El 50% de l'alumnat del Principat es troba per sota de la mediana de rendiment acadèmic

No hi ha res que sigui subjecte de tant de pànic moral com qualsevol notícia referent al sistema educatiu. Aquestes notícies sempre es llegeixen, des de fora del món educatiu, amb un posat de suficiència i amb la cella esquerra lleugerament arquejada. Cada generació (i cada semigeneració) es vanta del fet que la qualitat de l'ensenyament en els seus temps era millor que la de les generacions (i semigeneracions) següents com ho demostra la incompetència manifesta que atribueix als individus d'aquestes generacions (i semigeneracions) següents. Com misàntrops de comèdia grega, la majoria de catalans es freguen les mans delitosos en interpretar totes aquestes notícies com un signe de la ignorància creixents en la que viuran per sempre els seus successors.

Fem-los que es freguin les mans, doncs. S'ha dit que el 25% de l'alumnat que acaba sisè de primària no supera la prova d'avaluació corresponent (una prova que no té cap més rellevància, altrament, car l'Educació Secundària Obligatòria és, per definició, obligatòria). Però el que no ha dit el conseller Ernest és que el 50% de l'alumnat es troba per sota de la mediana. Els que tot ho veuen de color de rosa, podrien dir que un 50% de l'alumnat es troba per damunt de la mediana. També podrien dir que un 75% de l'alumnat ha superat la prova. Si tingués ramats jo no agafaria cap d'aquests que ho veuen tot de color de rosa com a pastors, ja que si haguessen de curar de 100 ovelles i se'ls perdés 1, es quedarien amb les 99 i així, d'ovella en ovella, no en quedaria cap ni una.

Però tornem a la xifra del 50%. Efectivament, un 50% de l'alumnat es troba per sota de la mediana. És més. Es tracta d'una xifra rècord, ja que mai en la història hi ha hagut més d'un 50% de l'alumnat per sota de la mediana.

I pels qui vulguin més titulars escabrosos, que recordin que:
- un 75% de l'alumnat es troba per sota del tercer quartil quant a rendiment acadèmic.
- un 90% de l'alumnat es troba per sota del novè decil quant a rendiment acadèmic.
- un 99% (sí, ho heu llegit bé) es troba per sota del noranta-novè percentil. Només hi ha un 1% que hi sigui per damunt. D'ells serà l'èxit acadèmic.

Corpus Christi en un país luterà

La festa de Corpus Christi va nèixer en el segle XIII, des d'allò que ara diríem la societat civil, com un signe d'afirmació ultraortodoxa de caire popular de la Cristiandat romana. És una festa vinculada al calendari lunisolar de Pasqua, el 60è dia després del Diumenge de Resurrecció. En l'imaginari popular és un dels tres dijous més assenyalats de l'any, juntament amb Dijous Sant i el Dijous de l'Ascensió (el 40è dia de la Resurrecció).

El nom de Corpus Christi o de Corpus Domini es traduí en l'alemany mitjaval com a Fronleichnam, és a dir de forma literal (fron vol dir senyor, i leichnam vol dir carn, per bé que la forma de dir-ho en l'alemany estandard modern seria Herrnsleib). Com a tot arreu, la festa de Corpus Christi s'empapà dels festivals pre-cristians propis d'aquesta època de l'any, just abans del solstici d'estiu. El component cristià es reforçava a base de processons amb el cos del senyor (la galeta transubstanciada) transportat en el vehicle corresponent.

Martí Luter trobava la festa del Fronleichnam "schädlichste aller Feste", fastiguejat pel caràcter completament abíblic de la diada (l'Ascensió-Christhimmelfahrt i la Pentecosa-Pfings, es basen en els Evangelis i en els Fets dels Apòstols) i, al seu parer, gairebé blasfem. Luter deia això el 1527, però fins el 1600 hi hagué zones luteranes que servaren la festa.

És curiós, doncs, que a Alemanya la festa de Corpus Christi sigui d'observança legal a un estat com Hesse. El darrer landgraf de tot Hesse, Philip, coetani de Luter, en fou un dels principals defensors. A la mort de Philip gairebé tota la població de Hesse, si més no formalment, pertanyia a l'Església reformada. Però també a la mort de Philip, el ducat de Hesse fou dividit entre els seus fills. Això marcaria l'evolució posterior de Hesse, com també ho faria la introducció d'una "segona reforma", la calvinista. Els Casals de Marburg i de Kassel, al nord de Hesse, es van fer calvinistes en el tombant dels segles XVI i XVII. Darmstadt, al sud de Hesse, continuà amb una línia luterana. Fou en aquell context, per exemple, que els luterans de la Universitat de Marburg, una vegada expulsats, foren acollits per Hesse-Darmstadt, que creà per a ells la Universitat de Giessen. La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) afectà fondament Hesse. Durant el període de la invasió sueca (en els anys 1620), els suecs, per bé que luterans, comptaren amb l'aliança dels calvinistes de Hesse-Kassel i amb l'enemistat dels luterans de Hesse-Darmstadt. Aquest joc d'aliances persistiria en el futur, amb els suecs substituïts ara pels francesos, ara pels prussians. Així doncs, la dinastia luterana de Hesse-Darmstadt fou tradicionalment austracista, siguent cas paradigmàtic el del príncep Jordi de Hesse-Darmstadt (mort el 1705, en l'assalt al Castell de Monjuïc) que és soterrat a una església catòlica (la dels Josepets de Gràcia), tot i que el seu cor es conserva en l'església (luterana) de la ciutat de Darmstadt.

La història va dur per curiosos viaranys Hesse, que resurgí com a estat unificat, més de 350 anys després, el 1946. Més de mig segle abans, però, hom ja havia fusionat les línies majoritàries del calvinisme i del luteranisme alemanys. D'aquesta forma, l'Església de Hesse-Nassau (que no inclou els territoris del nord de Hesse, que mantenen la independència eclesiàstica, en l'Església de Kurhessen-Waldeck) no és formalment luterana sinó "evangèlica" (és a dir luterana-calvinista). En l'estat de Hesse, el percentatge de membres de l'Església Evangèlica és de 40,8%, mentre que els catòlics són un 25,4% (fruit d'una barreja entre la minoria catòlica històrica resistent, els alemanys descendents de zones catòliques del sud i de l'est i els descendents de la immigració mediterrània de mitjans segle XX, i els conversos i nous migrants dels nostres dies). La declaració de Corpus Christi com a festa legal en les tres regions de Hesse obeeix, doncs, a una atenció envers aquesta minoria catòlica. Per a la resta de la població (i també per a bona part dels catòlics que ho són únicament de quota i de bateig), demà és festa, i punt.

La doble desorientació dels socialdemòcrates europeus

Com que el Parlament Europeu passa de tenir 785 eurodiputats a 736, cal anar alerta amb l'aritmètica. En principi, amb la reducció, seria lògica suposar que, en general, els diferents grups parlamentaris han perdut efectius en xifres absolutes. No és així, ja que els Verds han augmentat en 8 diputats absoluts, i el nombre de No-Inscrits podria crèixer en 79. Sí baixen en xifres absolutes tots els altres grups. Així cal una correcció que situï el Parlament del 2004 en una xifra de 736 eurodiputats. Fet això, les xifres canten: els populars han augmentat en 21 eurodiputats i els socialdemòcrates n'haurien perdut 34. El cas del Partit Socialista Francès és paradigmàtic: es queda en 14 eurodiputats amb la qual cosa empata amb Europa-Ecologia. O també és simptomàtic el cas d'Alemanya: la CDU-CSU han perdut 7 eurodiputats, però l'SPD no en guanya cap (el transvasament principal de vots va dels cristianodemòcrates als liberals del FDP). Són pocs els casos on els socialdemòcrates tenien quelcom a celebrar en les eleccions de diumenge, i per això s'entén l'esforç dels militants del SPD a col·locar enganxines d'agraïment en els cartells de Dietlind Grabe-Bolz, que aconseguí arrabassar la batllia de Giessen a la CDU.

Després de qualsevol elecció arriben les anàlisis interessades. Hom podria pensar, per exemple, que Grabe-Bolz va guanyar en suportar palplantada la pluja al costat de la parada de l'SPD el dissabte anterior a les eleccions (foto). Però la majoria d'anàlisis sobre els resultats dels socialdemòcrates europeus són menys innocents. Vicent Partal, més equànim, diu: "Els socialistes ho veuen tot negre a Europa. Tenen motiu per a sentir-se preocupats. Ells opinen que, la crisi, l'han creada tots tret d'ells, però sembla que els ciutadans els acusen, en primer lloc, a ells. Han tingut derrotes molt doloroses sobretot a la Gran Bretanya, Alemanya i França, on els Verds han estat a punt de deixar-los en tercer lloc. I no tenen gran cosa a presentar. El seu projecte es veu vell i massa presumit i no saben com reorientar la situació".

En aquest sentit no hem d'oblidar el doble paper que juguen els partits socialdemòcrates a Europa. D'una banda són els hereus històrics dels partits de la Segona Internacional (la qual, de fet, encara existeix en forma de Internacional Socialista) i encarnen la idea evolucionista de reforma social i econòmica i d'identificació amb els interessos d'allò que per simplificar podríem anomenar l'aristocràcia obrera. A Espanya, per exemple, mantenen la O d'obrer; a Gran Bretanya, fins l'època de Blair, encara sotmetien els candidats a l'aprovació dels sindicats; als cartells de l'SPD d'aquesta mateixa campanya sovintejaven les referències als salaris, a la feina i a la denúncia contra els taurons de les finances. Encara canten, de tant en tant, la Internacional amb el puny enlaire. I déu n'hi do l'organització de partit que gasten encara en les poblacions industrials, com és el cas del sud del Baix Llobregat. Però de l'altra banda tot això no és més que façana, ja que el segon paper és més important: l'ala esquerra del bloc polític dominant. En aquest segon sentit és simptomàtic que l'ascens del laborisme britànic coincidís amb el temps amb l'enfonsament de l'antic partit liberal, de la mateixa forma que el PSOE, fins i tot ja abans de la guerra, maldava per substituir el republicanisme d'esquerres. A l'Europa Central i a Escandinàvia aquesta segona funció dels partits socialdemòcrates arribà ja en el període d'Entre-guerres, quan els caigué la responsabilitat de governar l'estat burgès. De forma més o menys consolidada, a tots els països europeus s'estableix un bipartidisme entre un partit d'arrels conservadores, liberals o cristianodemòcrates (hereu de la fusió dels partits burgesos previs) i un partit socialdemòcrata. Programàticament, els socialdemòcrates van abandonant les arrels de les anàlisis de classe, de la crítica del capitalisme i de la combativitat (bé des de l'oposició o bé des del govern), la qual cosa servirà, d'altra banda, per inspirar la formació de "segones" i "terceres" socialdemocràcies (Iniciativa-EUiA, Die Linke, etc.), les quals, vistos els resultats electorals d'ahir, tampoc no sembla que acabin d'enlairar.

El doble caràcter dels "partits socialistes" europeus també es plasma en la pugna entre les actuals ala dretana i ala esquerrana d'aquests partits. L'enfrontament entre Royal i Aubry en el cas del PSF torna a ser paradigmàtic. De forma que, arran d'aquestes eleccions, cada ala fa l'anàlisi interessada que li pertoca. Els "dretans", partidaris d'inserir completament els partits socialistes en una línia "liberal" a l'estil del Partit Demòcrata nord-americà atribueixen la derrota a la "demagògia cridanera" dels seus companys esquerranosos (especialment protagonistes de la campanya i de l'orientació economicista que li han donat). Els "esquerrans", en canvi, consideren que s'ha perdut perquè els socialdemòcrates no s'han sabut apartar dels "dogmes neoliberals" que han propiciat l'actual crisi financera i econòmica. En realitat són afirmacions força infalsejables, la qual cosa les fa políticament difícils. L'ala dretana dels partits socialdemòcrates ha inculcat com cap altra força política les classes populars europees en els valors de l'individualisme survivalista i del menfotisme pràctic: no s'estranyin, doncs, que siguin els partits que millor representen aquests valors (la nova "extrema dreta" o el nou "extrem centre") els qui recullin els fruits. De l'altra, l'ala esquerrana utilitza un discurs que sempre s'ha adreçat a una minoria de les classes populars, la formada pel proletariat industrial més ben format i més ben col·locat socialment i laboralment: si no estén (el discurs, primer, i la pràctica, després, quan sigui possible) el seu radi d'acció, també perdrà per les vores els sectors marginals (disposats a ser captats, d'altra banda, per la vella "extrema dreta" o pel "conservadurisme compassiu").

Les eleccions a Gießen i a Esplugues

Ahir va ser jornada electoral a tot Europa. En molts llocs, a més, de les eleccions al Parlament Europeu, hi havia altres comicis. És el cas de Gießen on, a més d'escollir els eurodiputats de la circumscripció alemanya, hi havia eleccions municipals i comarcals.

En les eleccions municipals de Gießen hi hagut tomb electoral, i Dietlind Grabe-Bolz (SPD) substituirà com a batllessa (Oberbürgermeisterin) a Heinz-Peter Haumann (CDU).

En les eleccions del Landkreis Gießen, la futura presidenta comarcal (Landratin) serà Anita Schneider (SPD), que substituirà al seu company de partit. Per situar-nos cal recordar que la República Federal Alemanya és integrada per diferents estats (landern), un dels quals és Hessen (que té com a capital Frankfurt am Main). El mateix Hessen es troba dividit en tres regions, la central de les quals és Mittlehessen (oficialment, Regierungsbezirk Gießen). Entre els diferents landkreis de Mittlehessen hi ha el Landkreis de Giessen. Així doncs, arran d'aquestes eleccions tindrem una oberbürgermeisterin i una landratin socialdemòcrates, i un regierungpräsident i un ministerpräsident cristianodemòcrates.

A Esplugues tot és més senzill. Alcaldes, presidents comarcals, futurs presidents de Vegueria, presidents de la Diputació, presidents de la Generalitat, etc., etc., han estat, són i seran del PSOE per molt i molt de temps. Del PSC-PSOE, si cal, però del PSOE. Naturalment, és clar, si el nivell municipal, comarcal, vicarial (es diu així, no?) i provincial és "inabastable", qui sap si el nivell autonòmic i estatal no seran amenaçats, respectivament, per CiU i el PP.

La participació a Esplugues ha estat d'un 43%. Les candidatures que han obtingut vots són:
- PSC-PSOE: 6696 vots.
- PP: 3345 vots.
- CiU (Coalició per Europa): 1928 vots.
- ICV-EUiA: 856 vots.
- ERC (Europa dels Pobles-Verds): 695 vots.
- Els Verds-Grup Verd Europeu: 149 vots.
- Unión, Progreso y Democracia: 142 vots.
- Iniciativa Internacionalista: 104 vots.
- Libertas: 83 vots.
- PACMA (Partit Antitaurí): 77 vots.
- Partit Comunista dels Pobles d'Espanya: 31 vots.
- Per Un Món Més Just: 24 vots.
- Partido Socialista de Andalucía: 22 vots.
- Esquerra Anticapitalista-Revolta Global: 21 vots.
- Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI): 16 vots.
- Partit Republicà Català (RC): 12 vots.
- Iniciativa Feminista (iF): 11 vots.
- Partit Família i Vida (PFyV): 11 vots.
- Democracia Nacional (DN): 11 vots.
- Falange Auténtica (FA): 8 vots.
- Unificación Comunista de España (UCE): 7 vots.
- Andecha Astur: 6 vots.
- Falange Española de las JONS: 5 vots.
- Extremadura Unida: 4 vots.
- Centre Democràtic i Social (CDS): 4 vots.
- Movimiento Social Republicano (MSR): 4 vots.
- Frente Nacional (FN): 3 vots.
- Solidaridad, Autogestión Internacionalista (SAIn): 2 vots.
- Centro Democrático Liberal: 2 vots.
- Unio Valenciana (UV): 2 vots
- Alternativa Española (AES): 2 vots.
- Partit Humanista (PH): 2 vots.
- Unidá Nacionalista Asturiana (UNA): 1 vot.

En definitiva, que podem constatar que l'espai internacionalista dels pobles que, amb la CUP va aconseguir el 2004 un resultat electoral de 23 vots, ha quintuplicat de llarg aquesta fita. Ja em perdonareu la ironia...

PD. Afegirem encara a aquest post una data sobre les eleccions europees en l'àmbit nacional català. El 2004, des de l'Institut Pau Vila es va fer una recopilació que segurament enguany no faran. Fem-la, doncs. Per al 2009 ens surt això:

Esquerra estatal: 1805838 vots, que ve a ser un 18,37% del cens
Dreta estatal 1506970 vots, que ve a ser un 15,33% del cens
Regionalistes: 475762 vots i 4,84%
Independentistes: 224768 vots i 2,29%
Verds 58993 vots i 0,60%
Altres 27864 vots i 0,28%
Extrema dreta 26750 vots i 0,27%

Si comparem, bloc per bloc:
- l'esquerra estatal va aconseguir un 47% de vots el 2004 i ara n'hauria tret un 44%.
- la dreta estatal va aconseguir un 34% de vots, i ara n'hauria tret un 37%.
- els regionalistes van aconseguir un 9% i ara haurien tret un 12%. Això és un reflex del creixement de CiU. El mot "regionalista" el prenc de l'Institut Pau Vila, aclarim-ho.
- els independentistes van aconseguir un 7% i ara passarien a un 5%. Això és un reflex de la tendència a la baixa d'ERC cada minut que continuen amb el tripartit. El mot d'independentista ve del Pau Vila, i de nou em perdonareu aquesta ironia...
- els Verds passarien d'0,8 a 1,4%, en gran part per l'embranzida d'Europa-Ecologia de José Bové que, no oblidem-ho, ha quedat en segon lloc en nombre de vots a la Catalunya Nord.
- l'Extrema dreta passa d'un 0,5% a un 0,65%.

És a dir que la Catalunya completa difereix en dos punts interessants respecte del global de la Unió Europea:
- el bloc "socialdemòcrata" i d'esquerra "transformadora" segueix al capdavant i cedeix relativament poc terreny al bloc "liberal-conservador".
- l'augment de l'extrema dreta que es registra en general a la Unió Europea no s'esdevé a Catalunya, segurament perquè elements de l'estatalisme (des del PP de Rajoy fins a l'UMP de Sarkozy, passant per la UPyD de Rosa Díez) poden eixugar part del descontent.

Naturalment, l'especificitat de Catalunya rau en les relacions entre el bloc estatalista (33% del cens) i el bloc no-estatalista (6% del cens), que si fa no fa es mantenen malgrat els malgrats...

El tribalisme televisiu de TV3 i de Canal Nou

Els que anem amb el lliri a la mà sempre ens hem pensat (i fins i tot diria que encara ho pensem) que amb l'arribada de les noves tecnologies, de la televisió digital terrestres i d'altres mandangues d'ultimíssima generació, s'escurçarien les distàncies, volarien les fronteres, etc., etc., etc. No van amb cap lliri ni a la CCRTV ni a la RTVV. A la RTVV la setmana passada feien saben que no veien bé la qüestió de la "reciprocitat" entre les emissions de TV3 i de Canal9. I a la CCRTV ara s'han despenjat amb la idea de substituir el senyal de TDT de TV3 per el de l'antic canal internacional. Des de CCRTV han insistit que no hi ha cap canal internacional, però el cert és que el canal en qüestió fa el que fan els "canals internacionals" (una programació més reduïda i absència dels programes de producció exterior). En definitiva, els responsables de CCRTV i de RTVV compareixen una curiosa pruïja: limitar el visionat dels seus primers canals al territori que tenen encomanat. D'això podríem dir "tribalisme televisiu". Ja no és que tinguin una visió general de tot l'àmbit nacional, és que ni tan sols volen que des de fora del seu àmbit tribal els vegin.

Per això caldrà redactar amb cura aquesta ILP sobre les "televisions autonòmiques". Caldrà afegir algun article on digui explícitament que el senyal ha d'arribar a tot arreu, malgrat el "tribalisme" dels consells de direcció.

La qüestió salarial en la campanya electoral

La campanya electoral a les europees del 7 de juny es viu a Alemanya com un preludi de les eleccions municipals i comarcals i, molt especialment, com unes primàries de cara a les eleccions federals del setembre. Tothom parla de la crisi. La CDU diu que amb ells hom trobarà el camí per sortir de la crisi. Els Verds diuen que per sortir de la crisi hom ha d’apostar per les noves tecnologies energètiques. Die Linke diu que han de ser els milionaris els qui passin per caixa. L’SPD va començar la campanya amb “cartells agressius” que feien veure que els dolents dels nostres dies (els alts executius de salaris incontrolats) votarien CDU o FDP. Després ha moderat els cartells, i els ha centrat en la qüestió dels treballadors que guanyen salaris inferiors al seu cost de vida (a l’esquerra de la imatge). L’FDP ha penjat ara cartells com el de la dreta de la imatge, on es diu que “el treball hauria de pagar-se millor”. Al llarg d’aquests prop de 60 anys de República Federal Alemanya, l’FDP ha estat més que un partit frontissa determinant. Teòricament, apareixia com un moviment liberal entre el bloc cristianodemòcrata (CDU-CSU) i el bloc socialdemòcrata (SPD). En l’època del “miracle alemany” esdevingué refugi d’intel·lectuals i tecnòcrates escèptics o escandalitzats davant “l’intervencionisme estatal”. Després vingué la crisi dels 1970 i les derives ideològiques dels anys 1980 i 1990. La CDU i l’SPD s’afanyaren a ocupar el “centre”, i el discurs de l’FDP quedà més desdibuixat. D’altra banda l’esquema tripartit (CDU-FDP-SPD) era substituït amb la incorporació dels Verds i de formacions polítiques de dreta (l’NDP i el DVU) i d’esquerra (Die Linke), que guanyaven desigual representació en els consells municipals, comarcals i estatals (i federals en el cas dels Verds i de Die Linke). Són molts els qui han presagiat en els darrers 10 o 15 anys que l’FDP faria una deriva similar al del seu homòleg austríac l’FPÖ. Però fora del fet “frontissa” l’FDP i l’FPÖ tenen orígens diferents, i això explica que l’FDP no hagi fet una deriva “nacionalista”. “Nacionalista”, a més, és un dels pitjors qualificatius polítics a la República Federal Alemanya, i per això mateix uns el llencen als altres com a desqualificatiu. En certa premsa d’esquerres, l’FDP apareix com un instrument polític de capitalistes implacables que corrompria l’esperit social dels seus aliats, alternativament, de la CDU i de l’SPD. I, normalment, el discurs de l’FDP és un discurs de la moralitat capitalista, de la moral del mercat, on la pruïja pel benefici és santificada pel fet que (i això és cert) qualsevol producte o servei “lucratiu” ha de ser, alhora, útil per a una porció més o menys àmplia de “consumidors”. I és en aquesta lògica on hem d’entendre la frase “el treball hauria de pagar-se millor”. És una consigna destinada a contestar les afirmacions de l’SPD, però també és l’admissió que una tendència a la baixa dels salaris en un país capitalista desenvolupat té uns efectes negatius sobre la capacitat de consum que, ni tan sols a Alemanya, pot contrarestar una producció orientada a l’exportació (ja que les exportacions també depenen, ni que sigui en part, dels salaris dels altres països). L’FDP no farà res en pro de l’establiment d’un salari mínim legal o de mecanismes per evitar la caiguda dels salaris reals. I aquesta és la gràcia del liberalisme: confia que serà l’acció dels treballadors (individual i col·lectiva) la que revertirà la tendència a la baixa dels salaris, i no pas la magnificiència d’un estat provident. I potser tenen raó i tot.

Entre Moisès i Nanak: els 15 mesos de l’any 138 de la Comuna de París

Des de Nepal ens arriba una nova proposta de calendari revolucionari, amb l’objectiu de bastir un “calendari obrer acceptable mundialment”. El Calendari Revolucionari Francès originari, nascut el 1792, fou finalment descartat en temps de l’emperador Napoleó I, però se’l recuperaria efímerament durant els dies de la Comuna de París, el 1870, en el marc de la que seria considerada com el primer intent revolucionari proletari. El calendari, produït per Zihannasheen per a l’EverYoung Global Intellectual Enterprises s’aparta, però, de l’esquema general del Calendari Revolucionari (de 12 mesos de 30 dies cadascun). Pren elements d’un altre calendari derivat del Calendari Revolucionari: el Calendari Positivista d’August Comte. I és en l’esperit d’una explosiva mixtura neo-positivista i neo-marxista que tenim el següent calendari: catorze mesos de 25 dies cadascun culminats en un quinzè més de 15 dies. Com que això fa un any de 365 dies, cal afegir, cada quatre anys, un “Dia de Correcció-Zero”, inclòs en el darrer mes (que llavors passaria de 15 a 16 dies). L’originalitat rau en la durada d’aquest “Dia de Correcció Zero”, que hauria de durar 23 hores i 15 minuts per tal d’ajustar-se “al període de revolució de la Terra al voltant del Sol”. No cal dir que esperem que futures versions del calendari no contemplin una correcció tan arriscada i s’orientin més en la solució del calendari d’Aloysius Lyllius (és a dir el calendari papalment anomenat gregorià).

Sigui com sigui, aturem-nos una estona més en aquest calendari. Els mesos poden tenir 15 o 25 dies regulars. Els dies s’organitzen en “setmanes” de cinc dies: el dia de l’energia, el dia del sòl, el dia de l’ambient, el dia de l’aigua i el dia del lleure. La setmana laboral seria de 21 hores (sis hores diàries el primers tres dies de la setmana, tres hores diàries el quart dia i jornada lliure el cinquè dia), amb un sistema de torns. Això recorda la setmana de 10 dies del Calendari Francès i, sobretot, la setmana laboral de 10 dies dels primers temps de la industrialització soviètica (2 dies lliures de cada 10). El sistema soviètic dels 10 dies, feia que cada dia fos festa per un 20% de la plantilla: una de les raons per tornar a la setmana del 7 dies va ser fer que els caps de setmana coincidissin per tothom.

La part més positivista del Calendari es troba en els noms dels quinze mesos, que no són pas noms que facin referència a la natura (com en el Calendari Revolucionari Francès), sinó noms dels “grans filòsofs fundadors”: Moisès, Zaratustra, Pitàgores, Buda, Lao Tzu, Confuci, Sòcrates, Demòcrit, Plató, Aristòtil, Espartac, Crist, Muhammad, Kabir i Nanak.

El calendari arrencaria cada any pels volts del 28 de març. Com que el 28 de març de 2009 se celebraria el 137è aniversari de la Comuna de París, avui ens trobaríem en l’any 138. És cert, però, que Zihannasheen s’equivoca d’un any. Però Dionís l’Exigu se n’equivocà de quatre (si hem de fer cas a Kepler) i aquí pau i després glòria.

Avui som el dia 10 de Pitàgores. Tanquem, doncs, la segona pèntada del mes. Per a la propera pèntada (corresponents als dies que van del 27 al 31 de maig) tenim un dia assenyalat. Demà és el 677è aniversari d’Ibn-Khaldun, i en conseqüència és el Dia dels Sociòlegs. Per molts anys, doncs, als especialistes d’aquesta disciplina!

Sobirania i Justícia: com més serem més riurem

Els màxims responsables de cadascuna de les sigles integrants en la magmàtica sopa de lletres que constitueix el moviment d’alliberament nacional català arrufen els nassos. Una altra sigla més a l’olla. Es tracta de Sobirania i Justícia, presentada en societat fa uns dies a l’Ateneu Barcelonès. Jo també l’arrufo el nas. En això m’assemblo als simpatitzants de Die Linke de pedra més picada que l’arrufen en veure tant cartell de Die Linke en blau (o blau, com diuen en alemany) i que a Gießen van respondre gens subtilment reprenent una combinació de vermell i groc (rot und gelb) per als cartells locals que convocaven l’acte del passat dimarts. Doncs bé, jo arrufo el nas perquè Sobirania i Justícia té el nom calcat a Sobirania i Progrés. I si els de Sobirania i Progrés eren gent, en general, d’esquerres (i, més concretament, d’Esquerra), els de Sobirania i Justícia es presenten al món amb les credencials d’haver estat homes de Pujol. En la sobirania tots hi són d’acord (curiosament, però, i sigui dit de passada, foren els estalinistes de l’URSS els que “crearen” el mot de sobirania per desvirtuar l’autèntic dret a la independència de les repúbliques socialistes soviètiques). Però hi ha una contraposició tàcita entre “Progrés” i “Justícia”. Com si als pujolians els fes recança el “progrés” (un progrés més o menys socialitzant i més o menys igualitarista) i el volguessin contrarestar amb la “justícia”. Són ganes de veure tres peus al gat, ho sé. Però és que hi ha un discurs “justicialista”, de tall netament panglossià (tinc el Càndid a la tauleta de nit), que ens vol fer creure que vivim en el més just dels mons possibles, i que l’èxit o el fracàs (individual o col•lectiu) és la mesura neta i prístina de les nostres accions passades (individuals i col•lectives). En aquesta visió el “progrés igualitarista” seria vist com una aberració ja que, en justícia, “a cadascú segons la seva contribució”.

Però hi ha coses més interessants que no pas tota aquesta reflexió sobre categories tan abstractes com la “justícia” i el “progrés”. És interessant veure com la Sobirania i Justícia es presenta amb credencials pujolianes, però sense Pujol. I interessant veure com Pujol afirma comprendre els seus antics companys de viatge. Com més va, més sectors dependentistes catalans s’adonen que no hi ha pacte possible amb la metròpoli. Que si ens atorguen autonomia, és per rebaixar-la primer (eres Pujol i Maragall), per convertir-la en una diputació regional després (era Montilla, Carod mitjançant) i per liquidar-la després sense més (era Zaragoza, per dir un nom). El dependentista català, doncs, a contracor, ha de triar. O deixa de ser català o deixa de ser dependentista. Esperem, doncs, que l’opció preferencial del dependentisme sigui fer-se català i independentista. Si no, tururut viola.

El programa de Die Linke de cara a les eleccions europees del 7 de juny

Dagmar Enkelmann, membre del grup parlamentari de Die Linke al Bundestag i candidata al Parlament Europeu per aquesta formació va ser aquest dimarts a Gießen. En la seva xerrada va desgranar els punts principals de la campanya electoral, que es resumeixen en un “Sí a Europa i no a Lisboa”, en referència al Tractat de Lisboa, pendent encara de ratificació arran de la derrota en el referèndum irlandès.

Entre els punts principals del programa de Die Linke podem destacar:

- un salari mínim europeu (Mindestlohn europaweit). La crisi econòmica mundial actual, malgrat esperada i llargament anunciada per les forces d’esquerra, ha sorprès per la seva violència en la destrucció i precarització de llocs de treball. Davant d’això, la principal consigna política de Die Linke és “Bona feina! Bons salaris! Bones pensions! Salari mínim per tothom!” (“Gute Arbeit! Gute Löhne! Gute Rente! Mindestlohn für alle!”). Això es concreta en: a) programa d’inversions públiques en infrastructures, transports, sanitat, educació i protecció climàtica (com a generadors de llocs de treball de qualitat); b) reversió de la tendència sostinguda durant els cinc anys a devaluació dels salaris reals (en la idea que és aquesta tendència la que ha propiciat finalment la crisi finacera i econòmica); c) establiment d’una pensió mínima de 800 €; d) establiment d’un salari mínim europeu (cal recordar que Alemanya és un dels 7 estats de la UE sense salari mínim legal) que garanteixi a tots els treballadors que puguin viure de la seva feina.

- programa per un canvi polític a Europa (Programm für einen Politikwechsel in Europa). Per a Die Linke, la Unió Europea hauria de ser pacífica (friedlich), social, democràtica i ecològica. Això es concreta en: a) un treball més segur, més ben pagat i de més bona qualitat que garanteixi la vida a tothom; b) orientació social i ecològica de l’economia; c) control estricte del mercat financer; d) enfortiment del paper del Parlament Europeu i processos de decisió més transparents; e) lluita contra la discriminació per raons d’origen ètnic, sexe, religió, edat, incapacitat o identitat sexual; f) una Unió Europea que promogui una economia mundial solidària i la solució dels problemes globals essencials.

- igualtat salarial per a la dona (Gleicher Lohn für Frauen!). Si a la Unió Europea el salari femení és un 17,4% inferior al salari masculí, a la Federació Alemanya la xifra puja a un 24%. Die Linke proposa: a) l’establiment d’un salari mínim legal de vuit euros l’hora; b) l’eliminació de la discriminació fiscal degudes al salari de la parella; c) una llei que garanteixi que la meitat dels llocs de treball del sector privat siguin per a la dona; d) una reducció de la jornada laboral i un món laboral més adient a les necessitats familiars.

- fora d’Afganistan (Raus aus Afghanistan). La crítica de l’aventura imperialista a Afganistan, en la qual els Estats Units i l’OTAN han reprès el paper que feia la Unió Soviètica en els anys 1980, centra el discurs de Die Linke en “política exterior”. Per Die Linke la “política exterior” hauria de ser una “política de pau”, basada en tot moment en el respecte pel “dret internacional”. Bona part de la militància més jove de Die Linke es considera i defineix com a “anti-militarista” i “pacifista”, i mostra la seva preocupació per la militarització d’Alemanya. Certament, mai abans en els 60 anys de República Federal Alemanya, havien estat les forces armades alemanyes tan ben dotades i tan orientades a l’actuació exterior.

Die Linke, pel seu origen múltiple (ala esquerra del SPD, socialistes procedents de l’antic Partit Socialista Unificat de l’Alemanya oriental, militants de moviments d’esquerra, antimilitaristes, ecologistes, etc.), és una formació contradictòria. Certament, és la menys dolenta de les formacions parlamentàries alemanyes, però per diferents militants, simpatitzants i votants és una cosa diferent. Per uns és allò que hauria de ser l’SPD i mai no hauria d’haver deixat de ser (un partit socialdemòcrata, en el sentit clàssic del terme). Per uns altres Die Linke hauria de ser l’expressió política i parlamentària de les inquietuds dels moviments socials. El fort gir a la dreta del panorama polític alemany (del qual el discurs radicaloide que gasta l’SPD en aquesta campanya no ens hauria de moure a engany) fa que les diferents aspiracions dins Die Linke no topin gaire entre elles.

En les seves paraules, Enkelmann mostra un grau de lucidesa més gran que no pas els seus col·legues candidats de latituds catalanes (bé d’ERC, d’ICV o d’EUiA). Això, és clar, té una explicació: Die Linke no forma part de cap coalició de govern ni el clima polític alemany sembla propici a permetre-ho.

Pel maig, cada dia un raig

Un raig d’aigua o un raig de sol. Per això, els organitzadors de l’Experimentstrasse, que cada any es fa just per davant del Museu Justus von Liebig de Gießen, munten cada experiment sota un tendall. Propostes per a la quitxalla i per als grans, que van des dels indicadors de pH que viren de color amb els àcids (die Sauern) fins a veure com el simple canvi d’un fonema altera greument el significat d’una frase. Diumenge passat va començar, cosa gens estranya, amb pluja. Sota els tendalls, tot era preparat, sense problema, encara que hom pogués esperar menys públic de l’habitual. Però no eren tan afortunats els de les parades astronòmiques: per veure el Sol amb telescopi calia el permís dels núvols. La dita, però, es complí, i amb escreix. Va parar de ploure, va pujar la temperatura (ben per damunt del 15ºC) i, entre núvol i núvol, es feien cues davant els telescopis. Cap taca, però. I és que el sol quiet és un pèl avorrit.

Contra jutges, militars i prínceps (en el 175è aniversari del “Hessisches Landbote”)

El juliol del 1834, a Darmstadt (la ciutat on és soterrat el nostre príncep Jordi), va veure la llum el “Hessisches Landbote” (“El missatger de la terra hessiana”), sota l’impuls de Georg Büchner. Amb motiu del 175è aniversari d’aquesta publicació, des de Gießen i d’altres poblacions de Hesse (Alemanya Central), s’han fet un seguit d’activitats (a la fotografia, l’actor Rudi Knauss, el tenor Michael Brauer, el pianista Johannes Becker i l’historiador Peter Schlagetter-Bayertz, protagonistes d’una “Lesung Mit Musik” sobre la trajectòria vital i revolucionària de Georg Büchner). Georg Büchner és sobretot conegut per la seva obra dramatúrgica, carregada de denúncia social i política, de la qual són exemples destacats “Danton’s Tod” o “Woyzeck” (duta al cinema, en la tercera col•laboració entre Werner Herzog i Klaus Kinski, el 1979). Però Büchner també té una carrera científica i acadèmica, format en part a Gießen, que coronarà, ja pocs abans de la mort, amb la tesi doctoral, defensada a Straßburg, sobre el sistema nerviós del barb (Cyprinus barbus). A primera vista, Büchner és un “radical” més, entre tants radicals que abunden en els diferents i nombrosos principats alemanys post-napoleònics, que amb “Hessisches Landbote” fa una contribució més a la també nombrosa literatura revolucionària anterior al fet pròpiament revolucionari de març de 1848. Però en els seus opuscles i en els seus drames (i particularment en els diàlegs entre Robespierre i Danton a “Danton’s Tod”), Büchner transcendeix la figura del romàntic liberal i, alhora que és implacable contra les fonts d’opressió dels règims reaccionaris (“Justiz – Militär – Fürsten”) no defuig la visió de l’enorme tasca que tenia davant el moviment democràtic i dels riscos que fins i tot el seu èxit podia deparar.

El 9 de maig a València

Molt s'ha dit aquests dies sobre la "duplicació" de la "Mani del 25 d'Abril" a València. Doncs, benvinguda la "duplicació". Potser caldria fer mani cada dissabte... fins a la independència.

El tercer espai entre CiU i ERC només serà viable si proposa una via qualitativament diferent

El Reagrupament Català que propugna ja de forma explícita l'ex-conseller Carretero com a candidatura diferenciada de cara a les eleccions del Parlament de Catalunya arriba tard i malament situat de cara a aquestes mateixes eleccions. Com més acceleri el seu treball de consolidació, més acceleradament convocaran eleccions des del tripartit. Naturalment, hi ha coses extrínseques que juguen a favor dels carreteristes. Per exemple, al PSOE l'interessa (i molt) dividir el vot "catalanista", ja que l'enfonsament anunciat (i no per anunciat, segur) d'ERC podria fer "trop forta" CiU. Des de CiU l'anàlisi és més complexa:
1. Reagrupament servirà per dividir vot de l'espai d'ERC, tot enfortint CiU indirectament. A més, la presència de Reagrupament servirà per "moderar" l'aspecte de CiU sense haver de moderar el programa.
2. Reagrupament també podria menjar-se espai de CiU. El discurs carreterista frega un cert tarannà "know-nothing", de desconfiança envers l'intervencionisme estatal, que Carretero tindrà més màniga per fer servir que no pas CiU (sempre pendent de no sembla massa "dretana" envers l'estil electoral demagògic del PSOE).

Ara com ara, és evident que Reagrupament farà malament de no ser un "reagrupador" d'altres forces desencantades del binomi CiU-ERC. Però ja podem preveure que amb tant aspirant a "salvador de Catalunya" com hi ha, qualsevol reagrupament serà parcial.

Dels reagrupaments que surin en la segona meitat del 2009, només reixirà qui sàpiga fer un programa realment trencador i engrescador. I surarà amb els vots dels trencadors i engrescadors, els quals, tinguem-ho clar, són una minoria ja d'entrada. Però aquesta minoria dóna per 10-15 diputats i, fins i tot amb menys, hom pot disposar d'una falca al Parlament al servei de l'ulterior creixement del reagrupament. El repte més important és saber posar les coses clares en les negociacions per formar govern. La qüestió de l'autodeterminació, en aquestes negociacions, l'han de tenir clara: o hi ha propostes concretes o no s'hi participa en el govern.

Però tot aquest escenari és idíl·lic. En els rengles de Reagrupament.cat, com també en els del Partit Republicà Català o en els de Força Catalunya o en els de Catalunya Acció, i si m'apureu també des de l'esquerra independentista, hi ha la idea que el problema han estat les "febleses" dels dirigents d'ERC (i de CiU). Sense comprendre que les "febleses" personals juguen un paper molt inferior a les determinacions que produeix la pròpia situació d'opressió nacional (i, molt especialment, de fragmentació territorial de la unitat nacional), els Carreteros i els Espots són condemnats a repetir els errors dels seus predecessors.

El Tribunal de Justícia de la UE aclareix les falsedats propagandístiques del govern Zapatero sobre l'oficialitat del català

L'oficialitat del català a les institucions europees serà, es vulgui o no, un dels cavalls de batalla a casa nostra de les properes eleccions al Parlament Europeu que tindran lloc el 7 de maig.

Per rentar-se la cara, el govern espanyol del PSOE va anunciar a bombo i plateret un acord que atorga als catalans el dret d'adreçar-se al Tribunal de Justícia en la seva llengua.

Aquest comunicat aclareix, però, les coses:

Under the arrangement, Spanish citizens, residents of Spain and undertakings established there will now be able to send written communications to the Court of Justice of the European Communities in one of those languages and receive an answer from the Court in the language used. That will not be possible, however, for communications of a judicial nature, those relating to the application of a legal text and those whose purpose is, directly or indirectly, to obtain an advantage (for example, a grant), a benefit (for example, the award of a contract) or a post (for example, a job application).
Under the administrative arrangement, persons wishing to send a communication to the Court of Justice of the European Communities in one of the "co-official" languages will have to send their communication to the Office for Official Languages at the Spanish Ministry for Regional Policy. That Office will translate the communication into Castilian (Spanish) in order to allow the Court of Justice to reply in Spanish. The Office for Official Languages will then translate the Court's reply into the "co-official" language in which the original communication was sent and forward the reply and the translation to the sender.
Any direct or indirect costs which the Court of Justice incurs as a result of the implementation of the administrative arrangement will be borne by the Spanish Government.

Havia pensat en traduir el text al català, però, oi que s'entén. Potser és hora de deixar de demanar l'oficialitat del català a Europa, i exigir l'oficialitat exclusiva de l'anglès en les institucions europees.

Setmana d'urnes - d'Andorra a Berlin

En el món globalitzat o en el globus mundialitzat dels nostres dies resulta curiós comprovar les emocions que poden produir eleccions distants. Els resultats d'allà es valoren amb el prisma d'ací, i a l'inrevés. I, com sempre, ningú no perd. Tothom pot ser Obama o Sarkozy. Com sempre, la victòria té molts pares i la derrota és òrfena. Si guanya qui no volem, girem el cap i recordem que tota elecció no és més que un concurs entre equips enfrontats de marquèting. Si guanya qui volem, veiem en els comicis una nova prova d'irresistibles d'avenços que ens duran, malgrat tot, de derrota en derrota fins a la victòria final.

En les eleccions generals andorranes s'ha registrat un canvi "cap a l'esquerra". De tots és sabut que la política que farà Jaume Bartomeu, al capdavant del govern del Partit Socialdemòcrata (amb o sense coalició), no diferirà en essència de la dels governs de Marc Forné i Albert Pintat. També sabem que no ho tindrà gens fàcil en mig de les transformacions financeres que Sarkozy ha imposat al seu co-principat, i que caldrà un gran canvi de model econòmic si hom vol sobreviure en les procel·loses aigües de l'albirable recuperació econòmica mundial. Ja veurem, en tot cas, a on condueixen les formulacions de capitalisme social del PSD.

Les eleccions generals d'Ecuador han tingut un ressò especial a casa nostra per la nombrosa comunitat de ciutadania equatoriana. En línies generals, comparats amb altres anys, aquests comicis no han mobilitzat ni tants esforços de propaganda ni d'electors. En tot cas, el ticket de Rafael Correa i Lenín Moreno ha aconseguit una victòria impressionant en l'urna de les presidencials, i no li caldrà segona volta. El projecte de "revolución ciutadana" de Correa sembla, doncs, de moment, ben afermat.

El dissabte es van fer eleccions a Islàndia. L'Aliança Social-demòcrata i el Moviment Verd d'Esquerres, en el govern des del mes de febrer, han fet avenços. El descrèdit del Partit de la Independència arran de la fortíssima crisi financera que viu el país ha passat factura. La primera ministra, Jóhanna Sigurðardóttir, disposarà ara de la majoria parlamentària que necessita per fer-hi "reformes" (i com d'estranya sona aquesta paraula després de dècades de ser sinònim de polítiques reaccionàries paoroses).

En les eleccions sud-africanes, de dimarts passat, el Congrés Nacional Africà ha sortit amb pèrdues, però no pas tantes com les inicialment previstes. Jacob Zuma, un home format al Partit Comunista Sud-africà, serà el nou president de la república. El gran beneficiat de les eleccions ha estat l'Aliança Democràtica de Helen Zille, que tot i que a gran distància del Congrés Nacional Africà es consolida com el principal partit de l'oposició. Encara que, no hi ha dubte, que la principal oposició de Zuma es troba en el propi Congrés Nacional Africà.

I, per acabar, comentarem els resultats del referèndum que es va fer ahir a Berlin. La plataforma "Pro Reli", promoguda per associacions catòliques, protestants, jueves, musulmanes, amb el suport de les dues esglésies cristianes majoritària, i amb la campanya activa de la CDU i del FDP, va aconseguir plantejar un plebiscit sobre el retorn de l'assignatura de la religió al programa educatiu obligatori. La idea de "Pro Reli" era fer que els alumnes poguessin triar entre l'assignatura d'Ètica i l'assignatura de Religió. En tot moment, en la seva campanya parlaren de "la llibertat d'elecció". Els partidaris del "NEIN", per contra, insistiren en el significat que tindria la reintroducció de la religió a les aules com a assignatura: ja no seria una assignatura (o dues) sinó múltiples assignatures (tantes com religions hi ha en el Berlin de les 200 nacionalitats). L'SPD i Die Linke feren campanya pel "Nein", si bé el protagonisme l'han tingut diverses associacions cíviques. L'índex de participació, com a acostuma a passar, ha estat força baixa, de menys d'un 30%. Però el "nein" ha guanyat, amb un 51,3% dels vots.

El mal que ve d'Almansa a tots alcansa

Les mateixes autoritats sanitàries mundials que assenyalaven fa un parell d'anys els perills d'una grip asiàtica d'origen aviar que ens havia d'agranar a tots, i que ens van fer veure amb uns altres ulls les aus migratòries, ara ens diuen que no hem de témer res de la grip americana d'origen porcí que campa pels aires de les grans megalòpolis del continent transatlàntic. Si tenen el mateix encert que llavors, tenim raons d'escagarranimenta.

Ara som a la fase on cada butlletí horari de notícies eixampla la magnitud d'aquest brot de grip virulenta.

Ja hem començat a llegir notícies en el nostre àmbit geogràfic més immediat. Se sap que un individu d'Almansa, arribat des de Mèxic, ha donat positiu per infecció del virus A/09/(H1N1). En el següent butlletí ja es parlava d'un altre cas, també importat des de Mèxic, a València. És qüestió d'hores que la llista de localitats afectades s'ampliï. I és que els virus viatgen amb més celeritat que les tropes del duc de Berwick.

El xantatgista i la llei

Quan hom pensa en un xantatgista, és inevitable la imatge, passada per la literatura de novel·la negra i pel periodisme de mel i fel, d'un jove cràpula, amb informació privilegiada sobre les pràctiques homosexuals d'un peix gros respectable de mitjana edat. En aquest escenari, és políticament correcte sentir compassió pel xantatjat. Més encara, quan el xantatjat viu sota l'amenaça d'unes lleis anti-homosexuals i quan l'aparell repressiu no dubtaria en emprar el testimoni del xantatgista (òbviament, en la majoria de casos, "sodomita" ell mateix) per revenjar-se en el peix gros caigut de qui sap quina enveja secular. Abrogada tota la legislació anti-homosexual, el xantatgisme d'aquesta mena no és ni més menys que producte d'una activitat injustificadament il·legal d'espionatge sobre afers de la vida privada que no haurien de tenir cap rellevància per ningú. O és que potser som millors persones nosaltres després d'haver sentit les converses d'un cert president de la Generalitat amb Herr Gürkel.

Sobta, en tot cas, sentir les notícies sobre l'empresonament de Carlos Montero, president de l'associació ecologista castellano-aranesa Avalon. Montero ha estat acusat, efectivament, de xantatgista. Concretament se l'ha acusat d'extorqui donatius a la seva associació a canvi de no fer denúncies sobre delictes, faltes o infraccions de natura ecològica, fetes al llarg i a l'ample de la contrada occitana d'Aran. És normal que els detalls dels fets imputats no es coneguin. Però sobta que en les notícies ningú no es plantegi res més enllà del xantatgisme. Eren, doncs, els presumptes delictes, faltes o infraccions denunciades per Avalon falses? O eren certes, i llavors el que s'imputa a Avalon és no haver-les denunciades tot i tindre'n coneixement? Els empresaris extorquits es presenten com les víctimes de tot plegat. I, certament, la societat, més enllà del que digui la llei, podria haver castigat (amb raó o sense) als extorquits presumptament per Avalon si aquesta associació feia publicar les denúncies a la premsa o les duia a jutjats o a instàncies administratives, bé de Vielha o de Lleida. Però el que no acabo d'entendre és que la premsa tracti les lleis i normativa contra malvestats ecològiques amb la mateixa recança que fa unes dècades hauria tractat les lleis i normativa contra les pràctiques homosexuals.

Les Conferències Mundials Contra el Racisme ja no són el que eren

La bonica ciutat de Durban on avui, vint anys després de la desaparició de l'apartheid hom té la completa seguretat d'acabar malament si surt de l'hotel per la nit, acull una nova Conferència Mundial contra el Racisme. De nou, ningú no es demanarà per les fondes causes econòmiques que disloquen la humanitat i condemnen la immensa majoria de l'espècie a un empobriment relatiu (i, molt sovint, també absolut) constant. No: les causes econòmiques seran substituïdes per les causes superstructurals de les ideologies supremacistes (que venen a confirmar i sancionar, en tot cas, la supremacia econòmica prèviament aconseguida).

En tot cas, aquestes Conferències Mundials ja no són el que eren. Antigament es limitaven a seguir un clar guió. La raça racista, la raça blanca, i les maldats que havia fet en el passat i les que feia en el present, i un repàs exhaustiu de tots els crims del Tercer Reich, de l'Imperi Britànic, de l'Imperi Francès, dels Estat Units i, és clar, obligadament, de la República Sud-africana. Els dirigents blancs es fustigaven dialècticament, es colpejaven el pit ("mea culpa, mea culpa, mea grandissima culpa") i, acabada la comèdia, tornaven a casa a dirigir els engranatges que dessagnaven els recursos i les riqueses de l'Amèrica Llatina, de l'Àfrica Negra i de l'Àsia Tropical.

Des de fa uns anys, però, amb la República Sud-africana reconvertida en paradís haïtià, els senyors que feien els guions d'aquestes Conferències s'avorrien sobiranament. I, per això, sense menysprear mai el "white bashing", hi afegiren la condemna al sionisme. Al capdavall, els jueus, encara que no ho sàpiguen (i els activistes jueus contra Sud-àfrica o contra Alabama semblaven no saber-ho) pertanyien ja a la raça blasmada en aquestes conferències.

El cas és que afegir el sionisme en la Conferència Contra el Racisme, o afegir-hi la islamofòbia, és desvirtuar una miqueta el concepte de "racisme", com a discriminació contra una minoria "visible".

Però això és el de menys. El més gustós de la Conferència de Durban són els absents. La llista és la següent: Austràlia, Canadà, Estats Units, Nova Zelanda, Alemanya, Països Baixos, Suècia, Polònia, Itàlia i Israel. D'aquesta llista que hi sigui Israel és comprensible. El més divertit és que els altres absents han adduït com a excusa per no anar-hi l'antisemitisme que traspua la conferència. Té nassos, quan els blasmats i condemnats eren els europeus cristians, ells anaven a flagelar-s'hi. No hauria estat més noble abstenir-se d'anar a Durban amb una excusa nacional? Per exemple:
- Austràlia podria haver dit que ja era farta dels discursos en pro dels aborígens. I del sandvitx que suposa condemnar la situació dels aborígens i lloar la nova onada immigratòria asiàtica.
- Canadà podria haver argumentat una mica el mateix.
- els Estats Units s'han afegit a la llista d'aquestes nacions blanques, però són l'única d'aquestes nacions amb president "coloured".
- Nova Zelanda podria haver dit que ja era farta dels "privilegis" atorgats als maorís.
- Alemanya hauria pogut dir que ja en té prou de 60 anys de discursos germanòfobs. Ja tenia raó Adorno quan deia que els alemanys mai no perdonaran als jueus per l'Holocaust.
- els Països Baixos podria haver dit que ja són farts del discurset de la islamofòbia.
- Suècia podria haver explicat els resultats de la política d'asil de l'era dels governs estil Olof Palme.
- Polònia hauria pogut explicar acudits racistes desinhibits.
- Itàlia hauria pogut suplir els acudits polonesos amb berlusconades.

Israel, el darrer de la llista, és l'únic que ha pogut dir amb claredat per què no hi ha anat a Durban. El pitjor de tot és que si alguns dels estats acompanyants d'Israel hagués esgrimit motius nacionals per no anar-hi llavors els intel·lectuals israelians els haurien acusat de "racistes". Cap geperut no es veu el gep.

Tots contra el PSOE! Visca l'exemple de Vilafranca!

Avui ha prosperat la moció de censura contra el batlle del PSOE de Vilafranca del Penedès. L'erosió històrica del PSOE vilafranquí és la que va obrir la porta a la creació d'una majoria de forces no-sucursalistes catalanes. Gràcies a aquesta majoria avui ha triomfat doncs una moció de censura que ha elevat a la batllia el candidat de CiU, amb el suport dels dos regidors de la CUP i del regidor d'ERC.

Val a dir, però, que, d'acord amb les regles del joc de la tebiona llei municipal, les mocions de censura són sempre constructives. Per tal que un consistori mostri el rebuig contra la gestió de l'equip de govern municipal cal incloure en la moció un candidat. És per això que aquesta "moció contra el PSOE" es presenta com una "moció en pro de CiU". Farien, doncs, molt malament els qui pensin que això de la Casa Gran del Catalanisme és un xec en blanc a Convergència.

En aquest sentit cal destacar que la CUP de Vilafranca no s'incorpora a l'equip de govern municipal i que, sempre i tothora, mantindrà la independència crítica envers el nou govern de CiU.

Si bé en la decisió de la CUP han pesat sobretot consideracions vilafranquines, també és evident que el ressò que ha tingut l'acord puntual CiU-ERC-CUP ha desfermat tota mena de comentaris en clau de Principat i en clau catalana sencera.

La idea d'unitarisme de front nacional és més fàcil de dir que de fer. Simptomàticament, alguns dels seus defensors ara es troben en la necessitat de bastir un projecte polític independent de CiU i d'ERC, amb el qual anar, de moment ja, a les eleccions al Parlament de Catalunya. No els podem desitjar cap mal a aquests curiosos independentistes hayekians de la clenxa ben feta. Però sí els podem recomanar que, si més, no en facin una de llista i no dues o tres (ho dic per Força Catalunya, Reagrupament.cat i d'altres aspirants).

Davant els que criden a una unitat àmplia que vagi des d'Unió fins a la CUP, caldria recomanar-los que defineixin, primer, els ítems bàsics d'aquesta unitat. Els quals han de ser: l'assumpció de l'àmbit nacional complet com a àmbit d'actuació del projecte unitari, i la defensa del dret d'autodeterminació del poble català en aquest marc territorial. I de totes formes ningú no s'hauria d'imaginar aquesta unitat com la creació d'un Partit Nacional Català. Ha de ser una unitat cap a la independència, i això implica l'existència de diferents projectes que no poden fondre's en un sol partit. I, menys encara, quan aquesta fusió comportaria l'hegemonia d'ideologies individualistes il·luses i antagòniques als interessos socials de la gran massa de catalans.

Però abans de fer volar coloms, congratulem-nos, però, del resultat de Vilafranca. El PSOE ha de saber en aquells municipis on és atrinxerat que el dia que perdi la majoria absoluta perdrà la batllia. I que no s'esquincin els tratjos, si us plau, perquè ells han fet el mateix a la Comunitat Autònoma Basca.

Setanta anys contra el català i dues tasques pendents

Els Jardinets de Salvador Espriu han acollit aquest migdia un acte organitzat per diverses entitats per commemorar el 70è aniversari de la instauració del règim franquista i, molt especialment, la seva política lingüicida i genocida contra els catalans. El repàs de textos legals i periodístics per part dels botxins franquistes forasters i dels col·laboradors franquistes casolans ha il·luminat la veritat que els revisionismes històrics dels apòlegs del neofranquisme malden per ofuscar. En tot cas, el 1939, com ha deixat clar algunes de les intervencions, no s'entén sense el previ 1714 (i, més enllà encara, en algunes "visions" assimilacionistes, ben presents en temps de la monarquia habsburguesa), ni tampoc la repressió s'alça amb els diferents assajos "aperturistes" del règim (que arriben fins al darrer d'aquests assajos, l'Espanya de Zapatero). Contra aquesta ofensiva, els escriptors catalans han escrit i escriuen textos plens de ràbia i d'ironia, una selecció dels quals ha estat llegida.

Com a conclusió de l'acte s'han presentat dues iniciatives per als propers mesos:
- la campanya per una iniciativa legislativa popular davant les Corts Espanyoles (cal mig milió de signatures) que reconegui els espais comunicatius dels pobles gallec, basc i català, i que serveixi com la normativa de base que impedirà els obstacles a la recepció de les diferents emissores per raons de frontera autonòmica. Des d'Acció Cultural del País Valencià, Carles Solà ha presentat avui en l'acte aquesta iniciativa.
- la campanya per l'oficialitat del català a Europa.

Foto: Obama funda la Cinquena Internacional

Què hi fa en Barack des d'aquesta tribuna? Que vol dir aquest "5"? Les lletres sense les ulleres no les guipo. Al darrera, qui hi ha? No és en Lula, dirigent del Partit dels Treballadors? I aquell altre, no és Evo Morales, dirigent del Moviment al Socialisme? Què diu en Barack? No sé què de Cuba i un apropament! I els aplaudiments d'Hugo Chávez? "5", què vol dir aquest "Cinc"?

Hi ha una determinada esquerra encaterinada amb Hugo Chávez. I, a jutjar per les fotografies de Trinidad, Hugo Chávez està encaterinat amb Barack Obama. Es complirà la propietat transitiva de l'encaterinament? No ho sabem. L'altre dia 15, els del Tea Party Movement anaven amb pancartes que acusaven Obama de "socialista". Aclarim que els del Tea Party Movement consideren Sarkozy i no Chávez com el capdavanter mundial del moviment socialista.

Hi ha trotskistes com l'Alan Woods que tenen molt de carinyo per Chávez. En una ocasió Chávez els va dir que ell ho era de trotskista, "per la revolució permanent". És ben sabut que els trotskistes anomenen les seves organitzacions internacionals com a Quarta Internacional. La Primera seria la de Marx i Bakunin. La Segona seria la de Kautsky i Bernstein. La Tercera la de Lenin. I la Cinquena? Si fossim del Tea Party Movement i estiguessim convençuts com ells que Obama és fill en realitat d'un escriptor comunista heterodox, tremolaríem.

2010: any electoral al Principat

La dirigent de la sucursal regional del PP, Alícia Sánchez-Camacho, flaira eleccions. Ho assumeix per la renúncia de Josep Lluís Carod-Rovira (el vicepresident de la Generalitat de Montilla) a presentar-se com a candidat d'ERC, tot cedint el pas a Joan Puigcercós. Segons alguns analistes, això deixaria l'actual govern Montilla en una situació d'interinitat que culminaria d'aquí a uns mesos amb eleccions anticipades al Parlament de Catalunya.

No ho crec. Tal com va l'ambient social aquests dies, el més aconsellable pels apoltronats és endarrerir el màxim les eleccions. Esperar-se a la tardor del 2010 sembla aconsellable. És ben possible que d'aquí a un any i mig la situació s'hagi podrit molt més que no pas ara. Però els apoltronats contemplen més aviat un escenari de recuperació econòmica, tocada de fons en les xifres de l'atur i manteniment de la "cohesió social" malgrat les vaques magres. Un escenari optimista, certament, però que és més plausible d'existir la tardor del 2010 que no pas per la tardor del 2009.

Ara bé, des d'una altra perspectiva, és a dir d'una perspectiva no estrictament de tristpartit, no farien malament d'avançar les eleccions. En l'horitzó quallen diferentes iniciatives de "candidatures out-siders" que podrien amenaçar el sistema W de partits (PP-CiU-PSOE-ERC-ICV). Com més temps tinguin a preparar-se aquestes "candidatures out-siders" més fàcil serà que es repeteixi el fenomen "Ciudadanos". Fins i tot en el cas d'aquesta candidatura neo-espanyolista, que probablement s'acomiadaria del Parlament si es fessin ara eleccions, hi ha confiança en una recuperació d'espai si tenen any i mig per treballar els sectors "intel·lectualment" descontents de l'espanyolam del Principat. Però no parlem més de l'espanyolam out-sider, sinó del catalanam.

Vicent Partal es demanava ahir si el fet que Carod plegui comportarà la fi del carotisme (és a dir del col·laboracionisme servil envers el PSOE). No ho crec. De fet, l'aparell d'ERC (carotista i puigcercocista) fa servir la situació econòmica actual (més d'1 milió d'aturats a tot Catalunya) per repetir consignetes d'esquerreta burgesa radicaloide. Així, els carotistes, fermament aferrats al comandament d'ERC, deixen anar dues línies argumentals:
- els qui retreuen ERC per l'aposta d'esdevenir pota del PSOE són una "amalgama anideològica", que traduït vol dir "carn de canó" per projectes com "la Casa Gran del Catalalisme" o "la Força Catalunya" de Santiago Espot.
- els sectors crítics, com Reagrupament.cat, farien bé d'anar-se'n d'ERC, diuen, per formar un partit independentista "de centre-dreta".

El problema és que els interpel·lats pel carotisme cauen en aquestes mateixes dicotomies. En una altra època, d'alguna d'aquestes dicotomies n'hauríem dit neo-lerrouxisme. Ara no sabem què dir. En tot cas la dicotomia contempla dues alternatives:
- una alternativa "d'esquerres", basada en un aparell estatal provident. No sé què té d'esquerres el pensament de Bismarck. Però tant ha corregut l'escala política en aquestes dues o tres dècades, que Bismarck i Napoleó III serien ara considerats d'esquerra.
- una alternativa "de dretes", basada en un ideal de "work ethic" i de "emprenedorisme".
Una alternativa i l'altra contempla l'estat, l'individu i la societat en abstracte, com a categories preexistents al Big Bang i que, consegüentment, poden ser tractades des de la metafísica (metapolítica).

El problema d'aquesta dicotomia, a Catalunya, té un bon punt de partida. L'estat català no existeix. Així que poc s'hi pot discutir sobre "anti-estatisme" o "estat-providència" si hom ho fa en clau catalana. La nació catalana no té estat o per dir millor, en té, i en té en contra. Els qui queden atrapats en la dicotomia, tenen dues opcions:
- defensar i sostenir l'estat espanyol, si són "d'esquerres", i ajornar la independència per la setmana dels tres dijous.
- defensar i sostenir un individualisme anti-estatista que, per bé que lloable, els condueix a un anti-col·lectivisme que, per la seva pròpia natura, tindrà molt problemes per defensar una nació oprimida (que és un col·lectiu nacional o ètnic oprimit).

Dit això, el més interessant dels propers mesos en aquesta dicotomia és com evolucionen Reagrupament.cat i Força Catalunya. Confluiran en una llista independentista? Alguns dels propugnadors de Força Catalunya creuen que l'accés de FC al Parlament de Catalunya obriria la porta a una majoria "sobiranista", tot comptant CiU i ERC (i, segons com, ICV) com a "sobiranistes". Ara bé, en l'actualitat ja existeix una majoria CiU+ERC si és que sé comptar. L'existència d'un ciment en forma de FC o RC no canviaria per res la situació viscuda en el 2003 i en el 2006.

D'altra banda, si en els propers mesos s'anima el debat i se centra en la cursa electoral al Parlament de Catalunya, augmentaran les pressions dins i fora de la CUP per presentar-hi una candidatura de l'esquerra independentista.

Guardans, Piqué, amunt i avall

El fitxatge d'Ignasi Guardans per part del Ministeri espanyol de Cultura per dirigir l'Institut Cinematogràfic espanyol ha mogut sentiments oposats. Des de CDC hom ho considera un moviment alimentici de Guardans, que s'ha de buscar la vida després d'haver caigut de les llistes a les eleccions europees. Des del PSC és la recompensa generosa de Zapatero davant un polític heroic que ha estat defenestrat en la rauxa ultrasobiranista i ultraliberal d'una Convergència lliurada als peus de Ramon Tremosa. Els mateixos que abans lloaven Guardans com a defensor dels passatgers aeroportuaris, ara el blasmen com un indocumentat que, per comptes de dedicar-se a coses serioses, es dedicava a la conservació de les sabates just abans d'agafar un avió. I els mateixos que ironitzaven amb aquesta posició de Guardans quan ell mateix fou víctima del setge de Mumbai (com si el setge de Mumbai s'hagués pogut prevenir tot destapant potitos i confiscant ampolles d'aigua mineral), ara ens el presenten com l'enèssima víctima de la fèrula de la crosta nacionalista.

No n'hi ha per tant, home! Guardans no es moriria de gana deixada l'acta de diputat. La xarxa social d'un nét de Cambó no és la mateixa que la d'un ex-operari de Nissan. En aquelles alçades la solidaritat de classe funciona. Guardans no cerca tant l'aliment com el prestigi social de ser un nom i un càrrec (un nom i uns càrrecs successius), que encara que sembli que no és millor vist que limitar-se a tallar el cupó (que és, altrament, la màxima aspiració de l'ex-operari típic de Nissan).

Guardans, doncs, ha estat reclutat en base a relacions personals i, evidentment, també d'acord amb l'efecte que això tindria en les files de Convergència. Si els resultats de Tremosa no són bons, ja s'hi podran calçar els de la Casa Gran del Catalanisme.

En un altre nivell social hi ha el cas de la Pia Bosch. De càrrec de confiança de diputat d'ERC, va ser rescatada com a Sotsdelegada del Govern (del PP!) a Girona.

En Josep Piqué va ser home del PSUC. Molts anys més tard, els de Convergència el van atreure i el van col·locar com a independent en un dels governs del PP. El PP l'assimilà i el convertí en l'enèssima esperança de fer quelcom al Principat. Piqué en aquella època fitxà Montserrat Nebrera. Piqué va caure i Nebrera resisteix. Piqué, naturalment, no se n'anà a casa, i passà a dirigir Vueling. Que té d'estrany, doncs, que ara des de la Casa Gran del Catalanisme el vulguin recuperar?

En el sistema d'hexapartit del Principat aquestes coses passen. Miguel Durán, directiu de l'ONCE, va ser en el seu moment captat per Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Més recentment, Durán es feia fort en la dreta econòmica espanyola (neoconservadora), i ara encapçalarà la llista de Ciudadanos a les europees. Els sis partits realitzen els fitxatges que creuen convenients per fer veure que amplien base:
- CiU i, CDC en particular, s'orienten per la captació de gent propera al PP i que pensen que les hores (relativament) baixes que viu el partit els fan replantejar aquesta proximitat.
- el PSOE es deleix per captar (ex-)nacionalistes catalans, amb la garantia que els neutralitzarà d'acord amb la màxima "catalanistes ho som tots". Si cal coquetejar amb gent d'UDC i ERC s'hi coqueteja. No obstant, pel PSC-PSOE més que captar-los en l'estructura s'estima més captar-los en les formacions satèl·lits (ERC i Iniciativa).
- el PP sap que si vol obrir-se camí haurà de captar des de diversos sectors: CiU desencantats, ex-esquerranosos que ara han vist la llum de l'ortodòxia econòmica, etc.
- ERC es posarà aviat les piles per neutralitzar possibles suports de la "Força Catalunya" de Santiago Espot, amb la consegüent i previsible deriva ideològica (però, és clar, sense avançar ni un bri en el camí "del 2014").
- Iniciativa es troba amb dificultats per captar en els seus terrenys, tan capficada com es troba en el tristpartit. Això no vol dir que des de les formacions que integren la constel·lació ICV-EUiA no es facin moviment: se'n fan però més aviat en clau de ser més forts dins aquesta constel·lació.
- Ciutadans fa ara moviments envers els sectors que aparentment són més mobilitzables: d'aquí la dretanització envers els neoconservadors recoberts de pell anarco-capitalista. La majoria silenciosa, pensen. Sí, però qui tacet placet.

Bangkok: del groc al vermell

En les crisis polítiques del 2005-2006 i del 2008, les marees grogues de manifestants van fer tombar governs amb l'aquiescència de l'exèrcit i de la monarquia. Els partidaris dels governs del TRT (i del seu partit successor, PPP) van intentar oposar-se amb marees vermelles certament de menys calibre. Bangkok s'afirmava com una illa groga lleial a l'Aliança Popular per la Democràcia (PAD). Ara la situació s'ha girada: els grocs són al govern i els vermells són als carrers utilitzant les tàctiques dels "antics" manifestants grocs. De moment, els manifestants vermells han aconseguit que el govern tailadès groc hagi hagut de suspendre la cimera de l'Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (ASEAN). El PPP ja no es diu PPP, de la mateixa forma que el TRT va haver de canviar de nom, per adaptar-se a les prohibicions del Tribunal Constitucional. Ara es diu PTP. Certament algú dirà que no n'hi ha per tant. El PTP i el PAD no són gaire distingibles, es disputen el cor de la monarquia indiscutida (que juga a la neutralitat implicada) i quan són en el poder apliquen polítiques molt semblants. Però tot i així, la tria de colors no és gens innocent.

Tony Blair: els catòlics no saben a qui han ficat a casa

Tony Blair és un encantador de serps. Aquesta setmana l'entrevista Attitude, un magazine gay. Blair treu la flauta tan bon punt l'entrevistador treu a col·lació el catolicisme de Tony Blair. Tony Blair, recordem-ho, va fer una conversió sonada al cristianisme catòlic quan va deixar el càrrec de primer ministre britànic en mans de Gordon Brown. Els d'Attitude volien burxar-li pel que fet que l'Església (catòlica) de Roma sigui molt menys tolerant amb l'homosexualitat que no pas ho és l'Església (anglicana) d'Anglaterra. Ja ho hem dit: Blair treu la flauta... i es posa a tocar. Critica la "inflexibilitat" de l'Església Catòlica respecte l'homosexualitat, es desmarca de les declaracions de Benet XVI sobre l'apocalipsi que suposaria esborrar les distincions entre homes i dones, i assenyala que mentre els creients de més edat mantenen "posicions inalterables", la majoria de les comunitats catòliques mostren "una ment més liberal". Liberal en la qüestió de l'homosexualitat, s'entén.

Fins aquí l'encantador de serp flaviola com ho fan molts catòlics (i cristians) de base.

Però Tony Blair és molt més que un encantador de serps. És un bon encantador de serps. I continua. "Cal acceptar que el món està canviant" (en relació a l'acceptació de l'homosexualitat) i "cal intentar liderar el canvi i connectar amb la gent".

I abans que el lector faci una associació d'idees quant als "canvis", Tony Blair ho rebla. "L'Església s'hauria de reformar com en el seu dia ho va fer el Partit Laborista".

"Llamps i trons!", deuen pensar els catòlics. La sola imatge d'un Tony Blair reformant el Partit Laborista els hauria de fer tremolar, si una dècada més tard li ha de tocar el torn a l'Església Catòlica. Els sindicalistes de pedra picada van acabar enyorant Neil Kinnock després de veure com Tony Blair li donava la volta al Labour com un mitjó. Els catòlics tradicionalistes acabarien enyorant el Vaticà II després d'una semblant operació de blairització de l'Església Catòlica.

Totes les associacions, des del laborisme fins al catolicisme, malden per captar gent i, sobretot, gent capaç. Fitxar Blair com a "cap visible" del laborisme et pot dur al 10th Downing Street. I fitxar Blair com a "dirigent catòlica" d'una campanya d'entesa de les religions pot dur Roma a una capitalitat religiosa perduda ara fa cinc segles. Però a quin preu?

Chisinau: a noces em convides

Les eleccions del passat diumenge 5 d'abril havien estat degudament beneïdes per Petros Efthymiou, cap de la delegació d'observadors parlamentaris de l'OSCE. La victòria del Partit dels Comunistes de la República de Moldàvia (PCRM) sembla poc discutible, amb 61 dels 101 diputats. Cal un aclariment. A Moldàvia res no és el que sembla. Per començar, la República de Moldàvia ocupa únicament el sector oriental de la regió històrica de Moldàvia: la resta es troba integrada a la República de Romania. El PCRM és comunista tal com era socialista Bettino Craxi: "socialisme és el que fan els socialistes". La propaganda electoral del PCRM era la típica de qualsevol partit europeu, bé de dretes o bé d'esquerres, en mig de l'equilibri de l'encefalograma pla, i promeses d'estabilitat. Ara bé, el funambulisme del PCRM és més complicat que el dels seus homòlegs. Moldàvia es troba en plena línia de fractura entre Rússia i la Unió Europea. La minoria russa i ucraïnesa va servir com a pretext per a impedir la conseqüència lògica de la independència de 1990: la reunificació de Moldàvia i la reunificació de Romania. I aquesta qüestió pendent és la que ha marcat en bona mesura, ni que fos de manera tàcita, aquestes dues darreres dècades. S'han fet avenços, és clar: avui dia ningú no dubta públicament de la unitat de la llengua romanesa (amb la denominació de moldava o no) i de l'ús de l'alfabet llatí. Bé, ningú no en dubta a aquesta banda del Dniestr. A l'altra banda del Dniestr, els romanesos són minoria, i allà l'ús de l'alfabet cirílic i del secessionisme lingüístic és el pa de cada dia, sàviament combinat amb l'hegemonia de la llengua russa que, d'altra banda, encara es deixa sentir dins i fora de la Pridnístria. El programa del PCRM és mantenir aquest feble equilibri lingüístic i identitari. L'exemple de Gagàuzia (l'àrea de majoria turca al sud de la República) és utilitzat com a fórmula de reintegració de Pridnístria a la República Moldava.

Tot i la importància de la qüestió de la reintegració de Pridnístria, de l'estatus de la llengua romanesa i de les relacions amb Romania i la Unió Europea, cap dels partits opositors majoritaris ha advocat clarament per la reunificació amb Romania. I per això mateix, quan l'oposició ha discutit els resultats electorals de diumenge, les coses se'ls hi han anat de les mans. Els manifestants que han assaltat el Parlament o s'han enfrontat amb la policia pels carrers de Chisinau sí plantegen la qüestió de la reunificació. El PCRM hi respon centrant els arguments en la violència dels manifestants, en les consignes anti-comunistes i en els eslògans russòfobs. Els partits de l'oposició amb representació parlamentària es distancien del carrer i volen reconduir la situació a una renegociació de recompte.

Les tensions socials de Chisinau, com ja van passar, salvades les distàncies, fa uns mesos a Riga o a Salònica, s'han disparat aquests dies. Tothom s'esforça per veure-hi agitadors. No és que no n'hi hagi d'agitadors, però la gent en tenia ganes. La qüestió és que a Chisinau i a altres llocs de Moldàvia els enfrontaments que ara són de manifestants contra policia es podrien trocar en xocs entre manifestants. Moldàvia, fins ara, era un dels llocs més aparentment tranquils de la falla entre l'OTAN-Rússia. Fins ara.

Saura posa el CAC a prova

El fet que Lavrentin Saura hagi requerit un informe al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre els usos excessius d'imatges per part de TV3 parla volums de l'estil de govern del tristpartit. Quan el savi assenyala la lluna, el tripartit li talla el dit. Llegim a la premsa que Carod-Rovira diu que "a Catalunya hi ha un ús creixent de tècniques de 'kale borroka'". I si el primer que us ve al cap és que l'esperit de Julita parla a través de l'home de Cambrils, la mèdium ens aclareix: "és possible que [llavors] tots se li tiressin al damunt [de la Julita], perquè en aquell moment no era tan cert com és ara". I encara més: "potser que hi hagi en Catalunya persones que no són exactament estudiants procedents d'altres països europeus i fins i tot llatinoamericans amb una clara dimensió antisistema". La frase és ben fastigosa si atenem a la política habitualment xenòfila (fins a extrems genocides) que du a terme aquest tristpartit. Els "estrangers", segons Carod, únicament són acceptables si no es mouen políticament i es limiten a "moderar" el preu de la força de treball.

Des de TV3 hom ha contestat les amenaces de Saura. En la mentalitat de Saura i de la resta de cadells del tristpartit hi ha una connivència entre tots els qui no combreguen amb ells. En aquesta visió tremebunda, els de tristpartit es pensen que tothom, des dels ecologistes de la Vall d'en Bas fins als Maulets, els veïns "NIMBY" de la Vall d'Hebron, els anti-Caufec, els "antisistema italians", els "okupes danesos", l'Enric Duran i la Mònica Terribas fan cap a la Casa Gran del Catalanisme, on la tríada diabòlica de l'Artur Mas, l'Oriol Pujol i en David Madí prepara l'Armageddon electoral. "Los extremeños se tocan", proclama El Periódico de Catalunya.

D'aquesta forma el CAC ara té dues opcions:
- emetre un report negatiu contra TV3 per "excés d'imatges", i quedar la mà de bé amb el tristpartit (tristpartit és com anomenem en català al PSOE).
- emetre un report apologètic en pro de TV3, i sumar-se al conciliàbul anti-tristpartit. En aquest cas es prega als consellers del CAC que hi prenguin seient entre les cèl·lules dorments d'Al-Qaeda i els qui van fer campanya pel "no al tunel de Bracons".

I en tot això, què hi pinten els Mossos. En primer lloc, cal dir que la denominació correcta i assenyada hauria de ser "la Policia". És admissible, és clar, que la premsa de fora del Principat parli dels Mossos, però la de dins hauria de dir, simplement, "la Policia". A efectes pràctics, no hi ha confusió possible amb la "Policía Nacional", que té ara al Principat un paper de policia especialitzada, de forma similar a la "Guardia Civil". I encara menys hi ha confusió amb la policia municipal. Com a molt, podrien especificar i dir "Policia de Catalunya". El nom sí fa la cosa. Perquè, ara mateix, amb la profusió de la denominació dels Mossos qualsevol crítica a una actuació policial (o al fet mateix de la policia) pot ser interpretat com un atac específic al Cos de Policia de Catalunya, de forma que resulta fàcil al tristpartit i als seus satèl·lits de fer patètiques arengues de patriotisme autonòmic. És un fet que l'espanyolisme barceloní utilitza aquesta línia d'expressió i de pensament per transformar les crítiques a la policia en unes crítiques als Mossos i, non sequitur, una apologia dels "desplaçats" guàrdies civils i policies nacionals. Altrament, insistir massa en el caràcter de "Mossos" de la policia té dues contrapartides negatives:
- els Mossos d'Esquadra neixen com un cos botifler, fundat a Valls per en Veciana. Insistir massa en aquest nom (altrament un nom folclòric, tolerat fins i tot pel franquisme) ho posa en safata als maulets i carrasclets.
- de forma similar, el nom folclòric evoca una policia catalana, i això crea decepcions. Un "policia", com qualsevol ciutadà, pot parlar en la llengua que li plagui. Un "mosso d'esquadra", en canvi, si parla tothora en castellà crea la sensació (altrament, força falsa) que és simplement un "policía nacional" o un "guardia civil" reciclat.

Cal, doncs, superar ja el debat de Mossos sí o Mossos no. La situació, a efectes pràctiques, es troba molt més assumida que no pas deixen entreveure els histerismes demagogs de segons quins (ir)responsables d'Inciativa. La qüestió important és sobre el paper "polític" que li fan jugar a la policia els seus comandaments policials i els seus comandaments polítics (Boada-Saura-Montilla). I encara més important que això cal fer veure a les clares que quan el tristpartit denuncia "mètodes" de l'oposició és per què no pot ni vol discutir les qüestions de fons, ja que això li duria pel camí que més odia: el d'acceptar que no tenen la veritat absoluta i exclusiva en les seves mans.

El bonapartisme islamo-bolivarià

Temps de crisi i temps de desorganització. Esgotats els nebots del Gran Cors, no falten salvadors disposats a "reflotar" l'economia mundial i a garantir un futur lluminós de contínua i llisa extracció de plus-vàlua. La figura messiànica de Barack Obama, rebut aquests dies per la ciutadania alsaciana com el seu predecessor un diumenge de rams a Jerusalem, és l'exemple mediàtic més clar. Després tenim Nicolas Sarkozy, més obamista que Obama, en tant que ara es presenta com el pal·ladí del poble petit sense apartar-se ni un bri de la faceta de dirigent d'una "dreta il·lustrada".

Amb Obama ja no se sent parlar gaire d'eixos del mal. Hom ja discuteix a Corea una reunificació que combini les armes nuclears del nord amb la tecnologia del sud. A l'Afganistan tothom malda per trobar talibans moderats (és a dir, que sàpiguen llegir entre línies de l'Alcorà el manament d'obediència al Gran Califat de Washington D.C.).

Amb Rússia i Xina fent avançar una "estratègia de Xangai" per redefinir les seves relacions amb la triada EUA-UE-Japó, anem a girar el cap envers un altre escenari de bonapartisme econòmic: l'eix Caracas-Teheran.

A Teheran, precisament, s'inaugurava ahir el Bi-National Iranian-Venezuelan Bank. És ben sabut que la frenada de l'economia productiva que ha comportat l'esclat de tantes i tantes bombolles en el darrer any i mig, també ha comportat l'esclat de les previsions que feien els països exportadors de petroli. De Noruega no se sent res negatiu i se'ns diu que el Fons Noruec és tan previsor i prudent que no hi ha res a témer (i tres dies després, l'enterràvem). Els xeics de l'Aràbia veuen com la ralentització pot ser amenaçadora, però també pot endarrerir sine die l'esgotament dels pous petroliers. Iran i, particularment, Veneçuela, si hem de seguir les prediccions dels analistes internacionals sí es trobarien amenaçats, i de valent. Així doncs, hauríem de llegir la creació d'aquest Banc Bi-Nacional Iranià-Veneçolà, saludat pels posadistes dels nostres dies, com l'adveniment immediat de l'alliberament proletari.

Chávez i Ahmadinejad apareixien somrients ahir davant la seu del Banc. El BNIVB es presenta com una alternativa a les propostes d'enfortiment del Fons Monetari Internacional que es tancaren en la Cimera de Londres d'aquesta setmana. Tot i amb tot, la principal tasca del BNIVB serà finançar projectes comuns a Iran i a Veneçuela, especialment en matèria de desenvolupament industrial i tecnològic. Dels dos mandataris, Chávez era el que deixava anar més per la retòrica, tot assegurant els punts de coincidència de les revolucions islàmica i bolivariana en garantir la independència i un món nou. Ahmadinejad venia a dir el mateix.

A algú li estranyarà que els dos mandataris creuessin elogis mutus a les "revolucions" respectives. Però és evident que la tasca principal que es posen aquestes dues "revolucions" és el desenvolupament independent d'estats petroliers sotmesos històricament a condicions semi-colonials (no únicament en la relació amb els imperialismes britànic i nord-americà, sinó també en relació amb les elits compradores). La revolució islàmica d'Iran, per la seva pròpia definició, queda restringida als països de majoria xiita i, a efectes pràctics, això vol dir Iran i prou. La revolució bolivariana de Chávez tampoc no ha planteja mai cap extensió més enllà de les trobades amb "altres" revolucions, en un concepte prou ampli com per encabir des de Lula i Kirchner fins a Fidel i Ortega.

I, malgrat tot, qui pot acusar a les masses partidàries de Chávez i Ahmadinejad. L'alternativa a Ahmadinejad es pot presentar en forma de "clergue conservador" o "clergue progressita", un i altre igualment dedicats a la destrucció de les migrades conquestes socials de la revolució islàmica. L'alternativa a Chávez va pel mateix camí. I a Europa mateixa, tothom sembla defensar un "bloc d'acord" per sortir de la crisi "costi el que costi": si les masses volen que Sarkozy es posi boina de paracaigudista se la posarà, no patim per això.

Un mapamundi de 700 nacions

Cansats del vostre mapamundi d'estats? Amb bones raons, si pertanyeu a una nació sense. I, encara més, quan, de ben segur, no el tindreu actualitzat. Potser encara surt la Unió Soviètica i us en fa cosa prescindir-hi? Que ja no surt la Unió Soviètica, i que teniu Alemanya i el Iemen reunificats? Molt bé, però heu comptat si surten o no surten Montenegro o Kosovo. I, en tot cas, encara que surti Kosovo, és probable que no surtin ni Abjàsia ni Ossètia del Sud. I és que, a hores d'ara, de mapamundis d'estats no gasten el mateix a Perpinyà (l'estat francès reconeix Kosovo) que a Girona (l'estat espanyol no reconeix Kosovo), ni a Managua (on sí surten Abjàsia i Ossètia del Sud, però no Kosovo) que a Xicago (on surt Kosovo però no Abjàsia).

No us hi escarrasseu, que encara que en compreu un mapamundi d'estats actualitzat segons els criteris de Nacions Unides, d'aquí a quatre dies haureu de retocar Palestina.

Per això mateix, resulta molt més pràctic un mapamundi de nacions, tal com el que ens ofereixen des d'Eurominority.

Intercanvi de papers al G-20?

Se n'ha parlat, i potser se n'ha fet un gra massa, d'aquesta reunió a Londres del G-20, sota la consigna, més falsa que un euro balinès, de "STABILITY - GROWTH - JOBS". En tot cas el neokeynesià Paul Krugman qualifica la cimera d'èxit.

S'ha parlat aquests dies de blocs. D'una banda Rússia i Xina demanaven que s'ampliés el ventall de divises que computen en les càbales del Fons Monetari Internacional, i Obama, pressionat pel dollar-jingoism de Michelle Bachmann and co, deia que res de res d'una "global currency".

D'altra banda, la premsa europea ens dibuixava una altra línia divisòria:
- els pro-reguladors del sistema financer internacional, encapçalat per Sarkozy i Merkel.
- els pro-free market, encapçalats per Obama i Brown.

Curiós, curiós. Sarkozy i Merkel són representants d'una línia política "popular" (i.e. democristiana) que, de forma accelerada en els anys 1990, es va passar amb bous i esquelles a les tesis laissez-fairistes més típiques de partits com l'FDP i d'allò que en l'Europa continental s'anomena "liberal". Ara tenim, sobretot a Sarkozy, enarborant banderes i consignes populistes contra els "peixos grossos" de la Société Générale.

De l'altra, Obama i Brown provenen de sectors teòricament vinculats, respectivament, al radical-liberalism nord-americà i al laborisme britànic. No cal dir que aquests sectors, especialment sota l'ègida del New Labour, han abraçat una mena de tercera via que no és més que un "reaganisme-thatcherisme" de rostre humà. I ara, especialment, Brown és el que més es resisteix a abandonar l'ortodòxia de l'edat d'or de les bombolles dels noranta i de la present dècada.

Sorprèn veure ànims exaltats al voltant d'aquest debat. Els uns parlen de l'amenaça de l'European socialism que encarnaria Sarkozy. Els altres s'esgargamellen contra la persistència del neoliberalisme. El de més allà es congratula del "coratge" dels líders del G-20 i ens anuncia la bona nova d'un Fons Monetari Internacional amb autèntics poders. Finalment hi ha qui cau per terra, es recargola en posició fetal i malda per estalviar or i municions amb els quals finançar-se la imminent supervivència a l'estil Mad Max.

El debat sobre "intervencionisme" i "laissez-fairisme", a aquestes alçades, ja s'assembla a un debat bizantí. "En nom de la llibertat, té qualsevol persona el dret de vendre's com a esclau i un altre el dret de comprar-lo?". No és estrany que el nom del "lliure mercat" hom ataqui les "lleis anti-trust" i defensi el dret a formar oligopolis a través de la lliure competència. El que em resulta més estrany és que en nom del "lliure mercat" es condemni qualsevol iniciativa de "lliure associació" si parteix dels treballadors. I és que en el fons els "reguladors post-neokeynesians" i els "laissez-fairistes neo-postquesnayians" es barallen simplement per la forma de distribució de la plus-vàlua una vegada obtinguda. Els primers defensen la sobirania dels qui han fet l'esforç d'abstinència per obtenir-la: que siguin ells els qui donin els diners sobrants que no reinvertiran a aquells qui plagui (inclosos els apòlegs professionals de Viena o de Xicago). Els segons demanen que es lliuri una nodrida part a l'estat, que la repartirà com li plagui (amb l'oportuna "almoïna" als apòlegs corresponents).

En la realitat els apòlegs d'una banda i de l'altra són com els dos cavalls de la biga platònica. Un tira per una banda i l'altre per l'altra. Però ja se suposa que l'auriga, socràticament, no deixarà dur mai per l'excés. Quan toca justificar una enorme despesa militar, un descomunal complex militar-industrial i aventures post-neocolonials, xiulet i apareixen els "estatistes". Quan toca justificar retallades en ensenyament o en sanitat, o en polítiques assistencials, xiulet i apareixen els "anarco-capitalistes". És clar que sempre qui es pren les coses de debò. Apòlegs atrapats en l'estatisme somnien en un Sarkozy reencarnat en el Big Brother de l'eursoc. I apòlegs atrapats en la noció hiper-individualista són perseguits pels seus correligionaris més acomodaticis quan protesten contra la "war on drugs" i la "war on Talibans".

De totes formes, com que el cervell em fa mal, m'estimo més mirar aquestes imatges, i veure com el "líder del món lliure" es plega en angle recte davant l'aspirant a Califa Mundial:

De lladres i serenos

Resulta fàcil treure suc del cas que porta la jutge Elisabet Castelló d'una trama de corrupció al voltant de dos "locals d'oci nocturn". Entre els detinguts hi ha algun ex-alt responsable policial, algun agent dels serveis municipals i fins i tot un enginyer especialitzat en informes sobre la insonoritat dels dits locals.

No cal dir que els responsables de l'Ajuntament de Barcelona s'han afanyat a parlar de pomes individualment podrides en un cistell d'honestedat.

I, al capdavall, si ells fan unes lleis i unes ordenances municipals contra "victim-less crimes", no sembla moralment lícit retreure'ls que alguns d'ells (només alguns, ep!) se les saltin.

Un escenari de novel·la negra, comptat i debatut, tal com diria algú massa llegit. O un argument per a una nova novel·la negra, com diria tal vegada algú massa escrit.

De totes formes, escàndols d'aquesta mena, no per acostumats, deixen poca gent indiferent. Hi ha qui blasma la natura intrínsecament corrupta dels poders públics. D'altres s'esgargamellen contra la hipocresia dels manaires de torn, que imposen una Llei inflexible als particulars, que seguidament es passen pel folre... ja que els legisladors i els executors són, fet i fet, humans.

Joseph K. va provar debades de racionalitzar la seva detenció, les seves visites als jutjats i les seves converses amb el seu advocat. No hi havia res a racionalitzar. Els casos recents de violencia policial han tingut com a protagonistes Joseph K que, de colp i volta, es veien assaltats per energúmens que resultaven ser policies de paisà. O, de vegades, un Joseph K. turista es veia entabanat per uniformats que resultaven ser pispes amb uniforme. Molt kafkià, tot plegat.