de poder). Era, per a Weyl, l’enveja dels frustrats (non-achievers) contra les minories creatives (The Creative Elite in America, 1966).

En definir l’aristocidi d’aquesta manera, Nathaniel Weyl definia també la seva pròpia metamorfosi. Ell havia estat la crema del moviment comunista: un jove economista capaç d’impulsar mesures que farien avançar el socialisme en el cor mateix del capitalisme i amb les seves pròpies eines. I de l’elit revolucionària ara passava a l’elit conservadora, car en definir l’aristocidi com el pitjor crim contra el poble nord-americà, deixava entendre que ell mateix era part, doncs, d’aquesta aristocràcia (Treason, 1950).

Si la majoria d’ex-comunistes esdevinguts “anti-comunistes” havien passat als rengles d’una socialdemocràcia nord-americana més o menys tímida, Weyl havia fet tot el recorregut i ara ja es trobava en els rengles conservadors. Tingué els seus cinc minuts de fama en relació a la saga d’Alger Hiss, un ex-alt càrrec del Departament d’Estat, acusat d’haver estat membre encobert del CPUSA i agent de Moscou, quan, el 1952, Weyl testificà davant del Comitè de Seguretat Interna del Senat que Hiss havia estat membre, com el mateix Weyl, del grup de Ware, durant els anys 1930.

El bagatge materialista de Weyl li donava també un avantatge front d’altres caps-pensants del conservadorisme nord-americà que tenien un tarannà més idealista i spenglerià. El seu coneixement de l’Amèrica Llatina també havia de ser important, especialment arran de la revolució cubana de 1959 i del rumb comunista que prenia el castrisme. Weyl sostingué a partir de llavors que Fidel havia estat un agent comunista, si més no, des de l’època de la Legió Caribenya (Red Star Over Cuba, 1961), i que calia no fer gaires distincions entre els diferents moviments progressius, nacionalistes o antiimperialistes de l’Amèrica Llatina, car tots duien la llavor del comunisme. Weyl, conscient de la forma de treballar del CPUSA en els anys 1930, i de la frustració del comunisme davant de la impermeabilitat de la classe treballadora nord-americana blanca, veia, com els seus correligionaris conservadors, fronts comunistes per tot arreu. Així si els socialistes nord-americans assenyalaven els obstacles que el racisme nord-americà suposava per a la presa de la consciència de classe, Weyl hi veia un nou atemptat d’aristocidi a través de la raça. I si els socialistes nord-americans parlaven dels obstacles que alçava el sexisme, Weyl hi veia un nou intent d’aristocidi de pervertir els valors socials.

El bagatge material de Weyl incloïa l’anàlisi de classe de les societats. Però això, en l’entorn del conservadorisme nord-americà, l’obligava a combinar l’anàlisi de classe amb l’anàlisi racial i ètnic. Si en els anys 1930, Weyl havia vist en la població treballadora negra dels Estats Units l’element que podia donar el comunisme una autèntica base de classe, ara precisament per això la població negra i el moviment pels drets civils eren una amenaça (The Negro, 1960; American Statesmen on Slavery and the Negro, 1971). Si en els anys 1930, Weyl havia defensat l’igualitarisme, ara propaganditzava l’elitisme i servia d’inspiració per l’atrotinat moviment eugenista de post-guerra. Així Weyl també va fer una tria entre les dues opcions del conservadorisme nord-americà contemporani: un conservadorisme race-blind i formalment individualista, i un conservadorisme més tradicional. Weyl trià aquest segon, la qual cosa el posà en el cantó dels conservadors que no renegaven (ans, al contrari) de la segregació racial, de les polítiques eugenistes, de la prohibició o limitació dels matrimonis interracials. En els anys 1960, però, sota les administracions de Johnson i Nixon, les bases legals de la segregació i de l’eugenisme foren dinamitades i dins del propi moviment conservador la defensa explícita del racisme fou abandonada i l’eugenisme condemnat com un vici col·lectivista que calia atribuir exclusivament a nazis, comunistes i d’altres règims anti-americans. En una època on el conservadorisme s’allunyava progressivament de les tesis antisemites (ni que fos esperonat pel suport d’Israel, envoltat de potencials aliats àrabs de la Unió Soviètica), Weyl recordava lliurement el paper preponderant dels jueus en la difusió del socialisme, començant pel propi Marx (Karl Marx, Racist, 1979) i acabant pels jueus nord-americans (The Jew in American Politics, 1968).

Malgrat la derrota interior que suposaven aquests darrers esdeveniments, Weyl veia signes d’optimisme en l’exterior. L’onada revolucionària desencadenada per la revolució cubana semblava exhaurir-se amb la mort del Che (1967), no només a l’Amèrica Llatina sinó també a l’Àfrica meridional. Després d’una sèrie d’embats negatius, el colonialisme portuguès semblava respirar tranquil·litat a Angola i a Moçambic, i els règims de “minoria blanca” de Sud-àfrica i de Rodèsia del Sud semblaven haver superar la insurgència de la “majoria negra”. El 1970, Weyl publicava un optimista Traitor’s End, on insistia en el lligam entre els moviments d’alliberament nacional dels països sud-africans i el comunisme (lligam certament real si considerem l’autoproclamat marxisme de la majoria dels dirigents dels moviments moçambiqueny, angoleny, sud-africà i zimbabuès). Però en els anys 1970, aquestes lluites van portar la independència d’Angola i Moçambic, la instauració de Zimbabwe, la independència de Namíbia i la fi de l’apartheid sud-africà.

Weyl, doncs, no podia rebre amb massa alegria la victòria electoral de Ronald Reagan el 1980, car el conservadorisme reaganià li semblava massa poc sòlid, oportunista i tímid. Però Weyl sentia alhora disgust per alguns dels conservadors que contribuïen, com ell, en les revistes paleoconservadores com Mankind Quarterly o The Eugenics Bulletin, car del conservadorisme tradicional nord-americà semblaven passar a uns extrems neofeixistes. De mica en mica, Weyl s’allunyà d’aquests corrents i s’apropà a un conservadorisme més moderat i que, alhora, condemnava la gestió del “nou ordre mundial” que havia fet l’administració de Bush pare. Sense la Unió Soviètica pel mig, el “nou ordre mundial” de la camarilla petroliera s’assemblava massa, per al seu gust, a l’antic enemic. Per això Weyl va acabar per votar contra els republicans l’any 2004. Mesos després, el 13 d’abril del 2005, moria, senzillament, com un conservador respectable.

Cap comentari: