dissabte, 19 de setembre del 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (VI): El príncep de Talleyrand

Hem parlat en els capítols anteriors de figures que han desenvolupat la seva carrera en qualsevol de les dues meitats del segle XX. Fet i fet, però, de trajectòries insòlites en trobarem en qualsevol època convulsa, de canvis sobtats de règims i constitucions que abans semblaven inamovibles. Així doncs, ara ens trobarem amb un personatge paradigmàtic de trajectòria (no tan) insòlita, que havia de passar per la Gran Revolució Francesa, pel Termidor i pel Brumari, per l’Imperi, per la Restauració, per la Revolució del 1830 i per la Monarquia de Juliol, i tenir algun càrrec que altre, bé de ministre o d'ambaixador en tots ells.

Carles Maurici de Talleyrand-Peiregòrd va néixer el 2 de febrer del 1754. Era el primogènit del Casal dels Comtes de Peiregòrd. Feia temps, és clar, que aquests comtes de Peiregòrd havien deixat d'ésser els sobirans efectius d'aquesta contrada gascona. Els Peiregòrd, amb possessions a aquell país, però també en altres terres, i residien a París, prop del rei, servint-lo en la guerra com a soldats o en la pau com a diplomàtics. Però el malaurat Charles Maurice va néixer ja baldat d’una cama, la qual cosa l’impossibilitava de fer carrera secular. Per això, un consell familiar resoldria uns pocs anys més tard de retirar-li els drets de primogenitura, en benefici d’un germà més petit. Li correspongué, doncs, el destí del secundogènit dels Talleyrand-Pèiregord: la carrera eclesiàstica. En la generació anterior, fet i fet, un seu oncle, Alexandre Angèlic, 18 anys més gran que ell, havia iniciat aquesta carrera, estudiat teologia, dret canònic i dret civil, rebut les ordres definitives el 1761, passat pel servei del vicari general de Verdun, pel càrrec de bisbe coadjutor de Reims, d’almoiner reial, de bisbe titular de Trajanòpolis, i finalment seria consagrat com a arquebisbe de Reims el 27 d’octubre del 1777. Llavors Charles Maurice ja tenia 23 anys, havia passat pel Collège d’Harcourt i pel seminari de Saint-Sulpice, i dos anys després rebria l’ordre sacerdotal. Sota el patrocini de l’oncle-arquebisbe, el 1780 assolí el càrrec d’Agent General del Clergat, és a dir representant de l’Església francesa davant el monarca. Entre les tasques del càrrec hi havia la defensa dels drets inalienables de l’església, és a dir la defensa del patrimoni eclesiàstic contra les temptacions dels ministres de Lluís XVI per resoldre la qüestió del finançament. El 1785 el seu equip va elaborar un inventari general de les propietats eclesiàstiques per fer més efectiva aquesta defensa. A principis de 1789, amb 35 anys, esdevenia bisbe d’Autègne (Autun), gràcies particularment al patrocini patern. La diòcesi d’Autègne era llavors sufragània de l’arquebisbat de Liyon (Llió), seu primada de tota l’església de les Gàl·lies.

Fou com a bisbe d’Autègne, que Talleyrand assistí a la convocatòria d’Estats Generals. Dins dels representats del clergat quedà ràpidament arrenglerat entre els “renovadors”. Formà part dels diputats eclesiàstics que s’uniren a l’Assemblea Nacional impulsada pels diputats del Tercer Estat. En l’època que Mirabeau fill era un dels principals líders de l’Assemblea Nacional, Talleyrand es va fer càrrec de dur la revolució a l’església francesa. Talleyrand, que havia participat en la redacció de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, fou qui proposà una Constitució Civil del Clergat. Aquesta Constitució Civil suposava la secularització de les propietats eclesiàstiques, desamortització que es considerava essencial per a la revitalització econòmica del reialme. El Papat que, durant més d’un segle havia tolerat la ingerència monàrquica en l’Església de França sota la fórmula del gal·licanisme, va condemnar aquestes iniciatives, sens dubte animat pels elements més conservadors de l’Església i pels emigrats que començaven a desfilar vers Coblença i d’altres ciutats de fora del Regne de França. Talleyrand fou excomunicat, i va renunciar a la posició de bisbe d’Autègne. No obstant, fou Talleyrand qui prengué el jurament civil als quatre primers bisbes que el prestaren. L’Església de França es dividí doncs entre una Església Constitucional o juramentada (formada pels bisbes i capellans que havien fet el jurament a la nova Constitució de monarquia parlamentària) i una església clandestina no-juramentada.

Talleyrand, defensor feia temps d’una educació pública laica i de la llibertat de religió, i de tots els altres valors il·lustrats, volia fer del cristianisme constitucional francès la religió que vehiculés la nova França. La Festa de la Federació convocada en el primer aniversari de la presa de la Bastilla, el 14 de juliol del 1790, sota l’ègida de Mirabeau i Lafayette, inclogué una missa solemne dita pel mateix Talleyrand.

Però el règim de monarquia constitucional es trobava amenaçat per la radicalització interior de la revolució i per la pressió que des de fora feien els emigrats. Les potències europees, en part preocupades per l’extensió del moviment revolucionari, i en part delitoses de treure’n profit, mogueren guerres en la frontera del reialme. Talleyrand realitzà al llarg del 1792 dues missions oficioses davant el govern britànic per tal d’impedir l’esclat d’una guerra general. Gran Bretanya, a instàncies de Talleyrand, va emetre una declaració de neutralitat davant del conflicte continental. Però aviat també Gran Bretanya se sumà a la Coalició anti-revolucionària. L’avenç de les tropes forasteres va desfermar a París les matances de presoners absolutistes del mes de setembre, i Talleyrand va optar per anar-se’n de París per dirigir-se, per tercera vegada en un any, a Anglaterra. Formalment, però, era una tercera missió diplomàtica, i no pas una emigració.

Caiguda la monarquia constitucional es formà una Convenció Nacional per a la redacció d’una constitució republicana. El desembre del 1792, la Convenció Nacional emetia una ordre d’arrest contra Talleyrand, en base a documentació que presumptament mostrava els seus contactes amb les potències coaligades contra França. Talleyrand restà a Anglaterra, però ben lluny dels emigrats de Londres. Aquests foren els que pressionaren el govern de Pitt el Jove perquè fes fora Talleyrand (a ser possible cap a França). El març del 1794 el govern britànic expulsà Talleyrand, que va decidir fer el camí d'Amèrica. Tal com havia fet a Anglaterra, Talleyrand a Amèrica visqué de diversos negocis d’especulació immobiliària i comercial, i també va fer d’agent bancari, sota l’hostatjament d’Aaron Burr, llavors senador federal per l’Estat de Nova York. Les idees constitucionalistes de Talleyrand el feien més proper, però, a les tesis centralitzadores d’Alexander Hamilton.

Després del Termidor, la revolució entrà en l’etapa modernada dirigida pel Directori. Talleyrand, però, continuava en les llistes oficials d’emigrats. No fou fins després de moltes pressions que el Directori accedí a rehabilitar Talleyrand. El setembre del 1796, després de gairebé quatre anys d’absència, tornava a París. La seva influència cresqué ràpidament, i el 1797 era nomenat Ministre d’Exteriors. Durant el seu ministeri les relacions entre França i els Estats Units, paradoxalment, empitjoraren i es mantingueren en una situació de pre-guerra. Però el front principal d’atenció per a Talleyrand era en les campanyes italianes, on ja el 1796 s’havia destacat el cors Napoleó Bonaparte. Bonaparte i Talleyrand toparen amb la qüestió de la República de Venècia, ja que mentre el segon considerava inconvenient afeblir aquest potencial aliat, el primer el va incloure en les seves campanyes. La pau signada amb Àustria suposà la cessió de Venècia als Habsburg, tota vegada que les Províncies Il·líries eren integrades a la República Francesa. Les relacions entre Bonaparte i Talleyrand milloraren. En el colp de Brumari (1799), Talleyrand quedà arrenglerat amb els germans Napoleó i Lucien Bonaparte, però intercedí perquè el deposat Barras pogués sortir de París amb seguretat. Sota el Consolat, Talleyrand es mantingué al capdavant del Ministeri d’Exteriors. La consolidació de la República Francesa sota el Consolat suposà també la normalització de les relacions amb el Papat. El Papa Pius VII aixecà l’excomunió a Talleyrand, i s’iniciaren les negociacions que culminaren amb el Concordat del 1801. El Concordat suposava la fi de la Constitució Civil del Clergat, per bé que es mantenia el control estatal sobre l’església (cosa que, de fet, ja havia estat la pràctica en temps de l’absolutisme). Alguns sectors de l’església constitucional francesa s’oposaren al Concordat i el mateix oncle de Talleyrand, encara arquebisbe de Reims, es va negar a posar-hi la seva rúbrica. El gir impulsat pel cònsol Napoleó es va manifestar amb l’atracció de sectors monàrquics catòlics, i així Chateaubriand s’integrà en el govern. Però el març del 1804, el segrest del duc d’Enghien des de l’exili i el seu afusellament després d’un procés sumari, amenaçaren de torpedinar aquest gir: Chateaubriand dimití i Talleyrand fou considerat instigador dels fets. La consolidació del poder de Napoleó, però, era imparable, i el mateix 1804 fou coronat Emperador dels Francesos. El mes de maig, Napoleó nomenava Talleyrand Gran Xambelan i Vice-elector de l’Imperi. Talleyrand continuava al capdavant de diplomàcia francesa, i havia adquirit el Castell de Valençay, en les terres del Loira, per fer-lo servir de lloc de reunió amb les legacions exteriors. En el 1806 esdevingué Príncep de Benevento, títol que implicava la sobirania sobre la seu de l’antiquíssim ducat longobard. Talleyrand, però, continuà a París. El 1807 viatjà a Tilsit, per signar-hi una pau draconiana que Napoleó havia imposat a Prússia. Si el 1804, Talleyrand havia estat acusat per la mort del duc d’Enghien, ara era considerat una figura gairebé benèvola pels monàrquics europeus, car havia intercedit en favor de Prússia. La Pau de Tilsit implicava la recerca d’una aliança entre França i Rússia, cosa que Talleyrand refusava, i per això finalment optà per la dimissió (1807). Talleyrand considerava imprudent l’abast que prenia l’expansionisme napoleònic i, en particular, l’escalada de tensió amb Gran Bretanya. Ja sense càrrecs, el setembre del 1808, però, fou nomenat representant de França en el Congrés d’Erfurt, que havia de segellar l’aliança franco-russa. Talleyrand millorà la seva opinió del tsar Aleksandr, i n’esdevingué un assessor confidencial, que li recomanava que no es refiés de les intencions de Napoleó. Talleyrand jugà un paper similar amb l’emperador d’Àustria. A partir del 1809, es retirà pràcticament de la vida política activa, per bé que el 1812 expressà a Napoleó el seu rebuig per la campanya que aquest havia emprès contra Rússia. El trencament amb Napoleó ara ja era notori. Amb el front obert a Espanya, el bloqueig continental britànic i una campanya pírrica a Rússia, l’Imperi Francès començava a fer aigües. Talleyrand fou contactat per austríacs i britànics i, més tard, per l’oblidat comte de Provença que, com a cap del Casal de Borbó, era rei titular de França.

L’abril del 1814 l’Imperi va col·lapsar. Napoleó abdicà en el seu fill i acceptà l’illa d’Elba com a territori de sobirania per passar-hi la resta de la seva vida. Les potències vencedores van promoure la Restauració dels Borbons. El comte de Provença esdevingué el rei Lluís XVIII. Talleyrand havia estat especialment partícep d’aquesta Restauració, sota la condició que s’establís un règim de monarquia constitucional. La intenció de Lluís XVIII, però, era la d’un retorn a la monarquia absoluta bo i amb l’atorgament d’una carta de drets. Lluís XVIII nomenà Talleyrand cap de la delegació francesa al Congrés de Viena. En el Congrés de Viena eren convidats pràcticament tots els estats d’Europa, per bé que inicialment s’atribuïren les decisions exclusivament als “quatre grans”: Gran Bretanya, Àustria, Prússia i Rússia. Talleyrand va saber maniobrar per tal d’incloure en la llista de “grans” també Espanya i França, per fer després fora la primera. Així França fou una de les “cinc grans” del Congrés de Viena, i Talleyrand va saber explotar les tensions entre Gran Bretanya i Àustria (que defensaven que el Congrés de Viena “restaurés” la situació pre-napoleònica) i Prússia i Rússia (que defensaven que el Congrés els reconegués les noves annexions). D’aquesta forma, l’antiga aliança de les “quatre grans” fou substituïda per una entesa secreta entre França, Gran Bretanya i Àustria. Naturalment, això no va poder impedir que el Regne de Prússia s’annexionés bona part de la Renània, si bé Talleyrand considerava que aquesta annexió quedava tamponada per la persistència d’estats independents entre Brandenburg i la Renània (especialment, el regne de Saxònia i el regne de Hannover, en unió personal amb la corona britànica). Talleyrand aconseguí uns termes de pau que es podien considerar més que acceptables, amb retorn a les fronteres del 1792 (és a dir, s'hi reconeixien les annexions de les primeres campanyes de la revolució).

Però Napoleó sortí d’Elba i no s’aturà fins a París. Talleyrand acompanyà Lluís XVIII a l’exili. Cent dies després de sortir d’Elba, Napoleó era vençut per segona vegada, i de nou abdicà en el seu fill. Gran Bretanya l’imposà ara un exili a Santa Elena, una illa remota en el bell mig de l’Atlàntic Sud. Lluís XVIII fou restaurat per segona vegada, però es retallaren alguns termes reconeguts a França en el Congrés de Viena. El setembre del 1815, Talleyrand dimitia de ministre d’Exteriors, en part per no haver aconseguit que la França de Lluís XVIII no fos castigada diplomàticament pels Cent Dies i en part per l’afermament del partit ultrareialista.

Talleyrand tenia llavors ja 61 anys. No perdé el contacte amb la diplomàcia francesa, si bé els seus consells rarament eren atesos. El juliol del 1830, amb Talleyrand de 76 anys, la monarquia borbònica de Carles X (el successor de Lluís XVIII) queia. Al capdavant del moviment revolucionari es van posar els partidaris del duc Lluís Felip d’Orleans. Lluís Felip fou proclamat “rei dels francesos”, un títol que venia a sintetitzar el de Lluís XIV (rei de França i de Navarra) i el de Napoleó (emperador dels francesos). La monarquia de juliol volia ser el “just punt mig” entre els excessos de la monarquia absolutista i els de la república anàrquica. Talleyrand, l’antic bisbe d’Autun, l’antic diplomàtic dels temps de la Revolució, del Directori, del Consolat, de l’Imperi i de la Restauració, fou cridat de nou. Lluís Felip el nomenà ambaixador a Londres, on s’havia exiliat l’ex-rei Carles X. La missió de Talleyrand fou impedir que Gran Bretanya aprofités el canvi de règim a França.

L’onada revolucionària no s’aturà, però, en el canvi d’una dinastia borbònica per una altra. Arreu les posicions liberals prenien força. El neoabsolutisme feia aigües. Des de Grècia fins als Països Baixos hi havia aixecaments. L’aixecament als Països Baixos afectava les províncies del sud, les més vinculades econòmicament a França, i que menys acceptaven el jou de l’estat dels Orange. El plantejament dels revoltats a Brussel·les era, en gran mesura, el de la unió amb la França constitucional dels Orleans. Londres, és clar, no hi volia sentir a parlar. El sempre diplomàtic Talleyrand proposà una partició de les províncies rebels entre Gran Bretanya, Prússia i França. Finalment, però, en part per la pròpia evolució de la revolta, i en part per la voluntat de Londres, hom s’estimà més l’establiment d’una monarquia liberal, de l’estil de l’orleanista, però amb un príncep alemany, vidu de la princesa Carlota, que havia estat hereva del tron britànic.

Talleyrand deixà l’ambaixada el 1834, amb 80 anys. Encara havia de viure quatre anys més. Deu anys més i encara hauria pogut col·laborar en els efímers moments de joia revolucionària de la Segona República. Però per a un monàrquic constitucional, l’únic delicte d’incoherència del qual fou no trobar un monarca constitucionalment digne, això hauria estat un gra massa.