dimecres, 30 de setembre de 2009

30 de setembre: Diada Internacional de la Blasfèmia

“Prohibit escopir i blasfemar”. La consigna típica dels casinos d’ordre, complementada de vegades amb allò de “prohibit parlar de política, escopir i blasfemar” sembla d’una època passada. Ens queda tan lluny com aquella famosa Llei de la Blasfèmia de l’època de la Restauració Borbònica del 1815, que volia reintroduir la pena de mort (via guillotina) per al “delicte” de blasfèmia. És una benaurança que les Nacions Unides hagin condemnat la pena de mort (amb la boca petita). Ja que d’aquesta forma, el debat sobre la condemna mundial de la blasfèmia (via Nacions Unides) pren menys asprors que el debat antecedent a la “Cambra Introbable”.

El cas és que l’ateïsme militant (que té en el blog Pharyngula un especial referent) celebra avui la Diada Internacional de la Blasfèmia. L’aniversari commemorat no és potser del tot ben triat: el quart aniversari de les famoses caricatures del cabdill àrab Muhammad publicades en el Jyllands Posten. Fou justament arran de les protestes mogudes per aquesta publicació jutlandesa que les Nacions Unides reconsideraren la redefinició internacional de la blasfèmia com un delicte contra la humanitat o una cosa per l’estil, en el marc de la hiperprotecció de les religions abrahàmiques sota la condemna triple de “l’antisemitisme, la islamofòbia i la cristianofòbia”. És evident que les caricatures del Jyllands Posten tenien una clara intenció pogromista. Els seus admiradors en els rengles neoconservadors mereixen el mateix respecte que els nazis que cremaven sinagogues. És curiós, però, que des de diferents instàncies religioses hom vulgui confondre els ànims pogromistes contra les minories religioses de cada país concret amb la denúncia de l’obscurantisme religiós. Altrament, podríem protegir bellament esglésies, sinagogues i mesquites i les estructures i jerarquies religioses que viuen de les indústries respectives, i deixar les masses lligades de mans i peus a aquestes estructures. Certament que hi ha “ateus militants” que obliden que la religió no és més que un reflex o un mecanisme per expressar coses que no són gens transcendents: l’angoixa d’un present frustrant, l’adscripció a una comunitat diferenciada, la possibilitat d’alçar una bandera nacional, etc. Com diu Daniel Dennet, no és tant que la gent tingui “fe en déu” com que la gent té “fe en la fe”, és a dir en els valors que les religions (suposadament) promouen o en el simple fet que hom és d’una religió com s’és d’un equip de futbol: quelcom identitari llegat probablement per via familiar i al qual s’hi aferra de forma més o menys banal. Aquesta forma de veure-ho és potser la blasfèmia més efectiva.

Cap comentari: