L’actual estat sudanès queda definit per les fronteres del Sudan Anglo-Egipci, un territori de l’Imperi Britànic, formalment col·locat sota la “sobirania compartida” entre Gran Bretanya i el Regne d’Egipte. Com que el Regne d’Egipte també era una protectorat anglès, no cal dir que el mot més escaient era el de Sudan Anglès. La denominació de Sudan Anglo-Egipci també servia per diferenciar-lo del Sudan Francès. Per al colonialisme europeu, Sudan era el nom que rebien els territoris saharians més allunyats de la Mar Mediterrània.
La història i l’actualitat política de Sudan és ben complexa, i no cal ara que hi insistim gaire. El règim de Khartoum ha tingut problemes amb les regions del sud, però també amb les de llevant i amb les de ponent (Darfur). En aquests “problemes” es barregen reivindicacions nacionals (independentistes o confederalistes) amb moviments que pretenen una reforma profunda de l’estat sudanès.
En el 2005 es va celebrar l’Acord de Naivasha, entre el govern sudanès i l’Exèrcit d’Alliberament del Poble Sudanès (Sudan del Sud). Un dels punts de l’acord era l’establiment d’un Govern Autònom del Sudan del Sud. Aquest Govern Autònom cobreix la major part dels territoris reclamats com a sud-sudanesos, amb l’excepció d’Abyei, les Muntanyes de Nuba i el Nil Blau. Els acords estableixen com a fórmula de resolució de l’estatus jurídic de tots aquests territoris el següent esquema:
- referèndum en el territori autònom del Sudan del Sud, on es decideixi entre la independència, d’una banda, i l’autonomia en el marc de l’estat sudanès, de l’altra.
- referèndum a Abyei, on es decideixi entre l’adscripció al Sudan del Sud o al Sudan del Nord.
- consultes populars (no-vinculants) a les Muntanyes de Nuba i al Nil Blau, quant a la integració d’aquests territoris al Sudan del Sud.
Com a data dels referèndums s’establí el gener del 2011. Això es feia de cara a dos processos:
- elaboració d’un cens electoral de tot l’estat sudanès.
- eleccions generals a tot l’estat sudanès.
L’elaboració del cens ha passat per tota mena d’obstacles. Alguns són de natura tècnica: uns cinc milions de sudanesos són nòmades o transhumants, i no tenen una residència fixa en cap municipalitat. D’altres són de natura política: què fer amb els dos milions de refugiats sud-sudanesos que avui viuen en camps de la regió de Khartoum; què fer amb els refugiats sud-sudanesos que es troben en camps d’Uganda i de Kènia. El conflicte de Darfur també ha dificultat la tasca d’elaborar-hi el cens.
Més enllà del cens, hi ha la qüestió dels requeriments del referèndum. El govern de Khartoum proposava inicialment que la independència només s’aprovés si comptava amb més de tres quartes parts dels vots emesos. El passat mes d’octubre, aquestes exigències foren rebaixades a l’acceptació de la independència si aconseguia una majoria simple dels vots sota una participació de dos terços del cens. Si la participació era inferior se celebraria un segon referèndum en el decurs de 60 dies.
En l’acord de la setmana passada, ratificat ahir pel Parlament Sudanès (en sessió conjunta de l’Assemblea Nacional i del Consell d’Estats), el referèndum tindrà lloc a primers de gener del 2011. La validesa del referèndum requerirà un 60% de participació, i s’acceptarà la independència si supera el 50% dels vots emesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada