La Declaració Universal de Drets Humans diu, en l’article 13, que “1. Tothom té el dret a la llibertat de moviment i residència dins les fronteres de cada estat” i que “2. Tothom té el dret d’abandonar qualsevol país, inclòs el propi, i de retornar al propi país”.
És un redactat que difereix d’altres drets. Per exemple, l’article 3, diu que “tothom té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat personal” i no pas que “tothom té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat personal, dins les fronteres del seu estat” o una cosa semblant. L’article 13, a banda d’aquesta referència a les “fronteres de cada estat” (negació del propi dret que afirma), introdueix una curiosa asimetria. Perquè l’article 13.2 reconeix el “dret de l’emigració” (i l’enforteix amb el “dret de retorn”), però no hi ha pas cap article 13.3 que digui res del “dret de la immigració”. Tal com és el redactat de l’article 13.1, és evident que les polítiques restrictives d’immigració dels diversos estats no contravenen l’article 13 en elles mateixes. És a dir, segons l’article 13.1, una persona no té dret a la llibertat de moviments a través de fronteres estatals. En conseqüència, l’estat té dret a imposar restriccions a la llibertat de moviments de les persones que volen entrar en el seu territori estatal. Però hi ha tres coses que no pot fer, segons l’article 13 i la resta de la Declaració: a) imposar restriccions genèriques a la llibertat de moviments dins del seu territori estatal (tant a les persones autòctones com al·lòctones); b) prohibir arbitràriament la sortida de persones de les seves fronteres estatals, siguin o no autòctones; c) negar el dret de retorn d’una persona al propi país.
Ja sabem que la Declaració Universal de Drets Humans no és més que paper mullat. Però, en el marc de les reivindicacions del Dia de les Persones Migrants, del 19 de desembre, és bo de saber que ni tan sols els brindis al sol de les Nacions Unides les cobreixen.
Hom podrà respondre que és necessari establir controls als fluxos migratoris. Però, curiosament, l’article 13.2 condemna, per exemple, els controls emigratoris (més enllà dels controls derivats de la investigació de crims, condemnes judicials, etc.). La mateixa premsa que lloa els murs anti-immigratoris dels Estats Units, de la Unió Europea o de Japó, blasma immisericordament els “règims” que gosen posar traves a l’emigració. Un exemple el tenim en els discursos que s’han fet al voltant del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, amb una condemna específica del fet que la República Democràtica d’Alemanya fes polítiques anti-emigratòries per evitar la fuita de mà d’obra (especialment, de mà d’obra qualificada) cap a l’Europa Occidental. Dit d’una altra manera, els controls immigratoris dels països centrals pressuposen i exigeixen el descontrol emigratori dels països perifèrics. L’impacte en el drenatge de les millors mans i dels millors caps que té l’emigració en aquests darrers països és completament menystingut (particularment, pels propis governants d’aquests països) i s’oblida que aquest és un factor addicional per la perpetuació de la misèria i de la desigualtat.
L’article 13.1 també és simptomàtic, en esmentar la “llibertat de moviments dins de les fronteres d’un estat”, de l'aprovació tàcita de la política d’homogeneïtzació poblacional practicada per aquests mateixos estats. Els mateixos que exigeixen controls d’immigració en les fronteres dels estats fan uns esgarips que fan por quan es demanen els mateixos controls per altres realitats que no disposen d’estat propi. Només cal veure les reaccions de l’espanyolam cada vegada que algú, a Mallorca, planteja quelcom en aquest sentit. És irònic, doncs, que des de la defensa de la identitat nacional catalana hom esperi res de les polítiques de control d’immigració dels estats espanyol i francès.
Però fem ara càbales, i imaginem que el mandat popular dels referèndums sobre la independència de la nació catalana arribés a bon port. Imaginem que ja en tenim, d’estat. Alerta, però, ja que aquesta independència, segons el text de la papereta, indicava la integració a la Unió Europea. Això, clar i català, vol dir que la lectura de l’article 13.1 és una altra:
- d’acord amb la doctrina de la Unió Europea hi ha quatres drets bàsics: lliure moviment de béns, lliure moviment de capital, lliure moviment de serveis i lliure moviment de persones. Per aquest ordre, exactament. El lliure moviment de persones, però, fa referència a la llibertat de moviments i de residències de les persones amb ciutadania comunitària (és a dir, amb ciutadania de cadascun dels 27 estats – 28 amb Catalunya – que integren la UE).
- en general, el nou estat català disposaria de dret per controlar l’entrada d’immigració “extracomunitària”. Però aquest control seria relatiu, ja que les persones que tenen concedit el dret d’asil en un estat de la UE, el tenen concedit per tots els estats (amb les excepcions i matisacions dels estats que no formen part de la Unió de Schengen).
Normalment, alguns dirien que amb això hi hauria prou. Prou, per a què? Per tal de controlar el mercat laboral i descarregar els serveis socials, ens responen. Però el subtext és un altre. L’opinió pública no defensa un “control de la immigració” per aquestes raons, merament. És cert que, si mirem el que diuen les enquestes, l’opinió pública sembla orientar-se al voltant d’una idea que, esquemàticament, podem resumir de la següent forma:
- els immigrants extracomunitaris, procedents majoritàriament de països menys desenvolupats, tenen un “cost de producció” inferior, ergo promouen una tendència a la baixa dels salaris.
- els immigrants extracomunitaris constitueixen una pressió addicional, en enfortir l’exèrcit de reserva, és a dir les masses desocupades.
Aquesta orientació material de la visió popular del “control de la immigració” és la pròpia de sectors de la classe treballadora “autòctona” (i.e. comunitària, encara que els països més pobres de la UE i, particularment, Romania, també siguin “exclosos” en aquest esquema mental, i que hi siguin inclosos, per exemple, els residents nord-americans). Però això, naturalment, no té gaire a veure amb la mentalitat de sectors populars que no competeixen directament en el mercat laboral. Per aquesta raó, l’orientació material-laboral o és complementada amb una orientació material-fiscal i una orientació cultural:
- la immigració extracomunitària suposa un augment (o una justificació de l’augment) de la despesa pública i, en conseqüència, de la pressió fiscal (i de la “desviació” de serveis socials).
- la immigració extracomunitària suposa una amenaça a la identitat lingüística, nacional, cultural, religiosa, etc., i també hi podem afegir la qüestió de la seguretat ciutadana.
L’orientació cultural de la defensa d’un “control de la immigració” topa, però, amb una sèrie d’obstacles. Les mesures de control poden veure’s justificades per una seguit de criteris “racials”, “religiosos”, “culturals”, “lingüístics”, etc. Però tots aquests criteris contravenen la Declaració Universal dels Drets Humans i qualsevol constitució dels darrers cinquanta anys. Les polítiques de “control de la immigració” no poden fer-hi res en concret en aquest sentit. Però sí es justifiquen de forma tàcita en tant que, estatísticament, els “immigrats extracomunitaris” són de “races diferents”, de “religions diferents” (amb l’islam fent d’antitòtem d’aquesta visió), de “cultures diferents”, de “llengües diferents”, etc. Però si el problema és aquesta “diferència”, quin serà el destí de les persones amb nacionalitat comunitària que presenten aquesta “diferència”?
El “control de la immigració” no passa de ser una de les moltes eines propagandístiques dels mateixos causants dels “problemes”. Ja té gràcia que els mateixos que s’han dedicat a enfonsar el nivell de vida de la població “autòctona”, la llengua i la identitat cultural de la població “autòctona” (catalana), etc., vinguin ara a salvar-ho tot amb polítiques “restrictives” de la immigració. El mateix cap que, per una boca, llença proclames de “control de la immigració”, per l’altra ens repeteix que la immigració és l’única garantia de “competitivitat” i de generació de prou creixement econòmic (i.e. de prou taxa de benefici) com perquè sobrin prou molles per a tothom.
En aquest 19 de desembre cal repetir els mots d’ordre que es desprenen de la situació actual:
- contra la jerarquització en 1) ciutadans europeus; 2) persones amb dret de residir-hi i de treballar-hi; 3) persones amb dret de residir-hi, però sense dret de treballar-hi; 4) persones sense dret de residir-hi; tot recordant que “cap ésser humà no és il·legal”
- contra les retallades de llibertats que les directives comunitàries i les lleis d’estrangeria fan envers les persones dels grups 2, 3 i 4, i que tenen una expressió ben eloqüent en els “centres d’internament”.
I, més enllà, el poble treballador català ha de tindre present una doble necessitat:
- en tant que les condicions econòmiques dels Països Catalans empitjoren (18% d’atur!), sectors creixents es tornen a veure en la necessitat d’emigrar per trobar feina. Cal que els emigrants catalans s’impliquin doblement en el país d’acollida (contra les temptacions d’esquirolatge) i en el procés d’alliberament del país d’origen. I, en la mesura que sigui possible (i això és més fàcil de dir que de fer), han de tornar-hi per tal de refer un país amb una economia diversificada i una ocupació ben remunerada.
- i els sectors del poble treballador català que resten als Països Catalans han de lluitar per integrar els treballadors immigrants. No pas per un estúpid sentiment multiculturalista (car, alhora, cal celebrar els potencials emigrants dels països subdesenvolupats que no opten per l’emigració i resten en el país i malden per tirar-lo endavant), sinó per lluitar plegats contra les ofensives del capital (reducció salarial, augment d’impostos, destrucció de llocs de treball).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada