dimecres, 24 de juny del 2009
L'anticolonialisme autogestionari i europeïsta de Robèrt Lafont
S'ha mort avui, diada de Sant Joan, a Florència, l'occitanista nimesà Robèrt Lafont (*Nimes, 1923). Si bé la premsa destacarà sens dubte la seva obra literària (poètica, narrativa i teatral), de les més destacades en les lletres occitanes de la segona meitat del segle XX, també cal dir que aquesta contribució literària, com les contribucions filològiques, d'història de la llengua i de la literatura occitanes i, encara de forma més evident, en la sociolingüística, són indestriables de la seva formulació de l'occitanisme polític. Per exemple, les seves aportacions sobre la història literària occitana en els segles XVII i XVIII serveix per omplir el buit entre els dos períodes literaris sobre els quals s'ha centrat històricament l'atenció exclusiva (trobadors i felibres). O els seus estudis de sociolingüística no s'adrecen pas a la simple descriptiva (base gairebé exclusiva de la sociolingüística francesa original) sinó que fan propostes sobre el redreçament lingüístic. No és casual que sigui en els anys 1970, però, quan eclosiona el Lafont polític. Abans, en les dècades prèvies, l'ambient és massa esclafador contra qualsevol reivindicació nacional dins la "França metropolitana". I si ja no és tan esclafador, després, és perquè el nacionalisme francès ha assumit que ha triomfat. Ara bé, és per la revifalla nacional (no exclusiva, ni tampoc principal, d'Occitània) que el 1981 serà inserit en la Constitució Francesa la referència al francès com a "llengua de la república". El cicle que va del 1968 al 1981, gens exclusiu de l'estat francès, i estès de forma "global", va acabar en fallida, i per això és fàcil mirar-se'l avui amb distància. Però correspon a Lafont en essència el trasllat de la idea gramsciana del colonialisme interior (aplicat inicialment per Gramsci a la seva Sardenya natal i al Mezzogiorno) a "l'hexàgon". El centralisme parisenc es transforma mentalment en una formulació colonialista o imperialista francesa, i les "regions", per lliurar-se'n, han de connectar entre elles en un espai europeu (una Europa dels Pobles). La temptació de descartar l'europeïsme, tan difosa en els nostres dies, bo i justificada pel caràcter real de la Unió Europea, no hauria de fer perdre de vista la via europea a la superació dels estats dinàstics i post-dinàstics en els quals Catalunya i Occitània sencera han quedat atrapades. Un altre punt que pot sobtar en el Lafont dels anys 1970 és la reivindicació de l'autogestió, que va molt més enllà de l'autonomia territorial en incorporar el concepte d'autogestió popular. No ens ha d'estranyar, ja que en els anys 1970 l'autogestió obrera no era simplement una consigna de la Iugoslàvia de Tito sinó que també era inclosa en el programa, per exemple, de Convergència Democràtica de Catalunya d'aquella mateixa època.
dimarts, 23 de juny del 2009
Centenari tràgic de la Setmana Gloriosa o centenari gloriós de la Setmana Tràgica?
Amb tants de centenaris, bicentenaris, sequicentenaris i milenaris, és fàcil perdre's. No som més que formiguetes en un munt de runes. Ara bé, sorprén el silenci (no pas general, naturalment) al voltant del centenari dels fets de juliol de 1909, aquells fets que la historiografia oficial ha batejat com a Setmana Tràgica. La imatge que ha prevalgut en l'imaginari col·lectiu (si és que n'ha prevalgut cap) és la de les esglésies cremades i les mòmies monàstiques escampades pels carrers. No és una imatge gaire políticament correcta pels gustos culturals dels nostres dies... El qualificatiu de tràgic no és, però, una mera condemna. Amaga també la idea que la noblesa inicial de la rebel·lió (de caràcter anti-militarista i de base popular) fou pervertida pels radicales (ells mateixos que volien elevar les novícies a la categoria de mares, és a dir, violar-les) i que el curs anti-clerical que prengué de llavors ençà segellà una fàcil repressió per part de les autoritats i l'alienació dels sectors més moderats de la petita burgesia i de la menestralia. No és mala idea, no. Però, és clar, els que pensen així sempre desitgen una consciència i una puresa revolucionàries que no són d'aquest món, i només hi ha que veure'ls ara en les valoracions que fan de les protestes iranianes: que si en Musavi no és aigua clara, que si hi ha massa estudiants i massa pocs treballadors, etc. Segons ells, la socialdemocràcia russa s'hauria d'haver abstingut el 1905, per tal com les protestes van arrencar amb el moviment clerical i hiper-tsarista del pope Gapon. O el maig del 1968 s'hauria d'haver descartat d'entrada com un moviment d'estudiants no gaire aplicats.
Però tornem a 1909. Veiem la seqüència d'actes:
- al llarg de la primavera de 1909, el moviment d'alliberament nacional rifeny havia recrudit la seva campanya de sabotatges contra interessos miners espanyols.
- a finals de juny de 1909, les autoritats espanyoles de Melilla van desplegar forces militars i de policia per protegir la línia fèrria (bàsicament dedicada al transport de la producció rifenya al port de Melilla).
- a començaments de juliol de 1909, hi hagué la topada més greu fins llavors entre els escamots rifenys i les forces espanyoles, i la situació ja es va fer de guerra oberta. La producció minera restava sota l'amenaça de paràlisi completa.
- el 9 de juliol de 1909, el govern espanyol d'Antoni Maura va reconèixer la situació de conflicte obert, i el ministre de guerra, el general Arseni Linares, ordenà l'expedició d'un cos de 40.000 soldats, trets en la major part entre els reservistes del Principat. Els reservistes eren els homes que ja havien fet el servei militar, amb una edat mitjana que depassava els 25 anys i la majoria ja casats i amb fills. La mesura tenia garanties d'impopularitat. Cridava al cel la col·lusió entre els interessos particulars dels inversors miners i els homes de govern de Maura. I si bé per a Linares (que havia estat capità general de Catalunya fins feia uns mesos, abans d'assumir la cartera ministerial) podia justificar-se el fet de recórrer fonamentalment als reservistes barcelonins pel fet d'ésser la burgesia barcelonina una de les capdavanteres en la colonització del Rif, també hi havia qui interpretava la mesura com un càstig a Barcelona (i a Catalunya, en general) per tota l'agitació prèvia (el moviment obrer, la Solidaritat Catalana, etc., en plena ebullició des de 1906). Des del govern Maura hom no va comptar amb una resposta gaire elevada, per tal com semblava que en la pugna entre la patronal i el sindicalisme, el segon havia quedat desorganitzat i dividit.
- el diumenge 11 de juliol comença l'embarcament de reservistes al port de Barcelona.
- la setmana del 12 al 18 de juliol, se succeeixen les protestes, tant al port com en altres llocs de la ciutat. Hi ha enfrontaments amb les forces policials. Aparentment, les protestes no tenen cap direcció clara, si bé els diferents partits de l'oposició hi donen suport. Les protestes són contra la mobilització però també contra la guerra del Rif en general.
- la setmana del 19 al 25 de juliol mostra una conflictivitat creixent, bo i que les autoritats, encapçalades pel governador civil Ángel Ossorio, esperaven que la cosa s'anés calmant. En aquest punt, la premsa del republicanisme d'esquerres adquireix un cert protagonisme en l'esperonament de les protestes, però aquestes també reben el suport de la premsa radical i de la socialista, així com de la premsa catalanista. A finals de la setmana, comença a posar-se al capdavant de la protesta una direcció sindical, que convoca vaga general contra la guerra que començaria el dilluns 26.
- la vaga declara el 26 de juliol fou seguida majoritàriament en els diferents nuclis industrials del Principat. A Barcelona el seguiment era gairebé unànim, però no s'havia aconseguit que s'hi sumés el sindicat de tramviaires. Així doncs, ja ben de matí començaren els enfrontaments entre els vaguistes que volien deturar els tramvies i alguns tramviaires. Aviat intervingué la policia per restaurar la circulació dels tramvies, i es generalitzaren les topades entre vaguistes i policies. Davant de la situació, des de Madrid, el ministre de governació Juan de la Cierva col·locava la província de Barcelona sota comandament militar, la qual cosa va possibilitar que el capità general de Catalunya, el general Luis de Santiago, hi declarés l'estat de guerra. Ossorio, que encara esperava que la cosa s'anés calmant, dissentí d'aquesta declaració, i va dimitir.
- ja el mateix dilluns, el comitè de vaga perdia el control de la insurrecció a Barcelona. Les direccions de les diverses formacions polítiques se'n distanciaven. Però els quadres sindicals i polítics sí eren presents en els carrers, especialment els militants del Partit Republicà Radical (lerrouxista). El caràcter antibel·licista de les mobilitzacions l'adreçava fàcilment a l'odi contra les dues institucions típiques i improductives de l'antic règim: l'exèrcit i el clero. No era pas la irreligiositat del poble barceloní la que impulsà la crema d'esglésies, sinó precisament la seva religiositat: si allò que era sagrat es posava al costat dels qui enviaven joves pares de família a què els degollessin els rifenys, tot allò que fes ferum de sagrat havia de ser sagradament destruït. Per molts dels assaltants, criats a comarques on l'església encara ho controlava pràcticament tot, l'emancipació era amenaçada per la persistència d'aquelles esglésies de ciutat.
- allò que se'n diu la Setmana Tràgica és, doncs, la que va del 26 de juliol a l'1 d'agost. De la mateixa forma que els protagonistes dels fets s'adreçaven a les esglésies com a símbol, és al voltant d'aquest símbol que la historiografia ha assistit sempre en la revisió dels fets. Dels 160 esglésies, monestirs i altres edificis religiosos, en resultaren destruïts o greument afectats pels incendiaris i assaltadors una vuitantena. Algú pot dir que aquesta crema no era pas novedosa, ja que a Barcelona s'havia instaurat una tradició continuada de 74 anys d'incendis: però el 1835 hom s'adreçava gairebé exclusivament als convents i no pas a l'església secular. El 1909, hom no distingia entre esglésies i convents. Es repetien, però, les escenes anticonventuals: la premsa d'ordre va treure (en treu ara, fins i tot) gran profit de les mòmies de monges desenterrades i passejades pels carrers fins a deixar-les de qualsevol manera. Les històries de soterraments en vida i d'esquelets d'infants corrien per tot Barcelona. El 1909 també és diferent del 1936 en un sentit: el nombre de capellans morts durant la Setmana Tràgica fou de 3.
- el 27 de juliol Barcelona ja era en mig d'una revolta aparentment espontània. En les altres ciutats catalanes la vaga era seguida de forma irregular, però no hi havia una situació insurreccional. D'altra banda, el comitè de vaga de Barcelona havia esperat debades que la vaga s'estengués a Espanya.
- des del Ministeri de Governació, Juan de la Cierva qualificava els fets de Barcelona de "revolta separatista", mentre que els dirigents republicans, socialistes i sindicalistes atribuïen el descontrol de la revolta a l'agitació anticlerical dels caps lerrouxistes. El dimecres 28, la situació començava a canviar. El caire pres per la revolta havia allunyat ja molts participants inicials. I els reforços que tot just arribaven a la guarnició militar de Barcelona servien per desencadenar una forta repressió.
- fins el divendres dia 30, però, resistiren focus insurreccionals.
- el dilluns 2 d'agost, les autoritats militars donaven la situació per pacificada i comunicaven un balanç de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre. Les víctimes civils s'han avaluat en prop d'un centenar de morts i molts centenars més de ferits.
La repressió continuà durant les setmanes següents, i s'adreça al tancament de la premsa d'esquerres que s'havia significat en el moviment contra la guerra, a la clausura de centres obrers, al tancament d'escoles laiques (a les quals s'acusava del caràcter anticlerical de la revolta), etc. El nombre de processats fou de 2.000, part d'ells per la jurisdicció militar que imposà desenes de condemnes a mort i n'executà cinc el 13 d'octubre de 1909.
- Tràgica, roja i gloriosa. Una setmana de 1909, cicle d'activitats que ha realitzat l'Institut Català d'Antropologia en les darreres setmanes.
- La setmana tràgica, al blog Vita Moleskine.
- Setmana Tràgica: crònica documental, a la web de l'Ajuntament de Barcelona.
- Setmana Tràgica, a la web de l'Observatori de la Vida Quotidiana.
- I Jornades Internacionals sobre el conflicte marroquí i la Setmana Tràgica, maig de 2009.
Però tornem a 1909. Veiem la seqüència d'actes:
- al llarg de la primavera de 1909, el moviment d'alliberament nacional rifeny havia recrudit la seva campanya de sabotatges contra interessos miners espanyols.
- a finals de juny de 1909, les autoritats espanyoles de Melilla van desplegar forces militars i de policia per protegir la línia fèrria (bàsicament dedicada al transport de la producció rifenya al port de Melilla).
- a començaments de juliol de 1909, hi hagué la topada més greu fins llavors entre els escamots rifenys i les forces espanyoles, i la situació ja es va fer de guerra oberta. La producció minera restava sota l'amenaça de paràlisi completa.
- el 9 de juliol de 1909, el govern espanyol d'Antoni Maura va reconèixer la situació de conflicte obert, i el ministre de guerra, el general Arseni Linares, ordenà l'expedició d'un cos de 40.000 soldats, trets en la major part entre els reservistes del Principat. Els reservistes eren els homes que ja havien fet el servei militar, amb una edat mitjana que depassava els 25 anys i la majoria ja casats i amb fills. La mesura tenia garanties d'impopularitat. Cridava al cel la col·lusió entre els interessos particulars dels inversors miners i els homes de govern de Maura. I si bé per a Linares (que havia estat capità general de Catalunya fins feia uns mesos, abans d'assumir la cartera ministerial) podia justificar-se el fet de recórrer fonamentalment als reservistes barcelonins pel fet d'ésser la burgesia barcelonina una de les capdavanteres en la colonització del Rif, també hi havia qui interpretava la mesura com un càstig a Barcelona (i a Catalunya, en general) per tota l'agitació prèvia (el moviment obrer, la Solidaritat Catalana, etc., en plena ebullició des de 1906). Des del govern Maura hom no va comptar amb una resposta gaire elevada, per tal com semblava que en la pugna entre la patronal i el sindicalisme, el segon havia quedat desorganitzat i dividit.
- el diumenge 11 de juliol comença l'embarcament de reservistes al port de Barcelona.
- la setmana del 12 al 18 de juliol, se succeeixen les protestes, tant al port com en altres llocs de la ciutat. Hi ha enfrontaments amb les forces policials. Aparentment, les protestes no tenen cap direcció clara, si bé els diferents partits de l'oposició hi donen suport. Les protestes són contra la mobilització però també contra la guerra del Rif en general.
- la setmana del 19 al 25 de juliol mostra una conflictivitat creixent, bo i que les autoritats, encapçalades pel governador civil Ángel Ossorio, esperaven que la cosa s'anés calmant. En aquest punt, la premsa del republicanisme d'esquerres adquireix un cert protagonisme en l'esperonament de les protestes, però aquestes també reben el suport de la premsa radical i de la socialista, així com de la premsa catalanista. A finals de la setmana, comença a posar-se al capdavant de la protesta una direcció sindical, que convoca vaga general contra la guerra que començaria el dilluns 26.
- la vaga declara el 26 de juliol fou seguida majoritàriament en els diferents nuclis industrials del Principat. A Barcelona el seguiment era gairebé unànim, però no s'havia aconseguit que s'hi sumés el sindicat de tramviaires. Així doncs, ja ben de matí començaren els enfrontaments entre els vaguistes que volien deturar els tramvies i alguns tramviaires. Aviat intervingué la policia per restaurar la circulació dels tramvies, i es generalitzaren les topades entre vaguistes i policies. Davant de la situació, des de Madrid, el ministre de governació Juan de la Cierva col·locava la província de Barcelona sota comandament militar, la qual cosa va possibilitar que el capità general de Catalunya, el general Luis de Santiago, hi declarés l'estat de guerra. Ossorio, que encara esperava que la cosa s'anés calmant, dissentí d'aquesta declaració, i va dimitir.
- ja el mateix dilluns, el comitè de vaga perdia el control de la insurrecció a Barcelona. Les direccions de les diverses formacions polítiques se'n distanciaven. Però els quadres sindicals i polítics sí eren presents en els carrers, especialment els militants del Partit Republicà Radical (lerrouxista). El caràcter antibel·licista de les mobilitzacions l'adreçava fàcilment a l'odi contra les dues institucions típiques i improductives de l'antic règim: l'exèrcit i el clero. No era pas la irreligiositat del poble barceloní la que impulsà la crema d'esglésies, sinó precisament la seva religiositat: si allò que era sagrat es posava al costat dels qui enviaven joves pares de família a què els degollessin els rifenys, tot allò que fes ferum de sagrat havia de ser sagradament destruït. Per molts dels assaltants, criats a comarques on l'església encara ho controlava pràcticament tot, l'emancipació era amenaçada per la persistència d'aquelles esglésies de ciutat.
- allò que se'n diu la Setmana Tràgica és, doncs, la que va del 26 de juliol a l'1 d'agost. De la mateixa forma que els protagonistes dels fets s'adreçaven a les esglésies com a símbol, és al voltant d'aquest símbol que la historiografia ha assistit sempre en la revisió dels fets. Dels 160 esglésies, monestirs i altres edificis religiosos, en resultaren destruïts o greument afectats pels incendiaris i assaltadors una vuitantena. Algú pot dir que aquesta crema no era pas novedosa, ja que a Barcelona s'havia instaurat una tradició continuada de 74 anys d'incendis: però el 1835 hom s'adreçava gairebé exclusivament als convents i no pas a l'església secular. El 1909, hom no distingia entre esglésies i convents. Es repetien, però, les escenes anticonventuals: la premsa d'ordre va treure (en treu ara, fins i tot) gran profit de les mòmies de monges desenterrades i passejades pels carrers fins a deixar-les de qualsevol manera. Les històries de soterraments en vida i d'esquelets d'infants corrien per tot Barcelona. El 1909 també és diferent del 1936 en un sentit: el nombre de capellans morts durant la Setmana Tràgica fou de 3.
- el 27 de juliol Barcelona ja era en mig d'una revolta aparentment espontània. En les altres ciutats catalanes la vaga era seguida de forma irregular, però no hi havia una situació insurreccional. D'altra banda, el comitè de vaga de Barcelona havia esperat debades que la vaga s'estengués a Espanya.
- des del Ministeri de Governació, Juan de la Cierva qualificava els fets de Barcelona de "revolta separatista", mentre que els dirigents republicans, socialistes i sindicalistes atribuïen el descontrol de la revolta a l'agitació anticlerical dels caps lerrouxistes. El dimecres 28, la situació començava a canviar. El caire pres per la revolta havia allunyat ja molts participants inicials. I els reforços que tot just arribaven a la guarnició militar de Barcelona servien per desencadenar una forta repressió.
- fins el divendres dia 30, però, resistiren focus insurreccionals.
- el dilluns 2 d'agost, les autoritats militars donaven la situació per pacificada i comunicaven un balanç de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre. Les víctimes civils s'han avaluat en prop d'un centenar de morts i molts centenars més de ferits.
La repressió continuà durant les setmanes següents, i s'adreça al tancament de la premsa d'esquerres que s'havia significat en el moviment contra la guerra, a la clausura de centres obrers, al tancament d'escoles laiques (a les quals s'acusava del caràcter anticlerical de la revolta), etc. El nombre de processats fou de 2.000, part d'ells per la jurisdicció militar que imposà desenes de condemnes a mort i n'executà cinc el 13 d'octubre de 1909.
- Tràgica, roja i gloriosa. Una setmana de 1909, cicle d'activitats que ha realitzat l'Institut Català d'Antropologia en les darreres setmanes.
- La setmana tràgica, al blog Vita Moleskine.
- Setmana Tràgica: crònica documental, a la web de l'Ajuntament de Barcelona.
- Setmana Tràgica, a la web de l'Observatori de la Vida Quotidiana.
- I Jornades Internacionals sobre el conflicte marroquí i la Setmana Tràgica, maig de 2009.
dilluns, 22 de juny del 2009
La llei electoral del Principat (IV) - set o nou vegueries?
La idea de la nova llei electoral del Principat (de fet, la primera llei electoral que, al Principat, s'apartaria de la legislació espanyola) és utilitzar les vegueries com a circumscripcions electorals per comptes de les províncies. Val a dir que fa 30 anys que ja es parla d'introduir una divisió territorial pròpia al Principat i, tot el més que s'ha fet, el 1987, fou la introducció de les comarques i dels Consells Comarcals. Les Diputacions Provincials, lluny de desaparèixer, han castrat el paper dels Consells Comarcals. Des de l'adveniment del tripartit (2003) s'ha parlat de fer un mapa de vegueries, tasca pendent que els governs de CiU no van mai encarar (no van anar més enllà de la supressió, merament virtual, de la Corporació Metropolitana de Barcelona).
L'antecedent més proper de la divisió del Principat en regions o vegueries és la de 1936:
El més probable és que el mapa de vegueries adopti, si fa no fa, aquesta forma:
Com veiem, hom passaria de les nou regions de 1936 a set vegueries. Contra aquesta proposta hi ha dues reivindicacions. Una, centrada a Vic, reclama una vegueria pròpia de l'Alt Ter, amb Osona i Ripollès, i que seria hereva de la Regió VI. Paral·lelament, al Penedès hom reclama una vegueria pròpia "Anoia-Penedès", que deixaria reduïda la Regió de Barcelona a les cinc comarques que la integraven el 1936. Com veieu les nou vegueries proposades no coincideixen amb les regions de 1936, ja que hom entén que no és desitjable separar en dues regions la conurbació de Tarragona-Reus-Cambrils.
A banda d'aquest mapa reivindicat de nou vegueries, hi ha la qüestió d'Aran. Des d'Aran hom ha protestat la integració en una vegueria de l'Alt Pirineu-Aran. Més que no pas la reivindicació d'una circumscripció pròpia, des de Vielha hom sospita que l'atitud d'una vegueria amb capitalitat a Tremp o a la Seu d'Urgell no seria exactament la mateixa que la de la Diputació de Lleida, sinó que prendria tonalitats de més alta intromissió.
Suposem, doncs, que aquestes reivindicacions tiren endavant, i que les vegueries de l'Alt Ter i de l'Anoia-Penedès arriben a port, mentre Aran esdevé circumscripció electoral pròpia. Suposem, tal com diu l'avantprojecte Ausàs de la llei electoral, que hom estableix un mínim de 2 diputats per a cadascuna d'aquestes circumscripcions, i que els altres 125 s'assignen d'acord amb criteris de proporcionalitat. I ara, sota aquesta premissa, passem els resultats electorals del 2006. Tenim:
- CiU aconsegueix 49 diputats, és a dir 1 més dels que va aconseguir amb el sistema provincial o dels que hauria aconseguit amb el sistema de 7 vegueries.
- PSC-PSOE aconsegueix 42 diputats, és a dir 5 més dels que va aconseguir amb el sistema provincial o 3 més dels que aconseguiria amb el sistema de 7 vegueries. En general, el PSC-PSOE es beneficia d'aquesta subdivisió de circumscripcions ja que, com a segona força en la majoria d'elles, treuria profit del detriment corresponent del PP i d'ICV (quarta o cinquena força, alternativament, segons les circumscripcions).
- ERC aconsegueix 18 diputats, és a dir 3 menys dels que va aconseguir amb el sistema provincial o 2 menys dels que aconseguiria amb 7 vegueries. ERC és en la majoria d'aquestes circumscripcions la tercera força i, per tant, en aquelles circumscripcions on es trien menys de 5 diputats sempre té les que de quedar per sota de la seva representació real.
- el PP aconsegueix 12 diputats, és a dir 2 menys que amb les 4 províncies i 1 menys que amb les 7 vegueries. El PP, matemàticament, no podria des de la quarta posició assolir representació en les circumscripcions amb menys de 3 diputats, i és aquesta la clau de la seva davallada com més elevat sigui el nombre de circumscripcions.
- ICV-EUiA aconsegueix 11 diputats, és a dir 1 menys dels que obtindria amb les 4 províncies o les 7 vegueries. La raó: la mateixa que la del PP.
- Ciutadans aconsegueix 3 diputats, és a dir els mateixos que va aconseguir amb les 4 províncies o els que aconseguiria amb les 7 vegueries. Això és degut al fet que tota la seva representació l'ha de treure necessàriament de la circumscripció més poblada, sigui la província de Barcelona, la vegueria de Barcelona-Vallès-Penedès o la vegueria de Barcelona-Vallès.
En resum, doncs, i per acabar aquesta sèrie de posts, no sembla que la futura llei electoral del Principat vagi a canviar molt el panorama. No obstant, en passar de quatre a set (o nou) llistes és més previsible que hi hagi problemes interns en la confecció. També és important tenir present que el mapa polític del Principat del 2006 no serà exactament igual al del 2010. I que en el 2010 la circumscripció continuarà sent la província (i, molt probablement, ho sigui també el 2014). C's serà probablement substituït per UPyD (però, segurament, amb pitjors resultats i amb una presència parlamentària, si en tenen, més precària). Pel que fa a ERC sembla inevitable la caiguda i és molt difícil que aquesta caiguda sigui aprofitada per Reagrupament, RC o els seguidors de Santiago Espot, a no ser que vagin plegats. La distància en nombre de diputats entre CiU i el PSOE augmentarà, i ICV davallarà, mentre que el PP quedarà si fa no fa com ara. El més divertit seria veure què passa si el tripartit no suma 67 diputats i, CiU+ERC tampoc.
L'antecedent més proper de la divisió del Principat en regions o vegueries és la de 1936:
El més probable és que el mapa de vegueries adopti, si fa no fa, aquesta forma:
Com veiem, hom passaria de les nou regions de 1936 a set vegueries. Contra aquesta proposta hi ha dues reivindicacions. Una, centrada a Vic, reclama una vegueria pròpia de l'Alt Ter, amb Osona i Ripollès, i que seria hereva de la Regió VI. Paral·lelament, al Penedès hom reclama una vegueria pròpia "Anoia-Penedès", que deixaria reduïda la Regió de Barcelona a les cinc comarques que la integraven el 1936. Com veieu les nou vegueries proposades no coincideixen amb les regions de 1936, ja que hom entén que no és desitjable separar en dues regions la conurbació de Tarragona-Reus-Cambrils.
A banda d'aquest mapa reivindicat de nou vegueries, hi ha la qüestió d'Aran. Des d'Aran hom ha protestat la integració en una vegueria de l'Alt Pirineu-Aran. Més que no pas la reivindicació d'una circumscripció pròpia, des de Vielha hom sospita que l'atitud d'una vegueria amb capitalitat a Tremp o a la Seu d'Urgell no seria exactament la mateixa que la de la Diputació de Lleida, sinó que prendria tonalitats de més alta intromissió.
Suposem, doncs, que aquestes reivindicacions tiren endavant, i que les vegueries de l'Alt Ter i de l'Anoia-Penedès arriben a port, mentre Aran esdevé circumscripció electoral pròpia. Suposem, tal com diu l'avantprojecte Ausàs de la llei electoral, que hom estableix un mínim de 2 diputats per a cadascuna d'aquestes circumscripcions, i que els altres 125 s'assignen d'acord amb criteris de proporcionalitat. I ara, sota aquesta premissa, passem els resultats electorals del 2006. Tenim:
- CiU aconsegueix 49 diputats, és a dir 1 més dels que va aconseguir amb el sistema provincial o dels que hauria aconseguit amb el sistema de 7 vegueries.
- PSC-PSOE aconsegueix 42 diputats, és a dir 5 més dels que va aconseguir amb el sistema provincial o 3 més dels que aconseguiria amb el sistema de 7 vegueries. En general, el PSC-PSOE es beneficia d'aquesta subdivisió de circumscripcions ja que, com a segona força en la majoria d'elles, treuria profit del detriment corresponent del PP i d'ICV (quarta o cinquena força, alternativament, segons les circumscripcions).
- ERC aconsegueix 18 diputats, és a dir 3 menys dels que va aconseguir amb el sistema provincial o 2 menys dels que aconseguiria amb 7 vegueries. ERC és en la majoria d'aquestes circumscripcions la tercera força i, per tant, en aquelles circumscripcions on es trien menys de 5 diputats sempre té les que de quedar per sota de la seva representació real.
- el PP aconsegueix 12 diputats, és a dir 2 menys que amb les 4 províncies i 1 menys que amb les 7 vegueries. El PP, matemàticament, no podria des de la quarta posició assolir representació en les circumscripcions amb menys de 3 diputats, i és aquesta la clau de la seva davallada com més elevat sigui el nombre de circumscripcions.
- ICV-EUiA aconsegueix 11 diputats, és a dir 1 menys dels que obtindria amb les 4 províncies o les 7 vegueries. La raó: la mateixa que la del PP.
- Ciutadans aconsegueix 3 diputats, és a dir els mateixos que va aconseguir amb les 4 províncies o els que aconseguiria amb les 7 vegueries. Això és degut al fet que tota la seva representació l'ha de treure necessàriament de la circumscripció més poblada, sigui la província de Barcelona, la vegueria de Barcelona-Vallès-Penedès o la vegueria de Barcelona-Vallès.
En resum, doncs, i per acabar aquesta sèrie de posts, no sembla que la futura llei electoral del Principat vagi a canviar molt el panorama. No obstant, en passar de quatre a set (o nou) llistes és més previsible que hi hagi problemes interns en la confecció. També és important tenir present que el mapa polític del Principat del 2006 no serà exactament igual al del 2010. I que en el 2010 la circumscripció continuarà sent la província (i, molt probablement, ho sigui també el 2014). C's serà probablement substituït per UPyD (però, segurament, amb pitjors resultats i amb una presència parlamentària, si en tenen, més precària). Pel que fa a ERC sembla inevitable la caiguda i és molt difícil que aquesta caiguda sigui aprofitada per Reagrupament, RC o els seguidors de Santiago Espot, a no ser que vagin plegats. La distància en nombre de diputats entre CiU i el PSOE augmentarà, i ICV davallarà, mentre que el PP quedarà si fa no fa com ara. El més divertit seria veure què passa si el tripartit no suma 67 diputats i, CiU+ERC tampoc.
La llei electoral del Principat (III) - què hauria passat amb una circumscripció única el 2006?
Ja hem vist com el pas de circumscripcions provincials a circumscripcions veguerials no hauria alterat gaire el Parlament de Catalunya, tant si el mínim per a cada vegueria fos d'1 diputat com si fos de 2 diputats. En tots dos casos CiU+ERC i PSOE+ERC+ICV haurien depassat la xifra dels 66 diputats, i haurien comptat amb la majoria absoluta.
Però, què hauria passat si hi hagués circumscripció única? En els anys 1980, el PSUC va defensar l'agrupació de les "quatre províncies" en una "província única" i que l'estructura de la Diputació Provincial es fusionés, sense més, a la Generalitat de Catalunya, de forma que l'única divisió existent al Principat fos la combinada de comarques i municipis. Una opció que no es contempla per a la futura llei electoral del Principat és la de la circumscripció única. En aquest cas qualsevol criteri territorial desapareix d'entrada: el principi "un votant, un vot" es manifesta completament. Certament hom pot introduir criteris de representativitat territorial en les llistes de 135 candidats que presentés cada partit, de la mateixa manera que hom demana una paritat de gènere. També cal recordar que l'avantprojecte de llei electoral contempla la idea de les llistes "desbloquejades", és a dir que cada partit presentaria una llista ordenada de candidats on l'elector podria assenyalar els noms que més li plagués (bé amb creuetes o bé amb números). D'aquesta forma comarques senceres podrien votar pel seu favourite child. El 2006, per exemple, els carreteristes podrien haver marcat el nom de Carretero sense marcar el de Carod; o els del PCC podrien haver marcat els seus companys en la llarga llista de 85 candidats barcelonins d'ICV-EUiA i no haver tingut tanta mala consciència com deuen tenir ara. M'hi jugo un pèsol que això del "desbloqueig" de llistes no arriba a port.
Bé, tornem al cas. Suposem que hi hagués hagut una circumscripció única, ideal suprem dels neolerrouxistes:
- CiU esdevé la principal força parlamentària, amb 46 diputats. Perd, doncs, 2 diputats. Això es deu al fet que perd efecte el seu primer lloc (en passar de 4 circumscripcions a 1).
- PSC-PSOE queda com la segona força, amb 37 diputats. No es veu afectat pel "canvi". Això es deu al fet que el PSC-PSOE va ser la segona força més votada en les 4 circumscripcions, i ho seria també en la circumscripció única.
- ERC queda com a tercera força, amb 20 diputats. Perd 1 diputat, ja que el tercer lloc destacat a "Girona", "Tarragona" i "Lleida" queda neutralitzat per la manca relativa de vots a "Barcelona".
- PP queda com a quarta força, amb 15 diputats. Guanya 1 diputat, ja que pot aprofitar millor tots els seus vots.
- ICV-EUiA queda com a cinquena força, amb 13 diputats. Guanya 1 diputat, per la mateixa raó que el PP.
- Ciutadans queda com a sisena força, amb 4 diputats. Guanya 1 diputat ja que, en aquest esquema, no perd els vots aconseguits en les tres circumscripcions minoritàries.
No hi ha canvis de lloc destacats. Però el bloc CiU+ERC hauria perdut 3 diputats, amb la qual cosa no hauria pogut formar govern amb majoria absoluta. En aquest escenari, el carodisme hauria tingut camp obert per reeditar el tripartit (que mantindria els seus 70 diputats) amb molts menys costos polítics.
Insistim, però, que la futura llei electoral contemplarà entre set i nou circumscripcions (molt probablement, set: Girona, Barcelona, Vic-Manresa, Tarragona, Terres de l'Ebre, Lleida i Alt Pirineu-Aran). En aquest escenari CiU i ERC sí haurien sumat 68 diputats (per comptes de 69 com sumen ara, encara). Si en el 2010 el "tercer espai sobiranista" fa presència en el Parlament (cosa que cal posar en dubte), i CiU+ERC+Reagrupament arribessin a la barrera dels 67 diputats (cosa també força difícil), hi ha una llei política no-escrita que impediria el pacte, amb independència de quina llei electoral hi hagi llavors.
Però, què hauria passat si hi hagués circumscripció única? En els anys 1980, el PSUC va defensar l'agrupació de les "quatre províncies" en una "província única" i que l'estructura de la Diputació Provincial es fusionés, sense més, a la Generalitat de Catalunya, de forma que l'única divisió existent al Principat fos la combinada de comarques i municipis. Una opció que no es contempla per a la futura llei electoral del Principat és la de la circumscripció única. En aquest cas qualsevol criteri territorial desapareix d'entrada: el principi "un votant, un vot" es manifesta completament. Certament hom pot introduir criteris de representativitat territorial en les llistes de 135 candidats que presentés cada partit, de la mateixa manera que hom demana una paritat de gènere. També cal recordar que l'avantprojecte de llei electoral contempla la idea de les llistes "desbloquejades", és a dir que cada partit presentaria una llista ordenada de candidats on l'elector podria assenyalar els noms que més li plagués (bé amb creuetes o bé amb números). D'aquesta forma comarques senceres podrien votar pel seu favourite child. El 2006, per exemple, els carreteristes podrien haver marcat el nom de Carretero sense marcar el de Carod; o els del PCC podrien haver marcat els seus companys en la llarga llista de 85 candidats barcelonins d'ICV-EUiA i no haver tingut tanta mala consciència com deuen tenir ara. M'hi jugo un pèsol que això del "desbloqueig" de llistes no arriba a port.
Bé, tornem al cas. Suposem que hi hagués hagut una circumscripció única, ideal suprem dels neolerrouxistes:
- CiU esdevé la principal força parlamentària, amb 46 diputats. Perd, doncs, 2 diputats. Això es deu al fet que perd efecte el seu primer lloc (en passar de 4 circumscripcions a 1).
- PSC-PSOE queda com la segona força, amb 37 diputats. No es veu afectat pel "canvi". Això es deu al fet que el PSC-PSOE va ser la segona força més votada en les 4 circumscripcions, i ho seria també en la circumscripció única.
- ERC queda com a tercera força, amb 20 diputats. Perd 1 diputat, ja que el tercer lloc destacat a "Girona", "Tarragona" i "Lleida" queda neutralitzat per la manca relativa de vots a "Barcelona".
- PP queda com a quarta força, amb 15 diputats. Guanya 1 diputat, ja que pot aprofitar millor tots els seus vots.
- ICV-EUiA queda com a cinquena força, amb 13 diputats. Guanya 1 diputat, per la mateixa raó que el PP.
- Ciutadans queda com a sisena força, amb 4 diputats. Guanya 1 diputat ja que, en aquest esquema, no perd els vots aconseguits en les tres circumscripcions minoritàries.
No hi ha canvis de lloc destacats. Però el bloc CiU+ERC hauria perdut 3 diputats, amb la qual cosa no hauria pogut formar govern amb majoria absoluta. En aquest escenari, el carodisme hauria tingut camp obert per reeditar el tripartit (que mantindria els seus 70 diputats) amb molts menys costos polítics.
Insistim, però, que la futura llei electoral contemplarà entre set i nou circumscripcions (molt probablement, set: Girona, Barcelona, Vic-Manresa, Tarragona, Terres de l'Ebre, Lleida i Alt Pirineu-Aran). En aquest escenari CiU i ERC sí haurien sumat 68 diputats (per comptes de 69 com sumen ara, encara). Si en el 2010 el "tercer espai sobiranista" fa presència en el Parlament (cosa que cal posar en dubte), i CiU+ERC+Reagrupament arribessin a la barrera dels 67 diputats (cosa també força difícil), hi ha una llei política no-escrita que impediria el pacte, amb independència de quina llei electoral hi hagi llavors.
diumenge, 21 de juny del 2009
Minuts musicals (8) - Superstition (Stevie Wonder)
Stevie Wonder (*1950) va escriure Superstition el 1972, i en el vídeo veiem la interpretació que feia per a la quitxalla en el programa Sesame Street. La tornada diu: "When you believe in things that you don't understand,/Then you suffer,/Superstition aint the way, no, no, no". Quina millor definició de superstició? Creure en allò que no entenem, és a dir pura falsa consciència: "saber" sense mirar. Dit amb una altra paraula: fe.
La llei electoral del Principat (II) - què hauria passat el 2006 si la circumscripció hagués estat la comarca?
Continuem el post d'ahir, on vam veure com la substitució de les províncies per vegueries no alteraria substancialment la composició del Parlament de Catalunya d'acord amb els resultats del 2006. En un cas i en l'altre el PSOE i els seus dos partits satèl·lits haurien pogut reeditar coalició. Tampoc no hi hauria canvis tant si hom reservés a cada vegueria un mínim d'1 diputat (com defensen els Ciutadans pel Canvi) o de 2 diputats (com defensa l'equip del conseller Ausàs). La clau d'això es troba probablement en el fet que dues de les noves circumscripcions electorals (la "Catalunya Central" i les Terres de l'Ebre) mostrarien un empat en el nombre de diputats assignats al PSOE i ERC (de forma que els guanys que fa el PSOE amb l'augment de representació de la Regió de Barcelona els perd en aquestes dues noves regions).
Però, suposem que fem una llei electoral on la circumscripció és la comarca. En aquest cas podríem assignar un mínim d'un diputat per comarca (41 diputats), bo i deixant la resta (94 diputats) a un repartiment proporcional. En aquest cas, per exemple, el Barcelonès triaria 30 diputats (54.000 censats per cada diputat) i l'Alta Ribagorça 1 diputat (3.100 censats per diputat). La disparitat seria, doncs, molt més elevada que si es fessin circumscripcions veguerials (40.000 censats per diputat a la Regió de Barcelona contra 27.000 censats per diputat a l'Alt Pirineu-Aran, en el cas de l'opció contemplada per CpC, i 42.000 contra 18.000 en la proposta Ausàs). Paga retenir aquestes xifres i comparar-les amb la situació actual (47.000 censats per diputat a la província de Barcelona i 21.000 censats per diputat a la de Lleida).
Però no és la disparitat l'únic criteri per jutjar la defensa de la comarca com a circumscripció. També hi ha el factor de proximitat i de lligam amb el territori. Un debat centrat exclusivament en la relació "una persona - un vot" pot amagar la idea que el diputat és simplement diputat del partit. Així, passar de circumscripcions provincials a veguerials que, en principi, no altera la composició partidista del Parlament sí altera (en sentit d'apropar) la composició territorial. No cal dir que una representació comarcal augmentaria aquest apropament territorial. I si la qüestió és la disparitat, hom podria combinar diferents comarques i en uns casos emprar circumscripcions regionals (el cas de l'Alt Pirineu) i en d'altres emprar circumscripcions comarcals (el cas del Barcelonès, del Baix Llobregat o del Vallès Occidental).
Però tornem al model de 41 diputats + 94 diputats, i passem-hi les dades del 2006. Els resultats serien els següents:
- CiU: 71 diputats.
- PSC-PSOE: 37 diputats.
- ERC: 13 diputats.
- PP: 7 diputats.
- ICV: 6 diputats.
- Ciutadans: 1 diputat.
Com veiem, CiU seria la gran beneficiada d'una circumscripció comarcal, i qui rebria de valents són els partits minoritaris (ERC, PP, ICV i Ciutadans). Això es deu al fet que, com més petita és la circumscripció i menys diputats elegeix, menys proporcional és en relació a les candidatures. Hi ha sistemes de correcció i de transferència de vot, però si l'Alta Ribagorça només tindria 1 diputat, no hi ha més guanyador que el que obté més vots. En l'altre extrem trobem la circumscripció única: 135 candidats en cada llista. El problema és que llavors no hi ha garanties que una llista contempli gent de tot el territori, i comarques i regions senceres poden quedar-se sense diputats.
El debat de la llei electoral del Principat és obert. Sembla clar que la circumscripció serà la vegueria. Però, quines vegueries? Les de l'informe Roca? O les propugnades des del Penedès, des d'Igualada, des de Vic o des de Ripoll?
Però, suposem que fem una llei electoral on la circumscripció és la comarca. En aquest cas podríem assignar un mínim d'un diputat per comarca (41 diputats), bo i deixant la resta (94 diputats) a un repartiment proporcional. En aquest cas, per exemple, el Barcelonès triaria 30 diputats (54.000 censats per cada diputat) i l'Alta Ribagorça 1 diputat (3.100 censats per diputat). La disparitat seria, doncs, molt més elevada que si es fessin circumscripcions veguerials (40.000 censats per diputat a la Regió de Barcelona contra 27.000 censats per diputat a l'Alt Pirineu-Aran, en el cas de l'opció contemplada per CpC, i 42.000 contra 18.000 en la proposta Ausàs). Paga retenir aquestes xifres i comparar-les amb la situació actual (47.000 censats per diputat a la província de Barcelona i 21.000 censats per diputat a la de Lleida).
Però no és la disparitat l'únic criteri per jutjar la defensa de la comarca com a circumscripció. També hi ha el factor de proximitat i de lligam amb el territori. Un debat centrat exclusivament en la relació "una persona - un vot" pot amagar la idea que el diputat és simplement diputat del partit. Així, passar de circumscripcions provincials a veguerials que, en principi, no altera la composició partidista del Parlament sí altera (en sentit d'apropar) la composició territorial. No cal dir que una representació comarcal augmentaria aquest apropament territorial. I si la qüestió és la disparitat, hom podria combinar diferents comarques i en uns casos emprar circumscripcions regionals (el cas de l'Alt Pirineu) i en d'altres emprar circumscripcions comarcals (el cas del Barcelonès, del Baix Llobregat o del Vallès Occidental).
Però tornem al model de 41 diputats + 94 diputats, i passem-hi les dades del 2006. Els resultats serien els següents:
- CiU: 71 diputats.
- PSC-PSOE: 37 diputats.
- ERC: 13 diputats.
- PP: 7 diputats.
- ICV: 6 diputats.
- Ciutadans: 1 diputat.
Com veiem, CiU seria la gran beneficiada d'una circumscripció comarcal, i qui rebria de valents són els partits minoritaris (ERC, PP, ICV i Ciutadans). Això es deu al fet que, com més petita és la circumscripció i menys diputats elegeix, menys proporcional és en relació a les candidatures. Hi ha sistemes de correcció i de transferència de vot, però si l'Alta Ribagorça només tindria 1 diputat, no hi ha més guanyador que el que obté més vots. En l'altre extrem trobem la circumscripció única: 135 candidats en cada llista. El problema és que llavors no hi ha garanties que una llista contempli gent de tot el territori, i comarques i regions senceres poden quedar-se sense diputats.
El debat de la llei electoral del Principat és obert. Sembla clar que la circumscripció serà la vegueria. Però, quines vegueries? Les de l'informe Roca? O les propugnades des del Penedès, des d'Igualada, des de Vic o des de Ripoll?
Què s'hi juga a Teheran?
Les mobilitzacions a Teheran, tant les dels "partidaris" de Musavi com, en menor mesura, les dels "partidaris" d'Ahmadinejad, amenacen de fer saltar pels aires la "unitat nacional" tan defensada per Ali Khamenei. L'èxit de Khamenei, però, és clar. Sense el treball de 30 anys dels dirigents clericals de la revolució islàmica, avui alguns partidaris "secularistes" de Musavi i alguns partidaris "nacionalistes" d'Ahmadinejad haurien pogut fer causa comuna i enviar a pastar fang als partidaris "neoliberals" de Musavi i als partidaris "feixistes" d'Ahmadinejad. Val a dir, però, que el que passa a Teheran, té un fidel reflex en el que s'esdevé a Iran i, en general, a tot el món. Sense una organització clara, les masses populars es veuen obligades a la indiferència (opció majoritària) o a adherir-se a tal o tal figura messiànica. Les victòries electorals d'Ahmadinejad, tant la del 2005 com la del 2009, són un frau. Però no tant un frau en les urnes (fora de l'engruiximent de les xifres de participació electoral) com un frau entre allò que porta la gent a votar Ahmadinejad i allò que farà Ahmadinejad en el govern.
És espectacular veure, doncs, com la premsa d'esquerres de tot el món es divideix entre "ahmadinejadistes" i "antiahmadinejadistes". Hi ha una certa esquerra sempre veu Velascos-Alvarados per tot arreu. És la mateixa esquerra que, en l'època de la puixança d'Ali Khamenei en la segona meitat dels 1980, deia: "goita, és un clergue d'esquerres, ja que va estudiar a la Universitat Patrice Lumumba de Moscou". També Musavi, a principis dels 1990, era assenyalat com la gran promesa de l'esquerra iraniana. I suposo que els criteris que va fer servir aquesta determinada esquerra per "saludar" la victòria d'Ahmadinejad el 2005 eren els següents: 1) no és un clergue professional, una mica beatot, això és tot; 2) té la pell molt més fosca que no Khomeini, Khamenei, Khatami o Rafsanjani i és molt més hirsut; 3) ergo, és el representant que durà la revolució islàmica pels camins de la revolució social, i bla, bla, bla. És una llàstima que Juan Posadas no sigui entre nosaltres: segurament Posadas ens diria que Iran ja és un estat obrer (degenerat, és clar, però obrer) i que l'únic que hi ha en disputa és si el degenera una miqueta més en Musavi o en Khamenei-Ahmadinejad.
Dit això, és comprensible que gairebé totes les forces de l'esquerra iraniana se sentin esperonades pels fets de Teheran. I és obligat que denunciïn la repressió policial.
Però la situació per a l'esquerra no-iraniana és diametralment diferent. Teheran és avui, entre d'altres coses, també una lluita entre blocs imperialistes. I és així com cal llegir les declaracions de Moscou o de Beijing, o les de Praga, Brussel·les o Washington. Bàsicament hi ha dues posicions:
- l'hiperimperialisme nord-americà, de moment, juga la carta de la prudència. No té gaire a guanyar a curt termini i sí quelcom a perdre, si s'implica massa en la batalla de Teheran. Per això, és normal que el protagonisme diplomàtic sigui cedit a la presidència txeca de la Unió Europea.
- els "aspirants", de moment, juguen la carta de declaracions en pro d'Ahmadinejad. Així s'ha manifestat de forma clara la diplomàcia veneçolana, que denúncia la intromissió "internacional" en els afers "interns" d'Iran. També Brasil ha fet unes declaracions anàlogues, encara que de to una mica més neutre. La diplomàcia xinesa i la diplomàcia russa s'han pres el seu temps, i han acabat per dir-hi la seva. Bàsicament, des de Beijing hom denuncia els intents o temptacions occidentals de promoure una revolució "de color" a Iran, és a dir una revolució a l'estil de la "revolució taronja" de Ucraïna o la "revolució llimona" de Kirgízia.
La diplomàcia xinesa feia un paral·lel entre Teheran i Bangkok. A Tailàndia, els colors enfrontats són el groc i el vermell i, implícitament, els xinesos atribuïen el groc a Musavi (és a dir, el color de les classes mitjanes, aclaparades pels impostos) i el vermell a Ahmadinejad (és a dir, el color de les classes populars, necessitades de welfare). És curiós aquest esquema de divisió, ja que és justament el que promouen els "pundits" pro-republicans als Estats Units (un Partit Republicà "groc" en favor d'un Obama "vermell" que duria la Unió al camí del social-welfarisme, etc., etc., etc.). Però és evident que el que més preocupa a la diplomàcia xinesa, és el destí de la producció petroliera d'Iran. Un afebliment d'Iran i, de retruc, de l'OPEC, podria ser aprofitat pels Estats Units i la Unió Europea per posar energèticament contra les cordes la Xina.
És espectacular veure, doncs, com la premsa d'esquerres de tot el món es divideix entre "ahmadinejadistes" i "antiahmadinejadistes". Hi ha una certa esquerra sempre veu Velascos-Alvarados per tot arreu. És la mateixa esquerra que, en l'època de la puixança d'Ali Khamenei en la segona meitat dels 1980, deia: "goita, és un clergue d'esquerres, ja que va estudiar a la Universitat Patrice Lumumba de Moscou". També Musavi, a principis dels 1990, era assenyalat com la gran promesa de l'esquerra iraniana. I suposo que els criteris que va fer servir aquesta determinada esquerra per "saludar" la victòria d'Ahmadinejad el 2005 eren els següents: 1) no és un clergue professional, una mica beatot, això és tot; 2) té la pell molt més fosca que no Khomeini, Khamenei, Khatami o Rafsanjani i és molt més hirsut; 3) ergo, és el representant que durà la revolució islàmica pels camins de la revolució social, i bla, bla, bla. És una llàstima que Juan Posadas no sigui entre nosaltres: segurament Posadas ens diria que Iran ja és un estat obrer (degenerat, és clar, però obrer) i que l'únic que hi ha en disputa és si el degenera una miqueta més en Musavi o en Khamenei-Ahmadinejad.
Dit això, és comprensible que gairebé totes les forces de l'esquerra iraniana se sentin esperonades pels fets de Teheran. I és obligat que denunciïn la repressió policial.
Però la situació per a l'esquerra no-iraniana és diametralment diferent. Teheran és avui, entre d'altres coses, també una lluita entre blocs imperialistes. I és així com cal llegir les declaracions de Moscou o de Beijing, o les de Praga, Brussel·les o Washington. Bàsicament hi ha dues posicions:
- l'hiperimperialisme nord-americà, de moment, juga la carta de la prudència. No té gaire a guanyar a curt termini i sí quelcom a perdre, si s'implica massa en la batalla de Teheran. Per això, és normal que el protagonisme diplomàtic sigui cedit a la presidència txeca de la Unió Europea.
- els "aspirants", de moment, juguen la carta de declaracions en pro d'Ahmadinejad. Així s'ha manifestat de forma clara la diplomàcia veneçolana, que denúncia la intromissió "internacional" en els afers "interns" d'Iran. També Brasil ha fet unes declaracions anàlogues, encara que de to una mica més neutre. La diplomàcia xinesa i la diplomàcia russa s'han pres el seu temps, i han acabat per dir-hi la seva. Bàsicament, des de Beijing hom denuncia els intents o temptacions occidentals de promoure una revolució "de color" a Iran, és a dir una revolució a l'estil de la "revolució taronja" de Ucraïna o la "revolució llimona" de Kirgízia.
La diplomàcia xinesa feia un paral·lel entre Teheran i Bangkok. A Tailàndia, els colors enfrontats són el groc i el vermell i, implícitament, els xinesos atribuïen el groc a Musavi (és a dir, el color de les classes mitjanes, aclaparades pels impostos) i el vermell a Ahmadinejad (és a dir, el color de les classes populars, necessitades de welfare). És curiós aquest esquema de divisió, ja que és justament el que promouen els "pundits" pro-republicans als Estats Units (un Partit Republicà "groc" en favor d'un Obama "vermell" que duria la Unió al camí del social-welfarisme, etc., etc., etc.). Però és evident que el que més preocupa a la diplomàcia xinesa, és el destí de la producció petroliera d'Iran. Un afebliment d'Iran i, de retruc, de l'OPEC, podria ser aprofitat pels Estats Units i la Unió Europea per posar energèticament contra les cordes la Xina.
dissabte, 20 de juny del 2009
Llei electoral del Principat: què passaria si s'hagués aplicat la ILP de CpC el 2006?
Alguna vegada en aquestes pàgines hem parlat de la promesa llei electoral del Principat. La cosa sembla ara que va de veres. A banda de la projectada ILP que els Ciutadans pel Canvi han començat a coure, des del Govern de la Generalitat s'ha tramès als grups parlamentaris un avantprojecte de llei electoral. Vegem-ne els principals punts:
- la circumscripció electoral és la vegueria.
- a cada vegueria se li assigna un mínim de 2 diputats.
- la resta de diputats s'assignen d'acord amb criteris de població.
- les llistes són tancades, però els electors podrien marcar, de la llista, els seus favorits. Aquesta proposta farà que li posi un tercer ciri a Sant Ramon Llull perquè em guardi de ser cridat a servir en una mesa electoral.
La proposta presentada pel conseller Ausàs és molt semblant amb la de Ciutadans pel Canvi. L'únic és que els de CpC pensen en deixar en 1 diputat el mínim de cada vegueria.
No cal dir que algú podria pensar que aquesta mesura electoral va encarada a enfortir el PSOE i afeblir CiU.
De totes formes, hi ha factors que contraresten aquesta intenció. Bàsicament, hom passaria de 4 províncies a 7 vegueries (com que encara no hi ha mapa concretat i la cosa va per llarg, així que parlem del 2014, com a mínim). Això fa, per exemple, que els territoris interiors de la província de Barcelona s'emancipin de les àrees més PSOE-dependents.
Si fem alguns càlculs, podem aplicar la llei electoral que sorgiria de la proposta de Ciutadans pel Canvi als resultats del 2006. Si ho fem veure que canvien poques coses:
- el PSOE guanya un diputat a costa d'ERC.
- ICV guanya un diputat a costa del PP.
Curiosament, si el mínim assignat a cada vegueria passa a 2, llavors el PSOE guanya dos diputats, a costa d'ERC i del PP.
De moment no he fet els càlculs sobre altres possibilitats:
- si es contemplessin les vegueries d'Anoia-Penedès i d'Osona-Ripollès, la situació canviaria... però en detriment del PSOE.
- si la circumscripció electoral fos la comarca, i a cada comarca se li assignés un mínim d'1 diputat, la cosa ja es posaria interessant.
El cas em recorda a l'altra reforma que volen fer, en aquest cas de la llei electoral espanyola, i que tindria resultats semblants. Conclusió: els espanyolistes de CpC i d'UPyD no saben de matemàtiques. Com que no llegeixen en català, tampoc no cal patir perquè descobreixin aquest post.
- la circumscripció electoral és la vegueria.
- a cada vegueria se li assigna un mínim de 2 diputats.
- la resta de diputats s'assignen d'acord amb criteris de població.
- les llistes són tancades, però els electors podrien marcar, de la llista, els seus favorits. Aquesta proposta farà que li posi un tercer ciri a Sant Ramon Llull perquè em guardi de ser cridat a servir en una mesa electoral.
La proposta presentada pel conseller Ausàs és molt semblant amb la de Ciutadans pel Canvi. L'únic és que els de CpC pensen en deixar en 1 diputat el mínim de cada vegueria.
No cal dir que algú podria pensar que aquesta mesura electoral va encarada a enfortir el PSOE i afeblir CiU.
De totes formes, hi ha factors que contraresten aquesta intenció. Bàsicament, hom passaria de 4 províncies a 7 vegueries (com que encara no hi ha mapa concretat i la cosa va per llarg, així que parlem del 2014, com a mínim). Això fa, per exemple, que els territoris interiors de la província de Barcelona s'emancipin de les àrees més PSOE-dependents.
Si fem alguns càlculs, podem aplicar la llei electoral que sorgiria de la proposta de Ciutadans pel Canvi als resultats del 2006. Si ho fem veure que canvien poques coses:
- el PSOE guanya un diputat a costa d'ERC.
- ICV guanya un diputat a costa del PP.
Curiosament, si el mínim assignat a cada vegueria passa a 2, llavors el PSOE guanya dos diputats, a costa d'ERC i del PP.
De moment no he fet els càlculs sobre altres possibilitats:
- si es contemplessin les vegueries d'Anoia-Penedès i d'Osona-Ripollès, la situació canviaria... però en detriment del PSOE.
- si la circumscripció electoral fos la comarca, i a cada comarca se li assignés un mínim d'1 diputat, la cosa ja es posaria interessant.
El cas em recorda a l'altra reforma que volen fer, en aquest cas de la llei electoral espanyola, i que tindria resultats semblants. Conclusió: els espanyolistes de CpC i d'UPyD no saben de matemàtiques. Com que no llegeixen en català, tampoc no cal patir perquè descobreixin aquest post.
Und du, mein Schatz, bleibst hier? Wenn i komm...
Quan algú prova de racionalitzar l'estatus d'Elvis Aron Presley (*8.1.1935) com a icona cultural del segle XX nord-americà, tot sovint es diu d'ell, això, que és una icona 100% americana. Per justificar-ho es diu que, a diferència de tants altres artistes de fama mundial, Elvis mai no va actuar fora d'Amèrica del Nord (inclosa la gira al Canadà de 1957, i incloses, també, les actuacions a Hawaii). Fet i fet, l'única estança perllongada d'Elvis fora dels Estats Units es va produir ara fa 50 anys, entre l'1 d'octubre de 1958 i el 2 març de 1960. És en concloure aquest període de 17 mesos que, en l'avió de tornada, Elvis realitza la seva única estada (d'hores, en un aeroport militar) a Gran Bretanya. Però aquests 17 mesos fora d'Amèrica del Nord no resten gens l'americanitat d'Elvis, ja que és fora precisament com a membre de les Forces Armades nord-americanes. Com tots els nascuts en 1935, Elvis va rebre la notificació d'incorporació a les forces armades a finals de 1957. En aquella època rodava King Creole, per la qual cosa sol·licità una pròrroga d'uns mesos i no s'incorporà al US Army fins el 24 de març de 1958, quan ingressà a la base de Fort Chaffee (Arkansas). No cal dir el rebombori de la premsa, i la propaganda militar i patriòtica, amb el permís d'Elvis, va acabar per aigualir allò de trencadora que havia tingut la seva imatge des de 1956. Elvis i el seu entorn són preocupats pel fet que 2 anys de servei militar poden afectar irreversiblement la seva carrera en un moment de ple dinamisme de la indústria discogràfica americana (som abans, recordeu, del febrer de 1959). Hi havia una solució, els Special Services, però Elvis va refusar un tracte massa favorable, i l'entorn hi era d'acord en el sentit que això podria perjudicar més la seva imatge que no pas una absència perllongada. A més, la RCA havia acumulat prou material en les sessions de gener i febrer de 1958 com per tirar durant dos anys, i ja preparava l'edició de discos recopilatoris. De Fort Chaffee, Elvis és destinat a fer l'ensinistrament a Fort Hood (Texas). És a Fort Hood on li arriben les notícies del greu estat de salut de la seva mare, Gladys, a la qual li havien diagnosticat una hepatitis a principis d'agost. El dia 12, Elvis rep un permís d'urgència, i se'n va a Memphis, on Gladys mor el dia 14. És en aquest context, que Elvis conclou el període de Fort Hood (17 de setembre) i és destinat a Friedberg in der Wetterau (Hessen), en la 3rd Armoured Division.Friedberg (en la fotografia, la icònica Adolfsturm, del segle XIV) havia estat promoguda a principis del segle XIII per la dinastia dels Hohenstaufen (que esdevindría la família materna del nostre rei Pere el Gran) com un centre comercial alternatiu a Frankfurt am Main. La ciutat va gaudir des de llavors de l'estatus de Freie Reichstadt, és a dir de ciutat lliure, situada sota l'única autoritat de l'Emperador, cosa que, donat el declivi de la institució després de l'ensulsiada dels Hohenstaufen, és el més semblant a la independència. Fou un altre emperador, Napoleó, qui liquidà aquest estatus, tot integrant-la en el Gran Ducat de Hesse-Darmstadt. Després de la Segona Guerra Mundial, Hessen, juntament amb Hamburg i Baviera, constituïren la zona d'ocupació nord-americana. Progressivament, les autoritats militars nord-americanes traspassaren el poder a les noves autoritats civils però, en el context de la guerra freda, l'ocupació militar persistí. Així, el 1956 s'obria la base de Ray Barracks, en el terme de Friedberg, que honorava en el seu nom un tinent caigut en la batalla de Hürtgenwald, el novembre de 1944.
Elvis, doncs, arriba a Friedberg quan Ray Barracks ja era operatiu de feia 2 anys, i les atribucions de l'exèrcit nord-americà eren exclusivament militars. A través de successius cursos, Elvis passà pels graus de soldat de primera (27 de novembre de 1958), especialista (1 de juny de 1959) i sergent (20 de gener de 1960). El 2 de març, abandona Ray Barracks i és transportat, via Anglaterra, als Estats Units, on conclou formalment el seu servei militar el dia 5.
El panorama ja és un altre. Certament, Elvis conserva la fama i no cal preocupar-se per la seva carrera. La idea és clara, en principi, una doble carrera musical i cinematogràfica, bo i primant la segona, i amb el referent dels crooners de la generació anterior.
L'etapa alemanya d'Elvis, però, no conclou en aquest punt. La maquinària de propaganda de Hollywood encara la necessita. La imatge d'Alemanya encara s'ha d'exorcitzar en el públic nord-americà, i alhora cal tenir cura dels German-Americans, i de la imatge nord-americana en l'Alemanya Occidental. Som en el 1960: els militars han aconseguit de treure's del damunt un incomodador McCarthy, i un Eisenhower que acaba alertant del perill de la "complex militar-industrial" (per joia i delit de Paul Sweezy, per exemple) deixarà pas a un nou estil d'imperialisme il·lustrat sota l'ègida de JFK.
Però encara no som tan entrat en el 1960. Som encara a la primavera. I ja s'ha forjat el guió del proper film d'Elvis: G. I. Blues. Pràcticament calca el servei militar d'Elvis: el mateix destí, la mateixa unitat, amb els canvis pertinents per modificar un Elvis cantant professional per un Tulsa McLean amateur. Cal una noia, és clar, i la triada per a interpretar el paper d'alemanya és Juliet Prowse, la qual ha saltat a la fam just uns mesos abans per un comentari desafortunat de Nikita Kruschev (Kruschev, de visita al rodatge de Can-Can, qualifica d'immoral el ball que fa Prowse per al film). També s'havia guanyat els seus deus minuts de fama (avant la lettre), l'assessor militar del film, John J. Mawn, que a Fort Chaffee, el març de 1958, havia dit a la premsa que, després d'afaitar-lo, Elvis quedaria com una ceba pelada (peeled onion). El film, com tots els films d'Elvis, seria un èxit. I de les cançons del film, una seria número 1. Es tracta de "Wooden Heart (Muss I Denn)", que va donar nom a l'album corresponent. El punt de partida de la cançó és una melodia popular suaba, d'un soldat que se'n va a la guerra i demana al seu tresor (mein Schatz) si hi restarà (bleibst hier) quan torni (wenn i komm). En la versió feta per a Elvis s'introdueix nova lletra anglesa, però es respecta la tornada en alemany de Suàbia.
divendres, 19 de juny del 2009
El pentapartit com a embut quinquagèmin
Pensàvem fa unes setmanes que l'estiu i la tardor anaven a quedar marcats per dues iniciatives legislativa populars. Una, encarada al Parlament de Catalunya, proposava fer el 12 de setembre del 2010, una consulta popular sobre si hom era d'acord amb la constitució d'un estat independent membre de la UE i bla, bla, bla. L'altra, encarada al Congreso de los Diputados [de España], proposaria que es garantís la recepció dels anomenats canals autonòmics a tot el territori estatal. La primera ha topat amb la negativa de la Mesa del Parlament i ha quedat en punt mort. Aquesta negativa, juntament amb el fet que TV3-TV3 s'hagi deixat de veure a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, ha estat justificada, respectivament, pels reponsables del pentapartit i del tripartit sota la cantarella que "cal respectar la legalitat". Val a dir que ni la ILP era il·legal ni tampoc no és tan clar que fos il·legal l'emissió de TV3-TV3 a Balears. Però no és aquesta la qüestió: suposem que fossin il·legals. Llavors, per exemple, podríem fer com Vicent Partal i, demanar-nos, "si els partits que els protagonitzen ens diuen que cal respectar la legalitat mentre ells detenen el poder, per què invoquen la voluntat de subvertir-la com a bandera electoral per a arribar-hi? Ho demane".
La qüestió és, evidentment, retòrica. Però aprofitarem per viatjar a la terra del pentapartit original: del Pentapartito. Entre el 1980 i el 1992, durant els darrers anys de la Primera (Segona) República Italiana, el Pentapartito restà en el poder. Hi era tothom. O gairebé tothom: per l'esquerra, hom excloïa el Partito Comunista Italiano, per la dreta, el Movimento Soziale Italiano, i per l'esquerra el Partito Radicale Italiano. Com veieu, en aquella època sense margarides ni popolos, els noms dels partits italians eren avorridíssims. No pas menys avorrits eren els noms dels cinc partits: la Democrazia Cristiana, el Partito Sozialista Italiano, el Partito Socialista Democratico Italiano, el Partito Repubblicano Italiano, el Partito Liberale Italiano. Era un pentàgon formidable. A la dreta, la DC i el PLI; a l'esquerra, el PSDI i el PSI; en el centre, el PRI. Entre els partits religiosos, la DC (catòlica), llavors monolítica; i els altres quatre, la "maggioranza laica". Entre els partits de tradició "burgesa", la DC, el PLI i el PRI; entre els partits de tradició "proletària", el PSI i el PSDI. Hom entenia els votants de la DC i del PSI, però qui podia votar al PRI, el PLI i el PSDI? Aquest és un dels misteris del Pentapartito. Però la combinació de partits laics i religiosos, de partits d'esquerres i de dretes, de partits burgesos i proletaris, de partits corruptes i corruptors, feia que els vots de la majoria d'italians anessin a parar a un únic centre de poder. Altrament, els Berlinguer, els Natta, etc., haurien picat a les portes.
En el cas del Principat estatutari, l'eix polític-religiós "confessionalisme-laïcisme" es veu substituït per un eix nacionalitari. Altrament, el pentapartit principatí té una estructura similar: 2 partits grans i 3 comparses. De les comparses, una és el PP (que, com el PLI, és més de dretes que CiU-DC i de signe contrari en el "segon eix polític"); una altra és ERC i una altra és ICV-EUiA. No obstant, el Pentapartit és una mena de "outer party": en el rovell trobem el Tripartit (PSOE-ERC-ICV/EUiA), l'inner party. Encara que això és circumstancial.
Efectivament, poques diferències hi ha en l'interior del Pentapartito. Però, n'hi ha. Per això en temps de CiU, TV3-TV3 si es veia al País Valencià o a les Illes o a la Catalunya Nord o fins ben entrat Aragó. També en temps de CiU, en el 1990, es va produir aquella declaració autodeterminista del Parlament de Catalunya. Poca cosa, direu, però Craxi no era Andreotti.
El cas, però, és que arriba la campanya electoral i tothom va amb promeses:
- el PP promet que se saltarà la legalitat tan tolerant amb els matrimonis homosexuals, l'avortament, la immigració i la immersió lingüística. Després no fa res (no cal, la immersió lingüística, l'únic que realment li fa oi de debò, ja es mor tota sola).
- CiU promet sostres més alts i procediments polítics à la Prat de la Riba (la força del segell). Després, a l'hora de la veritat (1980-2003), de res o poca cosa (TV3 i els Mossos d'Esquadra es feren més, malgrat, que per Pujol).
- el PSC-PSOE promet, i quan promet és garantia que no farà.
- ERC promet la independència pel 2012, i després vota en contra de fer-hi una consulta dos anys abans de la fatídica data.
- ICV/EUiA promet una esquerra de debò, i després fa l'esquerra de tripartit.
Cadascú fa promeses de cara a la seva galeria. Ben àmplies. Si no les fessin, els índexs de participació no arribarien al 30%. I llavors haurien de fer com en Khamenei o en Jeb Bush, omplir les caselles.
Són grandíssims embuts, que recullen un 40-50% de les gotes de pluja i les vehiculen per servir els interessos de potser un 0,1% de les citades gotes. Quin efecte meravellós de concentració! Per això han de prometre il·legalitats i després cenyir-se a la legalitat que han creat ells. Cada quatre anys, com les plantes del Sahara, brollen i venen fum. I un 40-50% els compra. Aquest darrer és el miracle autèntic del Pentapartit del segle XXI.
La qüestió és, evidentment, retòrica. Però aprofitarem per viatjar a la terra del pentapartit original: del Pentapartito. Entre el 1980 i el 1992, durant els darrers anys de la Primera (Segona) República Italiana, el Pentapartito restà en el poder. Hi era tothom. O gairebé tothom: per l'esquerra, hom excloïa el Partito Comunista Italiano, per la dreta, el Movimento Soziale Italiano, i per l'esquerra el Partito Radicale Italiano. Com veieu, en aquella època sense margarides ni popolos, els noms dels partits italians eren avorridíssims. No pas menys avorrits eren els noms dels cinc partits: la Democrazia Cristiana, el Partito Sozialista Italiano, el Partito Socialista Democratico Italiano, el Partito Repubblicano Italiano, el Partito Liberale Italiano. Era un pentàgon formidable. A la dreta, la DC i el PLI; a l'esquerra, el PSDI i el PSI; en el centre, el PRI. Entre els partits religiosos, la DC (catòlica), llavors monolítica; i els altres quatre, la "maggioranza laica". Entre els partits de tradició "burgesa", la DC, el PLI i el PRI; entre els partits de tradició "proletària", el PSI i el PSDI. Hom entenia els votants de la DC i del PSI, però qui podia votar al PRI, el PLI i el PSDI? Aquest és un dels misteris del Pentapartito. Però la combinació de partits laics i religiosos, de partits d'esquerres i de dretes, de partits burgesos i proletaris, de partits corruptes i corruptors, feia que els vots de la majoria d'italians anessin a parar a un únic centre de poder. Altrament, els Berlinguer, els Natta, etc., haurien picat a les portes.
En el cas del Principat estatutari, l'eix polític-religiós "confessionalisme-laïcisme" es veu substituït per un eix nacionalitari. Altrament, el pentapartit principatí té una estructura similar: 2 partits grans i 3 comparses. De les comparses, una és el PP (que, com el PLI, és més de dretes que CiU-DC i de signe contrari en el "segon eix polític"); una altra és ERC i una altra és ICV-EUiA. No obstant, el Pentapartit és una mena de "outer party": en el rovell trobem el Tripartit (PSOE-ERC-ICV/EUiA), l'inner party. Encara que això és circumstancial.
Efectivament, poques diferències hi ha en l'interior del Pentapartito. Però, n'hi ha. Per això en temps de CiU, TV3-TV3 si es veia al País Valencià o a les Illes o a la Catalunya Nord o fins ben entrat Aragó. També en temps de CiU, en el 1990, es va produir aquella declaració autodeterminista del Parlament de Catalunya. Poca cosa, direu, però Craxi no era Andreotti.
El cas, però, és que arriba la campanya electoral i tothom va amb promeses:
- el PP promet que se saltarà la legalitat tan tolerant amb els matrimonis homosexuals, l'avortament, la immigració i la immersió lingüística. Després no fa res (no cal, la immersió lingüística, l'únic que realment li fa oi de debò, ja es mor tota sola).
- CiU promet sostres més alts i procediments polítics à la Prat de la Riba (la força del segell). Després, a l'hora de la veritat (1980-2003), de res o poca cosa (TV3 i els Mossos d'Esquadra es feren més, malgrat, que per Pujol).
- el PSC-PSOE promet, i quan promet és garantia que no farà.
- ERC promet la independència pel 2012, i després vota en contra de fer-hi una consulta dos anys abans de la fatídica data.
- ICV/EUiA promet una esquerra de debò, i després fa l'esquerra de tripartit.
Cadascú fa promeses de cara a la seva galeria. Ben àmplies. Si no les fessin, els índexs de participació no arribarien al 30%. I llavors haurien de fer com en Khamenei o en Jeb Bush, omplir les caselles.
Són grandíssims embuts, que recullen un 40-50% de les gotes de pluja i les vehiculen per servir els interessos de potser un 0,1% de les citades gotes. Quin efecte meravellós de concentració! Per això han de prometre il·legalitats i després cenyir-se a la legalitat que han creat ells. Cada quatre anys, com les plantes del Sahara, brollen i venen fum. I un 40-50% els compra. Aquest darrer és el miracle autèntic del Pentapartit del segle XXI.
dimecres, 17 de juny del 2009
És possible la inserció social sense la inserció laboral?
En un curs anunciat per la Fundació Jaume Bofill hom es fa la qüestió de l’encapçalament, sota la premissa que el treball ha perdut “centralitat” en la qüestió social. Recorda un punt la tria que, des certa esquerra, hom planteja entre “la renda mínima universal” i el “treball per tothom” (que passa, certament, per una dràstica reducció de la jornada laboral). O la idèntica que planteja una certa dreta entre el “welfare” i el “workfare”, és a dir entre l’ajut incondicional a tothom i l’ajut condicionat a l’acceptació d’un lloc de treball (o la participació, en altres formes, en el “mercat de treball”). De totes formes és més probable que els responsables del curs tinguin presents les admonicions que Lluís Maria Xirinacs feia a l’esquerra “clàssica” (i.e. socialista i revolucionària, si més no programàticament revolucionària) per les referències que feia a la classe obrera, tota vegada que en la Catalunya actual (la Catalunya dels anys 1990 en endavant) hi havia tanta gent del poble que, de grat o per força, vivia al marge del mercat laboral. Ja no som en el temps de Vallmitjana, com potser es pensen els apòlegs del “workfare”, i no trobarem ja, més que les recialles, d’aquell lumpenproletariat digne i orgullós, murri i reaccionari. Els “exclosos socials” entren majoritàriament en la “categoria” dels “working poor”, gent que treballa o busca feina, o totes dues coses alhora. També n’hi ha “exclosos entre els exclosos” i en aquest cas l’exclusió social es fa particularment manifesta per la completa exclusió laboral. Hom podria dir que l’interrogant inicial parteix d’un concepte abstracte d’“inserció”: què vol dir inserció? “Què es dur una vida normal? – es demana Travis Buckley – barbacoes i partits de bèisbol?”. Per a la visió dominant (la visió de la classe dominant i, curiosament, també d’una part de l’esquerríssima ultrancera), inserció social és inserció en l’activitat econòmica, bé en la formulació majoritària (venedor de força de treball) bé en la formulació minoritària (comprador de força de treball), bé en les formulacions intermitges (mentre encara n’hi hagi). És a dir que, com diu La internacional, “qui no treballe, morirà”, però no referida al gènere humà en general, sinó al gènere humà proletari. I la inserció és justament la del “venedor-comprador” de força de treball, tant si la venda es realitza com si no (si no es realitza, és a dir, en cas d’“atur forçós”, també es compleix una important funció social, de memento mori envers els “no-encara-a-l’atur”). Ja hem dit que hi ha una esquerra suposadament ultrancera amb una moral laboral que faria empal·lidir d’enveja Jean Calvin. En Paul Lafargue ja els va respondre de forma adient. El “treball” és sempre una activitat poc o gens agradosa que fem per tal d’arribar a una “finalitat útil”, útil per a un mateix o útil per a un altre que ens la bescanviarà (directament o, més normalment, a través d’un mitjà de canvi) per una utilitat seva que sí ho sigui per a nosaltres. Però el treball, no en abstracte sinó en la realitat de les societats explotadores modernes (tinguin estrelletes grogues en banderes roges o no), és el mitjà fotudament necessari per “ampliar el capital”, de la divisió del qual s’alimenten els no-treballadors (des del rei d’Espanya fins a l’invàlid de llarga durada, i passeu-me la redundància). És aquesta finalitat del treball la que impedeix (o, si més no, limita) totes les crides a les 35, 30, 25 o 21 hores setmanals, o la utopia paleokeynesiana (als neokeynesians, ja tant els hi fa) de la “plena ocupació”. Posar a treballar a segons qui té més costos que beneficis: les persones excloses del mercat laboral no ho són pas, en general, més que per aquesta raó. En la “inserció” de moltes d’aquestes persones esdevé imperatiu un període previ d’inserció social i després ja es veurà si hi ha sort i poden accedir al mercat laboral (a algun mercadet que s’hi assembli). És una cosa tan trista que no és d’estranyar que els nostres científics socials maldin per trobar causes psicològiques, genètiques o epigenètiques a aquesta misèria i, com que abstreuen les causes socials, finalment reïxen a trobar cromosomes Y supernumeraris o IQs de dues xifres. Si el treball fos el que hauria de ser, una càrrega intermediària per a la satisfacció d’una necessitat (i ja parlàvem l’altra dia de les escales lul•lianes de necessitat), ja veuríeu com tothom maldaria per repartir-ho fins i tot entre els més ronsos, i no diria ni piu en cas de no tenir-ne.
Premi a la bona conducció
Aquest article de la Marta Rojals a Vilaweb em fa pensar en aquell policia motoritzat de trànsit que va i fa aturar un automòbil després d'haver-lo seguit una bona estona.
- Que he fet res de dolent, agent? - diu el conductor
- Ui no, i ara! Just al contrari. Fa mitja hora que el segueixo i, d'acord amb la nova normativa de trànsit, volia estendre'l-hi una felicitació i afegir-li dos punts al seu carnet de conduir
- Uf! Què bé! Llàstima que no en tingui, de carnet
La dona que anava al costat, en sentir això, intervé de seguida: "No li faci cas, agent, que va borratxo". I la sogra, que sordeja de fa anys, rebla: "Ja sabia jo que amb un cotxe robat no arribaríem gaire lluny!".
- Que he fet res de dolent, agent? - diu el conductor
- Ui no, i ara! Just al contrari. Fa mitja hora que el segueixo i, d'acord amb la nova normativa de trànsit, volia estendre'l-hi una felicitació i afegir-li dos punts al seu carnet de conduir
- Uf! Què bé! Llàstima que no en tingui, de carnet
La dona que anava al costat, en sentir això, intervé de seguida: "No li faci cas, agent, que va borratxo". I la sogra, que sordeja de fa anys, rebla: "Ja sabia jo que amb un cotxe robat no arribaríem gaire lluny!".
dimarts, 16 de juny del 2009
El pentapartit barra el pas a una proposta democràtica d'autodeterminació
Són molts els que no acabàvem de combregar amb la proposta d'Iniciativa Legislativa Popular que la Plataforma Deumil.cat i l'associació Catalunya Estat Lliure havien presentat a la Mesa del Parlament de Catalunya, com a requisit previ abans de la recollida de signatures. Bàsicament, l'objecció té a veure amb el fet que no es contemplava la territorialitat i que no es contemplava la cautela esmolada que Fuster recomanava en l'ús del mot Catalunya. A més, la proposta era jurídicament impecable i s'emmarcava en l'ordenament jurídic vigent (una altra). De totes formes, aquestes objeccions no podien conduir a blasmar la iniciativa en qüestió. Reiterem tot seguit el contingut de la iniciativa:
Text articulat de la proposició de llei per la qual es convoca un referèndum d'autodeterminació
Exposició de Motius
Aquest Parlament, en la seva funció principal de representació del poble de Catalunya, ja ha declarat en més d'una ocasió que el poble de Catalunya no renuncia a exercir el dret a l'autodeterminació. Només cal que recordem el que proclamàvem en la Resolució 98/III de 12 de desembre de 1989 d'aquest Parlament en la qual vàrem manifestar que l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979; o el que expressàrem en la Resolució 679/V de 1 d'octubre de 1998 d'aquest Parlament en la qual vàrem proclamar que ratificàvem un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat.
Ha arribat el moment d'exercir aquest dret del poble de Catalunya a l'autodeterminació mitjançant la celebració d'un referèndum en el qual tots els catalans i catalanes puguin participar de la decisió del futur que volen per Catalunya.
Article únic.
1. Es convoca un referèndum en el qual es crida a participar a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb dret de sufragi actiu, per tal de sotmetre a la seva decisió la pregunta següent:
Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?
2. La consulta se celebrarà el dissabte 12 de setembre de 2010.
Com es llegeix en el text, la competència assenyalada de celebració de consultes populars en el territori de Catalunya correspon, ni que sigui de forma limitada, a la Generalitat de Catalunya. Així doncs, no hi havia cap obstacle jurídic a què aquesta iniciativa legislativa popular iniciés el seu camí. Naturalment, el Ple del Parlament de Catalunya era sobirà per "no prendre en consideració" la iniciativa, encara que aquesta hagués assolit les 65.000 signatures demanades.
És del tot antidemocràtica la decisió que ha pres la Mesa del Parlament de Catalunya, refusant d'entrada el text articulat presentat i bloquejant la recollida de signatures. Cal remarcar que la decisió ha estat unànime. És a dir hi han votat a favor tots els representants del pentapartit: Ernest Benach (ERC), Higini Clotas (PSOE), Lluís Corominas (CiU), Lídia Santos (PSOE), Antoni Castellà (CiU), Jordi Miralles (EUiA) i Rafael Luna (PP). Caram, caram, caram. Quina bella unanimitat! I com d'entranyable és veure organitzacions suposada autodeterministes en connivència amb el PSOE i el PP. El diputat Miralles, per exemple, tenia tot el dret de votar-hi en contra el 12 de setembre del 2010, fins i tot el dret de votar-hi en contra en la presa de decisió de la ILP o en la votació final del text. Però fer-ho ara...
No cal dir que aquesta decisió es pot recórrer als tribunals, i no hi ha pas dubte que les associacions esmentades ho faran ràpidament. Ja posats a ser legalistes, si cal arribar al Tribunal Constitucional de España, s'hi arriba.
Altrament, si amb les cauteles esmolades abans esmentades, hom vol sotmetre la iniciativa legislativa popular al poble directament, sense passar per Dumes regionals i regionalistes, potser fóra una camí més senzill i efectiu.
Text articulat de la proposició de llei per la qual es convoca un referèndum d'autodeterminació
Exposició de Motius
Aquest Parlament, en la seva funció principal de representació del poble de Catalunya, ja ha declarat en més d'una ocasió que el poble de Catalunya no renuncia a exercir el dret a l'autodeterminació. Només cal que recordem el que proclamàvem en la Resolució 98/III de 12 de desembre de 1989 d'aquest Parlament en la qual vàrem manifestar que l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979; o el que expressàrem en la Resolució 679/V de 1 d'octubre de 1998 d'aquest Parlament en la qual vàrem proclamar que ratificàvem un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat.
Ha arribat el moment d'exercir aquest dret del poble de Catalunya a l'autodeterminació mitjançant la celebració d'un referèndum en el qual tots els catalans i catalanes puguin participar de la decisió del futur que volen per Catalunya.
Article únic.
1. Es convoca un referèndum en el qual es crida a participar a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb dret de sufragi actiu, per tal de sotmetre a la seva decisió la pregunta següent:
Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?
2. La consulta se celebrarà el dissabte 12 de setembre de 2010.
Com es llegeix en el text, la competència assenyalada de celebració de consultes populars en el territori de Catalunya correspon, ni que sigui de forma limitada, a la Generalitat de Catalunya. Així doncs, no hi havia cap obstacle jurídic a què aquesta iniciativa legislativa popular iniciés el seu camí. Naturalment, el Ple del Parlament de Catalunya era sobirà per "no prendre en consideració" la iniciativa, encara que aquesta hagués assolit les 65.000 signatures demanades.
És del tot antidemocràtica la decisió que ha pres la Mesa del Parlament de Catalunya, refusant d'entrada el text articulat presentat i bloquejant la recollida de signatures. Cal remarcar que la decisió ha estat unànime. És a dir hi han votat a favor tots els representants del pentapartit: Ernest Benach (ERC), Higini Clotas (PSOE), Lluís Corominas (CiU), Lídia Santos (PSOE), Antoni Castellà (CiU), Jordi Miralles (EUiA) i Rafael Luna (PP). Caram, caram, caram. Quina bella unanimitat! I com d'entranyable és veure organitzacions suposada autodeterministes en connivència amb el PSOE i el PP. El diputat Miralles, per exemple, tenia tot el dret de votar-hi en contra el 12 de setembre del 2010, fins i tot el dret de votar-hi en contra en la presa de decisió de la ILP o en la votació final del text. Però fer-ho ara...
No cal dir que aquesta decisió es pot recórrer als tribunals, i no hi ha pas dubte que les associacions esmentades ho faran ràpidament. Ja posats a ser legalistes, si cal arribar al Tribunal Constitucional de España, s'hi arriba.
Altrament, si amb les cauteles esmolades abans esmentades, hom vol sotmetre la iniciativa legislativa popular al poble directament, sense passar per Dumes regionals i regionalistes, potser fóra una camí més senzill i efectiu.
La formulació lul·liana de la piràmide de Maslow
Al llarg del segle XX, Joaquim Xirau i Abelard Tona i Nadalmai s'han ocupat de les referències econòmiques (en el sentit més ample i bàsic del terme) de l'obra de Ramon Llull. Entre les citacions favorites d'aquests autors apareix, del Blanquerna, aquesta: "tot valor consisteix en tres elements: el primer, les coses terrenals que valen pel sosteniment i manteniment del cos; el segon, guanyar virtuts i mèrits; i, el tercer, quan totes les coses són bones, per elles i per a elles, es coneix a Déu i és amat i servit". En la qüestió del valor apareixen, doncs, tres nivells jeràrquics, de més urgents a més enlairats. La formulació d'Abraham Maslow (1943) distingeix cinc nivells:
1. Nivell fisiològic (més urgent).
2. Nivell de seguretat.
3. Nivell social.
4. Nivell de reconeixement.
5. Nivell d'autorealització.
Aquests cinc nivells es poden reduir a dos, tal com fa la formulació de Frederick Herzberg (1959):
1. Nivell d'higiene: que inclou els factors fisiològics, de seguretat i socials.
2. Nivell de motivació: que inclou els factors de reconeixement i d'autorealització.
En la correspondència amb Llull tenim:
- "les coses terrenals que valen pel sosteniment i manteniment del cos". És el corresponent a la vida terrenal. I per tant inclou els factors d'higiene de Herzberg (els tres primers nivells de Maslow).
- "guanyar virtuts i mèrits". És el corresponent a la "glòria terrenal" (o "fama") de l'ideal cavalleresc. Es correspon, en la societat moderna, al nivell de reconeixement de Maslow.
- "quan totes les coses són bones, per elles i per a elles, es coneix a Déu i és amat i servit". Naturalment, en el gir antropocèntric de la societat post-medieval, aquest tercer nivell lul·lià esdevé el cinquè nivell de Maslow: l'autorealització.
No obstant Herzberg no comparteix l'esquema jerarquitzador de Llull i de Maslow, els quals consideren que mentre no se satisfà mínimament un nivell inferior hom no pot preocupar-se pels nivells superiors. En aquest sentit paga contextualitzar la citació lul·liana. La frase la pronuncia l'Emperador, adreçada a un joglar que l'acompanya, quan, perduts i afamats en mig del bosc, troben l'assistència de Blanquerna (ja esdevingut ermità). L'ermità ha ofert a l'Emperador i al joglar un tros de pa, i és llavors que l'ermità demana a l'emperador: "Què us sembla de més profit: el pa que mengeu o tot l'Imperi?". L'emperador respon: "en aquest moment més ens val i ens aprofita el pa que mengem que tot l'Imperi".
És en aquest moment que Blanquerna conclou: "Molt pobre de valor, doncs, és el vostre Imperi que no és de tant profit com el pa del seu senyor". En defensa del valor de l'Imperi, l'Emperador haurà de parlar dels "tres elements" del valor. El pa correspon a un primer nivell essencial, i únicament satisfeta la gana, ja "aprofitarà" més el segon nivell (l'Imperi). En aquest intercanvi entre Blanquerna i l'Emperador, Llull prefigura un altre debat, el que es produeix entre les teories objectiva i subjectiva del valor. La teoria intrínseca o objectiva, covada en Adam Smith, i desenvolupada per David Ricardo (des d'on serà adoptada pel marxisme), considera el treball o esforç (específicament, el treball social mitjà) posat en la confecció d'un objecte la mesura del seu valor. La teoria subjectiva o marginal del valor se centra en el "marge de cost-benefici" que obté un subjecte concret. El camí que porta del valor al preu és més dreturer en el segon cas que no pas en el primer. De totes formes, la valoració marginal s'adiu més a la valoració individual ("valor d'ús") que no pas a la valoració socialment consensuada ("valor d'intercanvi"). I, al capdavall, reprès el camí, l'Emperador no tindrà dubte del valor del seu Imperi respecte a un rossegó de pa d'ermità. Altrament, si el Ricard III de Shakespeare hagués fet realitat la seva demanda ("My kingdom... my kingdom for a horse..."), hagués trobat cavall i hagués salvat la pell, tard o d'hora hagués tornat a reclamar el seu regne.
1. Nivell fisiològic (més urgent).
2. Nivell de seguretat.
3. Nivell social.
4. Nivell de reconeixement.
5. Nivell d'autorealització.
Aquests cinc nivells es poden reduir a dos, tal com fa la formulació de Frederick Herzberg (1959):
1. Nivell d'higiene: que inclou els factors fisiològics, de seguretat i socials.
2. Nivell de motivació: que inclou els factors de reconeixement i d'autorealització.
En la correspondència amb Llull tenim:
- "les coses terrenals que valen pel sosteniment i manteniment del cos". És el corresponent a la vida terrenal. I per tant inclou els factors d'higiene de Herzberg (els tres primers nivells de Maslow).
- "guanyar virtuts i mèrits". És el corresponent a la "glòria terrenal" (o "fama") de l'ideal cavalleresc. Es correspon, en la societat moderna, al nivell de reconeixement de Maslow.
- "quan totes les coses són bones, per elles i per a elles, es coneix a Déu i és amat i servit". Naturalment, en el gir antropocèntric de la societat post-medieval, aquest tercer nivell lul·lià esdevé el cinquè nivell de Maslow: l'autorealització.
No obstant Herzberg no comparteix l'esquema jerarquitzador de Llull i de Maslow, els quals consideren que mentre no se satisfà mínimament un nivell inferior hom no pot preocupar-se pels nivells superiors. En aquest sentit paga contextualitzar la citació lul·liana. La frase la pronuncia l'Emperador, adreçada a un joglar que l'acompanya, quan, perduts i afamats en mig del bosc, troben l'assistència de Blanquerna (ja esdevingut ermità). L'ermità ha ofert a l'Emperador i al joglar un tros de pa, i és llavors que l'ermità demana a l'emperador: "Què us sembla de més profit: el pa que mengeu o tot l'Imperi?". L'emperador respon: "en aquest moment més ens val i ens aprofita el pa que mengem que tot l'Imperi".
És en aquest moment que Blanquerna conclou: "Molt pobre de valor, doncs, és el vostre Imperi que no és de tant profit com el pa del seu senyor". En defensa del valor de l'Imperi, l'Emperador haurà de parlar dels "tres elements" del valor. El pa correspon a un primer nivell essencial, i únicament satisfeta la gana, ja "aprofitarà" més el segon nivell (l'Imperi). En aquest intercanvi entre Blanquerna i l'Emperador, Llull prefigura un altre debat, el que es produeix entre les teories objectiva i subjectiva del valor. La teoria intrínseca o objectiva, covada en Adam Smith, i desenvolupada per David Ricardo (des d'on serà adoptada pel marxisme), considera el treball o esforç (específicament, el treball social mitjà) posat en la confecció d'un objecte la mesura del seu valor. La teoria subjectiva o marginal del valor se centra en el "marge de cost-benefici" que obté un subjecte concret. El camí que porta del valor al preu és més dreturer en el segon cas que no pas en el primer. De totes formes, la valoració marginal s'adiu més a la valoració individual ("valor d'ús") que no pas a la valoració socialment consensuada ("valor d'intercanvi"). I, al capdavall, reprès el camí, l'Emperador no tindrà dubte del valor del seu Imperi respecte a un rossegó de pa d'ermità. Altrament, si el Ricard III de Shakespeare hagués fet realitat la seva demanda ("My kingdom... my kingdom for a horse..."), hagués trobat cavall i hagués salvat la pell, tard o d'hora hagués tornat a reclamar el seu regne.
dilluns, 15 de juny del 2009
Les eleccions eclesiàstiques
No solen veure's en les entrades als municipis catalans senyals com les tres que apareixen successivament en la imatge. Són senyals que informen sobre els horaris dels serveis divins (Gottendienst, com diuen els protestants) o de les misses (Heilige Misse, com diuen els catòlics) en tres de les esglésies cristianes de Gieβen. El primer dels senyals es correspon a una església baptista, una de les tantes esglésies protestants minoritàries, que existeixen a Alemanya. El tercer senyal, el més allunyat, correspon a la parròquia catòlica de Sant Bonifaci. Ja en els primers temps de la Reforma protestant, els catòlics quedaren en franca minoria, i calgué esperar a un període més obert perquè poguessin actuar amb certa normalitat: la citada església de Sant Bonifaci, d'estil neogòtic, data de principis del segle XX. En el mig tenim el senyal corresponent a l'església de Sant Pere (Petruskirche), a la qual li pertoca aquest sector del municipi. Aquesta parròquia (Kirchengemeinde) és una "església evangèlica", és a dir que uneix les tradicions luterana i calvinista, si bé la primera és la que va predominar en el temps de la unificació (en la segona meitat del segle XIX, promoguda pels Grans Ducs de Hesse). La Petruskirchengemeinde s'integra federalment en el decanat de Gieβen (el decanat eclesiàstic és més gran que el municipi civil, però no abasta tampoc tota la comarca), el qual s'integra també federalment en el prosptei d'Oberhessen. El propstei d'Oberhessen és un dels set que s'integren en l'Església Evangèlica de Hessen i Nassau, que justament aquest diumenge dia 21 celebrarà eleccions per escollir els seus òrgans de govern. L'Església Evangèlica de Hessen i Nassau és un dels membres federats de l'Església Evangèlica d'Alemanya. L'estructura federal i el caràcter democràtic dels òrgans de govern eclesiàstic sobten en la comparació de la situació eclesiàstica del sud catòlic (amb bisbes nomenats a dit, i conferències episcopals de marcat signe estatalista). També contrasta el fet que la subvenció estatal a l'església pròpiament dita es fa a través de les aportacions fiscals dels "membres registrats" com a tals (no s'hi val, doncs, parlar de membres no-practicants). En l'actualitat la població registrada es divideix gairebé a parts iguals entre membres de l'església majoritària, membres de les altres esglésies (fonamentalment, la catòlica, seguida de les comunitats luteranes lliures) i no-membres.
diumenge, 14 de juny del 2009
La victòria electoral d'Ahmadinejad: un nou autocolp d'Ali Khamenei
La revolució islàmica de 1979 no es va dir revolució per casualitat. Hom cooptava les connotacions "progressistes" i "socialistes" del terme "revolució" per posar-lo al servei d'un projecte nacional que es revestia de religiós per tal de "superar" totes les divisions que hi havia en l'Iran dels Pahlavi (divisions de classe, divisions nacionals, divisions regionals, divisions d'orientació econòmica, etc.). Fins i tot recorda al sistema polític soviètic (o el de les democràcies populars) el fet que la suprema magistratura de la República Islàmica d'Iran sigui "compartida" per un Líder de la Revolució (Rahbare Enqelab) i un President de la República, exactament com, per exemple, mentre Stalin era "simplement" secretari general del Partit Comunista Bolxevic, la presidència de la Unió Soviètica corresponia a un discretíssim Mikhail Kalinin (i tan discretíssim devia ser quan va ser dels pocs capdavanters del 17 que va sobreviure a les purgues). La idea d'aquesta divisió era mantenir una teòrica separació entre els afers quotidians (que recauen en el President del Consell de Ministres) i els afers constitutius (que recauen en el President del Consell d'Estat o en el President del Politburó o Consell Revolucionari que pertoqui).
De totes formes, la Constitució de la República Islàmica d'Iran no deixa dubtes de la primacia del Líder de la Revolució. El Líder de la Revolució és un càrrec factualment vitalici, ocupat primer per Khomeini i, després, per Ali Khamenei. És elegit per l'Assemblea d'Experts, integrada 86 mujtahid, capaços d'interpretar de forma independent els principis de la llei islàmica. A la pràctica aquests llocs són reservats a una casta sacerdotal, no del tot impermeable, però sí clarament basada en el llinatge, i naturalment exclusiva de xiites duodecimans. D'aquesta Assemblea d'Experts surt el Consell de Guardians que lliga curt els marges del "pluralisme polític", car té potestat per revisar prèviament les candidatures a l'Assemblea Legislativa i a la Presidència de República, tasques que, en l'estat espanyol, corresponen, gràcies a la Llei de Partits, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional en santa comandita. Diguem, però, que de moment l'estat espanyol té una màniga més àmplia que l'estat iranià.
No obstant el control de l'Assemblea d'Experts, la idea de la República Islàmica d'Iran és permetre prou diversitat política com perquè hi hagi una arena on dirimir les diferències entre els diversos sectors dirigents. Tal és el cas de les eleccions a President. La victòria de Mahmud Ahmadinejad el juny del 2005 fou qualificada de "sorprenent" ja que els mitjans (iranians i no-iranians) havien suposat la victòria de l'ex-president Rafsanjani. Ahmadinejad, a diferència dels anteriors presidents (el "moderat" Khatami i l'"oficialista" Rafsanjani), no és cap "clergue" xiita ni cap "teòleg", però fa bona la dita de més papista que el papa. Per a Ali Khamenei, la victòria d'Ahmadinejad era una manera d'atemorir els seus opositors amb un líder populista i alhora mostrar al poble que no era cert que el govern fos reservat a la casta clerical. Per a molts dels seus votants, Ahmadinejad era una garantia contra determinades reformes en el camp social i econòmic, propugnades i realitzades durant l'era Khatami. Justament les relacions clientelars havien estat la clau de l'èxit previ d'Ahmadinejad com a batlle de Teheran.
Quatre anys després la reelecció d'Ahmadinejad era esperable. El que no ho era tant és que Ahmadinejad depassés la xifra de 24 milions de vots (un 53% del cens). El seu rival en aquestes eleccions era Mir-Hussein Musavi, també laic com Ahmadinejad, però més independent de Khamenei i amb certa olor de reformisme. Musavi ha denunciat directament un frau electoral de proporcions gegantines. No és estrany, doncs, que el ressentiment contra Ahmadinejad per la inoperància del seu govern davant dels problemes socials hagi esclatat d'una manera contundent a Teheran. I la identificació d'Ahmadinejad amb els sectors populars és la que anima als "contramanifestants".
Ali Khamenei s'ha afanyat a dir que els resultats són un "veredicte de Déu", que traduït vol dir que aquesta se l'hauran d'empassar els seus crítics. A més, si les protestes anessin a més, tampoc no tindria res a tèmer, gràcies a l'efecte pantalla que té un sempre carismàtic Ahmadinejad. Per això justament serveixen els Presidents dels Consells de Ministres, perquè la gent pugui dir "Visqui el rei i mori el mal govern".
De totes formes, la Constitució de la República Islàmica d'Iran no deixa dubtes de la primacia del Líder de la Revolució. El Líder de la Revolució és un càrrec factualment vitalici, ocupat primer per Khomeini i, després, per Ali Khamenei. És elegit per l'Assemblea d'Experts, integrada 86 mujtahid, capaços d'interpretar de forma independent els principis de la llei islàmica. A la pràctica aquests llocs són reservats a una casta sacerdotal, no del tot impermeable, però sí clarament basada en el llinatge, i naturalment exclusiva de xiites duodecimans. D'aquesta Assemblea d'Experts surt el Consell de Guardians que lliga curt els marges del "pluralisme polític", car té potestat per revisar prèviament les candidatures a l'Assemblea Legislativa i a la Presidència de República, tasques que, en l'estat espanyol, corresponen, gràcies a la Llei de Partits, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional en santa comandita. Diguem, però, que de moment l'estat espanyol té una màniga més àmplia que l'estat iranià.
No obstant el control de l'Assemblea d'Experts, la idea de la República Islàmica d'Iran és permetre prou diversitat política com perquè hi hagi una arena on dirimir les diferències entre els diversos sectors dirigents. Tal és el cas de les eleccions a President. La victòria de Mahmud Ahmadinejad el juny del 2005 fou qualificada de "sorprenent" ja que els mitjans (iranians i no-iranians) havien suposat la victòria de l'ex-president Rafsanjani. Ahmadinejad, a diferència dels anteriors presidents (el "moderat" Khatami i l'"oficialista" Rafsanjani), no és cap "clergue" xiita ni cap "teòleg", però fa bona la dita de més papista que el papa. Per a Ali Khamenei, la victòria d'Ahmadinejad era una manera d'atemorir els seus opositors amb un líder populista i alhora mostrar al poble que no era cert que el govern fos reservat a la casta clerical. Per a molts dels seus votants, Ahmadinejad era una garantia contra determinades reformes en el camp social i econòmic, propugnades i realitzades durant l'era Khatami. Justament les relacions clientelars havien estat la clau de l'èxit previ d'Ahmadinejad com a batlle de Teheran.
Quatre anys després la reelecció d'Ahmadinejad era esperable. El que no ho era tant és que Ahmadinejad depassés la xifra de 24 milions de vots (un 53% del cens). El seu rival en aquestes eleccions era Mir-Hussein Musavi, també laic com Ahmadinejad, però més independent de Khamenei i amb certa olor de reformisme. Musavi ha denunciat directament un frau electoral de proporcions gegantines. No és estrany, doncs, que el ressentiment contra Ahmadinejad per la inoperància del seu govern davant dels problemes socials hagi esclatat d'una manera contundent a Teheran. I la identificació d'Ahmadinejad amb els sectors populars és la que anima als "contramanifestants".
Ali Khamenei s'ha afanyat a dir que els resultats són un "veredicte de Déu", que traduït vol dir que aquesta se l'hauran d'empassar els seus crítics. A més, si les protestes anessin a més, tampoc no tindria res a tèmer, gràcies a l'efecte pantalla que té un sempre carismàtic Ahmadinejad. Per això justament serveixen els Presidents dels Consells de Ministres, perquè la gent pugui dir "Visqui el rei i mori el mal govern".
dissabte, 13 de juny del 2009
Minuts musicals (7) - 1979 Cinturó Roig (Redbanner)
Les imatges es corresponen al vídeo promocional de 1979 Cinturó Roig, cançó que dóna títol al disc que Redbanner va editar a començaments d'enguany a través de Radikalrecords.
Els agermanaments municipals i les anades i tornades polítiques
En tot Europa trobem, substituint les antigues creus de terme, aquests senyals que marquen l'entrada en un terme municipal. El de la imatge, en concret, es troba en la carretera que uneix Leihgestern amb Gießen, per bé que ja ben passat la línia divisòria entre els termes municipals de Linden i de Gießen, just per davant de la Facultat de Ciències Naturals de la Univeristat Justus von Liebig. D'entrada hi ha una declaració: Universitätstadt Gießen, "Ciutat Universitària de Giessen", nom que troba plena justificació pel fet que per cada quatre residents hi ha un estudiant universitari (bé a la JLU o a la Giessen-Friedberg). Després trobem l'indicatiu "Gemeinde Europas", equivalent al nostre "Municipi d'Europa" que trobem també en els indicatius d'entrada a Esplugues. I ja tot seguit, les Partnerstädte, és a dir els municipis agermanats. En el cas d'Esplugues la cosa és senzilla: després de 30 anys d'un ajuntament en mans del mateix partit la llista és ben estable. Els municipis agermanats amb Esplugues són, com és sabut, Macael, un poble marbrer de l'interior de la província d'Almeria; i Ahrensburg, un municipi de l'àrea metropolitana d'Hamburg. En el cas de Gießen, la cosa és més complicada. En primer lloc, la trajectòria democràtica del municipi dobla la d'Esplugues en anys, i depassa la seixantena, i d'altra banda els acords de partenariat a Alemanya arrenquen de molt abans als realitzats en els municipis catalans. Per acabar-ho d'adobar, a Gießen hi ha hagut alternança en els equips municipals de govern: sense anar més lluny, com comentàvem el passat dilluns, la CDU haurà de cedir el govern municipal a l'SPD, que guanyà les eleccions de diumenge passat amb més d'un 50% dels vots emesos. Des del 2001 havia governat a Gießen la CDU en coalició amb els Grüne, l'FDP i els Freie Wähler. D'aquesta mena de coalicions a Alemanya se'n diuen "Jamaika-Koalition", pels colors de la bandera jamaicana: el negre (dels cristianodemòcrates de la CDU), el verd (dels Grüne-Bündnis 90) i del groc (dels liberals del FDP i dels Freie Wähler). El mot de Jamaica el van encunyar l'SPD per considerar contra-natura l'aliança dels Verds amb el bloc CDU-FDP, però des de llavors ha estat plenament assumit pels coaligats. Justament una de les raons de la formació d'una coalició Jamaica és el desgast produït per llargues etapes en el govern (a nivell municipal o comarcal) de l'SPD.Sigui com sigui, la llista de municipis agermanats traspua clarament els viaranys de la política municipal. Com veieu en el cartell hi ha dues addicions. La part antiga, de principis dels anys 1980, esmenta quatre municipis. En primer lloc, Versailles, històric contrapoder conservador contra la de vegades massa "vermella" París. El partenariat amb Versailles fou interromput el 1985, en temps de l'SPD, però des de llavors s'ha restaurat la relació. Després segueix Winchester, en el sud d'Anglaterra. De la mateixa forma que l'agermanament amb Versailles indicava una voluntat d'enfortiment de les relacions germano-franceses durant la post-guerra, l'agermanament de Winchester ho volia fer de les germano-angleses. La tria de Winchester tampoc no era casual: Winchester fou una de les primeres ciutats bombardades per la Luftwaffe durant la Batalla d'Anglaterra (estiu de 1940), si bé la destrucció no assolí mai el nivell patit per Gießen, sobretot el 2 i el 6 de desembre de 1944, a mans de la RAF. El tercer municipi és Kerkrade, a Limburg, en territori neerlandès, però just amb la frontera amb la República Federal Alemanya, i amb una continuïtat urbana amb Herzogenrath. Aquesta frontera que mig parteix Limburg és un caprici del Congrés de Viena (1815) i és possiblement el caràcter involuntàriament fronterer de Kerkrade el que va motivar el partenariat. Finalment, trobem el nom de Gödöllő (Gödöllö, tal com apareix en el cartell, és una variant ortogràfica acceptable), un municipi de l'àrea metropolitana de Budapest. Aquest partenariat es va fer el 1990, quan Gießen va acollir un gran nombre de refugiats de l'Est (bàsicament, ostdeutschen, però també hongaresos) que havien creuat successivament les fronteres hungaro-austríaca i austro-alemanya.
Encara en blau trobem un primer afegit. Es tracta de Hradec Králové, una ciutat del nord de Bohèmia, sempre històricament de llengua txeca (és a dir, fora de l'àrea dels Sudets), però vinculada especialment a la història d'Alemanya. Hradec Králové és el nom txec (Castell de la Reina) de la vila, que en la documentació de principis del segle XIV apareix en la curiosa forma mig llatina mig eslava de Grecz Reginae. El nom en alemany és Königingrätz, i fins el 1800 no adoptà la forma oficial (fins el 1918) de Königgrätz. I fou en la rodalia d'aquest lloc on s'esdevingué la batalla decisiva de la guerra austro-prussiana, el 3 de juliol de 1866. Aquesta Batalla de Königgrätz determinà moltes coses, com ja sabia veure el socialdemòcrata de Gießen Wilhelm Liebknecht. Königgrätz obrí la porta a la "unificació" d'Alemanya sota l'ègida prussiana i amb l'exclusió d'Àustria (per això Liebknecht la considerava més "drittelheit" que "einheit"), i la citada Àustria va haver d'abocar-se al seu imperi oriental tot cooptant el nacionalisme hongarès en la fórmula de la monarquia bicèfala de l'Emperador-Rei (l'Imperi Austro-hongarès). Certament, com deia Liebknecht, si els austríacs aquell dia haguessin estat de sort, l'exèrcit prussià s'hauria enfonsat tal com ho va fer l'austríac. I podem imaginar-nos en l'Europa actual, la persistència d'un estat prussià al costat d'una més laxa Confederació Germànica amb capital a Viena, tot units, és clar, en una Unió Europea. A més d'aquestes raons històriques, el partenariat amb Hradec Králové és justifica pel caràcter universitari d'aquesta ciutat txeca que, com la Justus-Liebig, ha tingut sempre una forta orientació sanitària (ara en diuen, i fa de més bon to, biomèdica). Que l'agermanament es va fer entre 1990 i 1992 ho deixa clar el propi rètol: "CSFR" són les sigles d'una efímera fórmula confederal txeco-eslovaca una vegada fallida la fórmula txecoslovaca.
L'afegit blanc indica els partenariats més recents, tots ells simptomàtics dels nous vents. De primer, Netanya, una ciutat del centre d'Israel, amb una forta vida cultural. De segon, Waterloo (Iowa), amb una població similar a la de Gießen, i també amb una notable presència universitària. De tercer San Juan del Sur, agermanada en l'època post-sandinista, un municipi turístic del litoral pacífic de Nicaragua. I de quart Ferrara, a l'Emília-Romanya, en un agermanament que derivà sobretot de col·laboracions culturals prèvies.
Encara que apareix al final, el Patenschaft amb Mohrungen (Morąg) data de 1954, anterior a tots els agermanaments. La relació és especial ja que no únicament vincula els municipis de Gießen i de Morąg, sinó també al Landkreis (comarca) de Gießen amb la Gmina Morąg. És simptomàtic que la referència sigui a "Mohrungen (Ostpreußen)". Efectivament, Mohrungen nasqué com a ciutat alemanya, el 1302, amb repobladors procedents de la regió de Harz i introduïts de la mà de l'Ordre Teutònica, en un territori llavors poblat pels bàltics (antecessors dels actuals lituans). Al llarg del segle XV, la ciutat fou adscrita al Gran Ducat de Lituània, però de nou l'Ordre Teutònica la posseïa quan, arran de la reforma protestant, els seus territoris es transformaren en el Ducat de Prússia (en mans de la dinastia de Brandenburg, però formalment part de la Confederació Lituano-Polonesa). Els Brandenburg, el 1701, unificaren els seus dominis en un Regne de Prússia, de forma que el Ducat de Prússia es convertí en la Prússia Oriental. El 1945, Moscou s'afanyà a dividir la Prússia Oriental en dos sectors: el septentrional l'integrà en la República Federativa Russa (i ara hi forma la Kaliningradskaja Oblast) i el meridional fou integrat a l'estat satèl·lit de Polònia. Un corrent de refugiats alemanys, començat molt abans ja d'acabada la guerra, va refer el camí cap a l'oest de set segles enrera. Gießen, com tantes altres ciutats de l'Alemanya Central, fou destí d'aquest èxode. El Patenschaft de 1954 cercava d'establir unes relacions amb les noves autoritats poloneses sobretot de caire cultural.
dijous, 11 de juny del 2009
El 50% de l'alumnat del Principat es troba per sota de la mediana de rendiment acadèmic
No hi ha res que sigui subjecte de tant de pànic moral com qualsevol notícia referent al sistema educatiu. Aquestes notícies sempre es llegeixen, des de fora del món educatiu, amb un posat de suficiència i amb la cella esquerra lleugerament arquejada. Cada generació (i cada semigeneració) es vanta del fet que la qualitat de l'ensenyament en els seus temps era millor que la de les generacions (i semigeneracions) següents com ho demostra la incompetència manifesta que atribueix als individus d'aquestes generacions (i semigeneracions) següents. Com misàntrops de comèdia grega, la majoria de catalans es freguen les mans delitosos en interpretar totes aquestes notícies com un signe de la ignorància creixents en la que viuran per sempre els seus successors.
Fem-los que es freguin les mans, doncs. S'ha dit que el 25% de l'alumnat que acaba sisè de primària no supera la prova d'avaluació corresponent (una prova que no té cap més rellevància, altrament, car l'Educació Secundària Obligatòria és, per definició, obligatòria). Però el que no ha dit el conseller Ernest és que el 50% de l'alumnat es troba per sota de la mediana. Els que tot ho veuen de color de rosa, podrien dir que un 50% de l'alumnat es troba per damunt de la mediana. També podrien dir que un 75% de l'alumnat ha superat la prova. Si tingués ramats jo no agafaria cap d'aquests que ho veuen tot de color de rosa com a pastors, ja que si haguessen de curar de 100 ovelles i se'ls perdés 1, es quedarien amb les 99 i així, d'ovella en ovella, no en quedaria cap ni una.
Però tornem a la xifra del 50%. Efectivament, un 50% de l'alumnat es troba per sota de la mediana. És més. Es tracta d'una xifra rècord, ja que mai en la història hi ha hagut més d'un 50% de l'alumnat per sota de la mediana.
I pels qui vulguin més titulars escabrosos, que recordin que:
- un 75% de l'alumnat es troba per sota del tercer quartil quant a rendiment acadèmic.
- un 90% de l'alumnat es troba per sota del novè decil quant a rendiment acadèmic.
- un 99% (sí, ho heu llegit bé) es troba per sota del noranta-novè percentil. Només hi ha un 1% que hi sigui per damunt. D'ells serà l'èxit acadèmic.
Fem-los que es freguin les mans, doncs. S'ha dit que el 25% de l'alumnat que acaba sisè de primària no supera la prova d'avaluació corresponent (una prova que no té cap més rellevància, altrament, car l'Educació Secundària Obligatòria és, per definició, obligatòria). Però el que no ha dit el conseller Ernest és que el 50% de l'alumnat es troba per sota de la mediana. Els que tot ho veuen de color de rosa, podrien dir que un 50% de l'alumnat es troba per damunt de la mediana. També podrien dir que un 75% de l'alumnat ha superat la prova. Si tingués ramats jo no agafaria cap d'aquests que ho veuen tot de color de rosa com a pastors, ja que si haguessen de curar de 100 ovelles i se'ls perdés 1, es quedarien amb les 99 i així, d'ovella en ovella, no en quedaria cap ni una.
Però tornem a la xifra del 50%. Efectivament, un 50% de l'alumnat es troba per sota de la mediana. És més. Es tracta d'una xifra rècord, ja que mai en la història hi ha hagut més d'un 50% de l'alumnat per sota de la mediana.
I pels qui vulguin més titulars escabrosos, que recordin que:
- un 75% de l'alumnat es troba per sota del tercer quartil quant a rendiment acadèmic.
- un 90% de l'alumnat es troba per sota del novè decil quant a rendiment acadèmic.
- un 99% (sí, ho heu llegit bé) es troba per sota del noranta-novè percentil. Només hi ha un 1% que hi sigui per damunt. D'ells serà l'èxit acadèmic.
dimecres, 10 de juny del 2009
Corpus Christi en un país luterà
La festa de Corpus Christi va nèixer en el segle XIII, des d'allò que ara diríem la societat civil, com un signe d'afirmació ultraortodoxa de caire popular de la Cristiandat romana. És una festa vinculada al calendari lunisolar de Pasqua, el 60è dia després del Diumenge de Resurrecció. En l'imaginari popular és un dels tres dijous més assenyalats de l'any, juntament amb Dijous Sant i el Dijous de l'Ascensió (el 40è dia de la Resurrecció).
El nom de Corpus Christi o de Corpus Domini es traduí en l'alemany mitjaval com a Fronleichnam, és a dir de forma literal (fron vol dir senyor, i leichnam vol dir carn, per bé que la forma de dir-ho en l'alemany estandard modern seria Herrnsleib). Com a tot arreu, la festa de Corpus Christi s'empapà dels festivals pre-cristians propis d'aquesta època de l'any, just abans del solstici d'estiu. El component cristià es reforçava a base de processons amb el cos del senyor (la galeta transubstanciada) transportat en el vehicle corresponent.
Martí Luter trobava la festa del Fronleichnam "schädlichste aller Feste", fastiguejat pel caràcter completament abíblic de la diada (l'Ascensió-Christhimmelfahrt i la Pentecosa-Pfings, es basen en els Evangelis i en els Fets dels Apòstols) i, al seu parer, gairebé blasfem. Luter deia això el 1527, però fins el 1600 hi hagué zones luteranes que servaren la festa.
És curiós, doncs, que a Alemanya la festa de Corpus Christi sigui d'observança legal a un estat com Hesse. El darrer landgraf de tot Hesse, Philip, coetani de Luter, en fou un dels principals defensors. A la mort de Philip gairebé tota la població de Hesse, si més no formalment, pertanyia a l'Església reformada. Però també a la mort de Philip, el ducat de Hesse fou dividit entre els seus fills. Això marcaria l'evolució posterior de Hesse, com també ho faria la introducció d'una "segona reforma", la calvinista. Els Casals de Marburg i de Kassel, al nord de Hesse, es van fer calvinistes en el tombant dels segles XVI i XVII. Darmstadt, al sud de Hesse, continuà amb una línia luterana. Fou en aquell context, per exemple, que els luterans de la Universitat de Marburg, una vegada expulsats, foren acollits per Hesse-Darmstadt, que creà per a ells la Universitat de Giessen. La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) afectà fondament Hesse. Durant el període de la invasió sueca (en els anys 1620), els suecs, per bé que luterans, comptaren amb l'aliança dels calvinistes de Hesse-Kassel i amb l'enemistat dels luterans de Hesse-Darmstadt. Aquest joc d'aliances persistiria en el futur, amb els suecs substituïts ara pels francesos, ara pels prussians. Així doncs, la dinastia luterana de Hesse-Darmstadt fou tradicionalment austracista, siguent cas paradigmàtic el del príncep Jordi de Hesse-Darmstadt (mort el 1705, en l'assalt al Castell de Monjuïc) que és soterrat a una església catòlica (la dels Josepets de Gràcia), tot i que el seu cor es conserva en l'església (luterana) de la ciutat de Darmstadt.
La història va dur per curiosos viaranys Hesse, que resurgí com a estat unificat, més de 350 anys després, el 1946. Més de mig segle abans, però, hom ja havia fusionat les línies majoritàries del calvinisme i del luteranisme alemanys. D'aquesta forma, l'Església de Hesse-Nassau (que no inclou els territoris del nord de Hesse, que mantenen la independència eclesiàstica, en l'Església de Kurhessen-Waldeck) no és formalment luterana sinó "evangèlica" (és a dir luterana-calvinista). En l'estat de Hesse, el percentatge de membres de l'Església Evangèlica és de 40,8%, mentre que els catòlics són un 25,4% (fruit d'una barreja entre la minoria catòlica històrica resistent, els alemanys descendents de zones catòliques del sud i de l'est i els descendents de la immigració mediterrània de mitjans segle XX, i els conversos i nous migrants dels nostres dies). La declaració de Corpus Christi com a festa legal en les tres regions de Hesse obeeix, doncs, a una atenció envers aquesta minoria catòlica. Per a la resta de la població (i també per a bona part dels catòlics que ho són únicament de quota i de bateig), demà és festa, i punt.
El nom de Corpus Christi o de Corpus Domini es traduí en l'alemany mitjaval com a Fronleichnam, és a dir de forma literal (fron vol dir senyor, i leichnam vol dir carn, per bé que la forma de dir-ho en l'alemany estandard modern seria Herrnsleib). Com a tot arreu, la festa de Corpus Christi s'empapà dels festivals pre-cristians propis d'aquesta època de l'any, just abans del solstici d'estiu. El component cristià es reforçava a base de processons amb el cos del senyor (la galeta transubstanciada) transportat en el vehicle corresponent.
Martí Luter trobava la festa del Fronleichnam "schädlichste aller Feste", fastiguejat pel caràcter completament abíblic de la diada (l'Ascensió-Christhimmelfahrt i la Pentecosa-Pfings, es basen en els Evangelis i en els Fets dels Apòstols) i, al seu parer, gairebé blasfem. Luter deia això el 1527, però fins el 1600 hi hagué zones luteranes que servaren la festa.
És curiós, doncs, que a Alemanya la festa de Corpus Christi sigui d'observança legal a un estat com Hesse. El darrer landgraf de tot Hesse, Philip, coetani de Luter, en fou un dels principals defensors. A la mort de Philip gairebé tota la població de Hesse, si més no formalment, pertanyia a l'Església reformada. Però també a la mort de Philip, el ducat de Hesse fou dividit entre els seus fills. Això marcaria l'evolució posterior de Hesse, com també ho faria la introducció d'una "segona reforma", la calvinista. Els Casals de Marburg i de Kassel, al nord de Hesse, es van fer calvinistes en el tombant dels segles XVI i XVII. Darmstadt, al sud de Hesse, continuà amb una línia luterana. Fou en aquell context, per exemple, que els luterans de la Universitat de Marburg, una vegada expulsats, foren acollits per Hesse-Darmstadt, que creà per a ells la Universitat de Giessen. La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) afectà fondament Hesse. Durant el període de la invasió sueca (en els anys 1620), els suecs, per bé que luterans, comptaren amb l'aliança dels calvinistes de Hesse-Kassel i amb l'enemistat dels luterans de Hesse-Darmstadt. Aquest joc d'aliances persistiria en el futur, amb els suecs substituïts ara pels francesos, ara pels prussians. Així doncs, la dinastia luterana de Hesse-Darmstadt fou tradicionalment austracista, siguent cas paradigmàtic el del príncep Jordi de Hesse-Darmstadt (mort el 1705, en l'assalt al Castell de Monjuïc) que és soterrat a una església catòlica (la dels Josepets de Gràcia), tot i que el seu cor es conserva en l'església (luterana) de la ciutat de Darmstadt.
La història va dur per curiosos viaranys Hesse, que resurgí com a estat unificat, més de 350 anys després, el 1946. Més de mig segle abans, però, hom ja havia fusionat les línies majoritàries del calvinisme i del luteranisme alemanys. D'aquesta forma, l'Església de Hesse-Nassau (que no inclou els territoris del nord de Hesse, que mantenen la independència eclesiàstica, en l'Església de Kurhessen-Waldeck) no és formalment luterana sinó "evangèlica" (és a dir luterana-calvinista). En l'estat de Hesse, el percentatge de membres de l'Església Evangèlica és de 40,8%, mentre que els catòlics són un 25,4% (fruit d'una barreja entre la minoria catòlica històrica resistent, els alemanys descendents de zones catòliques del sud i de l'est i els descendents de la immigració mediterrània de mitjans segle XX, i els conversos i nous migrants dels nostres dies). La declaració de Corpus Christi com a festa legal en les tres regions de Hesse obeeix, doncs, a una atenció envers aquesta minoria catòlica. Per a la resta de la població (i també per a bona part dels catòlics que ho són únicament de quota i de bateig), demà és festa, i punt.
dimarts, 9 de juny del 2009
La doble desorientació dels socialdemòcrates europeus
Com que el Parlament Europeu passa de tenir 785 eurodiputats a 736, cal anar alerta amb l'aritmètica. En principi, amb la reducció, seria lògica suposar que, en general, els diferents grups parlamentaris han perdut efectius en xifres absolutes. No és així, ja que els Verds han augmentat en 8 diputats absoluts, i el nombre de No-Inscrits podria crèixer en 79. Sí baixen en xifres absolutes tots els altres grups. Així cal una correcció que situï el Parlament del 2004 en una xifra de 736 eurodiputats. Fet això, les xifres canten: els populars han augmentat en 21 eurodiputats i els socialdemòcrates n'haurien perdut 34. El cas del Partit Socialista Francès és paradigmàtic: es queda en 14 eurodiputats amb la qual cosa empata amb Europa-Ecologia. O també és simptomàtic el cas d'Alemanya: la CDU-CSU han perdut 7 eurodiputats, però l'SPD no en guanya cap (el transvasament principal de vots va dels cristianodemòcrates als liberals del FDP). Són pocs els casos on els socialdemòcrates tenien quelcom a celebrar en les eleccions de diumenge, i per això s'entén l'esforç dels militants del SPD a col·locar enganxines d'agraïment en els cartells de Dietlind Grabe-Bolz, que aconseguí arrabassar la batllia de Giessen a la CDU.Després de qualsevol elecció arriben les anàlisis interessades. Hom podria pensar, per exemple, que Grabe-Bolz va guanyar en suportar palplantada la pluja al costat de la parada de l'SPD el dissabte anterior a les eleccions (foto). Però la majoria d'anàlisis sobre els resultats dels socialdemòcrates europeus són menys innocents. Vicent Partal, més equànim, diu: "Els socialistes ho veuen tot negre a Europa. Tenen motiu per a sentir-se preocupats. Ells opinen que, la crisi, l'han creada tots tret d'ells, però sembla que els ciutadans els acusen, en primer lloc, a ells. Han tingut derrotes molt doloroses sobretot a la Gran Bretanya, Alemanya i França, on els Verds han estat a punt de deixar-los en tercer lloc. I no tenen gran cosa a presentar. El seu projecte es veu vell i massa presumit i no saben com reorientar la situació".
En aquest sentit no hem d'oblidar el doble paper que juguen els partits socialdemòcrates a Europa. D'una banda són els hereus històrics dels partits de la Segona Internacional (la qual, de fet, encara existeix en forma de Internacional Socialista) i encarnen la idea evolucionista de reforma social i econòmica i d'identificació amb els interessos d'allò que per simplificar podríem anomenar l'aristocràcia obrera. A Espanya, per exemple, mantenen la O d'obrer; a Gran Bretanya, fins l'època de Blair, encara sotmetien els candidats a l'aprovació dels sindicats; als cartells de l'SPD d'aquesta mateixa campanya sovintejaven les referències als salaris, a la feina i a la denúncia contra els taurons de les finances. Encara canten, de tant en tant, la Internacional amb el puny enlaire. I déu n'hi do l'organització de partit que gasten encara en les poblacions industrials, com és el cas del sud del Baix Llobregat. Però de l'altra banda tot això no és més que façana, ja que el segon paper és més important: l'ala esquerra del bloc polític dominant. En aquest segon sentit és simptomàtic que l'ascens del laborisme britànic coincidís amb el temps amb l'enfonsament de l'antic partit liberal, de la mateixa forma que el PSOE, fins i tot ja abans de la guerra, maldava per substituir el republicanisme d'esquerres. A l'Europa Central i a Escandinàvia aquesta segona funció dels partits socialdemòcrates arribà ja en el període d'Entre-guerres, quan els caigué la responsabilitat de governar l'estat burgès. De forma més o menys consolidada, a tots els països europeus s'estableix un bipartidisme entre un partit d'arrels conservadores, liberals o cristianodemòcrates (hereu de la fusió dels partits burgesos previs) i un partit socialdemòcrata. Programàticament, els socialdemòcrates van abandonant les arrels de les anàlisis de classe, de la crítica del capitalisme i de la combativitat (bé des de l'oposició o bé des del govern), la qual cosa servirà, d'altra banda, per inspirar la formació de "segones" i "terceres" socialdemocràcies (Iniciativa-EUiA, Die Linke, etc.), les quals, vistos els resultats electorals d'ahir, tampoc no sembla que acabin d'enlairar.
El doble caràcter dels "partits socialistes" europeus també es plasma en la pugna entre les actuals ala dretana i ala esquerrana d'aquests partits. L'enfrontament entre Royal i Aubry en el cas del PSF torna a ser paradigmàtic. De forma que, arran d'aquestes eleccions, cada ala fa l'anàlisi interessada que li pertoca. Els "dretans", partidaris d'inserir completament els partits socialistes en una línia "liberal" a l'estil del Partit Demòcrata nord-americà atribueixen la derrota a la "demagògia cridanera" dels seus companys esquerranosos (especialment protagonistes de la campanya i de l'orientació economicista que li han donat). Els "esquerrans", en canvi, consideren que s'ha perdut perquè els socialdemòcrates no s'han sabut apartar dels "dogmes neoliberals" que han propiciat l'actual crisi financera i econòmica. En realitat són afirmacions força infalsejables, la qual cosa les fa políticament difícils. L'ala dretana dels partits socialdemòcrates ha inculcat com cap altra força política les classes populars europees en els valors de l'individualisme survivalista i del menfotisme pràctic: no s'estranyin, doncs, que siguin els partits que millor representen aquests valors (la nova "extrema dreta" o el nou "extrem centre") els qui recullin els fruits. De l'altra, l'ala esquerrana utilitza un discurs que sempre s'ha adreçat a una minoria de les classes populars, la formada pel proletariat industrial més ben format i més ben col·locat socialment i laboralment: si no estén (el discurs, primer, i la pràctica, després, quan sigui possible) el seu radi d'acció, també perdrà per les vores els sectors marginals (disposats a ser captats, d'altra banda, per la vella "extrema dreta" o pel "conservadurisme compassiu").
dilluns, 8 de juny del 2009
Les eleccions a Gießen i a Esplugues
Ahir va ser jornada electoral a tot Europa. En molts llocs, a més, de les eleccions al Parlament Europeu, hi havia altres comicis. És el cas de Gießen on, a més d'escollir els eurodiputats de la circumscripció alemanya, hi havia eleccions municipals i comarcals.
En les eleccions municipals de Gießen hi hagut tomb electoral, i Dietlind Grabe-Bolz (SPD) substituirà com a batllessa (Oberbürgermeisterin) a Heinz-Peter Haumann (CDU).
En les eleccions del Landkreis Gießen, la futura presidenta comarcal (Landratin) serà Anita Schneider (SPD), que substituirà al seu company de partit. Per situar-nos cal recordar que la República Federal Alemanya és integrada per diferents estats (landern), un dels quals és Hessen (que té com a capital Frankfurt am Main). El mateix Hessen es troba dividit en tres regions, la central de les quals és Mittlehessen (oficialment, Regierungsbezirk Gießen). Entre els diferents landkreis de Mittlehessen hi ha el Landkreis de Giessen. Així doncs, arran d'aquestes eleccions tindrem una oberbürgermeisterin i una landratin socialdemòcrates, i un regierungpräsident i un ministerpräsident cristianodemòcrates.
A Esplugues tot és més senzill. Alcaldes, presidents comarcals, futurs presidents de Vegueria, presidents de la Diputació, presidents de la Generalitat, etc., etc., han estat, són i seran del PSOE per molt i molt de temps. Del PSC-PSOE, si cal, però del PSOE. Naturalment, és clar, si el nivell municipal, comarcal, vicarial (es diu així, no?) i provincial és "inabastable", qui sap si el nivell autonòmic i estatal no seran amenaçats, respectivament, per CiU i el PP.
La participació a Esplugues ha estat d'un 43%. Les candidatures que han obtingut vots són:
- PSC-PSOE: 6696 vots.
- PP: 3345 vots.
- CiU (Coalició per Europa): 1928 vots.
- ICV-EUiA: 856 vots.
- ERC (Europa dels Pobles-Verds): 695 vots.
- Els Verds-Grup Verd Europeu: 149 vots.
- Unión, Progreso y Democracia: 142 vots.
- Iniciativa Internacionalista: 104 vots.
- Libertas: 83 vots.
- PACMA (Partit Antitaurí): 77 vots.
- Partit Comunista dels Pobles d'Espanya: 31 vots.
- Per Un Món Més Just: 24 vots.
- Partido Socialista de Andalucía: 22 vots.
- Esquerra Anticapitalista-Revolta Global: 21 vots.
- Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI): 16 vots.
- Partit Republicà Català (RC): 12 vots.
- Iniciativa Feminista (iF): 11 vots.
- Partit Família i Vida (PFyV): 11 vots.
- Democracia Nacional (DN): 11 vots.
- Falange Auténtica (FA): 8 vots.
- Unificación Comunista de España (UCE): 7 vots.
- Andecha Astur: 6 vots.
- Falange Española de las JONS: 5 vots.
- Extremadura Unida: 4 vots.
- Centre Democràtic i Social (CDS): 4 vots.
- Movimiento Social Republicano (MSR): 4 vots.
- Frente Nacional (FN): 3 vots.
- Solidaridad, Autogestión Internacionalista (SAIn): 2 vots.
- Centro Democrático Liberal: 2 vots.
- Unio Valenciana (UV): 2 vots
- Alternativa Española (AES): 2 vots.
- Partit Humanista (PH): 2 vots.
- Unidá Nacionalista Asturiana (UNA): 1 vot.
En definitiva, que podem constatar que l'espai internacionalista dels pobles que, amb la CUP va aconseguir el 2004 un resultat electoral de 23 vots, ha quintuplicat de llarg aquesta fita. Ja em perdonareu la ironia...
PD. Afegirem encara a aquest post una data sobre les eleccions europees en l'àmbit nacional català. El 2004, des de l'Institut Pau Vila es va fer una recopilació que segurament enguany no faran. Fem-la, doncs. Per al 2009 ens surt això:
Esquerra estatal: 1805838 vots, que ve a ser un 18,37% del cens
Dreta estatal 1506970 vots, que ve a ser un 15,33% del cens
Regionalistes: 475762 vots i 4,84%
Independentistes: 224768 vots i 2,29%
Verds 58993 vots i 0,60%
Altres 27864 vots i 0,28%
Extrema dreta 26750 vots i 0,27%
Si comparem, bloc per bloc:
- l'esquerra estatal va aconseguir un 47% de vots el 2004 i ara n'hauria tret un 44%.
- la dreta estatal va aconseguir un 34% de vots, i ara n'hauria tret un 37%.
- els regionalistes van aconseguir un 9% i ara haurien tret un 12%. Això és un reflex del creixement de CiU. El mot "regionalista" el prenc de l'Institut Pau Vila, aclarim-ho.
- els independentistes van aconseguir un 7% i ara passarien a un 5%. Això és un reflex de la tendència a la baixa d'ERC cada minut que continuen amb el tripartit. El mot d'independentista ve del Pau Vila, i de nou em perdonareu aquesta ironia...
- els Verds passarien d'0,8 a 1,4%, en gran part per l'embranzida d'Europa-Ecologia de José Bové que, no oblidem-ho, ha quedat en segon lloc en nombre de vots a la Catalunya Nord.
- l'Extrema dreta passa d'un 0,5% a un 0,65%.
És a dir que la Catalunya completa difereix en dos punts interessants respecte del global de la Unió Europea:
- el bloc "socialdemòcrata" i d'esquerra "transformadora" segueix al capdavant i cedeix relativament poc terreny al bloc "liberal-conservador".
- l'augment de l'extrema dreta que es registra en general a la Unió Europea no s'esdevé a Catalunya, segurament perquè elements de l'estatalisme (des del PP de Rajoy fins a l'UMP de Sarkozy, passant per la UPyD de Rosa Díez) poden eixugar part del descontent.
Naturalment, l'especificitat de Catalunya rau en les relacions entre el bloc estatalista (33% del cens) i el bloc no-estatalista (6% del cens), que si fa no fa es mantenen malgrat els malgrats...
dimecres, 3 de juny del 2009
El tribalisme televisiu de TV3 i de Canal Nou
Els que anem amb el lliri a la mà sempre ens hem pensat (i fins i tot diria que encara ho pensem) que amb l'arribada de les noves tecnologies, de la televisió digital terrestres i d'altres mandangues d'ultimíssima generació, s'escurçarien les distàncies, volarien les fronteres, etc., etc., etc. No van amb cap lliri ni a la CCRTV ni a la RTVV. A la RTVV la setmana passada feien saben que no veien bé la qüestió de la "reciprocitat" entre les emissions de TV3 i de Canal9. I a la CCRTV ara s'han despenjat amb la idea de substituir el senyal de TDT de TV3 per el de l'antic canal internacional. Des de CCRTV han insistit que no hi ha cap canal internacional, però el cert és que el canal en qüestió fa el que fan els "canals internacionals" (una programació més reduïda i absència dels programes de producció exterior). En definitiva, els responsables de CCRTV i de RTVV compareixen una curiosa pruïja: limitar el visionat dels seus primers canals al territori que tenen encomanat. D'això podríem dir "tribalisme televisiu". Ja no és que tinguin una visió general de tot l'àmbit nacional, és que ni tan sols volen que des de fora del seu àmbit tribal els vegin.
Per això caldrà redactar amb cura aquesta ILP sobre les "televisions autonòmiques". Caldrà afegir algun article on digui explícitament que el senyal ha d'arribar a tot arreu, malgrat el "tribalisme" dels consells de direcció.
Per això caldrà redactar amb cura aquesta ILP sobre les "televisions autonòmiques". Caldrà afegir algun article on digui explícitament que el senyal ha d'arribar a tot arreu, malgrat el "tribalisme" dels consells de direcció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)